dissabte, 28 de desembre del 2013

152.

El pas del temps és una cosa que em porta de cul. I em porta de cul, com em podria portar de cap perquè en cap cap cap el que cap en el temps i això em preocupa barbaritats. Barbàries de barbaritats. Barbàries barbàricament plenes de barbarismes barbaritzats. Arriba Sant Silvestre. Sempre m'ha sembrat que "Silvestre" era "sinistre", no sé perquè (suponc que és pel joc de paraules, però ni idea). Parle de Sant Silvestre perquè és l'última nit de l'any... i quan comencen a aproximar-se aquestes dates, la gent fa una reflexió profunda (més que "profunda" diria "pesada") en la qual tots els anys es repeteixen tant els mateixos esquemes com els mateixos comentaris: "aquest any ha sigut molt especial perquè he conegut a molta gent, he viscut molts bons moments, he blablablà, he blublubú, me n'he anat a la muntanya, he anat no-sé-on,... i mil milions de coses més. Material? Moral? No sé. 

La cosa és que he arribat a la conclusió de que no tinc por al pas del temps, ni a fer-me major, ni a ninguna d'eixes històries per a no dormir. Al que realment tinc por és a l'oblicord, que és a l'oblit i al record. És a dir: tinc por a oblidar coses que considere importants, a tindre tants records que només podré viure en el passat i a recordar coses que preferiria oblidar. 

Però tornant al Sant Silvestre i a la conclusió de l'any... només puc dir que m'agrada la meua vida. Així com és. L'única cosa que em sap mal és que, més d'una vegada, les persones que deurien recolzar et deixen de costat i aquells als qui no deus res apareixen i et dónen tot el que necessites. Doncs això. Gràcies a cadascun de vosaltres. Ja siga si vos pertoca alguna cosa bona com alguna dolenta (ja conegueu allò de "mantén cerca a tus amigos, pero aún más a tus enemigos"). Doncs això. A tu, que si llegeixes açò per algun motiu serà (ja siga perquè has entrat alteatòriament, perquè t'he punxat jo per a que entres, perquè eres un cotilla i no pots viure sense mi -Anade, t'he pillat peazo de stalker-,...) Gràcies per formar part de la meua vida.

Altres punts:
  1. No podia acabar l'any sense escriure.
  2. Com me'n vaig al Festivern no ho podia escriure més tard.
  3. Vull donar-li les gràcies especialment a la meua senyora mare (que sé que em llegeixes a amagades, a tu també t'he pillat peazo de stalker) perquè em va portar al món i a tota la gent que em fa somriure.
  4. També vull donar-li les gràcies a eixa persona que és especialment despistada. Per traurem un somriure cada matí.

dimarts, 10 de desembre del 2013

151.

Aleshores venia la por a la mort. No sé perquè hem de tindre por a la mort, por a dormir per sempre. Por per viure eternament al món dels somnis. Sempre volem somniar, creem altres realitats per poder suportar aquesta anguniosa vida dins d'una "realitat" que sembla un malson. Però després tenim por a la mort. Por a morir, o por de saber que els nostres éssers estimats, aquells que han arribat a compondre les nostres vides com les tessel·les d'un mosaic?

dimecres, 4 de desembre del 2013

150.

Estic trista. Veig com passa el temps i no puc evitar evocar records. Per què hem de crèixer tan ràpid? Per què a la que ens n'adonem estem ja quasi acabant la universitat? Per què sé que a la que em despiste em vaig a plantar ja amb 40 anys? Tinc saudade que és intraduïble. Tinc saudade del pas del temps. tinca saudade del viscut. Tinc saudade, perquè sé que no sóc ningú en aquest món i passaré jo, com han passat tants altres. Tot seguirà igual, amb el pas del temps imparable... i em perdré en una espiral de realitats.

dilluns, 11 de novembre del 2013

149.

No hem de tindre por als somnis... i encara menys a somniar. Sobretot, si vius en una vall de cansament i de son on se't tanquen els ulls tots els dies a tots els minuts i no saps perquè. I sents com el cos et demana descansar. I vols dormir, però no pots més que estirar-te al llit amb els ulls tancats i pensar, i imaginar. I quan menys t'ho esperes, sona el despertador. És més fàcil dormir de costat, amb la teua respiració al meu clatell. S'esbufen els malsons.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

148.

Escriure't entre les línies d'un diari.
Perquè no tinc cap fulla a mà
i se m'escapen les paraules;
i volen;
i viuen entre les lletres de tinta.
Unes impressions que narren notícies d'actualitat.
Naveguen entre bombardejos a Síria
i crisis econòmiques mundials
que es ressegueixen sense fi
en un cicle viciós de corrupció i censura,
i polítics traïdors i mentiders. Infames.
Tu envers la realitat,
l'odiosa realitat de tota la gent que no s'estima.
No tinc fulls en blanc. Millor així.
Si algú rellegeix aquest diari que deixaré,
minuciosament plegat, a la cafeteria
trobarà millorada la subjectivitat.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

147.

S'accentuava el temps i les coses a fer. Massa marejos, massa històries. No hi havia temps per viure, per escriure, ni per riure. Res de temps. Gens de temps i gent de temps. La gent era un rellotge d'arena que voltejava tots els dies i mai s'aturava. No podien detindre el pas d'aquells granets al compartiment inferior. Era la llei de la gent-rellotge. I quan trobaves quatre segons per ser tu mateixa, les paraules no eixien de la teua ment, per la teua boca i per les teues dents. Ni corrien impetuoses per fer que els dits besaren les immòbils tecles d'aquell piano (que neològicament gosaven en dir-li teclat). Què no feia música igual? No marcava els ritmes i les respiracions de la gent? Com quan aguantes la respiració mentre escrius perquè tens por que algun sospir s'enduga les paraules que pensaves escriure i que ja s'han esvandit.

divendres, 4 d’octubre del 2013

146.

S'alçava el matí. Un altre dia gris. Ja era hora. Portava quasi mig mes esperant els núvols i la pluja. Però veia que tot era una mentida. Una il·lusió per poder començar els dies amb la força que corresponia i que li faltava ara mateix. Sabia que passat el migdia tornaria a lluir el Sol, o no, però que la xafagor i la humitat tornarien a fer-se presents. Apegaloses. Estúpidament apegaloses. Enganxoses. I els abrics, les bufandes i els guants, les calces i els calcetins grossos no vindrien mai perquè un canvi climàtic volia introduir-nos a un bou de Falaris.

dilluns, 30 de setembre del 2013

145.

Mai havia pensat que era especial. Sempre s'havia sorprés per com la gent arribava a destacar i a fer-se notar només canviant uns detalls de la seua vida. Es va tancar al seu món... i aleshores va començar a pensar que feia coses úniques. Coses que altra gent també havia fet però que ara quasi ningú feia. Això cansava més del que havia arribat a pensar mai; i s'adormí. Quan es va despertar, els eons havien passat, l'univers havia canviat i d'ella sols quedava el que sempre havia sigut en essència; guardat a un frasquet de vidre sense etiquetar per algun dels prestatges on Déu havia guardat tots els extractes de la humanitat. Fins que un altre Big Bang els desordenara, trencara i les essències tornaren a errar en la immensitat de la nit.

dijous, 19 de setembre del 2013

144.

La rentrée. Què be sona en francés! Potser molta gent no tinga ganes de tornar als llocs de treball o d'estudi; potser altres estiguen esglaiats i morts de por pel canvi que suposarà passar per fi a primària, a secundària, a batxillerat, a la universitat, a començar a treballar... o a sumar-se al gran nombre d'aturats que regenta aquest país. Cadascú viu amb una intensitat diferent la seua vida i els seus canvis, o no tan canvis, però el que és ben cert és que cada dia l'hem d'afrontar amb el nostre millor somriure i amb totes les nostres ganes per ser feliços, per lluitar i per canviar el nostre món més proper.

Aquesta setmana he tornat a les classes a la universitat. No estic trista, ni res d'això -bé, potser d'una forma diferent a la que molta gent s'imagine, perquè no m'agrada que el temps passe tan ràpid. Ben al contrari. Tenia ganes de tornar a retrobar-me amb la gent, a tindre eixes converses que són úniques per a mi, a fer alguna cosa de profit durant el dia, a proposar-me reptes, a agoviar-me a principi de curs i, sobretot, tenia ganes de tornar a caminar per València.

Tornem. Retornem als inicis un any més. Per fer-nos un any més majors. Per poder arribar a la vellesa, poder-nos girar i poder recordar i ordenar la nostra vida. I poder assegurar-nos que l'hem viscut amb tanta intensitat que fins i tot els moments més tristos tenen una llum tènue que els il·lumina joiosament. Després d'un mes i mig i d'haver abandonat el blog més del que m'agradaria, també hi torne. I espere no abandonar-lo com he fet aquest estiu, que ja forma part del nostre passat.

dijous, 1 d’agost del 2013

143.

