divendres, 28 de desembre del 2012

73.

No deia res, però s'anava unflant i unflant com un globus. Malgrat callar, les hòsties li arrivaben constantment de fets i paraules, no de mans com normalment li arriben a les persones normals. Li arribaven de tots els costats, de tots els llocs i a totes hores. Callava i aguantava, però s'inflava. Perquè no podia obrir la boca i només podia callar. Un dia, li van explotar les cèl·lules, el cor, els pulmons, l'estòmac, les ungles, els ulls, la llengua i el cervell. Va explotar, però no va pintar res de colors bonics, ni de roig sang, ni de gràcia. Ho va pintar de ràbia i de mort. D'angúnia. I el seu esperit va plorar mirant com havia deixat l'habitació (també per tot allò pel que no havia arribat a plorar).

dimecres, 26 de desembre del 2012

72.

Si més no, era Nadal i tot s'omplia de màgia. Més blanca o més negra, però era Nadal i tot era màgia. Tot es disponia incertament en un futur intranquil o ben segur. Era Nadal i tot era màgia, malgrat els desconcerts i felicitacions. Tot era màgia, màgic fins a cert punt. 

dissabte, 22 de desembre del 2012

71.

Un joc de xocs

El joc dels poetes és un xoc desafiant. 
Desafinat xoc per un joc de poetes. 
Es jugen a daus les claus de l'eternitat.

Sara Vázquez Bueno

dilluns, 17 de desembre del 2012

70.

Tambors de mort, la fi del Món s'apropa a pas lent, desmesuradament lent, amb els cimbals dels segons i els timbals dels minuts. El gong de les hores.



Sincerament, no crec que s'acabe el Món. Un canvi radical, canvi de mentalitat, molts canvis potser sí.

dissabte, 1 de desembre del 2012

69.

Em tremolen les mans, em pesen els braços i l'ànima em fa salts de joia... TINC GANES D'ESCRIURE


(i no puc)

diumenge, 11 de novembre del 2012

68.

La vida corre i recorre, camina, pels camins del temps i on hi havien mesos queden dies i setmanes. On hi havien anys queden minuts. Les setmanes passen tranquiles en l'esdevenir del passat, del present i del futur. El demà pel que et preocupaves ahir és hui. Però la rutina no s'estanca, perquè mai és rutina sinó un nou dia, potser semblant a un que ja has viscut, però amb paraules noves i amb les persones que segueixen i seguiran al teu costat, ara que s'acosta l'hivern, quan vinga la primavera, quan riga l'estiu calorós i quan comence a plorisquejar una tardor que esclatarà en un fred hivern. Perquè la persona que et dòna la mà i t'ajuda a pujar en les costeres i a frenar en les baixades continuarà amb tu en un cicle viciós d'estacions que no para, com una roda. 

divendres, 26 d’octubre del 2012

67.

Necessite un atles d'espirals. Inspiració. Inspirar, expirar i morir. Morir somniant i pujar al cel com si tota la vida hagueres estat preparant-te per morir. I de sobte un lligam et torna a la terra i et fa sentir viva, però el més important és que et fa sentir. I vos doneu les gràcies mútuament mirant-vos com si la resta del món es congelara.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

66.

Tot era tan fàcil com deixar-se escriure el cos amb un retolador permanent d'aquells que no s'esborren amb una dutxa. Es van pintar les mans, els braços, l'esquena i la panxa. Li van fer un dibuix al melic i es van pintar les cames, els peus i tots els dits. Es van caligrafiar a les orelles, baixant pel coll i en la punta del nas. I després de tot, es convertiren en un conte en forma de poema visual.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

65.

Li volia parlar al món amb tanta sinceritat i tan tendrament que es desfaria sota les meues paraules i tornaria al meu univers amb la cara ben alta per poder construir tantes histories, tantes situacions i tantes preguntes com poguera per tornar boja la realitat. Però el món es negava a escoltar-me. No volia cridar-li, ni fer-li mal però finalment ho vaig fer. I va continuar negant-me el ser escoltada. Després de pensar una bona estona, vaig decidir que si no era capaç d'escoltar-me, li ho deixaria per escrit. Així, aquell món paral·lel al que la nostra societat no li deixa lloc prendria forma, colors i figures; i ompliria l'ànima de tots aquells que s'atreviren a llegir. Per això, em vaig posar a escriure. 

Per això, i per una inspiració que porta lligada una gran pressió al pit.

dijous, 4 d’octubre del 2012

64.

"I així pren tot el fruit que et pugui donar 
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà. 
Què demà mancarà el fruit de cada pas; 
per això, malgrat la boira, cal caminar"

De vegades les coses passsen massa ràpid; o tal vegada no. El temps, que per tots és el mateix, pot ser diferent per a determinades situacions i plantejaments. Pot ser, el que per a algú suposa anys i anys de preparació, altre ho fa amb mesos (com passa per exemple, a l'hora d'estudiar per a un examen), seguint el mateix procés, portant el mateix estil de vida, canviant d'hàbits tan prompte com pot per adaptar-se a una nou moment que el porta allà on sempre havia desitjat estar; a fer el que sempre havia desitjat estudiar, treballar o fer; a estar amb qui sap que sempre havia estat buscant (o esperant) sense ser conscient que ho feia. I és per això que, els canvis són dificils... i canvies i tornes a canviar, així al llarg de la vida. Però hi ha coses que una vegada aconsegueixes vols mantenir per sempre, i saps que, malgrat les vicissituds que pugues trobar seràs capaç d'afrontar i seguir caminant a poc a poc, cada vegada un pas més endavant; perquè al cap i a la fi no importa si el pas és més gran o més menut, el que importa és pegar-lo, inclús saltar si cal, i seguir amb ganes de nous reptes.

"Si véns amb mi, 
no demanis un camí planer, 
ni estels d'argent, 
ni un demà ple de promeses, sols 
un poc de sort, 
i que la vida ens doni un camí 
ben llarg"

dimarts, 18 de setembre del 2012

63.

Tot és tan fàcil com arrsicar-se. Qui no juga, no guanya. Des d'un primer moment ja tens el no, ja ho tens tot perdut, però si t'arrisques, pots aconseguir allò que volies, o que ni volies ni buscaves i que simplement va venir així, va sorgir. Quan algú tinga alguna cosa que dir, que alce la mà, alce el braç en busca d'aprovació, s'alce sobre les veus impotents de tots els que el contradiuen, perquè ha de lluitar pel que vol, pel que estima i pel que pensa, pel que fa i deixa de fer. Quan algú realment vol parlar, quan té alguna cosa a dir que pot ser més o menys important, troba el moment de fer-ho per molt difícil que semble. 

dijous, 13 de setembre del 2012

62.

No es trobava gaire bé. Tenia un gran nus a la boca de l'estómac i només volia desaparéixer, per això, encara que s'havia dutxat la nit anterior, aquell matí es va clavar a la dutxa pensant que les gotes farien que les seues llàgrimes es tornaren una mica més dolces (és clar, es dutxava amb l'aigua dolça del vell pou del veinat), pensant que les desfarien amb sucre. Va començar a respirar profundament i tremolava molt, però si més no, no notava caure les llàgrimes per les seues galtes. Però quan se'n va voler adonar... ja havia desaparegut pel desaguàs.

dimarts, 11 de setembre del 2012

61.

