dijous, 29 de desembre del 2011

19.

S'acaba l'any. Estic mirant les meues entrades i últimament estic un poc melacòlica. What is happening to me? No ho sé, la veritat. Escric hui per a despedir-me de l'any i desitjar un feliç any nou. No cregues que te'l desitje a tu, el desitje a totes les persones infelices, a tots aquells que han patit dolor durant aquest 2011. És estrany pensar que vaig a passar el cap d'any tan lluny de casa... des d'aquella vegada que el passí a Vallbona de les Monges (lloc preciossíssíssíssíssím i on he de tornar) res.
Estic contenta i nerviosa, vaig a Barna... a BARNA :O No m'ho crec ni jo, en la il·lusió que em fa anar, m'encanta aquell lloc. L'aventura continua, com diu el meu amic Joan, amb Barcelona d'Obrint Pas com a banda sonora, i amb Camals mullats de La Gossa Sorda per recordar la meua València que tant em fa patir. Val, també em fa il·lusió trobar-me amb algú de per allà, però... això és una altra història... amb un gran somriure a la cara!
Any nou, vida nova!



Un dia qualsevol a Barcelona...


dimecres, 28 de desembre del 2011

18.

Ha passat ja Nadal. Al menys, han passat ja les dates més assenyalades, i sí que s'ha notat. Malgrat que tots diguéreu: "Sempre es nota una mica, es nota un poquet però en no res ho superareu i tot serà igual que tots els anys". És el tercer any consecutiu amb Nadals estranys. S'ha notat la teua presència avi, encara que tan sòls ens véiem un parell de vegades a l'any, encara que només pasàvem junts els dies de Nadal, encara que... S'ha notat en els ànims de tots, les tietes estaven més series, no els brillaven els ulls i ens miraven com compadint-se, fent veure que no pasava res, fent veure que nosaltres no ens n'adonavem. I tant que ens n'adonem! Els qui gaire no han notat el canvi han sigut els meus cosins de 6 i 9 anys, però nosaltres... ai... En fi, somriures que amaguen les llàgrimes amargues d'una llarga malaltia i d'esglais i molt de patiment. Són aquestos els somriures que han acompanyat aquests dios de Nadal.
Aquests dies, i justetament hui, he recordat també la situació que vaig viure l'any passat per aquestes dates i se m'han posat els pèls de gallina i les llàgrimes als ulls. Moments de tensió, moments que ens haviem de recolzar en els demés per seguir endavant, ens haviem de recolzar en aquells que ho estaven passant igual que nosaltres. Però tot ha canviat, i ha anat bé i les coses ara somriuen, i, ara, en recordar-ho tot em senc orgullosa de tots, però sobretot de mi mateixa, i no és que siga egocèntrica o egoista per dir-ho, és que veig que he madurat i que sóc capaç d'enfontar-me, si m'ho propose, a més coses de les que em pense.

dimecres, 21 de desembre del 2011

17.

Molt de mal de cap, tot em pega voltes. Camine i els passos resonen al meu crani, el moviment de pujar i baixar escales em tambaleja, cauré. Un ibuprofeno i dos valerianes i al llit. Com un ós, una marmota, un xicotet esquirol,... o com una princesa que dorm dolçament en la tendresa, aguaitant l'arribada de la primavera o d'un príncep que no siga blau, o un bandit, o un caçador, o un pilot professional d'avions de paper fets amb fulls de llibreta quadriculada provinents de la fusta d'arbres monsònics. 
Ara que espere que Morfeu vinga a teixir-me un tapís com feia Penèlope, un tapís (o un sudari) per passar al món dels somnis, per morir en un instant, i després, en desteixir-lo, tornar a la realitat. Ara que estic gitada al llit, tapada fins al pit i amb l'ordinador a els mans gelant-me, mentre espere que em facen efecte els medicaments. Ahora que... ahora que el mundo está recién pintado. Ara que espere amb parsimònia solemne que la meua germana deixe de fer sorolls. Ara que espere que se m'en vaja aquest dolor i patiment i tornar nova, escric, perquè no sé fer altra cosa, i és una cosa que no sé fer bé.


dimarts, 20 de desembre del 2011

16.

Va aparèixer amb la primera llum del dia. La gent deia que venia de molt lluny, de fer un llarg viatge. Així i tot, hi havia qui, com l'avia, preferia pensar que venia del no res, ple dels silencis que criden al fons de l'ànima de cadascú de nosaltres.
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no havien hagut mai ni vies ni estació.
Continuà vagant pels carrers del poble sense saber res del tren, esperant-lo amb esperança. Fins que, un dia, va desaparèixer, deixant al bell mig de la plaça les maletes, plenes de res i de tot. De tot ell mateix; que es quedà al record del poble.

dilluns, 19 de desembre del 2011

15.

