dilluns, 30 de gener del 2012

33.


Si parles no escoltes, i si no escoltes no aprens.

És important el silenci? És important no escoltar res més que els teus pensaments? Per què ens fa tanta por el silenci? Per què tenim por de quedar-nos callats? Per què és tan necessari el silenci?
És tan necessari el silenci... Necessitem poder tenir un moment per a reflexionar, per a pensar i organitzar tot allò que ens ronda pel cap. Ara vivim a un món frenètic, un món que no para, un món actiu, un món enrevessat. Aquest tipus de món no vol deixar-nos pensar: ara una tele encesa, ara una moto que passa, uns veïns que discuteixen, una ràdio a un cotxe,... i el soroll frenètic de les emisores de televisió que s'entesten a  canviar el volum dels anuncis i de les emissions. Tenim por de pensar, la societat no vol que pensem, vol que actuem, que fem les coses sense reflexionar, si ens arrepentim que tornem a actuar impetuosament i així en un cercle viciós fins que es consumisca la nostra vida.
Quina cosa millor que un silenci? Moltes vegades sobren paraules, parlem per omplir buits, per tapar carències, per no deixar-nos despullar per l'altre. Moltes vegades creiem que el silenci és simbol de debilitat, no tenir res per dir, no tenir res que explicar, res que tafanejar, res que posar en comú. El silenci és company i amic, diu tant com una frase meravellosa, diu més que quatre expressions mal utilitzades. En música, un silenci és també música, així que no podem negar la seua importància: un silenci diu. Pot dir més del que volem que diga, i és per això que li tenim por. 

divendres, 27 de gener del 2012

32.

Hi ha coses que no estem acostumats a que ens passen. Hi ha coses que ens fan mal quan ens passen. Hi ha coses que ens fan reflexionar quan ens passen. Hi ha coses que on esperem que passen. Hi ha coses que penses, per què em passen? Tinc la moral baixa, decaiguda, sóc un fantasma dins d'aquesta societat. A més, han eixit dies tristos i lúgubres; amb una boira espessa que no deixa veure més enllà del teu braç allargat. Hi ha coses que passen perquè si. Hi ha coses que no passen. Hi ha coses que no deurien de passar. 
Les coses totes passen per algún motiu. M'he fet mal, m'he caigut, he plorat i m'he alçat un altre cop. No tornarà a passar. No tornaré a deixar que em passe. Una vegada, una i no més. Per a aprendre tots hem de caure. Defallir no implica fracasar, implica ensenyar-nos dels nostres errors, ensenyar-nos de la vida. Per molt que algú ens aconselle o ens guie o ens intente dir les coses que estan bé i les que no, sempre acabarem fent el que volem, fent el que nosaltres realment pensem, fent allò que hem de fer per a fer-nos mal i poder reaccionar-hi després. Són coses que passen.

dilluns, 16 de gener del 2012

31.

Alegries que s'endú una quan revisa els blogs vells i veu als borradors poemes que va escriure enllà en el temps...


I volien venir a per mi.
Jo, que no sóc més que cap altre,
jo, que com tots vaig igual...
Però volien venir a per mi
i a sang freda m'assassinaven
sense assassinar-me de veritat.
Punyals de sang, pistoles buides,
paraules carregades de rancor.
Amb paraules lletges em ferien
i la meua ànima callava.
Amb paraules dolentes em ferien
i la meua ànima callava.
Amb paraules grotesques i insults,
em destrossaven per dintre,
però la meua ànima callava.
Com puc parlar si ja m'han ferit?
Amb la boca tancada 
i els ulls per obrir,
en una cambra fosca,
groga verdosa,
les finestres tancades, tapiades,...
Lloc luxuriós ple de supèrvia,
golosos que mengen amb ira
i malgrat tot no em falta de res,
tot el menjar a la meua mà,
els luxes més extrambòtics,
les imatges més belles...
no em falta de res,
res més que la meua parla.
M'han matat i ofegat la meua paraula,
m'han omplit dels silèncis,
de tots que els ha donat la gana.

30.

Torna a fer mal oratge, m'apassiona.
Una manta. 
Un sofà. 
Un llibre (o no). 
Un reproductor al·leatori amb cançons preferides (o no).
L'únic soroll, el de la pluja.
L'única llum, la dels llampecs.

