dijous, 29 de desembre de 2011

19.

S'acaba l'any. Estic mirant les meues entrades i últimament estic un poc melacòlica. What is happening to me? No ho sé, la veritat. Escric hui per a despedir-me de l'any i desitjar un feliç any nou. No cregues que te'l desitje a tu, el desitje a totes les persones infelices, a tots aquells que han patit dolor durant aquest 2011. És estrany pensar que vaig a passar el cap d'any tan lluny de casa... des d'aquella vegada que el passí a Vallbona de les Monges (lloc preciossíssíssíssíssím i on he de tornar) res.
Estic contenta i nerviosa, vaig a Barna... a BARNA :O No m'ho crec ni jo, en la il·lusió que em fa anar, m'encanta aquell lloc. L'aventura continua, com diu el meu amic Joan, amb Barcelona d'Obrint Pas com a banda sonora, i amb Camals mullats de La Gossa Sorda per recordar la meua València que tant em fa patir. Val, també em fa il·lusió trobar-me amb algú de per allà, però... això és una altra història... amb un gran somriure a la cara!
Any nou, vida nova!



Un dia qualsevol a Barcelona...


dimecres, 28 de desembre de 2011

18.

Ha passat ja Nadal. Al menys, han passat ja les dates més assenyalades, i sí que s'ha notat. Malgrat que tots diguéreu: "Sempre es nota una mica, es nota un poquet però en no res ho superareu i tot serà igual que tots els anys". És el tercer any consecutiu amb Nadals estranys. S'ha notat la teua presència avi, encara que tan sòls ens véiem un parell de vegades a l'any, encara que només pasàvem junts els dies de Nadal, encara que... S'ha notat en els ànims de tots, les tietes estaven més series, no els brillaven els ulls i ens miraven com compadint-se, fent veure que no pasava res, fent veure que nosaltres no ens n'adonavem. I tant que ens n'adonem! Els qui gaire no han notat el canvi han sigut els meus cosins de 6 i 9 anys, però nosaltres... ai... En fi, somriures que amaguen les llàgrimes amargues d'una llarga malaltia i d'esglais i molt de patiment. Són aquestos els somriures que han acompanyat aquests dios de Nadal.
Aquests dies, i justetament hui, he recordat també la situació que vaig viure l'any passat per aquestes dates i se m'han posat els pèls de gallina i les llàgrimes als ulls. Moments de tensió, moments que ens haviem de recolzar en els demés per seguir endavant, ens haviem de recolzar en aquells que ho estaven passant igual que nosaltres. Però tot ha canviat, i ha anat bé i les coses ara somriuen, i, ara, en recordar-ho tot em senc orgullosa de tots, però sobretot de mi mateixa, i no és que siga egocèntrica o egoista per dir-ho, és que veig que he madurat i que sóc capaç d'enfontar-me, si m'ho propose, a més coses de les que em pense.

dimecres, 21 de desembre de 2011

17.

Molt de mal de cap, tot em pega voltes. Camine i els passos resonen al meu crani, el moviment de pujar i baixar escales em tambaleja, cauré. Un ibuprofeno i dos valerianes i al llit. Com un ós, una marmota, un xicotet esquirol,... o com una princesa que dorm dolçament en la tendresa, aguaitant l'arribada de la primavera o d'un príncep que no siga blau, o un bandit, o un caçador, o un pilot professional d'avions de paper fets amb fulls de llibreta quadriculada provinents de la fusta d'arbres monsònics. 
Ara que espere que Morfeu vinga a teixir-me un tapís com feia Penèlope, un tapís (o un sudari) per passar al món dels somnis, per morir en un instant, i després, en desteixir-lo, tornar a la realitat. Ara que estic gitada al llit, tapada fins al pit i amb l'ordinador a els mans gelant-me, mentre espere que em facen efecte els medicaments. Ahora que... ahora que el mundo está recién pintado. Ara que espere amb parsimònia solemne que la meua germana deixe de fer sorolls. Ara que espere que se m'en vaja aquest dolor i patiment i tornar nova, escric, perquè no sé fer altra cosa, i és una cosa que no sé fer bé.


dimarts, 20 de desembre de 2011

16.