Sent que li fluixejen les cames i la música l'absorveix. És una màgia especial. No és com quan li agrada una cançó o un grup concret. Es tracta d'una cosa molt diferent. Les seues ànimes s'uneixen, la melodía l'eleva amb ella ben amunt, sortejant les rames nues dels arbres i de sobte ja no eres conscient i el mou amb un lleuger balanceig, ara un peu i després l'altre. És increible com l'absorció pot ser tan gran; deixant la persona buida, l'ànima lleugera s'infla d'alegria i riu amb gràcia, balla sense presa, sense preocupacions. La música l'agafa i li fa un bes, un petó intens que l'immobilitza i l'ompli de sentiments profunds que arriben a tocar el cor de la persona, aquella persona a la que havien deixat amb el cos buit d'ànima i de tot. A aquesta persona comença a bategar-li ràpidament el cor, els esbatecs li surten per la gola, i sent com una cosa ha canviat dintre seu. Ja no és la mateixa. Una connexió especial lliga l'esperit juganer amb el cos, i sent com continua pujant, la frescor del vent, la por de mirar avall, la gelor en tocar els núvols,... i res li importa, es sent feliç.
Quan acaba la cançó torna a la realitat. Té els pèls de gallina. La gent que té al seu voltant, amb la que comparteix espai no li dona calor. Es queda mirant l'escenari, mira el cantant, i veu que la guitarra no deixa de sonar, mira els altres components, és un acústic, és proper. La guitarra que no deixa de sonar, la mà amunt i avall recorrent-la, i una veu a l'altre costat de l'escenari comença a parlar. Parla de coses que han passat, de músiques i balls, d'instruments, de cultura, d'una identitat i d'un poble. Parla de coses que uneixen i fan un sentiment profund en un mateix conjunt de gent. I comença la dolçaina, torna a tenir la pell de gallina, ara torna a elevar-se, per consciència, es concentra en la melodia, es converteix en melodia. Canta per dintre seu, mira atònit l'escenari, li pujen llàgrimes, li falten paraules, tremola i calla. Tremola i calla i es dedica a escoltar. Escolta, escolta,.... i ja no escolta el que toquen o el que diuen. Ara escolta allò que tantes altres vegades ha escoltat, escola la gent, escolta el setembre, escolta una veu, que el crida, ho escolta.
Torna a la realitat amb els aplaudiments i amb l'última nota de la dolçaina i les guitarres. Però en realitat no ha tornat del tot, una xicoteta part seua queda amb la música, tota la música que han tocat un diumenge de bon matí, al centre mateix de València. Aquella música que sempre ha format part del seu ésser, ja la coneixia fins i tot abans de nàixer. 
La música universal. No calen més paraules. Plora i estigues tranquil. Deixa que la música parle per tu. Deixa que els teus somriures, les carícies, els plors i els pensaments diguen això mateix que sents: sigues música.

diumenge, 18 de desembre del 2011

14.

Què és la por? He baixat a obscures, he escoltat un soroll darrere la porta,... i s'ha apoderat de mi. He pujat corrents l'escala sense deixar de mirar enrere, he apagat els llums i tancat la porta, he acabat al damunt del meu llit.
La por no és altra cosa que la sensació d'inseguritat que tenim davant una cosa que desconeixem o que no podem controlar per nosaltres mateixos. La por, en definitiva, es una invenció humana. Quines coses s'inventen els humans! Sempre fent males passades. Tota la vida s'ha jugat amb la por en diferents sentits: per tenir els xiquets controlats i fer que se'n anaren a dormir prompte, per a que tornaren ràpid a casa després de l'escola i no parlaren ningú, per mantenir un domnini sobre la població, per coaccionar les decisions de l'altre,... No cal res més que por per a sotmetre a l'altre.
Però hi ha altres pors que no són d'aquest tipus. La por a defallir en l'intent d'una cosa, la por de, malgrat esforçar-te molt, no arribar, la por d'un amor que no arriba, la por d'un amor que tens por de començar, la por d'estimar, la por de perdonar, la por de fer les coses a la teua manera, la por de ser diferent, la por, la por, la por, LA POR,... Al cap i a la fi, nosaltres també ens dominem sobre nosaltres mateixa i no deixem mai oberta la possibilitat que les coses no ixquen com nosaltres haviem pensat. Sempre establim unes idees preconcebudes, pensem i repensem sobre qualsevol cosa, ens imaginem com va a tindre lloc,... i després si no és com nosaltres hem pensat, ens enfonsem en un abismal no-perdó per part nostra. Per això tenim por, por d'ofuscar-nos i passar-ho mal per haver fet el conte de la lecherita.
D'altra banda, i encara que estiguen dins del mateix grup, tenim les fòbies. Una fòbia és exactament el mateix que els dos primers tipus de pors que he parlat, però incontrolable. Aquesta ve de la nostra ment, no podem fer-nos-en càrrec, malgrat que mitjançant diferents tipus d'exercicis psicològics, podem traure alguna cosa en clar i evitar-ho. També són coses que no podem evitar, possiblement per un trauma en la infantesa, alguna cosa que al nostre subconscient té sentit, està reprimida, i no deixa de mostrar una sèrie d'impulsos per sorgir a la llum, com diria Freud. Una fòbia és una cosa molt mala, i ho dic jo que en tinc un parell, no un parell de pors, sinò de fòbies.
Però si per alguna d'aquelles no deixes de tindre por, deixant de costat les fòbies, recorda que no estàs sol. T'envoltes d'un munt de persones que t'estimen, t'acolleixen a la seua vida, fan que sigues una peça més del seu univers. I per aquest motiu, no deixaràn que et passe res mal i et recolzaràn.

divendres, 16 de desembre del 2011

13.