Una llista infinita per omplir, una vesprada infinita per somniar.

diumenge, 15 de gener del 2012

29.

Com m'agradaria poder descriure una olor. És una màgia tan fantàstica que ho sents, però no pots saborejar-ho completament, et quedes amb ganes de més i més, i segueixes absorbint amb ganes l'aire, apropant el nas cada vegada més... M'agradaria poder guardar aquella olor sempre amb mi, portar-la junt a mi com qui porta una arracada o un collar, portar-la junt al cor a un armari ben gran que posés: l'armari de les olors prohibides.
L'armari de les olors prohibides seria un armari enorme ple de caixonets on guardaria cadascun dels flaires que més desitge, que més em recorden o que més m'han marcat. Unes olors que es perden en la memòria, que s'obliden i volen els seus noms a l'infinit i just en el moment que menys t'ho esperes tornen a aparèixer. T'enrecordes d'haver olorat eixa fragància alguna vegada en la teua vida, saps que ja has estat en contacte amb ella, tens a la punta de la teua llengua el seu nom... però no pots parlar d'ella. Pots dir que et recorda... però no saps si dir moments feliços o tristos amb massa facilitat, saps que et recorda, és l'únic que saps. Això és molt trist, m'agradaria poder trobar el nom perdut d'eixes olors.. el meu tiet em va portar un sabó que feia olor a armetlles dolçes... i sé que em recorda i el meu cervell sent, i vol parlar però no troba les paraules... els mots ja no hi són... només queda la seua essència en el meu ésser...
Com m'agradaria poder descriure una olor... 

dissabte, 14 de gener del 2012

28.


Navegues sense rumb pels rius de la vida. Canals fluvials, canals de gràcia, de templança, de ganes de continuar endavant malgrat saber que el seu final és un mar, un oceà un gran llac o un altre riu.
Naixes i no saps per què. Tu no ho has escollit, és més, encara que els teus pares volgueren un fill o una filla, mai van elegir que fores tu la seua prole. Per què jo sóc jo? Per què no he nascut a cap altre país, a cap altra època, a cap altra família?  
Creixes i no saps per què. Tots creixen, tots fan el mateix encara que cadascú ho fa a la seua manera. Creixes lentament, parsimoniós en un món ple de grans canvis. Creixes i creixes, i creixes i vas creixent fins que arriba l'hora de desembocar. El teu cos envelleix amb gran rapidessa. La teua ment, en canvi pot estar anys sense crèixer i que en un sol mes la teua ànima s'eleve quaranta centímetres més.
Mors i no saps per què. Tots moren, la vida és finita: ho saps des del començament. Pots deixar de ser en un dia, un mes, un any o deu anys més. Mai ho saps, sempre n'estàs pendent, un carpe diem continu al temps. Viu al límit, no deixes per a demà el que pugues fer hui, parla amb qui hages de fer-ho, resol els teus problemes, estima,... sobretot estima. Mai deixes que s'ocupe del teu cos aqueix sentiment de culpabilitat després de la mort d'algú... i tin present que vas a morir. No ho negues, no cregues que per no parlar-ne'n no va a ocòrrer.
Ara que tot torna a la normalitat, ara que ja no queda dolor, que ha passat tot allò que havia de passar, és ara quan escolte el ritme del meu cor i la meua respiració arítmica. És ara quan senc que vull viure, quan ho sé.


Inspirat-traduit a mitges d'un escrit que vaig fer per al meu pare en castellà, la seua llengua materna, quan va estar ingressat a l'hospital


divendres, 13 de gener del 2012

27.