"Que ens se n'anem al campament
tornar a vore a la gent
no em digues que tu no véns
que si faltes em fa pena"

Aquella cançó començava a resonar-me al cap. Encara faltaven uns quants dies per a que ens n'anàrem de campament als Pirineus, però no podia llevar-me-la del cap. Preparar, pensar jocs, proves, les oracions i els temes a tractar,... tot era un cúmul, i com sempre abans dels campaments, anàvem aigua al coll. En el fons tenia por d'endinsar-me una altra vegada en aquella aventura. El 2007 ja haviem visitat el parc natural del Cadí-Moixeró i aquella vegada vaig patir molt a l'hora de fer les marxes. Em resultarien igual de dures? Seria jo qui hauria d'anar donant ànims als demés? Tot estava per veure.

Comença l'autobús a moure i el silenci de les set del matí amagava les emocions que començaven a aflorar del nostre interior. Sis hores de viatge i començaria un nou repte en la nostra vida. Sobretot perquè arribàrem i estava plovent. Res de montar tendes. Res de res. Diluvi universal (i això que els trons i els rellamps del diumenge encara no s'havien deixat veure). Però resultà que la frase "mai res acaba així com comença" va ser real.

Reviure aquells paratges que anava redescobrint amb la mirada. Sentir el tacte de la muntanya i voler cartografiar-la amb les meues mans, alçades, a la llunyania. Ganes de tocar el cel amb les puntes dels dits a més de 1900 metres d'altura. Veure el cel pintar-se de colors deixant eixir una enorme lluna taronja que semblava un far indicant un port. Estrelles, fugaces, que surcaven el cel com els vaixells trenquen les ones. Riures i rialles que omplien els moments més obscurs de la nit (i els moments més tràgics d'aquells dies de tempestes d'estiu). Veure un llamp caure prop i sentir com tremolava la terra. Caminar fins deixar-se l'alé i superar-te a tu mateix. Animar als que defallien. Entretindre's amb objectes amb els que mai hauries pensar passar més d'un parell de minuts (jugar al mil objectes durant quasi mitja hora amb una ansa d'un poal d'aigua). 

Paraules inventades. Frases que continuaven resonant amb els dies, de boca en boca. Espectacular. Una meravella. Mireu quina serpeta! Respireu l'aire de la muntanya. "To lijitos"... i aleshores es callen per sempre recordant que és l'última vegada que les vas a escoltar en eixe context, després de dotze anys portant-les al llom. Els pèls de punta i guardar l'espígol per a ocasions especials. Plors i desconsòl. I les peticions i accions de gràcies i perdó entonades junt a un bona nit que acaba marcant un compàs al nostres cors per sempre. Gràcies.


dimecres, 17 de juliol del 2013

142.

Buscava un text sobre el Donar i va rebre molt més del que esperava trobar:

- Què et passa Ventafocs? Et veig pensativa?

- És que estic molt confosa, Fada Padrina, em demanen tantes coses!

- Què et preocupa ara, videta? Vols que xarrem? Saps que sempre sóc ací per escoltar-te...

- Donar és estimar i rebre és ser estimat?

- Veig que no perds el temps... Ai Ventafocs, em sembla que no és tan  senzill com això. Donar i rebre, són dues paraules completament contraposades; i així i tot, tan complementaries, sinèrgiques...

- Com el ying i el yang de l’amor?

-Escolta’m, Ventafocs. Estimar és tan egoistament generós que quan dones; quan et dones, reps amb escreix el que has donat, i la línia que separa el donar i el rebre és difumina de tal manera que ja no tens clar el què és una cosa i és l’altra.

- Però, Fada Padrina. No estic segura d’entendre’t. Si jo estime, vull que m’estimen. 

- Tothom necessita que l’estimen. Si estimes seràs estimada, però potser no de la manera que tu esperes, ni per la persona que tu esperes. I has de tindre en compte que s’estima sempre sense esperar res a canvi, si no ja no parlem d’amor.

- Vols dir que he de donar sense rebre?

- Vull dir que donar és rebre i que rebre és donar. Que tot el que sents quan estimes és un regal tan gran, una satisfacció personal tan extraordinària que ja has rebut amb escreix tot el que has donat. 
Pensa-ho a l’inrevés, Ventafocs. Quan algú t’estima, en el moment que tu l’acceptes, ja li dones l’oportunitat de ser generós i de sentir l’efecte de l’amor en tota la seua esplendor. No és això suficient? Les persones no donen per cobrir deutes o reben per recaptar el que se'ls ha donat, són lliures.  L’amor no ha de tenir cadenes, no s'ha d’esclavitzar, ha de ser lliure. 

- Crec que comence a entendre-ho un poc... donar és rebre i rebre és donar. 

- I, per altra part, has de tenir en compte que és tan important saber donar com rebre, perquè quan reps el que t’és donat permets que l’altre estime plenament, i així es completa el cicle.   

- Quantes coses per aprendre... em sent tant menuda.

- Tots som menuts i alhora extraordinaris, no ho oblidis mai, Ventafocs.

- Gràcies per ser-hi, no sé què faria sense tu.

- Gràcies a tu, estimada. Ja saps que sóc part de tu.


141.

S'havia proposat un repte molt gran que li estava fent malbé la vida. No podia parar d'autocompadir-se de totes aquelles experiències que li havien anat marcant a poc a poc. Creixien estalactites que dentaven la cova de la seua realitat i cada vegada feien més afilada i perillosa l'entrada. Buscava, sense adonar-se'n, tenir una boca de llop per espantar tots els mals i poder gaudir d'una tranquil·litat que poques vegades l'acaronava.

No podia obligar-se a tornar a obrir-se al món; per molt feliç que fóra i per tots els esclats de joia que expandia al seu voltant. No podia fer-ho ni obligar-se a veure amb bons ulls accions, comentaris o situacions que es passaven d'aquella ratlla imaginària que havia marcat al seu voltant. Tot allò que entrava en el seu espai vital l'agoviava, i per això ho evitava posant-se un impermeable. I totes aquelles gotetes que es dirigien a ella com sagetes de foc es repelien i queien a terra. Por, tremolons i incerteses. El no dormir a les nits i el no poder posar la ment en blanc.

Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. Saludar és de persones? Això diuen. Potser no, perquè tampoc esperava que res més passara aquella nit (o aquelles nits) en les quals l'intercanvi de mirades i comentaris amb altra gent respectivament es van anar incrementant. Però si és ben cert que de vegades hi ha alguna cosa que es capgira al teu interior i que t'enrabia. No hi ha lligams de cap tipus, però saludar, s'ha de saludar. Alguna cosa que et fa girar el cor i et fa sentir impacient. I fa recordar alguna frase en la memòria que deixa entreveure la llibertat i obertura amb el pas del temps. 

Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. No podia escollir a qui havia d'estimar i a qui no. Pot ser allò estava fins de tot el que volia evitar i del que li relliscava. Volia viure la calma, i les pressions li trontollaven els sentiments. Què significava l'amistat? I per què no era digna de ser respectada? 

Després de totes aquelles preguntes es va adormir. No havia tingut temps de parar-se a pensar, reflexionar ni de gaudir de la companyia d'aquell llibre que procrastinava a la seua tauleta de nit encara que volia fer-li l'amor amb totes les seues forces (i ganes), deixar-lo eixut i endur-se el bon sabor d'una lectura ben feta i desglossada.

diumenge, 23 de juny del 2013

140.

Porte quasi una setmana intentat escriure i no he trobat un sol moment per fer-ho. No he tingut ni temps (ni ganes) de parar-me a reflexionar (i no serà per falta de motius, perquè l'altre dia em vaig encendre amb el típic comentari ciències-lletres). En fi, dimarts escriuré, perquè necessite desfogar-me un poquet BASTANT. Suponc que entre l'examen i l'hora del dermatòleg, i urgències (si no se me'n va el dolor de la ciàtica), o entre el dermatòleg-urgències i la reunió que tinc per la nit. O pot ser, dimecres abans de l'assaig final del concert de fi de curs de dolçaina. O el dijous abans d'anar-me'n a Aquopolis i si no, entre Aquopolis i el concert de fi de curs, o entre el concert de fi de curs i el sopar de fi de curs. Res, que ja m'ho faré per escriure perquè sinó em convertiré en una bomba atòmica i arrancaré tot el País Valencià del mapa (qui sap si podrem formar una colònia a l'espai).




diumenge, 16 de juny del 2013

139.

Em negue a la racionalitat i la incondicionalitat per poder ordenar, posseir i governar sobre totes les coses que se'ns posen a l'abast. Em negue perquè per molt que intentem enganyar-nos, els éssers humans som éssers irracionals (en el "bon sentit de la paraula", si és que hi ha cap bon sentit amagat dins d'un comentari neutre). 

