No deia res, però s'anava unflant i unflant com un globus. Malgrat callar, les hòsties li arrivaben constantment de fets i paraules, no de mans com normalment li arriben a les persones normals. Li arribaven de tots els costats, de tots els llocs i a totes hores. Callava i aguantava, però s'inflava. Perquè no podia obrir la boca i només podia callar. Un dia, li van explotar les cèl·lules, el cor, els pulmons, l'estòmac, les ungles, els ulls, la llengua i el cervell. Va explotar, però no va pintar res de colors bonics, ni de roig sang, ni de gràcia. Ho va pintar de ràbia i de mort. D'angúnia. I el seu esperit va plorar mirant com havia deixat l'habitació (també per tot allò pel que no havia arribat a plorar).
divendres, 28 de desembre del 2012
dimecres, 26 de desembre del 2012
72.
Si més no, era Nadal i tot s'omplia de màgia. Més blanca o més negra, però era Nadal i tot era màgia. Tot es disponia incertament en un futur intranquil o ben segur. Era Nadal i tot era màgia, malgrat els desconcerts i felicitacions. Tot era màgia, màgic fins a cert punt.
dissabte, 22 de desembre del 2012
71.
Un joc de xocs
El joc dels poetes és un xoc desafiant.
Desafinat xoc per un joc de poetes.
Es jugen a daus les claus de l'eternitat.
Sara Vázquez Bueno
dilluns, 17 de desembre del 2012
70.
Tambors de mort, la fi del Món s'apropa a pas lent, desmesuradament lent, amb els cimbals dels segons i els timbals dels minuts. El gong de les hores.
Sincerament, no crec que s'acabe el Món. Un canvi radical, canvi de mentalitat, molts canvis potser sí.
dissabte, 1 de desembre del 2012
69.
Em tremolen les mans, em pesen els braços i l'ànima em fa salts de joia... TINC GANES D'ESCRIURE
(i no puc)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)