Va aparèixer amb la primera llum del dia. La gent deia que venia de molt lluny, de fer un llarg viatge. Així i tot, hi havia qui, com l'avia, preferia pensar que venia del no res, ple dels silencis que criden al fons de l'ànima de cadascú de nosaltres.
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no havien hagut mai ni vies ni estació.
Continuà vagant pels carrers del poble sense saber res del tren, esperant-lo amb esperança. Fins que, un dia, va desaparèixer, deixant al bell mig de la plaça les maletes, plenes de res i de tot. De tot ell mateix; que es quedà al record del poble.

dilluns, 19 de desembre de 2011

15.

Sent que li fluixejen les cames i la música l'absorveix. És una màgia especial. No és com quan li agrada una cançó o un grup concret. Es tracta d'una cosa molt diferent. Les seues ànimes s'uneixen, la melodía l'eleva amb ella ben amunt, sortejant les rames nues dels arbres i de sobte ja no eres conscient i el mou amb un lleuger balanceig, ara un peu i després l'altre. És increible com l'absorció pot ser tan gran; deixant la persona buida, l'ànima lleugera s'infla d'alegria i riu amb gràcia, balla sense presa, sense preocupacions. La música l'agafa i li fa un bes, un petó intens que l'immobilitza i l'ompli de sentiments profunds que arriben a tocar el cor de la persona, aquella persona a la que havien deixat amb el cos buit d'ànima i de tot. A aquesta persona comença a bategar-li ràpidament el cor, els esbatecs li surten per la gola, i sent com una cosa ha canviat dintre seu. Ja no és la mateixa. Una connexió especial lliga l'esperit juganer amb el cos, i sent com continua pujant, la frescor del vent, la por de mirar avall, la gelor en tocar els núvols,... i res li importa, es sent feliç.
Quan acaba la cançó torna a la realitat. Té els pèls de gallina. La gent que té al seu voltant, amb la que comparteix espai no li dona calor. Es queda mirant l'escenari, mira el cantant, i veu que la guitarra no deixa de sonar, mira els altres components, és un acústic, és proper. La guitarra que no deixa de sonar, la mà amunt i avall recorrent-la, i una veu a l'altre costat de l'escenari comença a parlar. Parla de coses que han passat, de músiques i balls, d'instruments, de cultura, d'una identitat i d'un poble. Parla de coses que uneixen i fan un sentiment profund en un mateix conjunt de gent. I comença la dolçaina, torna a tenir la pell de gallina, ara torna a elevar-se, per consciència, es concentra en la melodia, es converteix en melodia. Canta per dintre seu, mira atònit l'escenari, li pujen llàgrimes, li falten paraules, tremola i calla. Tremola i calla i es dedica a escoltar. Escolta, escolta,.... i ja no escolta el que toquen o el que diuen. Ara escolta allò que tantes altres vegades ha escoltat, escola la gent, escolta el setembre, escolta una veu, que el crida, ho escolta.
Torna a la realitat amb els aplaudiments i amb l'última nota de la dolçaina i les guitarres. Però en realitat no ha tornat del tot, una xicoteta part seua queda amb la música, tota la música que han tocat un diumenge de bon matí, al centre mateix de València. Aquella música que sempre ha format part del seu ésser, ja la coneixia fins i tot abans de nàixer. 
La música universal. No calen més paraules. Plora i estigues tranquil. Deixa que la música parle per tu. Deixa que els teus somriures, les carícies, els plors i els pensaments diguen això mateix que sents: sigues música.

diumenge, 18 de desembre de 2011

14.