L'humanitat està disposada a viure mitjançant regles i codis. Tot sota un mateix estàndard. Tot és com ha de ser. Res no canvia. Algú em pot dir que estic equivocada. "Qui té boca s'equivoca" -o això diu la meua iaia- (ah, i no pense entrar en la dinàmica d'auto immolar-me per gastar guionets curts en lloc de guionets llargs, que sempre hi ha algú que, ehem ehem, m'ho diu però escric directe al blog i no sé com escriure-los); però jo no estic parlant d'un únic codi, sinó d'una multiplicitat de codis que conviuen entre ells i que, si es dóna l'hipotètic cas que no estàs dins de cap, estàs mort. No considere que això siga just per a ningú perquè al cap i a la fi tots estem igual de bojos i som igual d'irracionals. Els uns per seguir les maleïdes regles i els altres per no fer-ho. Els uns per estereotips i altres per fóra de sèrie. Els uns per martiritzar els qui són diferents i els altres per passar olimpicament dels primers i viure la seua vida amb tranquil·litat sense que els importe absolutament res.

Després de pegar-li diverses voltes al tema he decidit que ja no vull ser persona -encara que la bojeria embelleix-, perquè he descobert que tot el món tinga l'edat que tinga (o que vulga aparentar tindre) és en el fons una criatura. I ens comportem com criatures. I plorem com criatures (encara que a amagades del món, però tots plorem i agafem rabietes. No ho neguem, per favor). Vull ser un botó de camisa de mudar. De les camises de diumenge. Eixa sí que és una bona vida: treballar una vegada a les mil (perquè tots els diumenges l'usuari no gasta la mateixa camisa); conviure amb colonia i perfums; fer-me amiga d'altres botons, camises, pantalons i roba que tinga l'usuari al seu armari o calaix;... tot són ventatges. 

Però com no puc ser un botó d'una camisa de mudar, em conforme amb ser una persona irracional. Al menys ho admitixc. Merda! Admitir-ho és símptoma de racionalitat? Aleshores no vull ser una persona irracional? O sí? O no? A fer la mà. Sóc jo i qui no em vulga, que em canvie (i que em done alguna cosa a canvi ja que estem com a indemnització per haver aguantat eixa persona durant tant -o no tant- de temps... i  perquè la situació econòmica no és bona i hem de sobreviure. Crec que també li deuriem donar alguna cosa a la Crisi a canvi... Senyora Crisi, endus-te a Rajoy, a Bárcenas o a la Peggy eixa i ens deixes en pau... tracte fet?).





*Actualitze perquè el senyor Jordi m'ha dit que els guions llargs es posen amb Alt + guió. Crec que sóc jo perquè al blog tampoc em funciona... #patantecnològica

divendres, 14 de juny del 2013

138.

Totes les paraules que ens han deixat marques sota la pell, amagades com un tatuatge immune al pas del temps. Tornen a sentir-se vives i ballen, estiren l'epidermis, volen eixir. Dansen per tot el cos i et recórren l'espinada. Baixen suaument com les gotes d'una dutxa d'aigua freda a mig estiu. S'emplenen de dualismes intel·lectuals. 


dijous, 6 de juny del 2013

137.

No sé on vaig llegir aquesta frase:

No intentem decidir per endavant com "han de ser" les coses. Mirem primer com són.

I crec, sincerament que té una raó infinita (vulguem donar-li-la o no). Les persones ens encabotem en posar ordre a les nostres vides plenant-nos d'allò que ens agradaria que fóra i com ens agradaria que fóra; però no volem veure com és allò en aquest precís instant. No podem visionar el futur. No podem saber com van a succeir els fets, el que van a dir les persones o com anem a reaccionar davant d'una situació. Tot és imaginació nostra (que potser ens puga jugar una mala passada, o no). El quid de la questió és que tenim unes ulleres que són opaques per al present però translúcides (o completament transparents) per al futur. Quina mena de genis creiem que som?

dijous, 30 de maig del 2013

136.

Etimolorgies

(i altres festes que es monten els mots als diccionaris i a les ments)


Hi ha descobriments que només es fan una vegada en la vida o illuminations printemps que et capgiren el món mentre estudies. Estava tranquil·líssissima estudiant una sorprenent asignatura (remarque sorprenent) anomenada "Documentació per a Traductors" quan, dins del tema d'Internet (SÍ! UAU! QUÈ GUAI! EL QUE JO VOLIA!), m'he trobat amb "chats: Conversational Hypertext Access Technology". Xe tu, i jo tota la vida pensant-me que el "chat" era un gat que tenia alguna relació (més que res pel seu semblant fonètic) amb "xarrar".

Així que, desafiant la meua confiança envers les professores i posant en pràctica "allò que m'he ensenyat durant aquest quadrimestre", he entrat a la búsqueda avançada de Google i he escrit –"en castellano porque salen más coincidencias en las búsquedas documentales"- chat etimología dins del camp "esta palabra o frase exactas". Entre totes les pàgines per lligar en línia m'he trobat amb una website xilena que en parlava del tema. Es veu que per Europa amb això de la crisi i de les comparacions que ens fan amb Grècia i Itàlia se'ns han llevat les ganes d'indagar en el nostre passat i descobrir que gran part del nostre vocabulari és herència seua –senyors àrabs, a vosaltres, a les sènies, a les sèquies, als nombres i a tots els noms dels pobles (i als tarongers) també vos volem, però amb vosaltres ja vam tindre guerra després de copiar-vos la vostra Primavera àrab amb la nostra Primavera valenciana i preferim continuar (dins del possible) en pau i lluitant pels nostres (i els vostres) drets-.

El cas, que a la pàgina web deia que el "chat" (sempre referint-nos al món cibernàutic de Joan) anglés prové de la veu (suponc que francesa) "chatter". "Chatter" –segons continua l'explicació- és una veu onomatopeica que imita el "chat, chat, chat" que fan alguns pardalets. En el meu poble els pardals tota la vida han fet "piu, piu, piu" (o com a molt "pio, pio, pio"), per això als "tweets" o tuits del Twitter també se'ls diu PIUlades, però bé, ells a la seua. I parlant de Twitter, em ve al cap Tweety, que no és ni más ni menos que el nostre "Piolín". Al pobre sempre el perseguia el malvat Silvestre... 

I ara que m'ho rumie jo... Si als gats en francés els diuen "chats", i l'onomatopeia "chat, chat, chat" d'aquests animalets amb ales es diu que ve del "chatter"... Una de dues: O tinc jo raó amb el "piu, piu, piu" dels pardalets i els francesos no saben reproduir el soroll d'aquestes desconcertants aus, o els pardals són uns cabrons i no fan més que incitar els gats per a que els perseguisquen (i per aquest motiu no és gens estrany veure alguna cosa com la d'aquest vídeo als parcs dels nostres pobles i ciutats).

Això de l'etimologia és una cosa fascinant i podriem estar minuts, dies, hores, anys i segles buscant relacions entre paraules i conceptes. Tot per acabar adonant-nos-en que la nostra vida sense saber aquestes coses continua igualment però no té tanta emoció. Així que em quede sense saber (al menys per ara, que me'n torne a estudiar) si:
- Abans els anglesos van anomenar "chats" als xats perquè ja eixistia aquesta paraula i el terme va anar canviant el seu significat durant el temps fins a convertir-se en el "chat" que coneguem ara.
- Tot és una invenció dels americans i la seua por a un atac nuclear (motiu gràcies al qual hui en dia tenim Internet).
- Els americans de l'atac nuclear van fer coincidir les sigles amb algun concepte que ja existia.
- Els americans cagarris per un atac nuclear van crear el "chat" a partir de "Conversational Hipertext Access Technology" i els posh dels anglesos a l'hora del té van decidir que ells havien inventat la paraula (que els furtaren als francesos dins d'un formatge Gruyère gegant quan van desembarcar a Normandia) i borraren la memoria col·lectiva del "Conversational Hipertext Access Technology" que a mi m'ha arribat gràcies a la classe de documentació.

Si algun dia arribe a descobrir què és el que ha passat realment amb el xat, "chat", "chatter" i les converses d'hipertext d'accés tecnològic –i també amb els "xatos"-, tranquils, que ho faré saber.

dimecres, 29 de maig del 2013

135.

"- No estaria gens malament...
- I tant que no!
- Som poc il·luses!
- I què bonic que és somniar?"


Hi ha converses quotidianes que semblen no dir massa, que només verbalitzen el sentiment que tens, que expressen rabia, passió, il·lusió, vitalitat,... o que simplement no expressen res. És en aquelles converses però on en el fons s'amaga una essència que a ningú li agrada mostrar (que no és palpable i que ens constitueix i construeix, rajola a rajola, com a persones).
Hui parlava amb una amiga, coneguda pel seu nom de club esportiu, i he tingut la conversa que obri aquesta entrada. Estavem somniant, somniant despertes i inventant-nos situacions que ens faria gràcia que passaren (per exemple aprovar l'examen d'alemany baix la mirada inquisidora del nostre Herbert). El cas és que quan m'ha exclamat que som unes il·luses i li he contestat i què bonic que és somniar? he començat a pensar (i això no és bo perquè comence a desvariar i vés a saber on puc acabar).
Diuen que l'esperança és l'últim que es perd i que és en ella on resideixen els anhels de les persones. Això vol dir que l'esperança, la possibilitat d'una situació, solució o canvi és el que ens motiva a actuar i viure com ho fem. I això també vol dir que esperança és somniar desperts i buscar que se'ns acomplisquen eixes il·lusions.