Fa olor a fred, a hivern. El fum de la llar puja com escales cap al cel, per a que pugam pujar-hi nosaltres després; el vent fa ballar en l'aire les fulles seques, que dels arbres intenten no desprendre's, quan ja han desfallit del seu objectiu i ara volen sense tocar terra, belluguen per un espai infinit i dansen entre elles. Però sobretot ja fa olor a fred. Un fred que gela les galtes i seca goles. Ja s'acosta, l'esperit resona entre tots nosaltres, i una vegada més és converteix en una mescla de sentiments. 
Per què? Per què tinc una mescla de sentimets? M'agrada el fred i els Nadals i que siga hivern. M'agrada poder veure els meus cosins d'altres llocs que sols puc veure un parell de vegades a l'any, m'agrada sentir l'aire afilat sobre el meu rostre calent i tapar-me, m'agrada passejar sota un cel obert ben blau i que a la terra tremolen les persones, m'agrada sentir el contacte dels altres quan dius: "Tinc fred!".
Però els Nadals ja no són el que eren. Com vaig llegir, "tengo miedo que la Navidad destruya el verdadero significado de la publicidad". Com hem arribat a aquest punt? A aquest egoísme? Açò reboca a la meua entrada anterior, fa reflexionar, fa quedar-se quet durant un parell de segons i pensar realment que és allò que volem. Perquè per a mi els Nadals amb la gent que estime i amb una bona abraçada m'omplin més que vint-i-cinc mil regals. Està clar que a tots ens agrada rebre regals, però moltes vegades no sóm conscients d'apreciar el vertader detall.
La vida està plena de xicotetes coses que realment importen. Xicotets detalls que fan un poc més felices les persones. La vida està plena d'altra gent que realment ens fa feliços. La vida està plena de persones que no saben que el seu millor regal és la vida que han obtingut dels seus pares.

M'agrada el fred i la calor, l'hivern i l'estiu, el dolç i el salat. M'agraden les coses senzilles i tendres, les coses que passen sense motiu, les coses tranquiles. M'agrada el verd i el groc, i el blau, el rosa, el blanc, el roig i el negre. Fa olor a fred, a hivern i a tendresa, i m'agrada.

diumenge, 11 de desembre del 2011

12.

Qui diga que pot descriure la felicitat és un mentider. Quan fem una definició, intentem possar-hi en ella totes les accepcions que podem trobar d'una paraula, però quan busquem al DIEC felicitat ens trobem amb: Estat de l’ànim plenament satisfet. Ara bé, és la FELICITAT l'estat de l'ànim plenament satisfet? Ara jo pregunte, i oblideu-vos de la definició purament formal i metodològica del diccionari, QUÈ ÉS PER A VOSALTRES LA FELICITAT?
Posaría la mà al foc, diria que cadascún de vosaltres ha definit d'una manera diferent el concepte de felicitat i no em cremaria. Com podem descriure quelcom tan abstracte com és la felicitat en si mateixa? Tal vegadam si ho intentàrem molt i ens ho proposàrem podriem arribar a extraure una xicoteta conclusió, arribar a mirar de reüll el seu significat complet, però mai filaríem massa prim.
La ignorància és molt atrevida, ja m'ho deia ma iaia, ja m'ho van recordar més tard un parell de professors meus, i per això, ignorant el sentit de la paraula, podem atrevir-nos a aventurar-nos en la búsqueda del seu significat. Malgrat que sempre m'han fet aquest recordatori com homilies per tal d'acabar amb el fet de parlar sense saber, pegar-li la volta a la truita mai està de més. Cal donar nous sentits a les coses, no ens hem de quedar mai amb el que ja coneixem, hem d'intentar una vegada arribem al màxim esforçar-nos per a superar-nos encara més i arribar molt més lluny del que ens crèiem capaços. 
Si m'agafe a un sentit més ampli, l'ignorància de la vertadera felicitat ens implica a córrer riscos, a  arriscar-nos per a aconseguir-la, ens fa que, com ja he dit abans, ens esforçem en superar les nostres capacitats. La felicitat pot romandre en fer feliços els altres, en riure i estar ple de joia, en sentir-te estimat, acollit o escoltat,... inclús tal vegada si preguntem a un xiquet menut per a ell la felicitat siga un pastís de xocolata.
Hi ha preguntes sense resposta: "Per què no es sol tenir en compte als xiquets en les definicions de les coses?" Els xiquets són purs, encara no han estat contaminats amb les idees, creençes o opinions dels altres, i només veuen el món des del seu punt de vista, val a dir que és un poc egocèntric. Els xiquets són innocents, intactes, incapaços de no dir les coses amb un somriure. I pot ser algún que altre xiquet, un xiquet no llèpol,  no tinga paraules per descriure't la felicitat i tan sòls somriga amb una línia dibuixada d'orella a orella a la seua cara fins convertir-te en un espill.

LA FELICITAT ÉS UN SOMRIURE, PAPALLONES, XOCOLATA, ESTRELLES i ELS ALTRES.
(i molt de color verd i números 10)

dijous, 8 de desembre del 2011

11.

