dimecres, 26 d’octubre del 2011

6.

Mirada perduda.

Aquest migdia quan tornava, morta, de València, m'he assegut al primer vagó del tren, com sempre. Encara tardaria a eixir, així que m'he tret el meu mp3, i els sudokus que havia retallat dels diaris que donen a l'universitat. Tan bon punt havia començat a concentrar-me, un xic ha trobat seient enfront meua i ha saludat amb un "hola". Puc contar amb els dits de les mans les vegades que algú que no conec m'ha saludat en assegure's aprop meu al tren, i no serà perquè faig pocs viatges.

Li he trobat un aire especial. No vull dir que m'atraguera físicament ni això que diuen de "flechazos en el metro/tren". Parle de tot ell en general, de l'atmòsfera que l'envoltava. No ha somrigut en tot el viatge, malgrat que en cada moment que les nostres mirades s'han encreuat, he notat com sí que ho feia.

L'esguard profund i seriós obria les portes a l'ànima. M'ha deixat explorar-la durant milèsimes de segon, i les milèsimes de segons de totes les vegades que hem coincidit m'han deixat posar-li tota una vida. Primer que res, la verdor dels seus ulls. Sempre m'ha agradat el verd, és un color especial. Ja de ben menuda, quan tots deien que els agradava el rosa o el blau, jo responia: "verd". Era un verd oliva clar, perciós, per a que vaig a negar-ho. El cas, la profunditat era impressionant. Mai havia vist una mirada tan penetrant, tan... indescriptible, m'he perdut en ella, m'he perdut. He vist cares, he vist converses, he vist llum, color. He vist també experiències i opinions. I puc quedar-me tranquila. Crec que he sigut fràgil i jo també m'he deixat explorar, però això és un altre tema, i jo no tinc res a amagar.

No deixeu mai de mirar als ulls de la gent. Són la seua identitat, i per molt que vulguen evitar expressar coses, a través d'ells ho van a fer.

divendres, 21 d’octubre del 2011

5.

EL PERQUÈ DE LES CINTES ROJES

Hui m'he decidit a tornar-me a posar per polsera una cinteta roja amb un llaç. Ho he decidit gairebé en cinc minuts després de pegar-li voltes al tema durant aproximadament un mes. Potser la pregunta més difícil és: "per què?" I la resposta més fàcil siga: "diuen que això allunya el mal d'ull." Sincerament, no ho sé.

Tot va començar l'hivern passat. M'havien passat varies coses de complicada explicació. Vaig tenir-hi problemes, la vida va començar a ser més difícil. Tal vegada semble el típic moment en el que una persona es veu obligada a madurar dràsticament i amb una velocitat increïble. Jo ho veig més bé com el moment en que em vaig adonar de com és la vida realment. En aquell moment tràgic, quan les coses começaven a complicar-se, algú em va preguntar per què no em posava un llacet roig. Li vaig fer cas.

Aquest llacet em va ajudar a posar-li un poc de color a la meua vida, i per això crec que s'utilitzen els llacets rojos realment, per animar la vida, per a que la gent no visca amb l'ombra del seu color de vestuari habitual.

Açò mateix ho vaig aprendre a classe. Ens van explicar que la percepció dels colors es relativa segons la cultura i que això es troba reflexat al vocabulari. Els grecs ja ho feien com dic jo, tenien una gama de blanc-gris-negre. El cel mateix no era blau, era gris, una matització del negre. Però no obstant això tenien el roig. En castellà, encara predomina el color colorado, que és el roig, o l'expressió ponerse colorado que és quan les galtes es pinten totes soles d'aquest color. Un color extrany. Un color que alegra. Un color. Una història. Un ànim. Vaig a tornar a viure.

Pintaràs el món d'alegria i joia,
pintaràs el món amb els teus somriures,
pintaràs el món, el pintaràs.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

4.

El cel s'ha fet fosc. El sol, estel del matí, llum de llums, ha caigut en els braços del descans, que l'acarona i crida la lluna per traure-li un somriure.

Records.