La cosa cada vegada va a pitjor. Les escoles concertades començen a tancar. Les públiques no poden tancar les seues portes, però tampoc poden fer front a totes les despesses. Què passa si no es paga la llum? Que els xiquets han d'estar sense calefacció ara que les temperatures són tan baixes. Què passa si no es paga el material escolar? Que els xiquets no van a aprendre... O tal vegada aprendràn a escriure de memòria? Utilitzaran les fulles dels arbres del patí per a fer llibretes? Està clar que la cosa cada vegada va a pitjor. El govern anuncia que els funcionaris van a cobrar menys... mentre ells continuen omplint-se la butxaca i cobrant quatre sous. 
La gent sol alegrar-se que als funcionaris els baixen el sou... alegrar-te? Alegra't si vols... però els teus fills, per exemple, no eixiran d'excursió ni podran fer la meitat de les activitats culturals o extraescolars en les que anys anteriors han participat... i quina mania amb alegrar-se per les desgràcies dels demés... només ens sap greu quan ens passa a nosaltres: "no es pot pagar el menjador, la conselleria encara ens deu un trimestre de l'any passat; no podem donar-vos llibres, els bonollibres no es paguen; no tens beca, encara que cobres aquest any menys que l'any passat..." Ah... ara si que fot no? Ara si que vaig a mobilitar-me. O per exemple, que a partir de X hora no et puguen atendre a un centre de salut... vinga va per favor! 
Tots igual, sempre igual...
Però ara pense la veritat. Retallar en educació implica una no inversió en el futur. Van a aconseguir que sigam (o que les generacions futures) siguen un ramat de borreguets, que no sàpiguen, que no pensen, que només treballen. Volem això? Realment volem no poder-nos expressar? Que pensen per nosaltres? No tindre llibertat? Callar i complir el que volen? 

Quin futur ens espera?

dimecres, 11 de gener del 2012

26.

Núvols rosa per a dies grissos


Aquesta frase la vaig trobar l'última vegada que vaig anar al Happy Pills, botiga que m'encanta, a una de les pegatines que hi ha per a apegar-les als pots. I hui m'he enrecordat d'ella. Aquest matí quan m'he alçat, que m'ha costat Déu i ajuda, el cel estava cobert per una fina capa de núvols grissos a l'horitzó. Ma mare m'ha dit que feia un dia molt lleig, i jo, m'he quedat pensant en allò mentre ens dirigiem al seu cole. CONCLUSIÓ: No hi ha dies lletjos.
Un dia et pot parèixer lleig quan no t'agrada el que passa. Jo hui m'he vist el dia lleig i negre (MOLT NEGRE) però no per això puc considerar que el dia ha sigut lleig perquè el cel estava ennuvolat. Un dia et pot parèixer lleig quan no estàs de bon humor i tot et cansa i només vols que desaparèixer. Jo hui estic una mica rarusa i no tinc ganes de res (mira tu, si estic escrivint açò en lloc d'estar estudiant  per a l'examen de demà), però no per això puc considerar que el dia ha sigut lleig perquè el cel estava ennuvolat. Un dia et pot parèixer lleig quan una persona no et parla, et parla a mitjes i pareix que passe de tu encara que no ho faça. Jo hui (i ahir, i des de fa uns dies) he tingut aquesta sensació, però no puc considerar que el dia ha sigut lleig perquè el cel estava ennuvolat.
La qualificació de lleig és molt despectiva. A ningú li agrada que li diguen lleig. A mi no m'agrada que em diguen lletja, encara que no em considere guapa-especial-tia bona- o el que siga, la veritat davant de tot. Cadascú, cadacun dels dies de la teua vida, té una bellesa especial, que el diferencia dels demés, que li dóna el seu puntet d'espècies i sal, que l'adoba amb tocs màgics.
I ara pensant-ho, què passa? Què si de matí veig el got mig buit, i tot és una llanda i una cadena que m'ofega, i a la vesprada tot canvia... continue qualificant el dia de lleig? NI PENSAR-HO. Més val ser positiva i acceptar les circumstàncies de cada jorn que haver d'anar canviant depenent de l'estat anímic en el que et trobes. A més, de les coses dolentes s'aprén, i qui diga que no, menteix.

Núvols rosa per a dies grissos... i grissos dies per a núvols rosa. Són complementaris, no podem viure sense alt-i-baixos cada dia. 

dimarts, 10 de gener del 2012

25.