Setembre. Ha passat l'estiu, entre riures i més somriures. Algunes llàgrimes i alguns plors. Ràbies i penes conteses, i alguns silencis. Però sobretot vitalment i amb senzillesa, com qui no vol la cosa. Quan els dies ballen amunt i avall i perds el compte, no saps en quin dia vius, ni l'hora; quan el temps es deté en els millors moments: en un passeig per la platja, amagant-se de la xafogosa calor, caminant a mitjanit per un poble mig desert del Maresme i sobretot, quan el temps es deté en obrir una porta i trobar cinc caixes a sobre d'un llit de llençols taronja que encara fan olor a somnis. Cinc caixes de sorpreses, cinc caixetes que no saps que contenen però que portes setmanes esperant perquè saps que hi son, i que, al mateix temps, elles porten dies esperant-te perquè saben que són per tu. El temps es deté quan obris aquella porta i les veus... i després camines a càmera lenta, deixant la bossa i asseguent-te a sobre del llit, sense mirar res més que el llençol taronja, buscant una paraula que et diga "obri-les ja si vols". El temps, es torna a detindre quan obris cadascuna d'aquelles caixetes i penses que ja no tens motiu per deixar de ser feliç, perquè la vida està plena de detalls, de coses planeres que t'alegren, de mirades que posen el cor a 200 pulsacions per minut (perquè més ràpid seria un problema per a la nostra salut). I te n'adones que la teua vida va a continuar sent una caixa de sorpreses, a cada viatge, a cada estació de tren, a cada caixeta nova que tingues davant per obrir. I encara que no s'haja de fomentar la vida i les converses sobre una sorpresa rere d'altra, ni en estar esperant sempre una nova sorpresa i no saber parlar de res més; sempre hi ha una persona que arriba per sorpresa a la teua vida, sense haver-ho esperat en cap moment, i t'ompli de sorpreses esperant trencar la rutina i fer de cada dia, un nou dia diferent als demés.

diumenge, 15 de juliol del 2012

60.

Vull nits d'estiu;
cants de sirenes 
a camps de cireres.
A Sinera, crits d'Espriu.

dilluns, 25 de juny del 2012

59.

Exàmens i esperar notes. Calorós mes de Juny que desvetlla les nits i no deixa temps ni per escriure al bloc. Mil emocions que no s'acaben perquè Juliol es preveu encara més intens. Més intens i ple de cireres.

dimecres, 6 de juny del 2012

58.

Quan tot s'enlaira
toco els somnis de puntetes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.


Hi ha vegades que vols oblidar-te de tot, tancar-te, desaparèixer del món, però no pots evitar que, malgrat haver tancat totes les portes, s'òbriga una finestra amb un colp d'aire... fred i càlid al mateix temps, que emplena l'habitació de misteri. Tot vola i perd sentit; fins i tot la respiració, que s'extingeix lentament, es va pausant sense presa mentre el cor batega en bagatel·la arítmica.
Quan tot s'enlaira i volen els somnis en forma de papallones de paper, ben amunt des de les teues mans que surten per aquella finestra. Papallones de paper fetes amb les fulles d'uns capítols d'una novel·la a mig escriure.
Aleshores tanques els ulls i respires...


dimarts, 29 de maig del 2012

57.

La calor... angoixosa i xafogosa. La calor... que m'enganxa als llençols banyats. La calor... que fa que s'obrin les finestres, totes les de la casa, de bat a bat. Vinc d'un lloc on la calor fa gust a orxata, olor a sal, soroll a vent. Vinc d'un lloc on té color de taronja i el tacte de l'arena de platja.

dissabte, 26 de maig del 2012

56.

Ja no sabia si volia continuar existint. Va veure el cel i tot era tan clar que els núvols que li cobrien els pensaments van desaparèixer. Decidit. Pensat i fet. Tot d'una va agafar un pot de pintura transparent i es va pintar dues ales, va mesclar amb altre pot de pintura blau cel "de bon matí" i es va recobrir el cos nu amb aquella empalagosa mescla que feia olor a pa acabat de coure. Després de tot, amb les seues mans havia creat tot un món de pans i havia donat aliment i esperança a tantes persones que ningú les podia arribar a contar. Es va llençar al buit creient que volaria com una papallona.

dissabte, 19 de maig del 2012

55.

Mai va deixar d'escriure a màquina: quan se li acabava la punta agafava la maquineta i tornava a afilar aquell vell llapis.






https://twitter.com/#!/sarareus/status/203845254644899843 )

dimecres, 16 de maig del 2012

54.

Llibertat.
Arran de terra toques el cel amb la mà i l'agafes i te l'endús com cotó-en-pèl, com un somni de papallones.
Llibertat.
Voles lluny, més enllà de les muntanyes, més enllà de la mar amb el desig de seguir les estrelles.
Llibertat.
Tu que la volies per embolicar-te i perfumarte.
Llibertat.
Camines pel desert despert. Vida amagada i inquieta en caure la nit.
Llibertat.

dimarts, 15 de maig del 2012

53.

No hi ha cosa que t'alegre més que quan algú et regala alguna cosa, perquè sí, perquè li abelleix. Doncs hui, algú m'ha donat un gran regal que m'ha fet moltíssima il·lusió. La senyora Bresquilla m'ha donat un escrit que m'havia redactat per donar-me amb els llibres que ens autoregalarem de la biblioteca (si, ningú ens anava a regalar cap llibre i decidirem fer com un amic invisible) però que no m'havia donat perquè no li agradava. M'ha dit que és per a mi, i que faça el que vulga amb ell, així que, l'agafaré com a idea per a properes redaccions, narracions, poemes,... i el deixe ací:

PAPER LLIBERTAT MEL FOC DE ROMER LLÀGRIMES AMB SUCRE ESCOLA BANQUET TROPESSONS DE VENT PLOMES ARRANCADES ARRACADES ALS ULLS PUPILES ALS PITS MUGRONS OCULARS TRENETES GUERRERES DOLÇA DOLÇAINA REBUFITS MUSICALS ÒLIBES AMB OLI D'OLIVA ORGASME SUBMARÍ ROSA D'ESPINES ORTOPÈDIQUES POLSEGUERA MANDROSA SUC DE LLUM EN CONSERVA DÉUS DE PAPER PELL CADUCADA ARBRE AMB ABRIC DE PELLORFA HUMANA  COIT AMB MERMELADA DE SUOR I SALIVA CANÓ ESTELAR PÓLVORA DE PICA-PICA METRALLES GARRAPINYADES CÓCTEL DE CAMES AMB GALLÓ D'ORELLA FUM CEREBRAL EXPLOTACIÓ NO VERBAL PIMENTÓ TORTURAL ARRELS SUCADES AMB VI DESERT VAGINAL CAVERNÍCOLA DESTRONAL TRO EN CAUTIVERI MARGARIDA RAPADA SOSTRE ORINAT CARRETERA A LA TERRA COSIDA MOC DE QUITRÀ CASTELL XOCOLATA FRUIR AMB LES DENTS LLIBRES AMB PÉTALS ROSES AMB LLETRES DRACS REFLORITS #SANTJORDI FELIÇ

Inspirador o no? Moltes gràcies Bresquilla! I ara... continue jo?

ALEGRIA EXTREMA NAIXEMENT D'IL·LUSIONS VESPRADA CREPUSCLE NIT ESTRELLES ATÒMIQUES QUE MENGEN AMB MI ESTELLÉS CAMINANT BURJASSOT INHÒSPIT DESIG PLOR I PLANY DE LA VIDA QUE MOR VIU COMENÇA ULLERES DE CRISTALL TRENCADES MIOPIA DE FRICCIÓ SUPREDITADA SUPRADITADA SUBORDINADA ORACIÓ GRAMATICAL VERBS DEPONENTS COPULANT SINTAGMES MICALET VALENCIÀ ALÇAT SOBRE LA TERRA ANTIGA CONQUESTA I REBATUDA PREU D'UN TIQUET ESTELAR AUTOPISTA A L'INFINIT MATEMÀTIQUES CRÒNIQUES QUE ES DESLLIGUEN AL TEU COS RECORREGUT INSÒLIT D'UN MÓN FOS LAVA VOLCÀ EXPLOSIU CALENT INCANDESCENT ROIG NEGRE AURICULARS NOTES SOLTES DESCOMPASADES BLANQUES NEGRES FUSES SEMIFUSES FUSIL QUE MATA CLATELL TIR SANG DOLOR I FELICITAT ÀNIMA ÀNGELS ASEXUATS MONTEN ORGIES PIROMUSICALS EXTRATERRESTRES AMB BICICLETES I ELEFANTS QUE VAN PEL SOSTRE CUA DARRERE TROMA DAVANT TROMPETA DE PEGA PEGAMENT AUXILIAR ROTOLADORS I PINTURES UNA LLAPIS SENSE PUNTA GANIVET NEANDERTAL MAMUTS MAMANT DE MARES MAR AIGUA CLAROR ESTIU SUOR PLATJA ARENA COSSOS NUUS LLEPANT EL SOL


diumenge, 13 de maig del 2012

52.