(Encara que de vegades allò que menys esperaves es pot fer real i donar-li un gir copernicà a les teues teories i a la teua forma de plantejar-te el somniar desperta).




dilluns, 27 de maig del 2013

134.

Els cants d'enyor sempre m'han portat a algun llibre en la solitud de la nit. Aquella soledat que t'embolica com l'embolcall dels morts i et protegeix tot el cos abraçant-te amb tendresa. Suau. La plasticitat de les paraules de desconsol. Aquell tacte imaginari que t'engallina la pell taciturnament i et fa perdre't en el desig d'inventar a la teua ment tantes situacions com paraules t'acaronen. El tacte, d'un dit índex, per l'esquena i pel melic. D'aquell dit índex on s'escriuen tots els capítols de la situació en la que et trobes. S'organitzen els estats físics i metafísics, la ment pren un lloc especial i tot es calma, entra en un període de latencia. Fins que passe el temps -en procrastinació de tot i res-.

dissabte, 25 de maig del 2013

133.

Es va despertar i va pensar que hi havia coses que no entenia. Simplement, així: no les entenia. Podies ser millor o pitjor persona, podies tindre més o menys ganes de viure i podies ser més o menys sociable. Podies tindre uns gustos més estàndards o una miqueta més estranys i podies tindre objectius en la vida o voler viure-la ràpid sense parar-te a pensar. El que no arribava a comprendre era per què la gent feia certes coses i contestava de certes formes (contestar no vol dir expressament respondre a una pregunta o situació, el fet de no respondre també implica una contestació).
Es preguntava què havia fet per a que la gent reaccionara d'aquella forma? Si parlava, perquè parlava; si es callava, perquè s'havia callat. Si enviava un missatge, es passava d'ell; i si no l'enviava es quedaria amb el benefici del dubte (la qüestió del missatge va donar per a més del que ningú es pot imaginar: enviant-li'l s'havia quedat amb el benefici de molts altres dubtes que no havia pensat i dels quals la gent anava opinant sense saber-ho tot, o sabent-ho tot, o sense saber res, i ningú li deia res en clar que li poguera ajudar). Què havia demanat una cosa de l'altre món? Contestar és de mala educació; anava a clavar-li una punyalada per fer-ho o a desquartitzar-lo, beure's la teua sang i menjar-se el seu cervell, i enterrar les seues costelles?
Aleshores es va adonar que tot estava encara massa obscur. Eren les 3 de la matinada. Tot allò al voltant del qual estava reflexionant havia estat un somni. La llum que entrava per la finestra desdibuixava la realitat d'una habitació nua de sentiments. Tot era un somni. Tot. Havia estat menjant-se el cap per culpa d'un somni. Va tancar els ulls i es va tornar a adormir (amb tanta mala sort que va continuar aquella vida paral·lela submergida en l'angoixa de les converses sense resposta. Estava sola a la Terra i enviava senyals a l'espai exterior esperant no ser l'única habitant d'aquell Univers caòtic que ella anomenava vida).

dimarts, 21 de maig del 2013

132.

Hi ha vegades que vols dir tantes coses ensems que no saps per on començar. Tot allò que vols dir et sembla important i vols omplir-ho per donar-li el màxim significat; vols expressar-te i no trobes les paraules que t'agradaria poder parlar, però saps quin és el teu objectiu i no deixes de buscar-lo. Quan et trobes en aquesta situació, potser deuries llegir. Llegir a tots els llocs, no només als llibres. Llegir al correu, per Internet, a algun tríptic informatiu, als apunts de classe,... i potser també, on menys ho esperes, trobes la resposta. Algú es sent exactament igual que tu i ha conseguit fer-ne un reflex. Algú ha escrit un poema.

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir.
Si puc
te'l duré cap a tu.

Gabriel Ferrater

(Cal lluitar i no donar-se per vençut. Ja ho has intentat i no hi ha hagut cap resposta o estímul. Et pots sentir un poc desenganyat, pots sentir com et cauen les il·lusions. Però no pots dir que no has posat de la teua part i que has fet tot el possible per a que alguna cosa siga.)


dilluns, 20 de maig del 2013

131.

S'alçaven en l'aire com qui alça la bastida d'un somni...

Mirar el cel de nit és un repte que molt poca gent pot arribar a assolir. Al menys, en el sentit estricte de la paraula. Mirar amunt, molt amunt, és complicat. Cal mirar més enllà del que la vista pot arribar a distingir. Més enllà dels somnis i de les paraules; més enllà de les promeses que s'han quedat per complir. Encara més amunt, molt més amunt. Cal passar per les promeses que encara s'han d'acomplir; pels estels de matinada. Molt més lluny roman la nostra essència. Aquell viatge misteriós que hom ha d'emprendre a poqueta nit i tornar del trànsit (els castellanoparlants dirien trance i m'agrada més pequè no es perd entre el guirigall dels clàxons o de les dones amb el carret de la compra pel mercat) amb els primers rajos de sol d'una primeríssima albada, és tan personal que no es pot parlar amb ningú ni es pot incitar a ningú a fer-ho (de fet, jo NO ho estic fent #nóteselaironía). Només en aquell moment s'entén i comprén el sentit de la vida. O al menys es reflexiona i s'organitza -en organigrames orgànics- tots els esdeveniments més importants per discernir-los. Per saber fins a quin punt un silenci és important i qui ha de prendre les decisions d'aventurar-se a parlar. Per saber quan s'ha de dir prou. Per saber quin és l'itinerari que s'ha seguit fins al moment. Per conèixer quina és la cançó que et sona al pensament i per a la qual no tens paraules. Per (des)conèixer.

diumenge, 19 de maig del 2013

129.

El món dels somnis és esbalaidament misteriós. Els somnis, quan els somniem, quasi sempre semblen ser d'allò més reals. Ja no parle dels fets que ocòrren, sinó de la realitat que tenen en ells mateixos. Els gustos, olors, colors i totes les coses que percebem del món nostre als somnis també semblen reals. Per què no ens podem quedar al món dels somnis? Per què no podem viure eternament allà amb tot allò que ens agradaria (o no) que passara sense cap risc perquè quan despertàrem no haguera passat res... i poguérem continuar amb eixe meravellós somni després i canviar-lo per un altre si es tractava d'un malson.
Moltes vegades, nosaltres coneixem ben bé com funcionen les nostres realitats paral·leles però no tenim paraules suficients per explicar-les. Per fer entendre a aquell a qui li contem les nostres intimitats com ens sentiem o què passava perquè són inconnexes. Perquè coneixem el fil conductor. Sabem que han passat coses. Però hi ha llacunes molt grans que no es poden ni comprendre ni saltar si no has viscut en primera persona eixe somni.
Per això, a continuar somniant, descansant, imaginant coses boniques i que ens acompanyen els angelets. (I sobretot que no vinga cap monstre de puntelletes amb un nas de pallasso a raptar-nos quan estem en el nostre món per a menjar-se els nostres deisitjos expressats en la subconsciència d'un somni innocent.)


Bona nit cresol, que la llum s'apaga.

dijous, 16 de maig del 2013

130.

M'agraden les olors. Cert. M'agraden perquè, com ja vaig escriure una vegada, és màgia tot el que envolta el món olfactiu (i afectiu). M'agraden les olors perquè recorden i fan recordar. Et porten a la ment allò que ja quasi havies perdut en el caixó de-sastre més amagat del teu oblit. Allà on guardes -com fils embolicats i enganxats entre ells i sense cap cura- tot allò que vas perdent. Perds paraules i converses. No es pot evitar, quan tornem a reproduir alguna cosa que s'ha dit gairebé mai -exepte cançons (i tampoc), poesia o algun relat que hem rellegit tantes vegades que fins i tot podem descriure la textura del paper on està impres- podem fer-ho igual que la primera vegada. Tampoc les olors. 

Hi ha olors que s'enganxen perdudament a la teua ment i que t'absorveixen durant dies. No pots deixar de pensar en elles: no pots deixar de pensar en qui o què feia eixa olor ni per què se't  va quedar estampada a la pell com si fóra una tessel·la més del mosaic del teu cos; com si fora una sanefa encara viva d'un vell edifici mig en ruïnes. Hi ha objectes que guarden eixes olors però, poc a poc les van perdent. Com qui no vol la cosa. I t'agradaria que quedaren sempre presents en la teua vida eixes olors. Al menys, poder-les retindre en algun lloc més que en la teua ment. En algun lloc més que en l'armari de les olors prohibides. En algun pot, frasc o caixeta. En algun lloc on quedara viva la seua essència.   

(O al menys, endur-te la dolça sorpresa que vas a tornar a assaborir aquella olor).

dilluns, 13 de maig del 2013

128.

Escriure
        o       s      a
p      e        i   
v i s u a l
(i de vegades)
caligrames
com 
qui no vol la cosa 
deixar-se
e                             m                         p                       o                       r                     t               a       r
per

TOT 

el
que descriuEN...



tant en forma com pel que amaguen al seu interior.

diumenge, 12 de maig del 2013

127.

