divendres, 28 de desembre de 2012

73.

No deia res, però s'anava unflant i unflant com un globus. Malgrat callar, les hòsties li arrivaben constantment de fets i paraules, no de mans com normalment li arriben a les persones normals. Li arribaven de tots els costats, de tots els llocs i a totes hores. Callava i aguantava, però s'inflava. Perquè no podia obrir la boca i només podia callar. Un dia, li van explotar les cèl·lules, el cor, els pulmons, l'estòmac, les ungles, els ulls, la llengua i el cervell. Va explotar, però no va pintar res de colors bonics, ni de roig sang, ni de gràcia. Ho va pintar de ràbia i de mort. D'angúnia. I el seu esperit va plorar mirant com havia deixat l'habitació (també per tot allò pel que no havia arribat a plorar).

dimecres, 26 de desembre de 2012

72.

Si més no, era Nadal i tot s'omplia de màgia. Més blanca o més negra, però era Nadal i tot era màgia. Tot es disponia incertament en un futur intranquil o ben segur. Era Nadal i tot era màgia, malgrat els desconcerts i felicitacions. Tot era màgia, màgic fins a cert punt. 

dissabte, 22 de desembre de 2012

71.

Un joc de xocs

El joc dels poetes és un xoc desafiant. 
Desafinat xoc per un joc de poetes. 
Es jugen a daus les claus de l'eternitat.

Sara Vázquez Bueno

dilluns, 17 de desembre de 2012

70.

Tambors de mort, la fi del Món s'apropa a pas lent, desmesuradament lent, amb els cimbals dels segons i els timbals dels minuts. El gong de les hores.



Sincerament, no crec que s'acabe el Món. Un canvi radical, canvi de mentalitat, molts canvis potser sí.

dissabte, 1 de desembre de 2012

69.

Em tremolen les mans, em pesen els braços i l'ànima em fa salts de joia... TINC GANES D'ESCRIURE


(i no puc)