Comença. Un nus a la panxa i ganes de vomitar. Necessitat d'organització infinita, necessitat de morir cada instant que pense que no puc. He de fer força i sobreviure, creure'm que sóc capaç de fer-ho tot o no ho conseguiré. La meua vida depén d'un fil de cotó llarg que s'acurta i em deixa penjada sobre la infinitat del cel. Caiguda lliure, caiguda obscura i tènue que s'expandeix i es contrau amb el pas del temps. Al sostre, un forat i una llum blanca que enlluernaria els ulls dels àngels més nivis.

divendres, 11 de maig del 2012

51.

Un bon dia t'alces de matí i veus el món amb ulls diferents. És com si no fores tu, com si t'hagueren possat unes ulleres simpatitzadores per sentir tot el que abans no senties, per fer tot allò que abans no feies, per dir i pensar lliurement, des de la teua mateixa persona però amb un punt de vista diferent. Aquell mateix bon dia, apareix una ànima caritativa que et salva de morir atropellada per un cotxe negre amb un conductor furiós. Aquell mateix bon dia les coses perden el sentit, es difuminen i s'escampen com una gota de tinta en un poal d'aigua i al final ja no queda res, però tot resta igual, intacte, immòbil. Un bon dia t'alces amb ganes de somniar i continuar dormint, però veus que no hi ha res clar, i patir per patir, i fer patir per fer patir, no porta enlloc. Aquell mateix bon dia, va vindre a veure'm el Sol saludant-me entre els núvols.

dimecres, 9 de maig del 2012

COLGAR

Ha arribat el gran dia 
que tots hem de celebrar. 
Les paraules d'aPARAULA'm,
que tots hem apadrinat,
cobren vides, cobren vida,
moren, naixen sens parar.
Sara Vázquez Bueno

Totes les meues entrades al bloc tenen un nombre. Hui, que és el meu escrit número 50 en aquest bloc, no. Farà una setmana i mitja vaig apadrinar amb tota la il·lusió del món aquesta paraula, COLGAR, i vaig deixar al Facebook que l'apadrinava perquè "té un significat bastant diferent al que la gent li atribueix pel "colgar" castellà. Així doncs, comencem!


UNA HISTÒRIA D'AMOR

Sempre m'ha agradat la lectura. Em vaig considerar lectora precoç quan, després d’acabar la primera de tots els meus companys una feina de lectura bastant difícil, a la classe de 4 anys em regalaren, com a premi, –i per a entretindre’m, més que res- un llibre de la mateixa col·lecció que nosaltres utilitzavem però per a xiquets i xiquetes de 5-6 anys (ara no ho recorde bé). Per aquest motiu sempre he anat devorant llibres, i és que jo sense un a les mans, no sóc persona.
La meua passió per la lectura es va estendre també a l’estima de les llengües. I per sort o per desgràcia, com que sóc una persona tafanera i buscadora –“escuadrinyadora” com diu la meua iaia-, un dia rondant el món virtual desemparada, vaig caure a les mans de Rodamots i Minimàlia. Fou magnífic adonar-me’n que hi ha moltíssima més gent de la jo m’esperava amb ganes de menjar-se llibres per dinar o sopar (l’ànima també cal alimentar-la).
Un dia, com qualsevol altre dia haguera pogut ser, va arribar al meu correu una “nova” paraula: COLGAR. Jo vaig pensar... colgar, colgar, COLGAR, per què em sona? I de seguida vaig caure en que el meu iaio l’havia utilitzat l’estiu del mateix any que aquella entrada (15 d’Octubre del 2008). Em vaig enamorar de seguida. Com podien haver dues paraules tan semblants en dues llengües germanes i que cadascuna significara pràcticament l’oposat de l’altra? És més, les dues paraules vénen del collocare llatí.
Sé que el verb es va enamorar de mi també, perquè des que ens coneixem, l’he escoltat en les boques de la gent, sobretot la gent major que encara guarda els records d’un temps passat, immòbil i tèrbol, un temps on parlaven “d’anar per casa”, el mateix temps que van tindre per defensar un món millor. Com no anàvem a recordar eixe “colgar” a aquestes terres valencianes, que són sobretot agrícoles i on és molt difícil no tindre algun parent llaurador?

L’entrada del DIEC diu:


v. tr. [LC] Posar (alguna cosa) dins un clot i cobrir-la amb la terra, sorra, cendra, etc., que s’havia tret en fer el clot. Colgar un tresor al peu d’un arbre. Colgar les brases sota la cendra. Colgar un cadàver. 

intr. pron. [LC] Ajeure’s entre les robes del llit. Es colgà al llit per reposar. 

intr. pron. [LC] Anar al llit. Abans de colgar-te, pren un got de llet. 

intr. pron. [LC] [FIA] El sol, davallar sota l’horitzó, pondre’s. El sol surt per llevant i es colga a ponent. 

tr. [LC] Llevar de la vista amuntegant coses al damunt, cobrir completament o gairebé completament. El van trobar colgat sota les runes. L’aigua colgava tots aquests horts. 

tr. [LC] [AGA] Arrambar terra al voltant (de certes hortalisses) perquè es facin blanques i tendres.

És una paraula de lèxic comú, però pense que mor malgrat ser-ne tan bonica... i al final l'haurem de colgar nosaltres amb grans honoraris a algun diccionari de paraules arcaiques per a ociosos. Com per a ociosos fou el diccionari que fiu Joan Fuster.



Colguen les gents ab alegria festes, 
lloant a Déu, entremesclant deports, 
places, carrers e delitables horts 
sien cercats ab recont de grans gestes, 
e vaja jo los sepulcres cercant, 
interrogant ànimes infernades, 
e respondran, car no són companyades 
d'altre que mi en son contínuu plant. 

Ausiàs March, “Colguen les gents ab alegria festes”.





Colgaré mes sentiments,
entre paraules entredites
entre versos que no ens diuen.
Car de matinada ve la mort...

Colgaré mes sentiments,
ara que no tinc cap esperança:
que un foc traïdor que a tots alcança,
ens incita a fugir sens por.

Colgaré mes sentiments,
entre llençols de seda fina
perquè l’aurora queda buida,
si la vespra no s’ha colgat el Sol.

Sara Vázquez Bueno, "Colgaré mes sentiments".

diumenge, 6 de maig del 2012

49.

Efemèride

Mira, no sé si deuria escriure açò o no, no sé si deuria donar-te les gràcies o deixar que te les menjares totes tu sòl, com has intentat menja-te-les anant de bona persona que no trencaria un plat en la seua vida, però que després va clavant les espases per darrere, com a ganivets afilats, sense mirar a la cara, sense voler veure els ulls dels demés, com una rata.
No sé si deuria alegrar-me'n. És clar que en un principi vaig veure el món com una costera amunt, no havia sigut el millor any de la meua vida... i vas, i el remates. "Et felicito fill". Et felicite perquè seré jo la persona més mala del món, segons tu, perquè... A que vaig ser jo qui va acusar falsament? A que vaig ser jo qui va anar mentint i amb enganys? A que vaig ser jo qui montava escàndols? A que vaig ser jo qui vaig posar cara de ploramiques i vaig rejurar que no era per allò? A que vaig ser jo qui va posar tots en contra meua? A que vaig ser jo qui girava les cares quan ens creuavem?
En fi, no tinc res més a dir. Mai m'ha sabut mal el que va passar, mai, t'ho puc assegurar, és més, haguera preferit que les coses s'hagueren dit a la cara; o vaig ser jo qui va negar la parla? No vaig continuar parlant igual? L'humanitat sencera és una hipòcrita. 
I ara algú dirà: "I per què ho recordes?". Doncs molt fàcil. Simplement perquè no se m'ha tornat a presentar la oportunitat de parlar: perquè o calles, o acabes mal parat. Ara que ja ha passat un any les coses semblen més calmades, que per a mi sempre ho han estat, però en fi,... Ni m'importa el que, ni el com, ni el amb qui, que jo ben agust estic amb la meua vida, ara que és tota meua, però cal ser conseqüent.
Punt i final. Felicitat màxima. Ojalá que te vaya bonito.

divendres, 4 de maig del 2012

48.

