57.

La calor... angoixosa i xafogosa. La calor... que m'enganxa als llençols banyats. La calor... que fa que s'obrin les finestres, totes les de la casa, de bat a bat. Vinc d'un lloc on la calor fa gust a orxata, olor a sal, soroll a vent. Vinc d'un lloc on té color de taronja i el tacte de l'arena de platja.

56.

Ja no sabia si volia continuar existint. Va veure el cel i tot era tan clar que els núvols que li cobrien els pensaments van desaparèixer. Decidit. Pensat i fet. Tot d'una va agafar un pot de pintura transparent i es va pintar dues ales, va mesclar amb altre pot de pintura blau cel "de bon matí" i es va recobrir el cos nu amb aquella empalagosa mescla que feia olor a pa acabat de coure. Després de tot, amb les seues mans havia creat tot un món de pans i havia donat aliment i esperança a tantes persones que ningú les podia arribar a contar. Es va llençar al buit creient que volaria com una papallona.

55.

Mai va deixar d'escriure a màquina: quan se li acabava la punta agafava la maquineta i tornava a afilar aquell vell llapis.






( https://twitter.com/#!/sarareus/status/203845254644899843 )

54.

Llibertat.
Arran de terra toques el cel amb la mà i l'agafes i te l'endús com cotó-en-pèl, com un somni de papallones.
Llibertat.
Voles lluny, més enllà de les muntanyes, més enllà de la mar amb el desig de seguir les estrelles.
Llibertat.
Tu que la volies per embolicar-te i perfumarte.
Llibertat.
Camines pel desert despert. Vida amagada i inquieta en caure la nit.
Llibertat.

53.

No hi ha cosa que t'alegre més que quan algú et regala alguna cosa, perquè sí, perquè li abelleix. Doncs hui, algú m'ha donat un gran regal que m'ha fet moltíssima il·lusió. La senyora Bresquilla m'ha donat un escrit que m'havia redactat per donar-me amb els llibres que ens autoregalarem de la biblioteca (si, ningú ens anava a regalar cap llibre i decidirem fer com un amic invisible) però que no m'havia donat perquè no li agradava. M'ha dit que és per a mi, i que faça el que vulga amb ell, així que, l'agafaré com a idea per a properes redaccions, narracions, poemes,... i el deixe ací:

PAPER LLIBERTAT MEL FOC DE ROMER LLÀGRIMES AMB SUCRE ESCOLA BANQUET TROPESSONS DE VENT PLOMES ARRANCADES ARRACADES ALS ULLS PUPILES ALS PITS MUGRONS OCULARS TRENETES GUERRERES DOLÇA DOLÇAINA REBUFITS MUSICALS ÒLIBES AMB OLI D'OLIVA ORGASME SUBMARÍ ROSA D'ESPINES ORTOPÈDIQUES POLSEGUERA MANDROSA SUC DE LLUM EN CONSERVA DÉUS DE PAPER PELL CADUCADA ARBRE AMB ABRIC DE PELLORFA HUMANA  COIT AMB MERMELADA DE SUOR I SALIVA CANÓ ESTELAR PÓLVORA DE PICA-PICA METRALLES GARRAPINYADES CÓCTEL DE CAMES AMB GALLÓ D'ORELLA FUM CEREBRAL EXPLOTACIÓ NO VERBAL PIMENTÓ TORTURAL ARRELS SUCADES AMB VI DESERT VAGINAL CAVERNÍCOLA DESTRONAL TRO EN CAUTIVERI MARGARIDA RAPADA SOSTRE ORINAT CARRETERA A LA TERRA COSIDA MOC DE QUITRÀ CASTELL XOCOLATA FRUIR AMB LES DENTS LLIBRES AMB PÉTALS ROSES AMB LLETRES DRACS REFLORITS #SANTJORDI FELIÇ

Inspirador o no? Moltes gràcies Bresquilla! I ara... continue jo?

ALEGRIA EXTREMA NAIXEMENT D'IL·LUSIONS VESPRADA CREPUSCLE NIT ESTRELLES ATÒMIQUES QUE MENGEN AMB MI ESTELLÉS CAMINANT BURJASSOT INHÒSPIT DESIG PLOR I PLANY DE LA VIDA QUE MOR VIU COMENÇA ULLERES DE CRISTALL TRENCADES MIOPIA DE FRICCIÓ SUPREDITADA SUPRADITADA SUBORDINADA ORACIÓ GRAMATICAL VERBS DEPONENTS COPULANT SINTAGMES MICALET VALENCIÀ ALÇAT SOBRE LA TERRA ANTIGA CONQUESTA I REBATUDA PREU D'UN TIQUET ESTELAR AUTOPISTA A L'INFINIT MATEMÀTIQUES CRÒNIQUES QUE ES DESLLIGUEN AL TEU COS RECORREGUT INSÒLIT D'UN MÓN FOS LAVA VOLCÀ EXPLOSIU CALENT INCANDESCENT ROIG NEGRE AURICULARS NOTES SOLTES DESCOMPASADES BLANQUES NEGRES FUSES SEMIFUSES FUSIL QUE MATA CLATELL TIR SANG DOLOR I FELICITAT ÀNIMA ÀNGELS ASEXUATS MONTEN ORGIES PIROMUSICALS EXTRATERRESTRES AMB BICICLETES I ELEFANTS QUE VAN PEL SOSTRE CUA DARRERE TROMA DAVANT TROMPETA DE PEGA PEGAMENT AUXILIAR ROTOLADORS I PINTURES UNA LLAPIS SENSE PUNTA GANIVET NEANDERTAL MAMUTS MAMANT DE MARES MAR AIGUA CLAROR ESTIU SUOR PLATJA ARENA COSSOS NUUS LLEPANT EL SOL

52.