Al mig de la muntanya, perduda de la civilització, la nit és més clara, més nítida, més bonica, més nit. O això solen dir els qui viuen lluny del cosmopolitanisme. Quantes vegades he experimentat eixa sensació, i com m'agradaria tenir-la ara mateix, i fins i tot, m'atreviria a dir un com m'agradaria compartir-la amb algú.
No s'escolten cotxes ni es veu cap llum, però encara que semble mentida, no note soledat. Es mouen rítimicamen les rames de diferents arbres, udolen animals i canten els grills, no hi ha cap núvol al firmament, i, per una milèsima de segon, veig reflexats al sostre tots els grecs que s'han guanyat un lloc a l'eternitat.
Em pare a pensar. M'enrecorde d'un relat que vaig escoltar, o vaig escriure, o tal vegada vaig llegir, no ho sé ben bé. El cas, era un conte que parlava d'un xiquet al qual els seus avis li havien ensenyat que cada persona tenia una estrella, i que quan moriem, no feiem més que anar a buscar-la, ja que ens havia estat guiant i observant durant la nostra curta o llarga vida. Però ningú no sabia quina era la seua, així pots mirar el cel, desconcertat, un caos de cel, un caos d'estrelles, i veure'n mil diferents, però escolli-ne'n sols una, que pot ser que no siga la teua estrella. És un bonic record el del conte, m'abstrau i em calma. Gitada sobre un prat, panxa amunt i un corrent d'aire que em mou els cabells.
Veig passar un estel fugaç, que corre, amb pressa i gràcia dibuixant una imensa línia de color, de vida. Traça la trajectòria amb decisió, sense dubtes... Com m'agradaria tindre eixa seguretat en mi mateixa.

Records.

M'agradaria perdre'm uns dies.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

3.

És una estranya sensació la que m'envolta quan pense en allò que em va ocòrrer ahir. Ahir, per dir un dia com un altre, vaig em vaig decidir a mirar per la finestra que tinc al costat del llit. Això fou després de dinar, quan estava disposada a pegar una becadeta, i em vaig sorprendre mirant el cel. Era un cel blau i gris, i estava ple de núvols que bellugaven entre corrents d'aire. M'agraden aquestes vesprades, quan fa sol a mitjes i corre un lleuger toc de vent, de vent fresc, que vol tocar-te per deixar la pell de gallina.

Em vaig fixar en un núvol blanc. Era blanc, però no era un blanc normal. No penseu que era un blanc com la neu, un blanc com les dents, o que vaig a dir-vos, que tenia una blancura radioactiva, no. Tampoc era color albí, ni cru, ni òs, ni el color que tenen les perles quan les toca un raig de llum. Era un blanc pur, neutre i lluent a la vegada. El núvol era de cotó-en-pèl. Però no era el cotó-en-pèl que utilitzen els metges per fregar-te la pell amb alcohol abans d'una vacuna, no. Era com els cotó-en-pels que venen a les fires, era un cotó-en-pèl de sucre, i d'una dolçor ínfima. És difícil imaginar-se un núvol com aquest si no n'has vist mai cap, ja ho sé.

El temps es va parar per complet durant uns segons que es feren eterns, mentre contemplava la lenta dansa de difícil execució que mantenia el meu núvol al mig del cel. Va ser aleshores, sense saber com ni perquè, el vent que abans m'havia intentat posar la pell de gallina em va donar una empenta cap al cel, em va llençar. En eixe moment vaig recordar quantes vegades havia llençat jo coses durant aquesta vida, i a la velocitat amb la qual havia empentat pilotes de tots els tampanys durant l'educació primària. Seria vanal dir que no em vaig alegrar de que aquest vent, que jo diria que era un Migjorn juganer, m'apropés al focus de la meua admiració.

En un obrir i tancar d'ulls em vaig veure reduida a una milèsima part de mi mateixa i pegant-li mos a la dolça massa del meu núvol, mentre contemplava tot el món sota els meus peus, i la resta del meu cos perquè m'havia gitat. Tot semblava tant llunyà que per un moment vaig creure que sempre havia viscut allà dalt, i no sabia distingir entre una muntanya, un prat o fins i tot, una llacuna o el mar mateix. Vaig creure que ja no existia matí o nit, i que el dubte existencial que m'havia rondat des de feia unes setmanes al cap, era cosa de la meua imaginació. Em vaig oblidar per complet de tot el que em lligava a la Terra, no tenia família, amics o companys, i això de vestir-se i desvestir-se, i gitar-se a dormir... gitar-se a... gitar... -se... gi... tar... -se... gi... tar... gi...

Vaig tindre la sensació que sols tenir quan somnies que caus d'un penya-segat o d'una escala, i en obrir sobtadament els ulls em vaig trobar jaient de nou al meu llit.