Hi ha vegades que no sé qui soc. Per què faig les coses que faig? Per què em ratlle tant? Per què faig tant de mal als demés? Per què el faig sense voler fer-lo? Massa preguntes i massa poques respostes. 

dimarts, 1 de maig del 2012

47.

M'apassiona anar al cinema per veure una pel·lícula de la que m'he llegit el llibre i criticar i veure les coses que romanen iguals i les que no, criticar els detalls que han canviat i intentar treure-li suc per veure com, per què i quin motiu han tingut per fer-ho. M'emociona també repetir a cada racó del meu cap les frases utilitzades per descriure personatges i paisatges quan apareixen, descobrir com han conseguit recrear allò que tant em va costar a mi,... però el que més m'agrada és, en algún moment donat, fer veure que no he llegit aqueix llibre i posicionar-me a la visió d'un altre espectador, deixar anar la meua ment amb la història i tractar d'entendre-la deixant de costat el vestigi de la meua coneixença al voltant del que realment va a ocòrrer. I moltes vegades em resulta impossible. No puc abandonar als MEUS personatges, que han viscut amb mi l'intrèpida aventura de llegir com si veiés una pel·lícula, de deixar correr les paraules per convertir-les en imatges, de devorar centenars de pàgines en hores i voler més i més per a saciar la meua set de lectura. No els puc abandonar, no. Per això sempre desistixc i observe com me'ls han canviat, sabent que en el fons de la meua ment i del meu cor, continue deformant-los a la pantalla per a que s'assemblen a aquells que jo m'havia creat.

dimarts, 24 d’abril del 2012

46.

Ahir volia escriure, estava inspirada, tenia ganes de parlar... i a més era Sant Jordi. Però no sempre que volem podem fer tot allò que ens proposem i vaig acabar anant de cap tot el dia, així que només vaig poder escriure un parell de versos... i d'entre aquells va eixir la frase que em va marcar el dia d'ahir: UN DIA QUE VA FER VENT, VAN NÀIXER LES PARAULES.
Sempre que arriba Sant Jordi pense en la quantitat de llibres que vull llegir... açò de ser bibliòfila no ajuda massa. Eixa gran quantitat de llibres que tinc pendents i els tants que van a anar apareguent en la meua vida i que també afegiré a la llista em posa els pèls de punta. Com ho vaig a aconseguir? Suponc que amb ganes, si fas les coses amb ganes, les fas de bon grat (els castellans diuen això de sarna con gusto no pica).

D'altra banda... em dóna ràbia la gent que pensa que llegir llibres i exaltar tot allò bo que aporta la lectura i dir que llegeix molt, només passa una vegada a l'any, a Sant Jordi.... Falsos i absurds!

Els clavells s'incendien, 
per imitar-te, quan 
tu passes per davant. 
I, per felicitar-te, 
les pluges ploren, fan 
damunt els vidres, vidre 
damunt el vidre, cant. 


B.ROSSELLÓ PÒRCEL

dilluns, 23 d’abril del 2012

dimecres, 18 d’abril del 2012

44.

Es trenquen emblanquides.
Es trenquen mentre moren.
Es trenquen quan es diuen,
sempre es trenquen a deshores.

Una paraula i res més: SILENCI.

Però diuen que qui calla otorga.

dimarts, 10 d’abril del 2012

43.

És de nit. Una nit plena en la que una lluna rodona governa il·luminant el cel. Una nit de silencis i tradicions. Una nit de divendres, un Divendres Sant en el que no hi ha una sola ànima pel carrer. Tot és quietud, tot són murmuris. Sents correr l'aire que xiuxiueja pels carrers, tomba les cantonades ràpidament i et rebolica els cabells. Camines sorollosament amb una amiga: les vostres paraules resonen amb contundència pels carrers deserts. Arriba el moment que esperaves sense voler, vos despediu i tota sola et decideixes a tornar a casa. Camines amb rapidesa, amb el mòbil en la mà, com si el mòbil anara a solucinar alguna cosa si algú et fa qualsevol mal. Camines amb rapidesa i ara són els teus passos els que resonen rítmicament portant-te algún que altre eco perdut. Escoltes el motor d'un cotxe. T'asustes. Escoltes com va a girar pel teu carrer. Acceleres el pas. Els fars del cotxe t'enfoquen lleugerament i després passa a gran velocitat pel teu costat. Acceleres més el pas. Escoltes uns altres passos i mires enrere més de deu vegades. Ja arribes, ja arribes. Tornes a girar-te una última vegada i poses la clau en el pany, entres a casa i gires la clau. La porta del garatge està oberta: el que faltava. Puges l'escala sense deixar de mirar a les teues esquenes. Apagues la llum i la teua germana et mata d'un esglai preguntant-te des de la foscor: "ets Sara o la mamà?".

dilluns, 26 de març del 2012

42.

Va gitar-se el dissabte pensant que alguna cosa passava... hi havia alguna cosa que no recordava, però estava tan cansada que l'angoixa li va pesar poc i s'adormí amb facilitat sota el cant de les estrelles. No recorda que va somniar, només recorda un plàcid son profund que va durar minuts, dies, hores, setmanes, mesos, anys,... o això li va semblar. Es va despertar entre llençols blancs amb la clara llum de l'albada que entrava per la finestra de la seua habitació. Feia un dia preciós, de primavera, de felicitat. Una verdor extrema il·luminava exultant tot el paisatge, aquell parc que s'extenia als peus de la seua casa. Va desdejunar contemplant aquell espectacle. Algú va trucar-li al telèfon i se'n van anar a la muntanya, a passejar, a riure, a contar-se coses... Van dinar sota un arbre i van parlar sense fixar-se en el pas del temps.
Quan va tornar a casa es va dutxar amb parsimònia i després de sopar mentre escoltava de bon grat música de l'època dels seus pares es va posar a llegir i es va quedar dormida una altra vegada com la nit anterior. Va sonar el despertador, però malgrat donar-se pressa va arribar tard al treball. De sobte li va venir al cap per què estava angoixada el dissabte de nit. No havia canviat l'hora del rellotge.


divendres, 16 de març del 2012

41.

Un tren xicotet que camina, que camina. Un tren xicotet que camina sense por!

Així és com tornen els meus xiquets des del pati fins a la classe de tres anys. Els considere els meus xiquets perquè m'he passat allí tot el mes de Gener mentre estudiava per als exàmens de la universitat i vaig sempre que puc. I sempre, sempre, m'abraçen amb força i ganes i em mengen a petons i diuen :"Sara que guapa" o "Sara, que guapa estàs" i em miren amb un gran somriure ple de xocolate i les mans amb plastelina, tots tacats de terra per caure bacs al pati.
M'encanta anar a la classe de tres anys. És com entrar a un univers paral·lel, com entrar a un nou món, com disoldre la realitat. Trobe una barreja de nacionalitats, de formes d'ulls, de colors de pell, de noms,... però a ningú li importa si eres xinés, si vas nàixer a Sudamèrica, si véns de països àrabs o si eres "de la terreta". Això dóna exactament igual, l'únic important és aprendre i passar-s'ho d'allò més bé amb els companys. S'ajuden entre ells, comparteixen el que tenen i es demanen perdó sempre que es fan mal sense voler. Són un exemple a seguir.
Tant de bo hi hagués un món sense discriminacions de cap tipus.

divendres, 9 de març del 2012

40.