Comença. Un nus a la panxa i ganes de vomitar. Necessitat d'organització infinita, necessitat de morir cada instant que pense que no puc. He de fer força i sobreviure, creure'm que sóc capaç de fer-ho tot o no ho conseguiré. La meua vida depén d'un fil de cotó llarg que s'acurta i em deixa penjada sobre la infinitat del cel. Caiguda lliure, caiguda obscura i tènue que s'expandeix i es contrau amb el pas del temps. Al sostre, un forat i una llum blanca que enlluernaria els ulls dels àngels més nivis.

51.

Un bon dia t'alces de matí i veus el món amb ulls diferents. És com si no fores tu, com si t'hagueren possat unes ulleres simpatitzadores per sentir tot el que abans no senties, per fer tot allò que abans no feies, per dir i pensar lliurement, des de la teua mateixa persona però amb un punt de vista diferent. Aquell mateix bon dia, apareix una ànima caritativa que et salva de morir atropellada per un cotxe negre amb un conductor furiós. Aquell mateix bon dia les coses perden el sentit, es difuminen i s'escampen com una gota de tinta en un poal d'aigua i al final ja no queda res, però tot resta igual, intacte, immòbil. Un bon dia t'alces amb ganes de somniar i continuar dormint, però veus que no hi ha res clar, i patir per patir, i fer patir per fer patir, no porta enlloc. Aquell mateix bon dia, va vindre a veure'm el Sol saludant-me entre els núvols.

COLGAR

Ha arribat el gran dia 

que tots hem de celebrar. 

Les paraules d'aPARAULA'm,

que tots hem apadrinat,

cobren vides, cobren vida,
moren, naixen sens parar.

Sara Vázquez Bueno

Totes les meues entrades al bloc tenen un nombre. Hui, que és el meu escrit número 50 en aquest bloc, no. Farà una setmana i mitja vaig apadrinar amb tota la il·lusió del món aquesta paraula, COLGAR, i vaig deixar al Facebook que l'apadrinava perquè "té un significat bastant diferent al que la gent li atribueix pel "colgar" castellà. Així doncs, comencem!

UNA HISTÒRIA D'AMOR

Sempre m'ha agradat la lectura. Em vaig considerar lectora precoç quan, després d’acabar la primera de tots els meus companys una feina de lectura bastant difícil, a la classe de 4 anys em regalaren, com a premi, –i per a entretindre’m, més que res- un llibre de la mateixa col·lecció que nosaltres utilitzavem però per a xiquets i xiquetes de 5-6 anys (ara no ho recorde bé). Per aquest motiu sempre he anat devorant llibres, i és que jo sense un a les mans, no sóc persona.

La meua passió per la lectura es va estendre també a l’estima de les llengües. I per sort o per desgràcia, com que sóc una persona tafanera i buscadora –“escuadrinyadora” com diu la meua iaia-, un dia rondant el món virtual desemparada, vaig caure a les mans de Rodamots i Minimàlia. Fou magnífic adonar-me’n que hi ha moltíssima més gent de la jo m’esperava amb ganes de menjar-se llibres per dinar o sopar (l’ànima també cal alimentar-la).

Un dia, com qualsevol altre dia haguera pogut ser, va arribar al meu correu una “nova” paraula: COLGAR. Jo vaig pensar... colgar, colgar, COLGAR, per què em sona? I de seguida vaig caure en que el meu iaio l’havia utilitzat l’estiu del mateix any que aquella entrada (15 d’Octubre del 2008). Em vaig enamorar de seguida. Com podien haver dues paraules tan semblants en dues llengües germanes i que cadascuna significara pràcticament l’oposat de l’altra? És més, les dues paraules vénen del collocare llatí.

Sé que el verb es va enamorar de mi també, perquè des que ens coneixem, l’he escoltat en les boques de la gent, sobretot la gent major que encara guarda els records d’un temps passat, immòbil i tèrbol, un temps on parlaven “d’anar per casa”, el mateix temps que van tindre per defensar un món millor. Com no anàvem a recordar eixe “colgar” a aquestes terres valencianes, que són sobretot agrícoles i on és molt difícil no tindre algun parent llaurador?

L’entrada del DIEC diu:

1 v. tr. [LC] Posar (alguna cosa) dins un clot i cobrir-la amb la terra, sorra, cendra, etc., que s’havia tret en fer el clot. Colgar un tresor al peu d’un arbre. Colgar les brases sota la cendra. Colgar un cadàver. 