Sé que és un poc estrany, però hi ha una cosa que sempre m'ha inquietat: la vida de les pobres pilotes que es queden encaldades durant l'hora del pati (i de vegades durant la d'Educació Física) a les teulades. Crec que és un tema molt seriós que la gent s'agafa molt a la lleugera. Com pots abandonar així a eixe company d'experiències que ha corregut amb tu amunt i avall del pati, que ha botat per tu, al que li has pegat patades amb una fúria considerable i l'has estampat contra els cossos dels comanys i alguna que altra paret que s'ha creuat pel mig.
He anat a estudiar al cole on treballa ma mare, més que res perquè a casa amb internet em distrac, i a la biblioteca i l'aula d'estudi com em trobe amb algú també. En fi, m'he instal·lat a l'aula de música, i després d'explorar un parell de xilòfons, dues flautes, caixes xineses, una pandereta, un xiulet i quatre campanes de tamanys diferents, he obert la cortina per a deixar passar completament la llum del nou dia i... quina sorpresa! He vist una pilota verda enganxada a la canaleta d'aigua que hi ha a la teulada de l'edifici de classes d'enfront. Era una pilota verda envellida, el color s'havia anat apagant, jo crec que per la tristesa. És molt dur haver de soportar les estacions, una darrere l'altra, en soledat i amb vistes a un pati on no vas a tornar mai.
Coses que passen, he pensat en anar a per la pilota, però era una bogeria. Per molt cruel que parega dir-ho, tots sabem que si l'haguera rescatat de la seua nova vida potser s'haguera sentit desplaçat. Tot ha canviat. Seria com anar de viatge, i quedar-se al lloc que has anat a visitar. Quan hagen passat més de vint anys sense tornar-hi al teu lloc d'origen i hi véns, no et sentiràs agust. Els costums, el ritme de vida i l'estil de la mateixa peguen voltes importants en poc de temps i en segons ja no ets capaç de desenvolupar el paper que t'havien asignat en el teatre de la teua vida.
Aleshores, he decidit possar-me a estudiar d'una vegada i deixar que la piloteta seguira la seua vida. Jo no sóc qui per a canviar-li-la sense preguntar-li, per a prendre una decisió tan important per ella, malgrat que tots canviem la vida dels demés sense preguntar-los.

dissabte, 7 de gener del 2012

24.

Jo, al damunt d'un escenari amb un vestit roig, porte els cabells recollits amb dues trenes, sabates amb un poc menys d'un pam de taló i un micròfon enganxat a la cara ben aprop de la boca. Estem ballant, estem cantant, és com un musical. Hi ha focus que ens il·luminen, m'apunten als ulls i no conseguixc distingir ben bé la sala, però sé que és completament plena. 
La música canvia i tots els que estavem actuant baixem i ens mesclem entre el públic, cantem amb ells al costat, somriem a els càmares que ens acosen incansablement i fem oits sords als milers de comentaris que en un segon arriben als nostres oits. Porte una cosa a les mans, quelcom com un telar (un objecte que serveix per a posar la tela i estirar-la mentres brodes) i un munt de teles i estris per a la costura. Veig a ma mare, ma germana i els meus avis estan darrere seu. M'atabalen, i començen a contar-me coses i a animar-me, però les cames em fan figa i em pose nerviosa i em cau tot al terra, excepte el telar. No em puc parar a arreplegar res, l'espectacle continua i seguixc caminant avant. 
De sobte, torne a ser a l'escenari. Però ara sóc a la part esquerra de la zona que el públic no veu. Estic recolzada a la paret i hi ha algú al meu costat. El més estrany és que jo conec a aquesta persona, sé qui és, les nostres mirades s'han entrellaçat més d'una vegada, he parlat algún que altre cop amb ell, ens hem creuat milers de somriures, compartim aficions,... però no sé com li diuen. Realment, els noms diuen molt de les persones, una vegada li dones el teu nom a algú li has lliurat una xicoteta part de tu i ja en formes part d'eixa persona. Açò em porta a pensar que tal vegada som els dos esperits lliures que vaguem i voltejem la vida de l'altre però sense atrevir-nos a dir res més. Qui sap. 
El cas, em dona la mà. Avancem els dos junts cap al centre de l'acció però no entrem a l'escenari, ens quedem darrer d'una columna que tapa la nostra presència al públic. Un públic que ha canviat radicalment: el teatre ja no està ple, s'ha convertit en un lloc lúgubre on només hi ha uns quants seients ocupats per ombres del que eren persones, però el musical ha d'acabar. Sortim ell i jo a escena i acabem de cantar junt amb la resta i uns canons treuen un fum d'olor dolça que ompli el teatre... i en un obrir i tancar d'ulls la música para, tot es torna negre. Però no la negror que deixa descobrir alguna que altra ombra o els moviments, no. Una foscor més obscura que la boca d'un llop coberta amb carbó. Més fosc encara, molt més fosc. Em recorre un calfred per tot el cos... i algú em dóna un bes a la galta esquerra que em glaça.