Tempus fugit. Fuig de nosaltres, vola, s'escapa de les nostres mans. Demà serà el meu aniversari, i sempre que arriben dates importants per al record em pose melancòlica sobre el pas del temps. De vegades pense què passarà amb totes les persones amb les que tinc relació ara mateix i no vull perdrela, amb els que vull seguir tenir presents a la meua vida, amb els companys de classe, amics, familia,... No es perd res si un no vol que es perda, però malgrat tot, el pas del temps decidirà per nosaltres.

Vaig nàixer jo,
perquè algú havia de nàixer.
Després d'anys de neguit
tot just esperant-me,
d'un amor desenamorat,
d'una història estranya però com mana
vaig decidir arribar
al sud de les terres blaugrana.






dimarts, 6 de març del 2012

39.

Havia perdut la fe en l'escriptura. Continuava al meu aire, entre llibres i pensaments, que llegia i escrivia, i tornava a repetir el procés; però alguna llum dins del meu cap havia fet fosca l'alegria viva i alentadora que m'animava a seguir endavant amb el meu món, al cap i a la fi, l'espurna que encén una flama no és fàcil d'aconseguir. Havia perdut la fe en l'escriptura, emperò malgrat tot continuava tot igual: m'envoltava de llibres que m'envoltaven i semblava estranya desxifrant, però la màgia sublim d'una paraula que no troba moment de ser escrita havia desaparegut. Hui, després de tot, i d'un intens moment de reflexió mentre tornava cap a casa, m'he adonat que eixe esperit que guia sempre havia estat dintre meu. Un esperit que guia entre tenebres però que dormitava. He decidit tornar a ser jo, tornar a escriure i mantindre viu el meu esperit. Un esperit que guia, que li agrada perdre'm i després d'un temps tonrar-me a mostrar el millor de qualsevol cosa que pense o veja. Un esperit que (em) guia, com a aquell conte de Pere Calders.

dijous, 1 de març del 2012

38.

El llenguatge deixa moltes subtilesses a la nostra ment, que juga i fa el que vol. Per això podem fer diferents lectures d'un mateix text. És fascinant aquest món de les paraules...

Es va despertar, el son encara li emboirava la ment i va tardar uns segons en recordar qui era. Es va girar i va veure que encara estava al seu costat. S'alçà, es vestí i va eixir al carrer. Va caminar pels carrers fins que va arribar allà on no volia anar.

Qui es va despertar? Un xic o una xica? Qui era? Quina professió tenia? Quants anys tenia? Els seus cabells eren pelrojos, castanys, negres, rossos? Qui estava al seu costat? Un xic, una xica? Un amic/ga, germà/na, amant, parella? Amb què es va vestir? Un vestit? Camisa i pantalons? Blusa? De quin color? Quina textura? Com eren les mànegues? Portava sabates? Esportives? Xancles? Manoletines? Era sa casa o la casa del qui dormia al seu costat? O estaven a un hotel? Era un pis? Una casa? Quina hora del dia era? Mig dia, vesprada, matí o nit? Vivia a un poble o a una ciutat? Els carreres eren carrers menuts o avingudes i boulevards? Estaven plens de gent o deserts? Quin era eixe lloc on no volia anar?

divendres, 24 de febrer del 2012

37.

Massa coses a fer, massa poc temps, massa esdeveniments importants d'eixos que marquen en poques hores. M'agradaria haver parlat abans com ha fet altra gent, però tot el que passa m'abarca massa minuts. Ens passa a tots i no és només qüestió d'açò em pareix correcte o no. Cal unir les mans, acostar colze i muscle, cridar tots a una veu que ja estem farts. En primer lloc vull deixar ben clar que no vull posar-me en el cap de ningú ni fer-lo canviar d'idea. Només vull que pense i reflexione: volem que privatitzen els sistema educatiu? Volem no poder fer exàmens per falta de paper? No tindre llibres, fotocòpies, beques,...? Què volem?
Ja vaig comentar fa temps que em pareixia una vertadera barbaritat tot el que estava passant amb les retallades, tot el que passa amb educació en general. Com pot ser que quatre persones que de segur que porten els seus fills a col·legis privats, ja que tenen sous vitalicis i els ho permeten, hagen de triar què i què no és important per a nosaltres? NO HO COMPRENC, la veritat. No comprenc com retallen allà on més cal invertir, i com he dit un fum de vegades, volen llavar-nos els cervells, que deixem de pensar, que no puguem fer-ho per a controlar-nos amb més facilitat.
Només pense en tot els que ha passat a València aquests dies. INDIGNANT, la veritat. Podran dir el que vulguen, podran dir que s'ha provocat a la policia, no dic que no, però darrere d'aquests incidents aïllats hem pogut veure caps oberts, colps de porra i garrotades a vianants, a gent aliena a manifestacions, a pares i mares que buscaven els seus fills, a persones majors, gent detinguda sense cap motiu,... M'han entrat ganes de plorar, de veritat. Se'm cauia la cara de vergonya que València fós una vegada més, el centre de les mirades de tots per coses dolentes, malgrat que aquest cop no haja sigut per corrupció (no sé si donar les gràcies o no). Però les llàgrimes no serveixen de res, i he eixit al carrer amb el crit d'"aquestes són les nostres armes", armada amb llibres, que és l'arma més ferotge. Pots matar una persona, però no pots matar una idea. Pots arrancar totes les flors, però no podràs parar la primavera. La #primaveravalenciana ha nascut entre nosaltres, i s'han unit en manifestacions de suport des d'altres punts d'Espanya (inclús des d'altres països).

LLUITEM PEL MÓN QUE VOLEM CONSTRUIR! 

Aquest fet no té res a veure amb ideologies, amb politicismes ni res, té a veure amb necessitats que no es cobreixen i amb uns drets que s'estan violant: DRET A L'EDUCACIÓ. No vull atribuir el Tirant lo Blanch a Ausiàs March (com va fer la Consellera d'Educació), gràcies.

divendres, 17 de febrer del 2012

36.


És possible trobar a faltar algú a qui no coneixes?

Tots els matins, sobretot quan torne de la facultat a peu cap a l'estació (sí, sóc una boja que prefereix passejar-se per València abans d'agafar el metro per estalviar-se uns 30 minuts a peu, a ritme normal-mitjà), em trobe al l'home de l'acordió prop del Parterre. Sempre toca amb un somriure als llavis assegut a un portal al costat del seu maletí marró obert ple de revistes, papers, fullam, objectes estranys i coses que no tenen sentit. És un home feliç, així el veig jo, amb una gran barba grisa i vestit de mil colors. Cada matí, em regala un somriure ben gran i continua cantant. Cada matí... fins fa uns dies que ja no me'l creuaua. He arribat a sentir pena per ell, he tingut por pel pobre home que amenitza el caminar de la gent amb la seua música. He sentit llàstima i por. No vull que li passe res, li he arribat a agafar alguna cosa com estima. Si en arribar al Parterre no escolte les seues notes se'm fa un nus a la gola i pense que pot haver-li passat. Després d'aquestos dies amb tant de fred, amb aquestes temperatures gèlides que deixaven quiet a tot aquell qui s'atrevia a aventurar-se a eixir al carrer... Qui sap què li podria haver passat? Qui sap si havia mort de fred a algún mortal abraçat al seu acordió?

Trobe a faltar gent que no conec però que forma part de la meua vida. Sóc així. Això no és ni bo ni roïn. És així.

dilluns, 6 de febrer del 2012

35.