Animal nocturn. Sóc un animal nocturn que obri els ulls en caure la nit; animal que agafa el mantell fosc estrellat i es tapa, i es crea capes, i es coseix vestits... Animal que vaga com ànima en pena, viatja mentalment mentre passeja, delirós, mentre es perd comptant els seus pasos, alçant el cap i mirant la lluna, escoltant la remor de fulles seques i el cruixir de les branques pelades bellugant-se al ritme que vol el vent. Animal que s'enronda de silencis trencats pel lladruc d'un gos igualment solitari.

No sé que em passa últimament que m'entra son pel matí i per la vesprada. Se'm possa mal de cap, se'm tanquen els ulls i només tinc ganes de fer de marmota en el meu llit, que és com mon cau. Després arriba la nit, desitjosa d'apareixer, desitjosa de ser desitjada, i em crida, m'inunda a crits, no em deixa dormir. Per això em passe les hores pegant voltes i pensant... m'agradaria eixir a pegar una volta, però no m'atrevixc. Tal vegada si visquérem en una altra època...
També pense en altres èpoques... m'imagine a mi mateixa visquent com a dona romana, després grega, més tard prehistòrica, torne amb l'edat mitjana... i així vaig succeint una sèrie d'històries que no han passat, imagine posibles converses, imagine vestits, pentinats i perfums, cases, estimats,...
Imagine dies i nits de soledat. Una soledat igual a la que ara mateixa visc, una dona perduda entre pensaments de nit. I veig somnis i il·lusions, veig alegries i cares contentes, danses i cants, sorolls i flaires diversos. Els veig.
I mentre tot açò passa, entre per les portes de la son. És com si m'agafara i m'acompanyara de la mà fins a dintre, quan havia estat perduda. Com si un dia rondant un bosc m'haguera atrevit a entrar, haguera perdut el nord i algú que no parla m'agafa de la mà, m'il·lumina i m'acompanya novament a casa.

Històries per a no dormir.

dimecres, 30 de novembre del 2011

10.

Estic molt contenta. Contenta i feliç i alegre i animada i joiosa i exultant.Aquesta és l'entrada número 10, i aquest és un nombre que sempre m'ha agradat. Té un no-sé-que que el fa especial. Tal vegada és perquè vaig obrir els ulls un dia 10. Tal vegada és perquè sempre he sigut aquest número en la meua carpeta al món coral. O tal vegada és perquè un 10 és la perfecció a un examen, al menys en el nostre sistema educatiu.
El 10 em dona bones vibracions. Pot semblar estúpid, però és com el color verd. Ja des de menuda quan em preguntaven quin era el meu color preferit jo responia segura de mi mateixa "verd". No busquem sentit, són coses que ens fan sentir millor, coses que ens defeneixen. Per exemple, també em transmet aquest tipus de vibracions la plutja. No pots dir perquè, sols passa i ja està.

Però no tinc aquest estat anímic només per que aquesta siga l'entrada número 10. Aquest dilluns passat, després de tot el cap de setmana patint, a les 3.30 de la matinada la comissió de la UNESCO va proclamar a Bali (Indonèsia) la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí patrimoni immaterial de la humanitat. Aquest pot semblar una cosa qualsevol, però en realitat és el reconeixement que posa la guindilla a la festa. Una festa que, com diu mon pare "l'he mamada". I això ho diu perquè en els meus 18 anys de vida em caben a una mà els anys que no hi he participat. Pot ser semble irrelevant, pot ser no semble interesant, però cal viure la festa des de dins per entendre per què em vaig possar a plorar.
Ho recorde com si fós ahir. Jo, a la plaça major a primera fila davant d'una tanca d'aquestes grogues obrint els ulls com a taronges als meus 3/4 anys, i ma mare, que mirava distraguda com anaven entrant a la plaça els balls. En l'entrada de la Maredeueta, tots els balls ballen al mateix temps, mescant músiques, colors i moviments, omplint la plaça d'una vitalitat única. Quan es van possar a ballar, en un moment la meua mare es va ajupir i em va preguntar si volia ballar les pastoretes i jo, sense pernsa-m'ho li vaig dir que sí. Resultat:entrar en el món de la processó. Una vegada vaig deixar les pastoretes, la meua germana i dos amics seus es convoiaren per a fer el misteri de Santa Bàrbara i, com que els faltava l'àngel, m'ho proposaren. I així em vaig passar jo uns tres anys dient al final de cada representació:
Ací la justicia de Déu,
ve convertida en centella.
Per matar aquesta doncella,
l'estrella més relluent,
l'ira eterna vos condemna
a les flames de l'infern.

I a tu Bàrbara,
vinc a coronar ta front
amb una rica diadema,
ja que així ho mana i ordena,
el gran Déu tot poderós.

Aquesta palma és senyal
de l'alcançada victòria.
Vine joiosa a la glòria
del ver anyell celestial


Aleshores em van proposar ballar la carxofa i els arquets, i, coses de la vida, vaig tornar a acceptar. Allí vaig ballar uns 3 o 4 anys més, i després, trista com estava per no recordar haver vist una Volta General o una Processoneta del Matí, m'agafí un any "sabàtic" i no vaig fer res. Però, encara que vaig gaudir de veure la festa "des de fora", puc assegurar que no és el mateix. Em faltava alguna cosa, hi havia quelcom que em cridava a tornar-hi. En aquell temps, vaig haver de deixar de tocar el violí per una sèrie de problemes cervicals, i l'ocassió va ser immillorable: sense plantejar-m'ho i en un parell de dies vaig dir que aquell any aprendria a tocar la dolçaina. I així fou. I així estic ara.