Hi havia una vegada un món on les coses si eren el que semblaven. Un món on les decisions es prenien de forma aleatòria i tot el món es plenava d'algorismes paral·lelament a la realitat que descrivien. A aquell món ocorrien coses, com a tots els mons. Hi havia coses que aquell món podia exportar i comentar amb altres mons; però també hi havia tantes altres coses que no podia compartir amb ningú més però, com que a aquell món totes les coses si que eren allò que semblaven, acabaven descobrint-se com es descobria amb el pas del temps que el desig momentani podria arribar a desenvocar en un desig continu procrastinat tant per la societat i com la negació de tantes virtuts i del propi desig de seguir endavant de tantes noves formes i amb bones maneres.

dissabte, 11 de maig del 2013

126.

Simplement així, com qui no vol la cosa. Com qui vol que vole i s'enlaire. Com qui tantes altres vegades ha deixat anar perquè no té domini, tinença o propietat de res més que del moment en el qual viu. Només ama i senyora (i amo i senyor) de tot el temps que viu. D'eixe temps que és seu. Del temps de deixa anar i esborra de la seua ment com si res (és ben clar: aquells minuts i segons ja van tindre el seu moment de possessió). Com qui busca en el futur la clau del passat. Com qui no pensa en res. Com qui s'abstrau en la simplicitat dels seus actes. Com qui busca el perdó i redempció dels seus actes pels altres. Com qui no sap què passarà, ni on, ni quan, però sap que passarà (o tornarà a passar, o evolucionarà -o involucionarà i revolucionarà-). Carpe diem et noctem.

dilluns, 6 de maig del 2013

125.

Hi ha mil formes diferents de començar el dia. Pots renegar del despertador, pots adormir-te, pots posar-te a veure la TV o escoltar música. Pots desdejunar amb ànsia (o sense gaire gana) -o pots desdejunar maduixes i kiwis que sempre animen encara més el dia-. Pots començar cantant amb una bona dutxa. Pots posar-te davant de l'ordinador a escriure desesperadament un correu, un treball o alguna entrada d'un blog. Pots alçar-te de bones i estar feliç, dolçament, adreçadament, voraçment, amb traça, amb la capacitat d'assaborir la tinença d'un nou dia tot per tu. Pots alçar-te de males i només tindre ganes de plorar, de rentar-te els ulls d'eixa negror característica dels dies grisos. O simplement, pots alçar-te en la plenitud d'un somni que ni comença ni acaba: és tan estàticament possible com (im)possible. I una música, i molta feina... i tantes maduixes amb un kiwi.


diumenge, 5 de maig del 2013

124.

Tinc una estranya (però palpable) sensació: la vida es riu de mi. I si no és la vida, són les persones que veniu amb ella. Ja no sé què és. Passotisme total en l'ambició inconscient de ser algú en la vida. De ser algú en la vida d'algú. De tirar una pedra, amagar la mà i fer veure que no passa res. De riure's en la cara de la gent. De jugar amb la gent. I mentres, la vida passa. Sa vida passa, però no massa, per ca meva... sa vida passa, però no massa si no devalles a sa berbena. 


divendres, 3 de maig del 2013

123.

Una cançó que s'enganxava a la ment amb una simbiòsi al·lucinògena. Era una melodia, aquella melodia, la que et rondava el pensament buscant ser disimulada pels teus llavis en despistar-te i deixar-la anar amb llibretat per tots els espais de la Terra (com si tingueres la capacitat pulmonar per fer-la ressonar durant dies, mesos i anys en les latituds més disperses -i també per baix de l'oceà-). Aleshores et quedaves pensant en ella tot el que dura l'eternitat i, sense adonar-te'n, la feies sonar desastrosament i maldeies el no tindre al cap cap altra cosa  a part d'aquella cançó (millor tindre una cançó que el cap ple de pardals). En desistir l'intent de contenir-te, tot explotava i et venien les sensacions i sentiments que intentaves amagar (i et reprimeixes les llàgrimes i quan li ho comentes a algú encara se'n mig-riu i et diu "plora, plora"). I no, després no torna res a la normalitat perquè et quedes amb quatre frases soltes a mig tararejar.

Ara que la nit comença a perdre's he creuat camins de gel al calor de l'esperança quan tu i jo teniem somnis rebels. No voldria aquesta vida meua sense llibertat sencera i sense tu. Em passe la vida caminant, hi ha un camí de pedres que s'hem proposat seguir però la utopia aproparàs quan un nou dia haja acabat perquè a la meua terra hi ha una pluja d'estels. Si dius que sí, veurem sortir el sol. Som pretèrits imperfets de la nistra història, somriures dins del cos que et transporten a les portes d'un món on ja no existeix la por, som aquell record inolvidable en la memòria. Et parle de demà i t'explique amb els dits que sempre em torna... potser que l'univers torne a deixar-nos assaborir la perfecció. Parlen les mirades, que brillen i confonen de nit com les teues paraules, i dansem fins que isca el sol. (I eixes coses que es mesclen com a un caixó abominable amb orxata la ment).


Continue sense saber el per què de la pell de gallina quan escric. Estic investigant perquè últimament em passa massa seguit (com quan es ballen les seguidilles).



dimarts, 30 d’abril del 2013

122.

#gesmiliunanits

Què és el #gesmiliunanits? Més d'un parell de persones m'han fet aquesta pregunta durant el costós procés de gesmiliunanització i crec que a cadascuna li he respost una cosa diferent. Vaig a dir la veritat: tot va començar per culpa del senyoret @AlexandreCiB i dels seus #cosesNAZIS. Ell ha escollit un hashtag i l'ha fet seu i jo vaig pensar... "xe, i per què jo no?". I així va ser. Potser algú s'esperava una història més interessant o més ambiciosa o vés tu a saber què. El cas és que a mi em fa gràcia que la gent faça seus els #hashtags; igual que em va fer gràcia una conversa que vam tindre @NeusNiusNeuetes i jo al voltant de l'extensió de l'ús del #xicotetsplaers en lloc del #petitsplaers i del robatori que li va fer el senyoret @cescgrau d'aquest #hashtag. 

Jo, que sóc aghpesial, també volia tindre un #hashtag que fóra meu i, com que volia fer un tweet al respecte tots els dies per tindre com un "recordatori diari", em vaig posar a pensar quin seria el meu #hashtag. Si sabeu que és el gesmil i les mil i una nits, ho teniu ben clar. És un joc de paraules mooooooolt fàcil i que, pensant que l'havia de posar de nit, que m'agrada la història de Xahrazad i que el gesmil m'encanta, ja ho teniu. El propòsit del #gesmiliunanits no és més que resumir una idea, una sensació, un sentiment, un el que se'm passe pel cap per la nit en un tweet.

No té més. La veritat és que cadascú deuria buscar el seu propi #hashtag. És tan interessant i la gent és ratlla pensant què pot ser allò que escrius... Que si és d'un llibre, que si és d'un autor o d'alguna pel·lícula,... I després algú que no t'esperaves et diu que és fidel seguidor/a dels teus #gesmiliunanits, i això sempre t'alegra.

dilluns, 29 d’abril del 2013

121.

"Per entendre la realitat hi ha una primera mesura de cautela: tenir sempre present que la vida no és el que sembla."
Josep-Maria Terricabras - Atreveix-te a pensar

Per què? Eixa és la pregunta que més ens frena. Pot ser el qui, el com, el quan, el què i l'on puguen semblar interessants, però cap pregunta ens va a despertar l'interès de deixa entreveure el "per què?". Búsqueda de la racionalitat? Pot ser, qui sap. La cosa és que el per què és una arma de doble tall. En el fons busquem la morbositat dels actes i dels fets. Però hi ha vegades que només ens plantegem aquesta pregunta quan necessitem impetuosament saber per quina raó no està passant alguna cosa. O quan ens autoflagelem sense motius imaginant-nos les situacions més surrealistes per donar sentit a allò que sentim. Els silencis són abstractes. Per què? Perquè cadascú els dóna una importància i un significat. Poden significar molt, moltíssim, massa, res, absolutament res, o poden ser fruit de la casualitat momentània. Poden significar tantes coses i de formes tan diverses que són amorfs. Al cap i a la fi, la vida és un aformisme on alcem torres com qui alça la bastida d'un somni.

diumenge, 28 d’abril del 2013

120.

No tenia res, absolutament res. Hi va haver un temps en el qual li agradava guardar records i recol·lectar coses que li tornaven la memòria -aquella memòria seua tan fràgil i perduda-, a bons i mals moments, ja viscuts. Emprava aquells objectes amb finalitat memorística, amb finalitat abstractiva. Per esvair-se del món que la rodejava i tornar allà on havia sigut feliç. On tenia la consicència d'una conversa a mitges que encara havia de continuar i no coincidia cap moment per fer-ho. On s'encontrava amb situacions imaginables i somniava amb dormir. Aquell temps encara es trobava present i continuava en la seua funció aïlladora. Es transportava allà on era sine loco, sine nomine, sine anno, sine data. Allà on perdurava purament la seua essència concentrada i compacta. Allà on era realment com veritablement era.

dissabte, 27 d’abril del 2013

119.