És important saber quan has d'estar agraït. Donar gràcies resideix tant a un somriure com a una forta abraçada,  tocar-li l'esquena a algú o a una paraula. Donar gràcies és gratuit. Caminem per sendes difícils, sinuoses i escarpades que tallen la nostra vida. Ens trobem amb dificultats, però en el moment en el que menys ho esperem surt una mà del no res que ens ajuda a avançar i pujar per aquella paret. Ara jo, ara tu. Recolzar-se en els demés ajuda a descarregar part del pes. Compartir un secret a mitges, confiar en algú i deixar que les teues preocupacions siguen ara compartides per una persona que t'estima i t'aprecia fa molt més fàcil el plor i l'angoixa. Cal donar les gràcies. Així doncs: GRÀCIES. De tot cor, per ajudar-me, per fer-me comprendre, per escoltar-me, per sentir, per ser, per quedar-vos callats, per mirar-me, per mimar-me, per acaronar-me, per fer-me plorar, per fer-me sentir especial, per posar ulls de xinés quan et rius.

Les coses cal parlar-les. Sobrentendre-les comporta malentesos.

dimecres, 1 de febrer del 2012

34.

Sempre he defensat incansablement el fet que els llibres tenen ànima. No és una ànima qualsevol. És sana i pura, feta de petites imperfeccions que el fan especial davant els ulls àvids del lector que llegeix entre línies per perdre's al món del llibre i fer-se un personatge més. Tothom sap que els llibres són molt sensibles. Cal alimentar-los d'estima, cal donar-los tot allò que volen, una bona estona per a relaxar-se, tenir-los a les mans i acariciar suaument el seu llom mentre passes unes pàgines que algún dia seran groguenques. Cal ser atent amb ells per a que, una vegada tornen al prestatge puguen compartir amb els altres llibres totes les vivències que ha tingut amb tu, i desitjar que vinga de nou, tu o un altre lector per endur-se'l al paradís.
Cada vegada que algú llegeix un llibre, hi deixa la seua empremta en ell. Però no només en el llibre físic. També en el text conceptualment. Quan escrivim una cosa, no sabem si va a ser llegida o no, però sabem que ha viscut amb nosaltres al menys durant el moment de creació. És així i ho hem de superar. És així com també ens formem les persones, i és aquesta la raó per la qual crec que regalar llibres és el millor regal que es pot fer (sobretot si hem posat el nostre nom i una dedicatòria per al seu pròxim lector). Regalar un llibre implica donar una part de tu mateix a una altra persona a la que aprecies.

dilluns, 30 de gener del 2012

33.


Si parles no escoltes, i si no escoltes no aprens.

És important el silenci? És important no escoltar res més que els teus pensaments? Per què ens fa tanta por el silenci? Per què tenim por de quedar-nos callats? Per què és tan necessari el silenci?
És tan necessari el silenci... Necessitem poder tenir un moment per a reflexionar, per a pensar i organitzar tot allò que ens ronda pel cap. Ara vivim a un món frenètic, un món que no para, un món actiu, un món enrevessat. Aquest tipus de món no vol deixar-nos pensar: ara una tele encesa, ara una moto que passa, uns veïns que discuteixen, una ràdio a un cotxe,... i el soroll frenètic de les emisores de televisió que s'entesten a  canviar el volum dels anuncis i de les emissions. Tenim por de pensar, la societat no vol que pensem, vol que actuem, que fem les coses sense reflexionar, si ens arrepentim que tornem a actuar impetuosament i així en un cercle viciós fins que es consumisca la nostra vida.
Quina cosa millor que un silenci? Moltes vegades sobren paraules, parlem per omplir buits, per tapar carències, per no deixar-nos despullar per l'altre. Moltes vegades creiem que el silenci és simbol de debilitat, no tenir res per dir, no tenir res que explicar, res que tafanejar, res que posar en comú. El silenci és company i amic, diu tant com una frase meravellosa, diu més que quatre expressions mal utilitzades. En música, un silenci és també música, així que no podem negar la seua importància: un silenci diu. Pot dir més del que volem que diga, i és per això que li tenim por. 

divendres, 27 de gener del 2012

32.

Hi ha coses que no estem acostumats a que ens passen. Hi ha coses que ens fan mal quan ens passen. Hi ha coses que ens fan reflexionar quan ens passen. Hi ha coses que on esperem que passen. Hi ha coses que penses, per què em passen? Tinc la moral baixa, decaiguda, sóc un fantasma dins d'aquesta societat. A més, han eixit dies tristos i lúgubres; amb una boira espessa que no deixa veure més enllà del teu braç allargat. Hi ha coses que passen perquè si. Hi ha coses que no passen. Hi ha coses que no deurien de passar. 
Les coses totes passen per algún motiu. M'he fet mal, m'he caigut, he plorat i m'he alçat un altre cop. No tornarà a passar. No tornaré a deixar que em passe. Una vegada, una i no més. Per a aprendre tots hem de caure. Defallir no implica fracasar, implica ensenyar-nos dels nostres errors, ensenyar-nos de la vida. Per molt que algú ens aconselle o ens guie o ens intente dir les coses que estan bé i les que no, sempre acabarem fent el que volem, fent el que nosaltres realment pensem, fent allò que hem de fer per a fer-nos mal i poder reaccionar-hi després. Són coses que passen.

dilluns, 16 de gener del 2012

31.

Alegries que s'endú una quan revisa els blogs vells i veu als borradors poemes que va escriure enllà en el temps...


I volien venir a per mi.
Jo, que no sóc més que cap altre,
jo, que com tots vaig igual...
Però volien venir a per mi
i a sang freda m'assassinaven
sense assassinar-me de veritat.
Punyals de sang, pistoles buides,
paraules carregades de rancor.
Amb paraules lletges em ferien
i la meua ànima callava.
Amb paraules dolentes em ferien
i la meua ànima callava.
Amb paraules grotesques i insults,
em destrossaven per dintre,
però la meua ànima callava.
Com puc parlar si ja m'han ferit?
Amb la boca tancada 
i els ulls per obrir,
en una cambra fosca,
groga verdosa,
les finestres tancades, tapiades,...
Lloc luxuriós ple de supèrvia,
golosos que mengen amb ira
i malgrat tot no em falta de res,
tot el menjar a la meua mà,
els luxes més extrambòtics,
les imatges més belles...
no em falta de res,
res més que la meua parla.
M'han matat i ofegat la meua paraula,
m'han omplit dels silèncis,
de tots que els ha donat la gana.

30.

Torna a fer mal oratge, m'apassiona.
Una manta. 
Un sofà. 
Un llibre (o no). 
Un reproductor al·leatori amb cançons preferides (o no).
L'únic soroll, el de la pluja.
L'única llum, la dels llampecs.

Una llista infinita per omplir, una vesprada infinita per somniar.

diumenge, 15 de gener del 2012

29.

Com m'agradaria poder descriure una olor. És una màgia tan fantàstica que ho sents, però no pots saborejar-ho completament, et quedes amb ganes de més i més, i segueixes absorbint amb ganes l'aire, apropant el nas cada vegada més... M'agradaria poder guardar aquella olor sempre amb mi, portar-la junt a mi com qui porta una arracada o un collar, portar-la junt al cor a un armari ben gran que posés: l'armari de les olors prohibides.
L'armari de les olors prohibides seria un armari enorme ple de caixonets on guardaria cadascun dels flaires que més desitge, que més em recorden o que més m'han marcat. Unes olors que es perden en la memòria, que s'obliden i volen els seus noms a l'infinit i just en el moment que menys t'ho esperes tornen a aparèixer. T'enrecordes d'haver olorat eixa fragància alguna vegada en la teua vida, saps que ja has estat en contacte amb ella, tens a la punta de la teua llengua el seu nom... però no pots parlar d'ella. Pots dir que et recorda... però no saps si dir moments feliços o tristos amb massa facilitat, saps que et recorda, és l'únic que saps. Això és molt trist, m'agradaria poder trobar el nom perdut d'eixes olors.. el meu tiet em va portar un sabó que feia olor a armetlles dolçes... i sé que em recorda i el meu cervell sent, i vol parlar però no troba les paraules... els mots ja no hi són... només queda la seua essència en el meu ésser...
Com m'agradaria poder descriure una olor... 

dissabte, 14 de gener del 2012

28.