Quants records! Quantes experiències! Però la festa no és només això. La gent sap que quan arriba setembre té que anar a assajar, tots saben quin és exactament el seu paper en aquest conjunt. A més, és la trobada de tots. És com una festa de retrobament, tots tornem de l'estiu, tots tornem en ganes de veure'ns, i ens alegrem en juntar-nos per repassar uns pasos o unes notes. És especial. No ho puc descriure.
Estic molt contenta. Contenta i feliç i alegre i animada i joiosa i exultant.

dijous, 24 de novembre del 2011

9.

Deixaré de costat, o no, tot allò que ha passat aquesta setmana passada. Hi ha gent que diu que Espanya no pot estar més mal del que està, i que ara que ha guanyat el partit X, anirà tot millor. Deixaré de costat el tema polític i em centraré en el social. Seré clara: estudiants, jubilats, gent en l'atur, pensionistes i homosexuals (entre altres) anem fotuts. Açò ho pense ara perquè fa uns dies vaig tindre varies converses. La primera d'elles amb un amic que ens va confesar que estava eixint amb un xic. M'en vaig alegrar molt per ell, ja m'ho esperava que ens ho comentara a la marquesa i a mi, però vaig pensar en el futur de la seua relació. No es podrà casar, i, tal vegada, no podrà mostrar públicament la seua estima per eixa persona.
No pots triar de qui t'enamores, encara que si que pots encaminar-ho. O tal vegada no. Açò em recorda a l'altra conversa, amb un altre amic, en la qual parlàrem sobre les relacions. "Les millors relacions començen amb coincidències", em va dir. Jo, que pense igual que ell, li vaig preguntar perquè deia això. "Molt fàcil- va seguir- perquè així ja es crea un vincle "no forcçat", per dir-ho d'alguna manera.
Aquesta resposta em va sorprendre, jo li responguí dient que el el fet de tindre coincidències implica que vulgues conèixer més a la persona, que tingues ganes de saber com és i si hi ha més coincidències. Aleshores, em va preguntar per les coincidències, quines creia que eren millors i si calia forçar-les "un poc". Crec que en les coincidències dels encontres, però és ben clar que no pots "entrar-li" a una persona que t'agrada físicament (encara que s'haja demostrat que les persones ens enamorem en milèsimes de segon).Està clar que, pot ser si no posem de la nostra part no passe gran cosa, però l'espontanietat juga un paper molt més gran que el pensar si he de fer açò o allò per intentar coincidir. Açò ho pense perquè entenc que quan has planejat fer alguna cosa ja crees una "presituació", per dir-ho d'alguna manera, és a dir, esperes que es comence una conversa i que segueixa un fill, mentre que si aquest fil conversacional decau, et quedes com insegur de tu mateix o molest perquè no has arribat a les expectatives previstes.
Segons aquest pensament, es dedueix que tampoc hem d'anar a buscar alguna cosa. L'espontanietat té una atmòsfera màgica que la fa interessant, i no s'ha de trencar per molt mal que sàpiga no arribar més lluny amb una persona. També val a dir que "carpe diem" i cadascú faça el que vulga, perquè el "tempus fugit". Açò si que vos ho he de dir: no s'arrepentiu mai de res que heu fet. MAI. Repetixc el mai, perquè en algún moment anterior a aquest arrepentiment, l'opció que havieu triat era bona, era la correcta, o, al menys, era la més correcta o la més vos apetia en eixe moment. No destrosseu vivènces amb el record ple de remordiments i arrepentiments perquè així no sols amargeu el record, sinò també el present, oblidavnt-vos de viure i anclats en un passat que pertorba.

dimecres, 16 de novembre del 2011

8.

