divendres, 24 de febrer del 2012

37.

Massa coses a fer, massa poc temps, massa esdeveniments importants d'eixos que marquen en poques hores. M'agradaria haver parlat abans com ha fet altra gent, però tot el que passa m'abarca massa minuts. Ens passa a tots i no és només qüestió d'açò em pareix correcte o no. Cal unir les mans, acostar colze i muscle, cridar tots a una veu que ja estem farts. En primer lloc vull deixar ben clar que no vull posar-me en el cap de ningú ni fer-lo canviar d'idea. Només vull que pense i reflexione: volem que privatitzen els sistema educatiu? Volem no poder fer exàmens per falta de paper? No tindre llibres, fotocòpies, beques,...? Què volem?
Ja vaig comentar fa temps que em pareixia una vertadera barbaritat tot el que estava passant amb les retallades, tot el que passa amb educació en general. Com pot ser que quatre persones que de segur que porten els seus fills a col·legis privats, ja que tenen sous vitalicis i els ho permeten, hagen de triar què i què no és important per a nosaltres? NO HO COMPRENC, la veritat. No comprenc com retallen allà on més cal invertir, i com he dit un fum de vegades, volen llavar-nos els cervells, que deixem de pensar, que no puguem fer-ho per a controlar-nos amb més facilitat.
Només pense en tot els que ha passat a València aquests dies. INDIGNANT, la veritat. Podran dir el que vulguen, podran dir que s'ha provocat a la policia, no dic que no, però darrere d'aquests incidents aïllats hem pogut veure caps oberts, colps de porra i garrotades a vianants, a gent aliena a manifestacions, a pares i mares que buscaven els seus fills, a persones majors, gent detinguda sense cap motiu,... M'han entrat ganes de plorar, de veritat. Se'm cauia la cara de vergonya que València fós una vegada més, el centre de les mirades de tots per coses dolentes, malgrat que aquest cop no haja sigut per corrupció (no sé si donar les gràcies o no). Però les llàgrimes no serveixen de res, i he eixit al carrer amb el crit d'"aquestes són les nostres armes", armada amb llibres, que és l'arma més ferotge. Pots matar una persona, però no pots matar una idea. Pots arrancar totes les flors, però no podràs parar la primavera. La #primaveravalenciana ha nascut entre nosaltres, i s'han unit en manifestacions de suport des d'altres punts d'Espanya (inclús des d'altres països).

LLUITEM PEL MÓN QUE VOLEM CONSTRUIR! 

Aquest fet no té res a veure amb ideologies, amb politicismes ni res, té a veure amb necessitats que no es cobreixen i amb uns drets que s'estan violant: DRET A L'EDUCACIÓ. No vull atribuir el Tirant lo Blanch a Ausiàs March (com va fer la Consellera d'Educació), gràcies.

divendres, 17 de febrer del 2012

36.


És possible trobar a faltar algú a qui no coneixes?

Tots els matins, sobretot quan torne de la facultat a peu cap a l'estació (sí, sóc una boja que prefereix passejar-se per València abans d'agafar el metro per estalviar-se uns 30 minuts a peu, a ritme normal-mitjà), em trobe al l'home de l'acordió prop del Parterre. Sempre toca amb un somriure als llavis assegut a un portal al costat del seu maletí marró obert ple de revistes, papers, fullam, objectes estranys i coses que no tenen sentit. És un home feliç, així el veig jo, amb una gran barba grisa i vestit de mil colors. Cada matí, em regala un somriure ben gran i continua cantant. Cada matí... fins fa uns dies que ja no me'l creuaua. He arribat a sentir pena per ell, he tingut por pel pobre home que amenitza el caminar de la gent amb la seua música. He sentit llàstima i por. No vull que li passe res, li he arribat a agafar alguna cosa com estima. Si en arribar al Parterre no escolte les seues notes se'm fa un nus a la gola i pense que pot haver-li passat. Després d'aquestos dies amb tant de fred, amb aquestes temperatures gèlides que deixaven quiet a tot aquell qui s'atrevia a aventurar-se a eixir al carrer... Qui sap què li podria haver passat? Qui sap si havia mort de fred a algún mortal abraçat al seu acordió?

Trobe a faltar gent que no conec però que forma part de la meua vida. Sóc així. Això no és ni bo ni roïn. És així.

dilluns, 6 de febrer del 2012

35.

És important saber quan has d'estar agraït. Donar gràcies resideix tant a un somriure com a una forta abraçada,  tocar-li l'esquena a algú o a una paraula. Donar gràcies és gratuit. Caminem per sendes difícils, sinuoses i escarpades que tallen la nostra vida. Ens trobem amb dificultats, però en el moment en el que menys ho esperem surt una mà del no res que ens ajuda a avançar i pujar per aquella paret. Ara jo, ara tu. Recolzar-se en els demés ajuda a descarregar part del pes. Compartir un secret a mitges, confiar en algú i deixar que les teues preocupacions siguen ara compartides per una persona que t'estima i t'aprecia fa molt més fàcil el plor i l'angoixa. Cal donar les gràcies. Així doncs: GRÀCIES. De tot cor, per ajudar-me, per fer-me comprendre, per escoltar-me, per sentir, per ser, per quedar-vos callats, per mirar-me, per mimar-me, per acaronar-me, per fer-me plorar, per fer-me sentir especial, per posar ulls de xinés quan et rius.

Les coses cal parlar-les. Sobrentendre-les comporta malentesos.

dimecres, 1 de febrer del 2012

34.

Sempre he defensat incansablement el fet que els llibres tenen ànima. No és una ànima qualsevol. És sana i pura, feta de petites imperfeccions que el fan especial davant els ulls àvids del lector que llegeix entre línies per perdre's al món del llibre i fer-se un personatge més. Tothom sap que els llibres són molt sensibles. Cal alimentar-los d'estima, cal donar-los tot allò que volen, una bona estona per a relaxar-se, tenir-los a les mans i acariciar suaument el seu llom mentre passes unes pàgines que algún dia seran groguenques. Cal ser atent amb ells per a que, una vegada tornen al prestatge puguen compartir amb els altres llibres totes les vivències que ha tingut amb tu, i desitjar que vinga de nou, tu o un altre lector per endur-se'l al paradís.
Cada vegada que algú llegeix un llibre, hi deixa la seua empremta en ell. Però no només en el llibre físic. També en el text conceptualment. Quan escrivim una cosa, no sabem si va a ser llegida o no, però sabem que ha viscut amb nosaltres al menys durant el moment de creació. És així i ho hem de superar. És així com també ens formem les persones, i és aquesta la raó per la qual crec que regalar llibres és el millor regal que es pot fer (sobretot si hem posat el nostre nom i una dedicatòria per al seu pròxim lector). Regalar un llibre implica donar una part de tu mateix a una altra persona a la que aprecies.