Navegues sense rumb pels rius de la vida. Canals fluvials, canals de gràcia, de templança, de ganes de continuar endavant malgrat saber que el seu final és un mar, un oceà un gran llac o un altre riu.
Naixes i no saps per què. Tu no ho has escollit, és més, encara que els teus pares volgueren un fill o una filla, mai van elegir que fores tu la seua prole. Per què jo sóc jo? Per què no he nascut a cap altre país, a cap altra època, a cap altra família?  
Creixes i no saps per què. Tots creixen, tots fan el mateix encara que cadascú ho fa a la seua manera. Creixes lentament, parsimoniós en un món ple de grans canvis. Creixes i creixes, i creixes i vas creixent fins que arriba l'hora de desembocar. El teu cos envelleix amb gran rapidessa. La teua ment, en canvi pot estar anys sense crèixer i que en un sol mes la teua ànima s'eleve quaranta centímetres més.
Mors i no saps per què. Tots moren, la vida és finita: ho saps des del començament. Pots deixar de ser en un dia, un mes, un any o deu anys més. Mai ho saps, sempre n'estàs pendent, un carpe diem continu al temps. Viu al límit, no deixes per a demà el que pugues fer hui, parla amb qui hages de fer-ho, resol els teus problemes, estima,... sobretot estima. Mai deixes que s'ocupe del teu cos aqueix sentiment de culpabilitat després de la mort d'algú... i tin present que vas a morir. No ho negues, no cregues que per no parlar-ne'n no va a ocòrrer.
Ara que tot torna a la normalitat, ara que ja no queda dolor, que ha passat tot allò que havia de passar, és ara quan escolte el ritme del meu cor i la meua respiració arítmica. És ara quan senc que vull viure, quan ho sé.


Inspirat-traduit a mitges d'un escrit que vaig fer per al meu pare en castellà, la seua llengua materna, quan va estar ingressat a l'hospital


divendres, 13 de gener del 2012

27.

La cosa cada vegada va a pitjor. Les escoles concertades començen a tancar. Les públiques no poden tancar les seues portes, però tampoc poden fer front a totes les despesses. Què passa si no es paga la llum? Que els xiquets han d'estar sense calefacció ara que les temperatures són tan baixes. Què passa si no es paga el material escolar? Que els xiquets no van a aprendre... O tal vegada aprendràn a escriure de memòria? Utilitzaran les fulles dels arbres del patí per a fer llibretes? Està clar que la cosa cada vegada va a pitjor. El govern anuncia que els funcionaris van a cobrar menys... mentre ells continuen omplint-se la butxaca i cobrant quatre sous. 
La gent sol alegrar-se que als funcionaris els baixen el sou... alegrar-te? Alegra't si vols... però els teus fills, per exemple, no eixiran d'excursió ni podran fer la meitat de les activitats culturals o extraescolars en les que anys anteriors han participat... i quina mania amb alegrar-se per les desgràcies dels demés... només ens sap greu quan ens passa a nosaltres: "no es pot pagar el menjador, la conselleria encara ens deu un trimestre de l'any passat; no podem donar-vos llibres, els bonollibres no es paguen; no tens beca, encara que cobres aquest any menys que l'any passat..." Ah... ara si que fot no? Ara si que vaig a mobilitar-me. O per exemple, que a partir de X hora no et puguen atendre a un centre de salut... vinga va per favor! 
Tots igual, sempre igual...
Però ara pense la veritat. Retallar en educació implica una no inversió en el futur. Van a aconseguir que sigam (o que les generacions futures) siguen un ramat de borreguets, que no sàpiguen, que no pensen, que només treballen. Volem això? Realment volem no poder-nos expressar? Que pensen per nosaltres? No tindre llibertat? Callar i complir el que volen? 

Quin futur ens espera?

dimecres, 11 de gener del 2012

26.

Núvols rosa per a dies grissos


Aquesta frase la vaig trobar l'última vegada que vaig anar al Happy Pills, botiga que m'encanta, a una de les pegatines que hi ha per a apegar-les als pots. I hui m'he enrecordat d'ella. Aquest matí quan m'he alçat, que m'ha costat Déu i ajuda, el cel estava cobert per una fina capa de núvols grissos a l'horitzó. Ma mare m'ha dit que feia un dia molt lleig, i jo, m'he quedat pensant en allò mentre ens dirigiem al seu cole. CONCLUSIÓ: No hi ha dies lletjos.
Un dia et pot parèixer lleig quan no t'agrada el que passa. Jo hui m'he vist el dia lleig i negre (MOLT NEGRE) però no per això puc considerar que el dia ha sigut lleig perquè el cel estava ennuvolat. Un dia et pot parèixer lleig quan no estàs de bon humor i tot et cansa i només vols que desaparèixer. Jo hui estic una mica rarusa i no tinc ganes de res (mira tu, si estic escrivint açò en lloc d'estar estudiant  per a l'examen de demà), però no per això puc considerar que el dia ha sigut lleig perquè el cel estava ennuvolat. Un dia et pot parèixer lleig quan una persona no et parla, et parla a mitjes i pareix que passe de tu encara que no ho faça. Jo hui (i ahir, i des de fa uns dies) he tingut aquesta sensació, però no puc considerar que el dia ha sigut lleig perquè el cel estava ennuvolat.
La qualificació de lleig és molt despectiva. A ningú li agrada que li diguen lleig. A mi no m'agrada que em diguen lletja, encara que no em considere guapa-especial-tia bona- o el que siga, la veritat davant de tot. Cadascú, cadacun dels dies de la teua vida, té una bellesa especial, que el diferencia dels demés, que li dóna el seu puntet d'espècies i sal, que l'adoba amb tocs màgics.
I ara pensant-ho, què passa? Què si de matí veig el got mig buit, i tot és una llanda i una cadena que m'ofega, i a la vesprada tot canvia... continue qualificant el dia de lleig? NI PENSAR-HO. Més val ser positiva i acceptar les circumstàncies de cada jorn que haver d'anar canviant depenent de l'estat anímic en el que et trobes. A més, de les coses dolentes s'aprén, i qui diga que no, menteix.

Núvols rosa per a dies grissos... i grissos dies per a núvols rosa. Són complementaris, no podem viure sense alt-i-baixos cada dia. 

dimarts, 10 de gener del 2012

25.

Sé que és un poc estrany, però hi ha una cosa que sempre m'ha inquietat: la vida de les pobres pilotes que es queden encaldades durant l'hora del pati (i de vegades durant la d'Educació Física) a les teulades. Crec que és un tema molt seriós que la gent s'agafa molt a la lleugera. Com pots abandonar així a eixe company d'experiències que ha corregut amb tu amunt i avall del pati, que ha botat per tu, al que li has pegat patades amb una fúria considerable i l'has estampat contra els cossos dels comanys i alguna que altra paret que s'ha creuat pel mig.
He anat a estudiar al cole on treballa ma mare, més que res perquè a casa amb internet em distrac, i a la biblioteca i l'aula d'estudi com em trobe amb algú també. En fi, m'he instal·lat a l'aula de música, i després d'explorar un parell de xilòfons, dues flautes, caixes xineses, una pandereta, un xiulet i quatre campanes de tamanys diferents, he obert la cortina per a deixar passar completament la llum del nou dia i... quina sorpresa! He vist una pilota verda enganxada a la canaleta d'aigua que hi ha a la teulada de l'edifici de classes d'enfront. Era una pilota verda envellida, el color s'havia anat apagant, jo crec que per la tristesa. És molt dur haver de soportar les estacions, una darrere l'altra, en soledat i amb vistes a un pati on no vas a tornar mai.
Coses que passen, he pensat en anar a per la pilota, però era una bogeria. Per molt cruel que parega dir-ho, tots sabem que si l'haguera rescatat de la seua nova vida potser s'haguera sentit desplaçat. Tot ha canviat. Seria com anar de viatge, i quedar-se al lloc que has anat a visitar. Quan hagen passat més de vint anys sense tornar-hi al teu lloc d'origen i hi véns, no et sentiràs agust. Els costums, el ritme de vida i l'estil de la mateixa peguen voltes importants en poc de temps i en segons ja no ets capaç de desenvolupar el paper que t'havien asignat en el teatre de la teua vida.
Aleshores, he decidit possar-me a estudiar d'una vegada i deixar que la piloteta seguira la seua vida. Jo no sóc qui per a canviar-li-la sense preguntar-li, per a prendre una decisió tan important per ella, malgrat que tots canviem la vida dels demés sense preguntar-los.

dissabte, 7 de gener del 2012

24.