Anit no em podia adormir. I assegure i re-assegure que això de pegar voltes i voltes i encara més voltes al llit amb el nas taponat i tossint no és la cosa més guai del món. Però el tindre la ment desperta, i haver-me despertat unes 3 vegades entre les 12 i mitja i les 5 i mitja, em van deixar un bon ratet per a pensar.
Les nits que no pots dormir són les millors nits per a escriure, però amb el constipat que porte damunt no volia treure les meues mans de la calentoreta dels llençols i les mantes que em tapaven fins el coll, així que vaig fer una recopilació mental - una rallada mental, una divagació, extensió d'un tema qualsevol, pensar en blanc i que aparega el que vulga, passar d'una cosa a una altra sense perqué i sense sentit,... -.
Pensant pensant, acabí pensant en les cartes i retalls de la vida d'una persona, que vaig trobar per casualitat i no vaig a dir ni com, ni quan, ni el nom de la persona [D'aquest tema ja parle a http://elarboldelasfrutasprohibidas.blogspot.com/ ]. La cosa és que vaig imaginar-me la història d'amor-desamor que es dibuixa entre les línies escrites ràpidament per uns estudiants d'universitat, enllà vuit o nou anys. De sobte, estava pensant en la història - o narració, com preferiu - que he d'escriure per a català (ús i normativa de la llengua catalana). Ben sabut és, i si no, no escriuria ací, que m'entusiasma l'escriptura. M'agrada la llengua. Els lingüístes tenen molta sort (i açò la societat moltes vegades no ho sap veure i exalta les qualitats dels bons matemàtics que són capaços de resoldre problemes d'hores de resolució, les qualitats i la dificultat de la medicina, essencial per a poder guarnir tots nostres mals, dels informatics, arquitectes,... i deixa de costat la vessant més humana, la sociolingüística, la història, filologies,... NO penseu que estic donant un vot a favor de les humanitats, sinò que vull fer reflexionar sobre un tema en concret. Tant difícil em pareixen les matemàtiques com una traducció del grec). Bé, els lingüístes, com ja he dit, tenen molta sort. La sort, i gràcia, de poder expressar-se coneixent fins a l'ínfim racó d'una llengua; la qualitat de dir el que pensen d'una forma clara i concisa, sense pegar-li voltes, i poder donar-li la forma que volen. La sort dels lingüístes va més enllà de tot això. Saben com s'escriu, i amb el teu estil et poden fer una radiogarfia, com fan els metges. Poden saber que et manca i que et sobra, que et fa tu, que sigues tu.
En fi, ja me'n he anat per les rames. Aquest és el perill de deixar un full en blanc i un boli, o en aquets cas, un word i un teclat, en les meues mans. Per on anava, vaig pensar en la sort que tinc que m'agrada escriure i llegir, però també vaig pensar en el poc que m'agrada que m'obliguen a escriure. Sempre he pensat, i espere continuar pensant així, que l'escriptura ha de ser l'eixida d'emergència de tot el que té l'ànima a dintre. L'escriptura en el sentit de relatar històries, de crear un alter-ego, d'escriure poesia, o de, com jo, divagar i anar passant d'un tema a un altre deixant constànicia del que la meua ment va pensant ara - i anit-.
Em vaig plantejar la inspiració. La inspiració és un tema complicat. Segons el GDLC és:

[s. XIV; del ll. ecl. inspiratio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d'inspirar;

2 l'efecte.

2 BÍBL Acció d'inspirar Déu els autors dels llibres bíblics.


Busque inspirar aleshores, i diu:


[s. XIV; del ll. inspirare, íd.]

v 1 tr FISIOL Fer entrar aire als pulmons.

[...].


Té moltes accepcions, però em quede amb la primera, "fer entrar aire als pulmons". Fer entrar aire als pulmons significa vida, aleshores l'inspiració seria com fer arribar la vida al nostre cervell. Inspirar-se és veure les coses d'una altra manera, poder tindre les paraules per expressar-te, tindre fam d'escriure i escriure i continuar escriguent,... El desig d'apuntar ràpidament tot allò que en una milèssima de segon ha passat al teu pensament, com un raig obscur en la nit que il·lumina tot allò que ja hi era, però que per una raó o una altra restava ocult en l'obscuritat, per a que no s'oblide, per a que no torne a quedar ocult.
Puc donar gràcies perquè hui, tornant en el tren, en el primer vagó (com sempre), eixe raig de llum ha creuat de part a part el meu cervell, i ja no tinc perquè queixar-me i renegar de l'obligació d'escriure una cosa en un moment en el que no t'ix. Si no ix, millor deixar de forçar i ja eixirà quan vulga. Sempre s'ha dit, i no hi ha saviesa més vella, ni bella, que la popular.

diumenge, 6 de novembre del 2011

7.

Me falten paraules per explicar què significa per jo. me falten paraules... Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes, paraules d´amor senzilles i tendres.

Paraules, paraules... quant de mal i quant de bo! M'agraden les paraules, és una cosa especial allo que senc per elles. No heu sentit mai l'ànima d'una paraula? Vos donaré ben bé els pasos. Primer que res no heu d'oblidar que les paraules simplement gaurden conceptes establerts dins la nostra societat, per això cada cultura utilitza llengües diferents, té paraules diferents per a designar coses, o fins i tot té paraules que altres llengües no tenen. En segon lloc, recordeu que les paraules no són sols sons, tenen ànima, la tenen! Després, assegureu-vos que és eixa la vostra paraula. Cadascú té una paraula que és seua, per això tenim capacitat per inventar-nos paraules, que pot ser per a una altra persona no signifiquen res però per a nosaltres sí. Una vegada fet tot açò penseu en les paraules que vos fan sentir, en aquelles que el seu so vos posa els pèls de punta, aquelles que les vejeu escrites i voleu escriure-les un milló de vegades més, aquelles que vos encoratgen a repetir-les i repetir-les fins quedar-vos sense alé. Una vegada escollida eixa paraula, oblideu-la. Sí, això mateix vos he dit. Feu veure que no està, deixeu de pensar en ella. Passeu d'ella durant dies. I de sobte una nit vindrà parlant-vos a cau d'orella en somnis, quan dormiu ben profund. Vos confundirà, vos farà veure que viviu a un altre món, ballareu amb ella, cantareu, jugareu, visitareu llocs inimaginables, no llocs terrestres inimaginables, llocs imaginaris inimaginables,... i serà la vostra paraula per sempre.
M'agrada descobrir noves paraules meues. És una sensació tan joiosa quan les veus arribar escrites borrosament en mig d'un somni i les reconeixes! Pot ser hi ha algú que pense que aquesta sensació s'assembla a quan coneixes a la persona que serà la peça que et falta la resta de vida. No, és diferent. Si ho penseu així, la paraula no vindrà a vosaltres, i vos faltarà un altre tipus de peça a la vostra ànima, a la ment, al seny. Les paraules són, i tu també hi eres, però no esperes en cap moment que una paraula per molt que et fasa sentir siga una persona.
D'altra banda, val a dir que les persones sí que podem ser paraules per als altres, podem actuar com elles, deixar que una persona s'oblide de nosaltres i tornar-hi de sobte a la seua vida, com si ens haguéren llençat a gran velocitat per a que poguem tornar a entrar-hi. Siguem paraules aleshores.