Porte tot el dia pensant en escriure, pensant què i com ho escriuré. Porte tot el dia buscant un moment per descriure i no trobe l'instant de parar-me un segon i reflexionar. Només l'he trobat ara... a les dotze passades de la nit (i les dotze van tocant...), posant-me davant d'una pantalla i deixant-me anar.
No sé per què tenim l'estranya mania de buscar categoritzar de forma precisa i racional les coses. Això ha fet molt de mal a l'humanitat i, en el fons, ens ha fet molt de mal individualment com a persones. Ens hem convertit en màquines d'etiquetes, en màquines d'ordres directes i senzilles que es dediquen a organitzar tot allò que els queda a l'abast per a criticar tot el que se n'ix dels límits. Dins d'aquesta crítica, també es contempla l'autocrítica a la qual es veuen abocades algunes gents sota la pressió de les idees fixades pel poder. Què fem i com ho fem? Tot molt despreocupat, molt seré i molt calmat. Cadascú pot ser com vol i actuar com vol (encara que està clar que la meua llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre), però tot es regeix sota les estereotipades pautes de l'autonomia liberal que s'amaguen baix els conceptes abstractes de l'esplendidesa.
Aquella estranya mania de categorització es va veure assolida després de la determinació del concepte TEMPS. Què és temps que no haja pogut ser cap altra cosa? La vida es basa en conceptes abstractes. Tot és tan subjectiu com la percepció d'un nou bon dia. El temps és un d'eixos invents que hem fet les persones per categoritzar. El temps només serveix per torturar-nos i per fer-nos sentir que no som prou madurs o que sóm massa majors; que ja tenim certa edat i que ara ja no podem fer, dir o comentar certes coses; que cada dia estem més a prop de la mort. 
Què és un sempre, un mai, un de vegades, un d'ací un moment? Què són els minuts i les hores? Què és realment esperar? Per exemple, un sempre, i a algú li ho he comentat alguna vegada, pot ser tant tota una vida, com un minut. Pot ser un segon, una hora, un dia o una setmana. És allò que nosaltres considerem com a etern. L'eternitat viu de l'efimeritat i sense ella és inconcebible. Al cap i a la fi, el temps només és temps. I és el temps que gastes per a parlar, quedar i compartir amb altres persones, allò que queda.

(I també queda esperar i preguntar-se si parlar-ne o no parlar-ne; si parlar-te o no parlar-te; si parlar-me o no parlar-me. També queda morir-se esperant pensant si també et fas les preguntes que jo em faig. També queda reflexionar què busquem, com ho busquem i amb qui ho busquem. I per quan ho busquem. I, en diminutiva parsimònia, qui busquem, on som, qui som, per què som i quin és el nostre temps.)



M'has dit que vols saber

M’has dit que vols saber la meua edat.

Jo visc només des del dia que et vaig
temptar els pits i les cuixes al cine
—el Metropol: ho recorde ben bé—
i vaig sentir, agraïda, una mà
que vacil·lant també em cercava el cau.

Des de llavors comencen els meus dies.
Tu deus saber quina és la meua edat.

T’estime molt. Sense tu no sé viure
ni sé què fer amb aquest tros de carn
a l’engonal, que de sobte se’m dreça
iradament, imperativament.

Vicent Andrés Estellés - Les acaballes de Catul


dijous, 25 d’abril del 2013

118.

Hui fa dia de moltes coses. De seure al sofà o al llit i llegir amb el ressò del compàs sincrònic de les gotes i observar els arcs de Sant Martí que es dibuixen quan descomposen els rajos de llum -com quan els rajos de Sol atravessen blaus marins i ses aigües tornen verdes-. Fa dia d'escoltar música i viatjar astralment a una altra biosfera corporativa on les gents es belluguen parsimònicament. Com una processó. Amb el ritme marcat i lent -sovint portant el temps amb anacrusis-.
Hui fa dia d'esguards serens. És un món màgic el de les mirades, ja ho vaig comentar una vegada per ací. Jo no sé que tenen; de veritat que no ho sé. Perquè et perden. Et perden en converses a quatre bandes o quan hi ha un munt de gent, se't creua una mirada, mentre algú recita a Estellés, i acabes abstraient-te de la realitat per perdre't en una altra dimensió (sobretot si la mirada va acompanyada d'un somriure). Si mires directament als ulls, descobreixes i desvesteixes l'ànima -i la deixes sense alé-.
Hui fa dia d'encendre el radiador i fer una dutxa d'aigua calenta, com la de tots els dies, però fer-la d'una manera especial. Com un ritu. Una cerimònia distinta. Com tantes més s'han fet per a totes ocassions i per  a totes les cultures del món. Treure's la roba al ritme dels tambors i quan et toque l'aigua començar a cantar (què més dóna si ja plou a bots i barrals?). Hui fa dia de lluita combativa. Hui fa dia d'un record, dia d'una batalla. Fa 306 anys d'una derrota què encara ens perjudica. Hui fa dia de diada. Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança. Que la pluja netege les cendres calentes, incandescents, que encara ens acompanyen.

dimarts, 23 d’abril del 2013

117.

Hui és Sant Jordi. I em fan gràcia moltes coses. D'entre elles, la primera i principal és que hui la imatge que ha de predominar és la d'un cavaller que derrota al drac per salvar la seua dama. Què les dames no ens podem salvar a nosaltres mateixes? Què no podem salvar al cavaller? Què el drac era roïn? I si era una bona persona (bé, un bon drac)? Dues imatges que no m'agraden: la dona és indefensa i necessita a l'home per a eixir-se'n de les situacions difícils (un poquet més de masclisme, per favor) i l'altra és la violència envers del món animal. Segurament ningú s'ha parat a pensar si el Drac tenia familia... i els seus fills i la seua senyora Drac? Ah, no, que la història sempre la conten els vencedors i s'eliminen els detalls que puguen donar dubtes de la seua magestuositat.

En segon lloc és que al Twitter siga Trending Topic "Feliz Sant Jordi". Si, amb Z. No és que tinga res en contra de les Z, que m'encanten i les he domesticat per fer-les meues com si foren animals estrambòtics d'altres planetes, sinó que pense que o es diu bé o no es diu. O és que algú en lloc de dir "Merry Christmas" diu "Merry Navidad" o "Feliz Christmas"? Doncs FeliZ Sant Jordi, FeliZ Diada, FeliZ aniversari i FeliZ Ventura (al pobre Feliu li encanta que li canvien el nom igual que a Josep Lluís Carod-Rovira).

També és graciós veure com hui tot el món és la persona més lectora, i millor lectora, i millor persona perquè regala roses i llibres, i la persona més crítica del món (doncs a mi no m'acaba com escriu aquest home eh?). Tota una farsa. Si, és cert que hui es propicia la lectura, que és una gran empenta per a les editorials i per als autors que es volen donar a conéixer i tota la pesca, però fins a quin punt ho hem de pagar? No resulta gens gratificant que et menosprecien la teua vida lectora, seductora i abrasivament pertorbadora de les nits sensualment desvetlades en comparació amb algú altre que només ha obert un llibre per fer-se una foto i pujar-la al Facebook o extraure una "supercitació moníssima i reflexiva". No té nom, la veritat. Que siga demà i ja no hi hagen dracs ni dames ni cavallers. Que quedem nosaltres mateixa com allò que som. Ser la música, el tacte de les pàgines d'un llibre (o el de les tecles d'un eBook), i un bon àpat golós i acompanyat. 

dilluns, 22 d’abril del 2013

116.

Compre un cotxe intergalàctic, atemporal i solitari (o de dues places). Si algú sap qui els ven, que em passe el contacte (o li passe el meu contacte a ell/a). I per a què vull jo aquest cotxe a motor que pot semblar una nau espacial especial però que no és més que un vehicle selenita? Més clar aigua: he descobert que els meus somnis i desitjos es guarden a un planeta llunyà anomenat JO. i vull anar a organitzar-los, aclarir-los i guardar els que ja no em convenen.
He descobert que no sóc d'aquest planeta (com els Romeo y Julieta de Jarabe de Palo), que sóc amiga de s'astronauta rimador, que faig sudokus amb dinosaures a Bastiskafo Katiuskas i sóc una amazona a sa lluna que pensa que els guapos són els raros perquè tenen corrandes de parella estable. Que és carnaval i tinc dret a fer l'animal i ser una croqueta. Que sé moure les aletes, traure les antenes i donar-te les dues potetes per ballar la cançó de la felicitat. Que reconec que el món encara pega voltes i sé que València és una puta perquè ja no tinc fam i és com si fóra la meitat d'algú. Que m'agrada passejar per les vinyes verdes vora el mar quan el vent no remuga i pels latifundis estel·lars gaudint de les aurores boreals a l'Albufera. Perquè sóc la flor que naix de la llavor que vau sembrar i sé que la lluna té dos cares i tot té un últim segon (inclús la vida). Perquè sé tocar el cel amb la mà.
Per això vull anar i empaquetar les utòpiques il·lusions idealistes ingènues i perseguir els somnis i ovnis que s'enganxen a la lluna de safrà buscant habitar-me i dir-me a l'orella que els done la mà sense tindre por, sense estar sola perduda pels carrers del món. Mirant-me la lluna de plata a València, a les platges sense mar. Cercles viciosos i repetitius... sin notícias de Gurb. Sempre passa el mateix.

diumenge, 21 d’abril del 2013

115.