Jo, al damunt d'un escenari amb un vestit roig, porte els cabells recollits amb dues trenes, sabates amb un poc menys d'un pam de taló i un micròfon enganxat a la cara ben aprop de la boca. Estem ballant, estem cantant, és com un musical. Hi ha focus que ens il·luminen, m'apunten als ulls i no conseguixc distingir ben bé la sala, però sé que és completament plena. 
La música canvia i tots els que estavem actuant baixem i ens mesclem entre el públic, cantem amb ells al costat, somriem a els càmares que ens acosen incansablement i fem oits sords als milers de comentaris que en un segon arriben als nostres oits. Porte una cosa a les mans, quelcom com un telar (un objecte que serveix per a posar la tela i estirar-la mentres brodes) i un munt de teles i estris per a la costura. Veig a ma mare, ma germana i els meus avis estan darrere seu. M'atabalen, i començen a contar-me coses i a animar-me, però les cames em fan figa i em pose nerviosa i em cau tot al terra, excepte el telar. No em puc parar a arreplegar res, l'espectacle continua i seguixc caminant avant. 
De sobte, torne a ser a l'escenari. Però ara sóc a la part esquerra de la zona que el públic no veu. Estic recolzada a la paret i hi ha algú al meu costat. El més estrany és que jo conec a aquesta persona, sé qui és, les nostres mirades s'han entrellaçat més d'una vegada, he parlat algún que altre cop amb ell, ens hem creuat milers de somriures, compartim aficions,... però no sé com li diuen. Realment, els noms diuen molt de les persones, una vegada li dones el teu nom a algú li has lliurat una xicoteta part de tu i ja en formes part d'eixa persona. Açò em porta a pensar que tal vegada som els dos esperits lliures que vaguem i voltejem la vida de l'altre però sense atrevir-nos a dir res més. Qui sap. 
El cas, em dona la mà. Avancem els dos junts cap al centre de l'acció però no entrem a l'escenari, ens quedem darrer d'una columna que tapa la nostra presència al públic. Un públic que ha canviat radicalment: el teatre ja no està ple, s'ha convertit en un lloc lúgubre on només hi ha uns quants seients ocupats per ombres del que eren persones, però el musical ha d'acabar. Sortim ell i jo a escena i acabem de cantar junt amb la resta i uns canons treuen un fum d'olor dolça que ompli el teatre... i en un obrir i tancar d'ulls la música para, tot es torna negre. Però no la negror que deixa descobrir alguna que altra ombra o els moviments, no. Una foscor més obscura que la boca d'un llop coberta amb carbó. Més fosc encara, molt més fosc. Em recorre un calfred per tot el cos... i algú em dóna un bes a la galta esquerra que em glaça.


Aquest és el motiu pel que aquest matí m'he despertat amb un regust agredolç a la ment i al cor. Què significa el meu somni?

divendres, 6 de gener del 2012

23.

Nit de reis. Nit d'il·lusions i d'esperances, nit màgica on els més menuts esperen. Esperen uns "desconeguts" que els portaràn tot allò que porten desitjant durant tant de temps i que ja havien escrit a un fum de cartes amb cal·ligrafia escolar. Nit de trobar-se amb la família, de gitar-se d'hora i de portar-se bé per si de cas vénen carregats de carbó. Cal deixar les sabates ben netes al balcó, una safata amb dolços típics i vi per als "reis", alguna cosa de farratge per als animals i tots els somnis organitzats dins del cap.
Arriba el matí, ja ben d'hora tots alçats, obris corrents la balconada i només queden molletes del menjar, la botella està buida i les sabates una mica revolicades. A més, hi ha regals: caixes i paquets amb els noms ben marcats que diuen clarament qui és el pròxim propietari d'allò que contenen a dintre. Els papers volen i cauen a terra, arrancats amb fúria i desig, i deixen veure joguets, camises i pijames, aparells electrònics, polseres i brillants, moxilles i bosses, i algún que altre instrument musical.

dimecres, 4 de gener del 2012

22.


Amnesté

Va posar la clau al pany i la va girar lentament. Amnesté estava cansat, i portava al muscle aquella bossa pesada on guardava els apunts de la universitat. Va pujar les escales que portaven a la seua habitació amb agilitat, obrí la porta i deixà al terra la motxilla. En girar-se, va veure damunt de la tauleta de nit un sobre blanc amb unes grans paraules escrites “QUI ERES?” . Es va estranyar i sorprendre al mateix temps; no tenia germans, i els seus pares se n’havien anat a treballar abans que ell. Va escoltar-se rebombori al pis de baix, i hi va anar per parlar amb els seus pares que tot just acabaven d'arribar.
Lithé i Onereu eren professors en una escola de primària i arribaven després d’un llarg claustre aquell dimarts de vesprada. Havien entrat a la saleta d’estar i, amb un llibre cadascun, llegien a les butaques que hi havia a prop del foc. Sempre li havia agradat seure darrere la porta a escoltar com es llegien en veu alta fragments l’un a l’altre, però aquesta vegada va creuar la llinda i els va preguntar si sabien alguna cosa del sobre. Només va obtenir silencis. Després, els va preguntar per què no li contestaven, per què no li dirigien la paraula,... més silencis i una sensació de mareig.
Pujà a la seua habitació sense saber ben bé què passava, però no va arribar a creuar la porta, perquè en obrir-la va veure que el seu llit no hi era. Tampoc la seua tauleta de nit, ni l’escriptori. La prestatgeria i el seu armari havien desaparegut com totes les altres coses. Del que era la seua habitació, tan sols quedava un quadre antic que pertanyia a la família des de feia dècades. En lloc de tot el que li era conegut hi havia un espaiós estudi: una gran taula plena de papers desordenats, una cadira, molts altres quadres, un arxiu,...
Va eixir al carrer per a aclarir les idees amb l’aire fred de principis de tardor. En arribar a un parc va decidir parar-se i asseure’s en un banc, obrir el sobre i veure que hi deia. Quan va obrir el sobre misteriós... res. Contenia un grapat de fulls en blanc impol·lut i un bolígraf menut. Un calfred lligat amb un xicotet vertigen li va recórrer l’espinada per segon cop. Què podia fer ell? Què li passava? Què, què i què iniciaren una infinitat de preguntes fins que va arribar a preguntar-se qui era ell realment. I així, es posà a escriure sobre aquells fulls en blanc una xicoteta dissertació de la seua vida, començant pel seu nom, què li agradava, què el feia patir, què l’omplia de joia,... i després tot un conjunt de pensaments metafísics.
Més tard, va tornar a sa casa i pujà novament a la que havia sigut la seua habitació i, com que l’únic que el reconfortava era aquell quadre antic, va amagar allà darrere tot allò que havia escrit. En deixar el quadre al lloc, un tercer marejol es va apoderar d’ell. Notava com si començara a esvanir-se: li costava caminar endreçat i recte, xocava contra les parets. Va descendre per última vegada l’escala i abans d’arribar a la porta, va perdre el coneixement.
Amnesté va obrir els ulls i es trobà novament girant la clau de la porta de sa casa lentament. Es notava estrany i estava confós. Va entrar ràpid a la seua habitació i un impuls el va portar a alçar l’antic quadre de la família sense deixar ni tan sòls la motxilla que portava penjada al muscle. Va caure un sobre blanc amb dues paraules escrites “QUI ERES?” i que a dintre portava escrita amb una cal·ligrafia familiar tota l’essència del seu ésser amnèsic.