Què és la por? He baixat a obscures, he escoltat un soroll darrere la porta,... i s'ha apoderat de mi. He pujat corrents l'escala sense deixar de mirar enrere, he apagat els llums i tancat la porta, he acabat al damunt del meu llit.
La por no és altra cosa que la sensació d'inseguritat que tenim davant una cosa que desconeixem o que no podem controlar per nosaltres mateixos. La por, en definitiva, es una invenció humana. Quines coses s'inventen els humans! Sempre fent males passades. Tota la vida s'ha jugat amb la por en diferents sentits: per tenir els xiquets controlats i fer que se'n anaren a dormir prompte, per a que tornaren ràpid a casa després de l'escola i no parlaren ningú, per mantenir un domnini sobre la població, per coaccionar les decisions de l'altre,... No cal res més que por per a sotmetre a l'altre.
Però hi ha altres pors que no són d'aquest tipus. La por a defallir en l'intent d'una cosa, la por de, malgrat esforçar-te molt, no arribar, la por d'un amor que no arriba, la por d'un amor que tens por de començar, la por d'estimar, la por de perdonar, la por de fer les coses a la teua manera, la por de ser diferent, la por, la por, la por, LA POR,... Al cap i a la fi, nosaltres també ens dominem sobre nosaltres mateixa i no deixem mai oberta la possibilitat que les coses no ixquen com nosaltres haviem pensat. Sempre establim unes idees preconcebudes, pensem i repensem sobre qualsevol cosa, ens imaginem com va a tindre lloc,... i després si no és com nosaltres hem pensat, ens enfonsem en un abismal no-perdó per part nostra. Per això tenim por, por d'ofuscar-nos i passar-ho mal per haver fet el conte de la lecherita.
D'altra banda, i encara que estiguen dins del mateix grup, tenim les fòbies. Una fòbia és exactament el mateix que els dos primers tipus de pors que he parlat, però incontrolable. Aquesta ve de la nostra ment, no podem fer-nos-en càrrec, malgrat que mitjançant diferents tipus d'exercicis psicològics, podem traure alguna cosa en clar i evitar-ho. També són coses que no podem evitar, possiblement per un trauma en la infantesa, alguna cosa que al nostre subconscient té sentit, està reprimida, i no deixa de mostrar una sèrie d'impulsos per sorgir a la llum, com diria Freud. Una fòbia és una cosa molt mala, i ho dic jo que en tinc un parell, no un parell de pors, sinò de fòbies.
Però si per alguna d'aquelles no deixes de tindre por, deixant de costat les fòbies, recorda que no estàs sol. T'envoltes d'un munt de persones que t'estimen, t'acolleixen a la seua vida, fan que sigues una peça més del seu univers. I per aquest motiu, no deixaràn que et passe res mal i et recolzaràn.

divendres, 16 de desembre de 2011

13.

Fa olor a fred, a hivern. El fum de la llar puja com escales cap al cel, per a que pugam pujar-hi nosaltres després; el vent fa ballar en l'aire les fulles seques, que dels arbres intenten no desprendre's, quan ja han desfallit del seu objectiu i ara volen sense tocar terra, belluguen per un espai infinit i dansen entre elles. Però sobretot ja fa olor a fred. Un fred que gela les galtes i seca goles. Ja s'acosta, l'esperit resona entre tots nosaltres, i una vegada més és converteix en una mescla de sentiments. 
Per què? Per què tinc una mescla de sentimets? M'agrada el fred i els Nadals i que siga hivern. M'agrada poder veure els meus cosins d'altres llocs que sols puc veure un parell de vegades a l'any, m'agrada sentir l'aire afilat sobre el meu rostre calent i tapar-me, m'agrada passejar sota un cel obert ben blau i que a la terra tremolen les persones, m'agrada sentir el contacte dels altres quan dius: "Tinc fred!".
Però els Nadals ja no són el que eren. Com vaig llegir, "tengo miedo que la Navidad destruya el verdadero significado de la publicidad". Com hem arribat a aquest punt? A aquest egoísme? Açò reboca a la meua entrada anterior, fa reflexionar, fa quedar-se quet durant un parell de segons i pensar realment que és allò que volem. Perquè per a mi els Nadals amb la gent que estime i amb una bona abraçada m'omplin més que vint-i-cinc mil regals. Està clar que a tots ens agrada rebre regals, però moltes vegades no sóm conscients d'apreciar el vertader detall.
La vida està plena de xicotetes coses que realment importen. Xicotets detalls que fan un poc més felices les persones. La vida està plena d'altra gent que realment ens fa feliços. La vida està plena de persones que no saben que el seu millor regal és la vida que han obtingut dels seus pares.

M'agrada el fred i la calor, l'hivern i l'estiu, el dolç i el salat. M'agraden les coses senzilles i tendres, les coses que passen sense motiu, les coses tranquiles. M'agrada el verd i el groc, i el blau, el rosa, el blanc, el roig i el negre. Fa olor a fred, a hivern i a tendresa, i m'agrada.

diumenge, 11 de desembre de 2011

12.

