diumenge, 23 de juny de 2013

140.

Porte quasi una setmana intentat escriure i no he trobat un sol moment per fer-ho. No he tingut ni temps (ni ganes) de parar-me a reflexionar (i no serà per falta de motius, perquè l'altre dia em vaig encendre amb el típic comentari ciències-lletres). En fi, dimarts escriuré, perquè necessite desfogar-me un poquet BASTANT. Suponc que entre l'examen i l'hora del dermatòleg, i urgències (si no se me'n va el dolor de la ciàtica), o entre el dermatòleg-urgències i la reunió que tinc per la nit. O pot ser, dimecres abans de l'assaig final del concert de fi de curs de dolçaina. O el dijous abans d'anar-me'n a Aquopolis i si no, entre Aquopolis i el concert de fi de curs, o entre el concert de fi de curs i el sopar de fi de curs. Res, que ja m'ho faré per escriure perquè sinó em convertiré en una bomba atòmica i arrancaré tot el País Valencià del mapa (qui sap si podrem formar una colònia a l'espai).




diumenge, 16 de juny de 2013

139.

Em negue a la racionalitat i la incondicionalitat per poder ordenar, posseir i governar sobre totes les coses que se'ns posen a l'abast. Em negue perquè per molt que intentem enganyar-nos, els éssers humans som éssers irracionals (en el "bon sentit de la paraula", si és que hi ha cap bon sentit amagat dins d'un comentari neutre). 

L'humanitat està disposada a viure mitjançant regles i codis. Tot sota un mateix estàndard. Tot és com ha de ser. Res no canvia. Algú em pot dir que estic equivocada. "Qui té boca s'equivoca" -o això diu la meua iaia- (ah, i no pense entrar en la dinàmica d'auto immolar-me per gastar guionets curts en lloc de guionets llargs, que sempre hi ha algú que, ehem ehem, m'ho diu però escric directe al blog i no sé com escriure-los); però jo no estic parlant d'un únic codi, sinó d'una multiplicitat de codis que conviuen entre ells i que, si es dóna l'hipotètic cas que no estàs dins de cap, estàs mort. No considere que això siga just per a ningú perquè al cap i a la fi tots estem igual de bojos i som igual d'irracionals. Els uns per seguir les maleïdes regles i els altres per no fer-ho. Els uns per estereotips i altres per fóra de sèrie. Els uns per martiritzar els qui són diferents i els altres per passar olimpicament dels primers i viure la seua vida amb tranquil·litat sense que els importe absolutament res.

Després de pegar-li diverses voltes al tema he decidit que ja no vull ser persona -encara que la bojeria embelleix-, perquè he descobert que tot el món tinga l'edat que tinga (o que vulga aparentar tindre) és en el fons una criatura. I ens comportem com criatures. I plorem com criatures (encara que a amagades del món, però tots plorem i agafem rabietes. No ho neguem, per favor). Vull ser un botó de camisa de mudar. De les camises de diumenge. Eixa sí que és una bona vida: treballar una vegada a les mil (perquè tots els diumenges l'usuari no gasta la mateixa camisa); conviure amb colonia i perfums; fer-me amiga d'altres botons, camises, pantalons i roba que tinga l'usuari al seu armari o calaix;... tot són ventatges. 

Però com no puc ser un botó d'una camisa de mudar, em conforme amb ser una persona irracional. Al menys ho admitixc. Merda! Admitir-ho és símptoma de racionalitat? Aleshores no vull ser una persona irracional? O sí? O no? A fer la mà. Sóc jo i qui no em vulga, que em canvie (i que em done alguna cosa a canvi ja que estem com a indemnització per haver aguantat eixa persona durant tant -o no tant- de temps... i  perquè la situació econòmica no és bona i hem de sobreviure. Crec que també li deuriem donar alguna cosa a la Crisi a canvi... Senyora Crisi, endus-te a Rajoy, a Bárcenas o a la Peggy eixa i ens deixes en pau... tracte fet?).





*Actualitze perquè el senyor Jordi m'ha dit que els guions llargs es posen amb Alt + guió. Crec que sóc jo perquè al blog tampoc em funciona... #patantecnològica

divendres, 14 de juny de 2013

138.

Totes les paraules que ens han deixat marques sota la pell, amagades com un tatuatge immune al pas del temps. Tornen a sentir-se vives i ballen, estiren l'epidermis, volen eixir. Dansen per tot el cos i et recórren l'espinada. Baixen suaument com les gotes d'una dutxa d'aigua freda a mig estiu. S'emplenen de dualismes intel·lectuals. 


dijous, 6 de juny de 2013

137.

No sé on vaig llegir aquesta frase:

No intentem decidir per endavant com "han de ser" les coses. Mirem primer com són.

I crec, sincerament que té una raó infinita (vulguem donar-li-la o no). Les persones ens encabotem en posar ordre a les nostres vides plenant-nos d'allò que ens agradaria que fóra i com ens agradaria que fóra; però no volem veure com és allò en aquest precís instant. No podem visionar el futur. No podem saber com van a succeir els fets, el que van a dir les persones o com anem a reaccionar davant d'una situació. Tot és imaginació nostra (que potser ens puga jugar una mala passada, o no). El quid de la questió és que tenim unes ulleres que són opaques per al present però translúcides (o completament transparents) per al futur. Quina mena de genis creiem que som?