No sé on vaig, però sí d'on vinc.
I puc dir (i ben fort) que quan vaig arribar,
tampoc sabia on anava, però intuia d'on venia.

dissabte, 20 d’abril del 2013

114.

La millor època de l'any és l'hivern. Ho sé, està consensuat i la gent coincideix amb mi, exceptuant aquells i aquelles qui volen mostrar carn i diuen que la roba d'estiu els agrada més, què li anem a fer? Però hui dinant he pensat: les fruites d'estiu estan molt més bones que les fruites d'hivern. I se m'ha caigut el món als peus. Cada vegada queda més clar que tinc una especial debilitat pel i amb el menjar, però això és motiu suficient  motiu com per a canviar la meua opinió respecte al fred, a les mantetes i a passejar per la muntanya (i a veure nevar)? Però suponc que el menjar va a banda i en el fons és com totes les coses: a qui no li agrada menjar i menjar bé?

Un dia algú em va comentar que hi ha tres formes d'enamorar a una dona: pel físic, per la ment i per l'estòmac. Jo crec que només hi ha dues formes: per la ment i per l'estòmac. El físic és un tema a part que va relacionat amb l'atracció sexual i enamorar a una persona va més enllà del desig i l'atracció sexual. Cal fer-se a les ments, fer sentir coses inimaginables sense posar un dit damunt, només amb les paraules. I cal també disfrutar amb el menjar i disfrutar menjant. I disfrutar amb els plats que et preparen o que prepares. Si filem més prim, pot ser és perquè sóc una llèpola, em decantaria per "l'enamorament per l'estòmac". Quin remei? Sóc d'orgasmes culinaris (i sobretot de cireres i maduixes... oh, si!).

I, com sempre, me'n vaig per les rames i acabe oblidant que parlava de la lluita biaxial bipartida de la meua persona. Estiu o hivern? Pensant-ho bé, em quede amb l'hivern perquè, dins del món en que ens ha tocat viure poden passar dues coses: la primera és que continuem vivint hiverns i estius tots els anys, així que em posaré les botes a l'estiu i em dedicaré a la vida padre els hiverns. Tot arreglat. La segona és que, com que les grans empreses, els grans polítics i els més adinerats els la sua (parlant finament), gràcies al canvi climàtic podré menjar cireres i maduixes baix d'una manteta mentre neva. I mentre es fa el xocolate al foc i cantem nadales amb polvorons a la boca. Quina vida, tu!

divendres, 19 d’abril del 2013

113.

Problemes

"El problema no és res si no es té en compte com es presenta"
J. M. Terricabras - Atreveix-te a pensar

Tot és més senzill i fàcil del que pensem. A la mínima, ens veiem amb l'aigua al coll. Parle en plural, ho sé. Parle en plural perquè al llarg de la meua curta -però més llarga del que molts haurien desitjat per a mi- vida he descobert que no sóc l'única que es troba en aquesta situació. Crec que res és un problema en ell mateix. Tots els dies ens enfrontem davant de diferents situacions, davant de diferents persones, en diferents ambients i diferencialment del món que cada dia ens envolta ens diferenciem de la forma de fer aquests enfrontaments. Això vol dir que sóc una covard. Que SOM uns covards. Que ho veiem tot negativament. Sempre s'ha de buscar la part positiva; s'hem d'alegrar per veure el got, no per veure si està ple o buit. 
Estic pensant-ho i crec que, sóc la menys indicada per a parlar. Dir les coses és molt fàcil. Posar-les en pràctica, no tant. Però al cap i a la fi si no comencem a veure que hi ha altres postures, igual d'extremistes que la nostra, acabarem pensant que un interrogant sempre és un problema. I no és així. Keep calm and take it easy.

112.

Per què fem grans reflexions en mig de la nit quan tot és fosc i els llançols ens acaronen amorosament tot el cos i ens besen l'esquena? Quan ens desvetllem, i no podem dormir escoltant com el tic tac anuncia l'avançament de les hores, ens perdem per pensaments i explorem la nostra ment i ànima com espeleòlegs explorant coves i grutes acabades de descobrir. Anit, i quan menys m'ho esperava, em va passar. Vaig pensar què és l'exclusivitat? Què és ser exclusiu? És una forma d'implosió? Per què la gent busca l'exclusivitat inaudita quan no és capaç de donar ella mateixa allò que demana als demés?
Buscant, buscant, com sempre busque, m'he adreçat al DIEC i he buscat els termes: sorpresa! uns remeten a altres, com tot bon diccionari que es precie. Quan he buscat exclusivitat m'ha eixit a la pantalla:

exclusivitat 

f. [LC] Qualitat d’exclusiu.

Però no és que m'haja resolt massa dubtes, així que, en la meua esplendorosa capacitat cognitiva, he decidit cercar què diu el diccionari que és "ser exclusiu".


exclusiu -iva 

adj. [LC] Que té la virtut d’excloure. 
adj. [LC] Que exclou tota altra persona o cosa. Privilegi exclusiu.
f. [DR] Privilegi en virtut del qual una persona o corporació pot fer alguna cosa prohibida als altres. Aquesta emissora té l’exclusiva de la retransmissió del partit. 


Això vol dir tres coses: o que tens la capacitat (o el poder) d'excloure a la gent; que eres tu el qui s'exclou dels altres; o que pots fer el que et done la santísima gana perquè eres especial. En fi, que el que és busca al final és una unicitat, ser únic, irrepetible i gaudir de l'exclusivitat, d'allò que els demés no poden gaudir. Egoisme. Egocentrisme. Egòlatres victoriosos en la societat que ens anima a ser-ho. Per què hem d'intentar presionar els demés per a que facen allò que nosaltres volem que facen? Ineficiència evolutiva.

dimecres, 17 d’abril del 2013

111.

Pleonasmes d'oxímorons. Frases que es repeteixen en boques diferents; les mateixes falsetats i contradiccions en una mateixa persona; dobles personalitats en boques distintes. Emisions en diferit de les realitats conscientment ajornades. En tres jorns. En quatre. En una vida sencera. S'escampa la por. Inconscientment s'escampa. S'escapa. Riu el riu en una antanàclasi quan l'estiu anuncia la proximitat de la tardor. 

dilluns, 15 d’abril del 2013

110.

Hi ha vegades que et vénen preguntes senzilles i sense importància al cap: 

Com pot ser que se'm posse la pell de gallina quan em pose davant de l'ordinador per escriure qualsevol cosa? O quan pense versos mentre camine pel carrer en el meu món? O quan toque la dolçaina? O quan escric? O quan veig la cara d'algú que disfruta fent alguna cosa com tocar una guitarra?

De sobte, tot sembla una bassa d'oli i la vida recupera tota la gràcia que aquesta societat ens intenta furtar.

dilluns, 8 d’abril del 2013

109.

Volen els dies. Vola la vida. En un tancar i obrir d'ulls ja quasi ha passat mig mes més. Més mig mes del que pensava que passaria i, malgrat tot, continua passant. S'enfilen les emocions als arbres i es converteixen en flor, fa olor al gesmil i la tarongina i les gents obrin les finestres de bat a bat per irradiar l'alegria i la felicitat (i frugalitat i fugacitat) de la seua vida. S'escolten crits i cants, romanços i rondalles, les cançons sense acabar de ser tocades i la joia dels infants.

divendres, 29 de març del 2013

108.

No hi ha inspiració.
Se n'ha eixit per la finestra.
S'ha amagat sota el llit.
S'ha escorregut pel desaigüe.
No hi ha inspiració.
Moren les nits.
S'axfixien els dies.
Només quedava una paraula a mig escriure.

dissabte, 23 de març del 2013

107.

M'agrada jugar amb les paraules. Això crec que tot el món ho té ben clar. M'agrada jugar amb les paraules "escriure" i "descriure". Això crec que també ho té clar tot el món. Descriure és més difícil que escriure. És fer-ho sense fer-ho. Cal escriure per descriure; però no cal descriure per escriure. Encara que, ben mirat, quan escrivim, descrivim. Mostrem arguments, opinions, fets, desfets, realitats, converses, mons imaginaris,... per això cal (com ja he escrit alguna vegada o he fet que aparega a algun poema dels que tinc amagats sota pena de mort de mi mateixa si deixe que algú els trobe), descriure el "escriure" com (d)escriure. A mitges i a totes veritats. Com el fet de la paraula. El poder-nos comunicar és la capacitat més gran que se'ns ha donat. Encara que moltes vegades és difícil poder expresar amb paraules (sobretot per escrit perquè acabem reescrivint, o re(d)escrivint, tots els nostres textos). Per això, quan escrivim descrivim i per a poder esciure cal escriure. O de vegades sols cal (d)escriure.

diumenge, 17 de març del 2013

106.