dimecres, 26 d’octubre del 2011

6.

Mirada perduda.

Aquest migdia quan tornava, morta, de València, m'he assegut al primer vagó del tren, com sempre. Encara tardaria a eixir, així que m'he tret el meu mp3, i els sudokus que havia retallat dels diaris que donen a l'universitat. Tan bon punt havia començat a concentrar-me, un xic ha trobat seient enfront meua i ha saludat amb un "hola". Puc contar amb els dits de les mans les vegades que algú que no conec m'ha saludat en assegure's aprop meu al tren, i no serà perquè faig pocs viatges.

Li he trobat un aire especial. No vull dir que m'atraguera físicament ni això que diuen de "flechazos en el metro/tren". Parle de tot ell en general, de l'atmòsfera que l'envoltava. No ha somrigut en tot el viatge, malgrat que en cada moment que les nostres mirades s'han encreuat, he notat com sí que ho feia.

L'esguard profund i seriós obria les portes a l'ànima. M'ha deixat explorar-la durant milèsimes de segon, i les milèsimes de segons de totes les vegades que hem coincidit m'han deixat posar-li tota una vida. Primer que res, la verdor dels seus ulls. Sempre m'ha agradat el verd, és un color especial. Ja de ben menuda, quan tots deien que els agradava el rosa o el blau, jo responia: "verd". Era un verd oliva clar, perciós, per a que vaig a negar-ho. El cas, la profunditat era impressionant. Mai havia vist una mirada tan penetrant, tan... indescriptible, m'he perdut en ella, m'he perdut. He vist cares, he vist converses, he vist llum, color. He vist també experiències i opinions. I puc quedar-me tranquila. Crec que he sigut fràgil i jo també m'he deixat explorar, però això és un altre tema, i jo no tinc res a amagar.

No deixeu mai de mirar als ulls de la gent. Són la seua identitat, i per molt que vulguen evitar expressar coses, a través d'ells ho van a fer.

divendres, 21 d’octubre del 2011

5.

EL PERQUÈ DE LES CINTES ROJES

Hui m'he decidit a tornar-me a posar per polsera una cinteta roja amb un llaç. Ho he decidit gairebé en cinc minuts després de pegar-li voltes al tema durant aproximadament un mes. Potser la pregunta més difícil és: "per què?" I la resposta més fàcil siga: "diuen que això allunya el mal d'ull." Sincerament, no ho sé.

Tot va començar l'hivern passat. M'havien passat varies coses de complicada explicació. Vaig tenir-hi problemes, la vida va començar a ser més difícil. Tal vegada semble el típic moment en el que una persona es veu obligada a madurar dràsticament i amb una velocitat increïble. Jo ho veig més bé com el moment en que em vaig adonar de com és la vida realment. En aquell moment tràgic, quan les coses começaven a complicar-se, algú em va preguntar per què no em posava un llacet roig. Li vaig fer cas.

Aquest llacet em va ajudar a posar-li un poc de color a la meua vida, i per això crec que s'utilitzen els llacets rojos realment, per animar la vida, per a que la gent no visca amb l'ombra del seu color de vestuari habitual.

Açò mateix ho vaig aprendre a classe. Ens van explicar que la percepció dels colors es relativa segons la cultura i que això es troba reflexat al vocabulari. Els grecs ja ho feien com dic jo, tenien una gama de blanc-gris-negre. El cel mateix no era blau, era gris, una matització del negre. Però no obstant això tenien el roig. En castellà, encara predomina el color colorado, que és el roig, o l'expressió ponerse colorado que és quan les galtes es pinten totes soles d'aquest color. Un color extrany. Un color que alegra. Un color. Una història. Un ànim. Vaig a tornar a viure.

Pintaràs el món d'alegria i joia,
pintaràs el món amb els teus somriures,
pintaràs el món, el pintaràs.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

4.

El cel s'ha fet fosc. El sol, estel del matí, llum de llums, ha caigut en els braços del descans, que l'acarona i crida la lluna per traure-li un somriure.

Records.