Aquest és el motiu pel que aquest matí m'he despertat amb un regust agredolç a la ment i al cor. Què significa el meu somni?

divendres, 6 de gener del 2012

23.

Nit de reis. Nit d'il·lusions i d'esperances, nit màgica on els més menuts esperen. Esperen uns "desconeguts" que els portaràn tot allò que porten desitjant durant tant de temps i que ja havien escrit a un fum de cartes amb cal·ligrafia escolar. Nit de trobar-se amb la família, de gitar-se d'hora i de portar-se bé per si de cas vénen carregats de carbó. Cal deixar les sabates ben netes al balcó, una safata amb dolços típics i vi per als "reis", alguna cosa de farratge per als animals i tots els somnis organitzats dins del cap.
Arriba el matí, ja ben d'hora tots alçats, obris corrents la balconada i només queden molletes del menjar, la botella està buida i les sabates una mica revolicades. A més, hi ha regals: caixes i paquets amb els noms ben marcats que diuen clarament qui és el pròxim propietari d'allò que contenen a dintre. Els papers volen i cauen a terra, arrancats amb fúria i desig, i deixen veure joguets, camises i pijames, aparells electrònics, polseres i brillants, moxilles i bosses, i algún que altre instrument musical.

dimecres, 4 de gener del 2012

22.


Amnesté

Va posar la clau al pany i la va girar lentament. Amnesté estava cansat, i portava al muscle aquella bossa pesada on guardava els apunts de la universitat. Va pujar les escales que portaven a la seua habitació amb agilitat, obrí la porta i deixà al terra la motxilla. En girar-se, va veure damunt de la tauleta de nit un sobre blanc amb unes grans paraules escrites “QUI ERES?” . Es va estranyar i sorprendre al mateix temps; no tenia germans, i els seus pares se n’havien anat a treballar abans que ell. Va escoltar-se rebombori al pis de baix, i hi va anar per parlar amb els seus pares que tot just acabaven d'arribar.
Lithé i Onereu eren professors en una escola de primària i arribaven després d’un llarg claustre aquell dimarts de vesprada. Havien entrat a la saleta d’estar i, amb un llibre cadascun, llegien a les butaques que hi havia a prop del foc. Sempre li havia agradat seure darrere la porta a escoltar com es llegien en veu alta fragments l’un a l’altre, però aquesta vegada va creuar la llinda i els va preguntar si sabien alguna cosa del sobre. Només va obtenir silencis. Després, els va preguntar per què no li contestaven, per què no li dirigien la paraula,... més silencis i una sensació de mareig.
Pujà a la seua habitació sense saber ben bé què passava, però no va arribar a creuar la porta, perquè en obrir-la va veure que el seu llit no hi era. Tampoc la seua tauleta de nit, ni l’escriptori. La prestatgeria i el seu armari havien desaparegut com totes les altres coses. Del que era la seua habitació, tan sols quedava un quadre antic que pertanyia a la família des de feia dècades. En lloc de tot el que li era conegut hi havia un espaiós estudi: una gran taula plena de papers desordenats, una cadira, molts altres quadres, un arxiu,...
Va eixir al carrer per a aclarir les idees amb l’aire fred de principis de tardor. En arribar a un parc va decidir parar-se i asseure’s en un banc, obrir el sobre i veure que hi deia. Quan va obrir el sobre misteriós... res. Contenia un grapat de fulls en blanc impol·lut i un bolígraf menut. Un calfred lligat amb un xicotet vertigen li va recórrer l’espinada per segon cop. Què podia fer ell? Què li passava? Què, què i què iniciaren una infinitat de preguntes fins que va arribar a preguntar-se qui era ell realment. I així, es posà a escriure sobre aquells fulls en blanc una xicoteta dissertació de la seua vida, començant pel seu nom, què li agradava, què el feia patir, què l’omplia de joia,... i després tot un conjunt de pensaments metafísics.
Més tard, va tornar a sa casa i pujà novament a la que havia sigut la seua habitació i, com que l’únic que el reconfortava era aquell quadre antic, va amagar allà darrere tot allò que havia escrit. En deixar el quadre al lloc, un tercer marejol es va apoderar d’ell. Notava com si començara a esvanir-se: li costava caminar endreçat i recte, xocava contra les parets. Va descendre per última vegada l’escala i abans d’arribar a la porta, va perdre el coneixement.
Amnesté va obrir els ulls i es trobà novament girant la clau de la porta de sa casa lentament. Es notava estrany i estava confós. Va entrar ràpid a la seua habitació i un impuls el va portar a alçar l’antic quadre de la família sense deixar ni tan sòls la motxilla que portava penjada al muscle. Va caure un sobre blanc amb dues paraules escrites “QUI ERES?” i que a dintre portava escrita amb una cal·ligrafia familiar tota l’essència del seu ésser amnèsic.