Feia molt que no el veies. Et mirava amb la boca oberta i els ulls vius, oberts, encesos per una gegantesca flama de vida i vitalitat. No podia parlar. T'ensenyava el somriure més gran que podia oferir d'ell mateix i es movia impetuosament per l'emoció. Li vas agafar les mans. Te les apretava amb una força descomunal. Escoltaves els seus crits de joia i el seu riure. Feies sorolls amb la boca i t'imitava. Mentre se't desfeia el món de tendresa, el vas agafar als braços i l'enlairaves. Després va passar pels braços de iaios, oncles, cosins, pares i germana i te'l tornaren a deixar agafar a tu.

divendres, 15 de març del 2013

105.

Parlaves en silenci, sense paraules. Mirant l'horitzó de foc, mirant la claror dels rajos de sol que impregnaven la teua essència i t'immortalitzaven utòpicament mirant cap a la Tramuntana (que corria a gran velocitat intentant tombar-te feroçment). Tenies tantes coses a dir que no sabies per on començar, i vas treure una llibreta. La vas estrenar allí mateix posant primer el teu nom. L'acabares a mitjanit amb un punt final (que era en realitat un punt i seguit, però no tenies més espai). T'adormires quan et vas adonar que l'espígol et bressolava i els grills et tocaven el violí descompassats.

dimecres, 13 de març del 2013

104.


Tot pot tenir sempre una millor explicació. Una explicació amb llegenda (com als mapes). O una llegenda gloriosa que done peu a tot un món per construir. Com la que conta que les estrelles naixen dels somnis de les balenes. Pot ser que, per això, les estrelles són cosa de les balenes i els astrònoms naveguen perduts pels mars del Cel i de la Terra.

[Inspirat en una entrada al Tumblr que vaig escriure fa uns 3 mesos]

dimarts, 12 de març del 2013

103.

Les paraules s'escolten senceres i, per això, s'escorten. És per aquest motiu que, quan diem una única paraula en la nostra resposta en una conversa (quan contestem amb "sí" o "no" una pregunta), quan monosil·labitzem en consciència plena, les nostres paraules poden ser ferides de mort (en no tenir a les seues companyes escortes). Bé, i quan no monosil·labitzem també, que hui en dia hi ha qui parla molt i escolta poc, i escoltar és la clau per parlar amb consciència i consistència. 

dilluns, 11 de març del 2013

102.

És com deixar una gota de tinta dins d'un got de vidre ple d'aigua (de l'aixeta). La gota s'escampa com l'arena de la platja amb el llevant vesprí, fent-se cada vegada més clara, més diluida en xicotets cercles, desdibuixant-se en totes les direccions del seu llenç abstracte. Aleshores, sembla que ha desaparegut, però roman allí, present sense presència, camuflant-se d'allò que la delanta i que vol que es veja. És exactament així. És exactament així com discorren les idees.


dissabte, 9 de març del 2013

101.

Pot ser que quan menys t'ho esperes et ve la felicitat sense buscarla... o pot ser et fereixen per l'esquena. Pot ser que, quantes més ganes tingues de somriure, la vida et sorpén i et fa plorar; o que quantes més ganes tingues de plorar i abocarte a un abisme, et torna a sorprendre i et fa somriure (i cridar de felicitat). Pot ser s'ha de ser capaç de pensar que, qualsevol cosa que es puga imaginar, pot ser real ("Todo lo que puedas imaginar es real" ― Pablo Picasso). Des d'aquell moment, els mons interiors serien més simples, més senzills, millors i ens farien riure. No hi haurien preocupacions i la vida cantaria (i ballaria). Tot és possible... i és que no hi ha res d'impossible parlant en l'àmbit de la possibilitat.

divendres, 8 de març del 2013

100.

Revolucionàries i lliures. Res de felicitacions. Actes i realitats. Dones que donen, dones que donem. Reivindiquem-nos. Nosaltres, els nostres drets. Sóm persones. Hem de construir-nos. Hem d'alçar-nos tots els dies, no una vegada a l'any. Lluitem.



“What women need is gender equality, violent- and harassment-free public and private spaces, right to their own choices about life, recognition of labour and battles against partriarchal systems. Not chocolates, pink roses, fairness creams and eulogised motherhood.”

— Deepan Kannan



A versos te entiendo,
a besos te entiendo,
a veces... no.



dimarts, 5 de març del 2013

99.

Escena completament bucòlica. Un jardí, una basta extensió de terra verda, de color maragda per la gespa i quatre arbres mal comptats mig deixats caure al damunt. Llegia un llibre. Poesia. I s'enlairava. Tocava el cel gloriós d'aquella vesprada amb el cor sense moure's de l'ombra d'aquell ametller. Es va adormir posant-li els versos als núvols que naugrafaven, i en despertar, va anar al cirerer i va menjar (massa) cireres. Es va tacar el vestit blanc que duia, i se'n va anar a nadar.

divendres, 1 de març del 2013

98.



"Dust in the wind... all we are is dust in the wind"

Som pols, pols en el vent. Volem amb el vent i desapareixem. El temps se'ns menja, ens destrueix a cada bufit de l'insaciable vent. Ens consumeix com les espelmes en la nit, però vivim amb la tranquil·litat d'haver sigut llum per als altres. Res és etern. Només el Cel i la Terra somriuen a l'imparable pas del temps. Només el Cel i la Terra... i totes aquelles ànimes que han sabut deixar de ser pols i convertir-se també en vent. 

dijous, 28 de febrer del 2013

97.



Plovia i en cada gota de pluja es veia reflexada. Eren com xicotets espills que li mostraven diferents cares i distintes realitats. Eixes gotes eren les tessel·les d'un mosaic al qual tot el món li deia vida però que ningú s'havia parat a analitzar. Mirava com lliscaven i s'esmunyien finestra avall en aquell solitari paisatge del carrer desert per l'oratge. Desert pel temps, que s'escolava. S'esmunyia de les mans de l'humanitat. 


dimecres, 27 de febrer del 2013

96.

Conta una llegenda que les nits que no pots dormir els teus somnis es reparteixen pel món i es fan realitat. "Tant de bo que fós realitat", s'impacientava pensant-hi mentre pegava voltes al llit navegant en les ombres de la seua habitació buscant a les fosques l'agulla i el fil per cosir-se la son. Mai havia cregut que poguera arribar a aconseguir tots els reptes que s'hi proposava. Tots els seus somnis s'esfumaven amb el pas del temps.

Però  aquells somnis es van fer realitat quan va oblidar que eren somnis.

dilluns, 25 de febrer del 2013

95.

Cap de setmana alternatiu. Cap de setmana per pensar, morir de fred i morir enduts pel vent (com les paraules que no s'escriuen). Cap de setmana reflexiu (com els pronoms). Cap de setmana per perdre's per la muntanya i pels racons més amagats de la nostra ment. Cap de setmana interessant.


"No tengáis, pues, miedo a la gente. Porque nada hay secreto que no llegue a descubrirse ni nada oculto que no llegue a conocerse"

POR

Por. La por de les pors. La por més temuda és la por més inconscient. Aquella és la por que tenim però no sabem a qui o a què. Aquella por ens paralitza. Aquella por que ens sorprén i ens debilita més del que haviem pogut arribar a imaginar. És la por que tenim. És una por que no podem descriure, no li podem posar nom perquè, si aconseguirem posar-li'n, ja l'hauriem vençut. Almenys, l'hauriem descobert. El nom ens dóna l'essència de les coses. Una vegada tenim el nom, tenim tot el poder possible sobre elles. Per això, quan coneguem a les persones, els preguntem el nom. Les interioritzem i fem que formen part de la nostra vida. Per això, quan aconseguim posar-li nom a la nostra por, ja ens estem enfrontant a ella. La por és la resposta a allò sense respostes. La por és la resposta al desconegut. Quina és la teua por? Et preguntes incansablement quan vius moments de pànic. En primer lloc, pensem pors externes: coses, persones, objectes o situacions a les quals no sabem enfrontar-nos. Però hi ha pors més enllà de les pors externes. S'amaguen les pors internes i les pors inconscients. 
Les pors són pedres a dintre les sabates. Si, podem caminar amb elles, podem fer el camí i recórrer quilòmetres de sendes, i quilòmetres de vida. Però ens omplim els peus de llagues i cada vegada és més difícil i costa més avançar. Per aquest motiu, caldria parar-se a la vora del camí. Parar-se a descansar, a atrevir-se, a arriscar-se a treure'ns les sabates i les pedres. Esperar a que es curen les ferides, tornar-nos a calçar i seguir endavant. És la por. POR en majúscules. I les ganes de trobar-nos interiorment. Perquè la por, la POR apaga els fanals i llanternes en la nit i ens deixa a les fosques sense saber per on hem de continuar. I més ens val tornar a encendre un foc amb calma. Coste el que coste. I encendre'l enmig de la senda en la nit, per il·luminar els altres. (I potser eixa llum siga una paraula, una mirada, un somriure o un gest).


"Mires llibres d’amagat, busques claus de llocs tancats 
Investigues les històries que s’amaguen en les coses... "