Al mig de la muntanya, perduda de la civilització, la nit és més clara, més nítida, més bonica, més nit. O això solen dir els qui viuen lluny del cosmopolitanisme. Quantes vegades he experimentat eixa sensació, i com m'agradaria tenir-la ara mateix, i fins i tot, m'atreviria a dir un com m'agradaria compartir-la amb algú.
No s'escolten cotxes ni es veu cap llum, però encara que semble mentida, no note soledat. Es mouen rítimicamen les rames de diferents arbres, udolen animals i canten els grills, no hi ha cap núvol al firmament, i, per una milèsima de segon, veig reflexats al sostre tots els grecs que s'han guanyat un lloc a l'eternitat.
Em pare a pensar. M'enrecorde d'un relat que vaig escoltar, o vaig escriure, o tal vegada vaig llegir, no ho sé ben bé. El cas, era un conte que parlava d'un xiquet al qual els seus avis li havien ensenyat que cada persona tenia una estrella, i que quan moriem, no feiem més que anar a buscar-la, ja que ens havia estat guiant i observant durant la nostra curta o llarga vida. Però ningú no sabia quina era la seua, així pots mirar el cel, desconcertat, un caos de cel, un caos d'estrelles, i veure'n mil diferents, però escolli-ne'n sols una, que pot ser que no siga la teua estrella. És un bonic record el del conte, m'abstrau i em calma. Gitada sobre un prat, panxa amunt i un corrent d'aire que em mou els cabells.
Veig passar un estel fugaç, que corre, amb pressa i gràcia dibuixant una imensa línia de color, de vida. Traça la trajectòria amb decisió, sense dubtes... Com m'agradaria tindre eixa seguretat en mi mateixa.

Records.

M'agradaria perdre'm uns dies.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

3.

És una estranya sensació la que m'envolta quan pense en allò que em va ocòrrer ahir. Ahir, per dir un dia com un altre, vaig em vaig decidir a mirar per la finestra que tinc al costat del llit. Això fou després de dinar, quan estava disposada a pegar una becadeta, i em vaig sorprendre mirant el cel. Era un cel blau i gris, i estava ple de núvols que bellugaven entre corrents d'aire. M'agraden aquestes vesprades, quan fa sol a mitjes i corre un lleuger toc de vent, de vent fresc, que vol tocar-te per deixar la pell de gallina.

Em vaig fixar en un núvol blanc. Era blanc, però no era un blanc normal. No penseu que era un blanc com la neu, un blanc com les dents, o que vaig a dir-vos, que tenia una blancura radioactiva, no. Tampoc era color albí, ni cru, ni òs, ni el color que tenen les perles quan les toca un raig de llum. Era un blanc pur, neutre i lluent a la vegada. El núvol era de cotó-en-pèl. Però no era el cotó-en-pèl que utilitzen els metges per fregar-te la pell amb alcohol abans d'una vacuna, no. Era com els cotó-en-pels que venen a les fires, era un cotó-en-pèl de sucre, i d'una dolçor ínfima. És difícil imaginar-se un núvol com aquest si no n'has vist mai cap, ja ho sé.

El temps es va parar per complet durant uns segons que es feren eterns, mentre contemplava la lenta dansa de difícil execució que mantenia el meu núvol al mig del cel. Va ser aleshores, sense saber com ni perquè, el vent que abans m'havia intentat posar la pell de gallina em va donar una empenta cap al cel, em va llençar. En eixe moment vaig recordar quantes vegades havia llençat jo coses durant aquesta vida, i a la velocitat amb la qual havia empentat pilotes de tots els tampanys durant l'educació primària. Seria vanal dir que no em vaig alegrar de que aquest vent, que jo diria que era un Migjorn juganer, m'apropés al focus de la meua admiració.

En un obrir i tancar d'ulls em vaig veure reduida a una milèsima part de mi mateixa i pegant-li mos a la dolça massa del meu núvol, mentre contemplava tot el món sota els meus peus, i la resta del meu cos perquè m'havia gitat. Tot semblava tant llunyà que per un moment vaig creure que sempre havia viscut allà dalt, i no sabia distingir entre una muntanya, un prat o fins i tot, una llacuna o el mar mateix. Vaig creure que ja no existia matí o nit, i que el dubte existencial que m'havia rondat des de feia unes setmanes al cap, era cosa de la meua imaginació. Em vaig oblidar per complet de tot el que em lligava a la Terra, no tenia família, amics o companys, i això de vestir-se i desvestir-se, i gitar-se a dormir... gitar-se a... gitar... -se... gi... tar... -se... gi... tar... gi...

Vaig tindre la sensació que sols tenir quan somnies que caus d'un penya-segat o d'una escala, i en obrir sobtadament els ulls em vaig trobar jaient de nou al meu llit.

dimecres, 28 de setembre del 2011

2.

A la vora del riu mare, m'he deixat les espardenyes.....



que si són les espardenyes....

dijous, 18 d’agost del 2011

1.


He tornat a començar.
M'havia proposat seguir endavant amb el blog, després d'aquest any tan dur, tant per motius familiars com pel temps que he dedicat a l'estudi. Volia continuar amb L'espill de les estrelles, però prefeixc començar de nou, amb les mateixes ganes, amb la mateixa il·lusió, amb la mateixa empempta que vaig començar aquell blog, i no deixar de publicar encara que siga una fotografía o una referència a una foto. Així que ací em teniu, una nova jo, un nou món per començar.