2 1 intr. pron. [LC] Ajeure’s entre les robes del llit. Es colgà al llit per reposar. 

2 2 intr. pron. [LC] Anar al llit. Abans de colgar-te, pren un got de llet. 

2 3 intr. pron. [LC] [FIA] El sol, davallar sota l’horitzó, pondre’s. El sol surt per llevant i es colga a ponent. 

3 1 tr. [LC] Llevar de la vista amuntegant coses al damunt, cobrir completament o gairebé completament. El van trobar colgat sota les runes. L’aigua colgava tots aquests horts. 

3 2 tr. [LC] [AGA] Arrambar terra al voltant (de certes hortalisses) perquè es facin blanques i tendres.

És una paraula de lèxic comú, però pense que mor malgrat ser-ne tan bonica... i al final l'haurem de colgar nosaltres amb grans honoraris a algun diccionari de paraules arcaiques per a ociosos. Com per a ociosos fou el diccionari que fiu Joan Fuster.

Colguen les gents ab alegria festes, 
lloant a Déu, entremesclant deports, 
places, carrers e delitables horts 
sien cercats ab recont de grans gestes, 
e vaja jo los sepulcres cercant, 
interrogant ànimes infernades, 
e respondran, car no són companyades 
d'altre que mi en son contínuu plant. 

Ausiàs March, “Colguen les gents ab alegria festes”.

Colgaré mes sentiments,

entre paraules entredites

entre versos que no ens diuen.

Car de matinada ve la mort...

Colgaré mes sentiments,

ara que no tinc cap esperança:

que un foc traïdor que a tots alcança,

ens incita a fugir sens por.

Colgaré mes sentiments,

entre llençols de seda fina

perquè l’aurora queda buida,

si la vespra no s’ha colgat el Sol.

Sara Vázquez Bueno, "Colgaré mes sentiments".

49.

Efemèride

Mira, no sé si deuria escriure açò o no, no sé si deuria donar-te les gràcies o deixar que te les menjares totes tu sòl, com has intentat menja-te-les anant de bona persona que no trencaria un plat en la seua vida, però que després va clavant les espases per darrere, com a ganivets afilats, sense mirar a la cara, sense voler veure els ulls dels demés, com una rata.

No sé si deuria alegrar-me'n. És clar que en un principi vaig veure el món com una costera amunt, no havia sigut el millor any de la meua vida... i vas, i el remates. "Et felicito fill". Et felicite perquè seré jo la persona més mala del món, segons tu, perquè... A que vaig ser jo qui va acusar falsament? A que vaig ser jo qui va anar mentint i amb enganys? A que vaig ser jo qui montava escàndols? A que vaig ser jo qui vaig posar cara de ploramiques i vaig rejurar que no era per allò? A que vaig ser jo qui va posar tots en contra meua? A que vaig ser jo qui girava les cares quan ens creuavem?

En fi, no tinc res més a dir. Mai m'ha sabut mal el que va passar, mai, t'ho puc assegurar, és més, haguera preferit que les coses s'hagueren dit a la cara; o vaig ser jo qui va negar la parla? No vaig continuar parlant igual? L'humanitat sencera és una hipòcrita. 

I ara algú dirà: "I per què ho recordes?". Doncs molt fàcil. Simplement perquè no se m'ha tornat a presentar la oportunitat de parlar: perquè o calles, o acabes mal parat. Ara que ja ha passat un any les coses semblen més calmades, que per a mi sempre ho han estat, però en fi,... Ni m'importa el que, ni el com, ni el amb qui, que jo ben agust estic amb la meua vida, ara que és tota meua, però cal ser conseqüent.

Punt i final. Felicitat màxima. Ojalá que te vaya bonito.

48.

Hi ha vegades que no sé qui soc. Per què faig les coses que faig? Per què em ratlle tant? Per què faig tant de mal als demés? Per què el faig sense voler fer-lo? Massa preguntes i massa poques respostes. 

47.

M'apassiona anar al cinema per veure una pel·lícula de la que m'he llegit el llibre i criticar i veure les coses que romanen iguals i les que no, criticar els detalls que han canviat i intentar treure-li suc per veure com, per què i quin motiu han tingut per fer-ho. M'emociona també repetir a cada racó del meu cap les frases utilitzades per descriure personatges i paisatges quan apareixen, descobrir com han conseguit recrear allò que tant em va costar a mi,... però el que més m'agrada és, en algún moment donat, fer veure que no he llegit aqueix llibre i posicionar-me a la visió d'un altre espectador, deixar anar la meua ment amb la història i tractar d'entendre-la deixant de costat el vestigi de la meua coneixença al voltant del que realment va a ocòrrer. I moltes vegades em resulta impossible. No puc abandonar als MEUS personatges, que han viscut amb mi l'intrèpida aventura de llegir com si veiés una pel·lícula, de deixar correr les paraules per convertir-les en imatges, de devorar centenars de pàgines en hores i voler més i més per a saciar la meua set de lectura. No els puc abandonar, no. Per això sempre desistixc i observe com me'ls han canviat, sabent que en el fons de la meua ment i del meu cor, continue deformant-los a la pantalla per a que s'assemblen a aquells que jo m'havia creat.