Qui diga que pot descriure la felicitat és un mentider. Quan fem una definició, intentem possar-hi en ella totes les accepcions que podem trobar d'una paraula, però quan busquem al DIEC felicitat ens trobem amb: Estat de l’ànim plenament satisfet. Ara bé, és la FELICITAT l'estat de l'ànim plenament satisfet? Ara jo pregunte, i oblideu-vos de la definició purament formal i metodològica del diccionari, QUÈ ÉS PER A VOSALTRES LA FELICITAT?
Posaría la mà al foc, diria que cadascún de vosaltres ha definit d'una manera diferent el concepte de felicitat i no em cremaria. Com podem descriure quelcom tan abstracte com és la felicitat en si mateixa? Tal vegadam si ho intentàrem molt i ens ho proposàrem podriem arribar a extraure una xicoteta conclusió, arribar a mirar de reüll el seu significat complet, però mai filaríem massa prim.
La ignorància és molt atrevida, ja m'ho deia ma iaia, ja m'ho van recordar més tard un parell de professors meus, i per això, ignorant el sentit de la paraula, podem atrevir-nos a aventurar-nos en la búsqueda del seu significat. Malgrat que sempre m'han fet aquest recordatori com homilies per tal d'acabar amb el fet de parlar sense saber, pegar-li la volta a la truita mai està de més. Cal donar nous sentits a les coses, no ens hem de quedar mai amb el que ja coneixem, hem d'intentar una vegada arribem al màxim esforçar-nos per a superar-nos encara més i arribar molt més lluny del que ens crèiem capaços. 
Si m'agafe a un sentit més ampli, l'ignorància de la vertadera felicitat ens implica a córrer riscos, a  arriscar-nos per a aconseguir-la, ens fa que, com ja he dit abans, ens esforçem en superar les nostres capacitats. La felicitat pot romandre en fer feliços els altres, en riure i estar ple de joia, en sentir-te estimat, acollit o escoltat,... inclús tal vegada si preguntem a un xiquet menut per a ell la felicitat siga un pastís de xocolata.
Hi ha preguntes sense resposta: "Per què no es sol tenir en compte als xiquets en les definicions de les coses?" Els xiquets són purs, encara no han estat contaminats amb les idees, creençes o opinions dels altres, i només veuen el món des del seu punt de vista, val a dir que és un poc egocèntric. Els xiquets són innocents, intactes, incapaços de no dir les coses amb un somriure. I pot ser algún que altre xiquet, un xiquet no llèpol,  no tinga paraules per descriure't la felicitat i tan sòls somriga amb una línia dibuixada d'orella a orella a la seua cara fins convertir-te en un espill.

LA FELICITAT ÉS UN SOMRIURE, PAPALLONES, XOCOLATA, ESTRELLES i ELS ALTRES.
(i molt de color verd i números 10)

dijous, 8 de desembre de 2011

11.

Animal nocturn. Sóc un animal nocturn que obri els ulls en caure la nit; animal que agafa el mantell fosc estrellat i es tapa, i es crea capes, i es coseix vestits... Animal que vaga com ànima en pena, viatja mentalment mentre passeja, delirós, mentre es perd comptant els seus pasos, alçant el cap i mirant la lluna, escoltant la remor de fulles seques i el cruixir de les branques pelades bellugant-se al ritme que vol el vent. Animal que s'enronda de silencis trencats pel lladruc d'un gos igualment solitari.

No sé que em passa últimament que m'entra son pel matí i per la vesprada. Se'm possa mal de cap, se'm tanquen els ulls i només tinc ganes de fer de marmota en el meu llit, que és com mon cau. Després arriba la nit, desitjosa d'apareixer, desitjosa de ser desitjada, i em crida, m'inunda a crits, no em deixa dormir. Per això em passe les hores pegant voltes i pensant... m'agradaria eixir a pegar una volta, però no m'atrevixc. Tal vegada si visquérem en una altra època...
També pense en altres èpoques... m'imagine a mi mateixa visquent com a dona romana, després grega, més tard prehistòrica, torne amb l'edat mitjana... i així vaig succeint una sèrie d'històries que no han passat, imagine posibles converses, imagine vestits, pentinats i perfums, cases, estimats,...
Imagine dies i nits de soledat. Una soledat igual a la que ara mateixa visc, una dona perduda entre pensaments de nit. I veig somnis i il·lusions, veig alegries i cares contentes, danses i cants, sorolls i flaires diversos. Els veig.
I mentre tot açò passa, entre per les portes de la son. És com si m'agafara i m'acompanyara de la mà fins a dintre, quan havia estat perduda. Com si un dia rondant un bosc m'haguera atrevit a entrar, haguera perdut el nord i algú que no parla m'agafa de la mà, m'il·lumina i m'acompanya novament a casa.

Històries per a no dormir.