dimarts, 3 de gener del 2012

21.

No ho he pogut evitar tornar a escriure hui. La cosa és que m'acaben de regalar un troset de plastelina, plastilina, o com es diga, i he començat a pensar. Potser nosaltres, tots nosalres som plastelines, trosets menuts que en juntar-nos amb els altres i compartir les nostres idees mesclem els nostres colors. Potser som plastelines en les que els altres deixen les seues marques, marerials blans i moldejables, deixen la seua olor, la seua emprempta o fins i tot part del seu color. Em fa gràcia perquè m'han regalat un troç de plastelina blanca. Blanca! La que més s'embruta! La que a la mínima que cau a terra arreplega tot el que troba. Però d'altra banda la plastelina blanca també és la més capacitada per a sentir el que senten les altres, és camaleònica, té més sensibilitat.

També m'ha fet pensar en el tipus de material. És moldejable i podem fer veritables obres d'art amb ella. Això vol dir que tots nosaltres sóm una obra d'art, una peça única per al gran museu que és el món. Però no val a dir que ja estem acabats, som landart, fins al dia de la nostra mort estarem en canvi constant i per això no val cap "ja he fet tot el que podia fer bé", cal continuar esfornçant-se per a ser millors persones, per a ser un reflex dels altres i que els altres tinguen un xicotet destell de nosaltres.

20.

FELIÇ ANY NOU

No podia haver començat millor. Malgrat que ara venen temps d'estudiar i d'agoviar-se i de no parlar amb ningú i acabar de mala llet i voler matar a tots... i de plorar i riure al mateix temps.
Tu, que eres Tu i que sempre has sigut Tu i que sempre seràs Tu. Tu que m'has enlairat lleugerament als somnis i a les ganes de viure, de ser, d'aprofitar, de tenir, de sentir. Tu que m'has acompanyat i hem vagabundejat per racons insòlits per a mi, potser massa vistos per a Tu. Tu que tens ganes d'anar en bicicleta i que tardes i vens tard, i Jo baixe tard, i puje per un carrer massa ràpid i em perd per un carrer que no tinc ni idea i tinc ganes de plorar i tinc ganes d'estar amb Tu, de sentir la teua olor, d'escoltar la teua veu. Tu que et taques mentre menjem a un xinés, Jo que me'n ric i acabe tacant-me també. Amb Tu m'he quedat fins altes hores de la matinada, i del matí, el sol calurós del mig dia ens ha banyat pel passeig i teniem calor però no volies que t'aguardara la xaqueta. Tu que dius que els contes de fades són impossibles de construir, i parles i dius i contes i cantes... Tu que estàs allà i Jo que estic ací, o al revés, o com vulgues veure-ho. Tu que m'has salvat de mi mateixa i que parlem i diem i contem i cantem... i m'agrades i t'agrade, i que no hi ha res clar. Tinc una cosa per a Tu.

Estic polisintètica, massa is . També massa peròs.