Porte quasi una setmana intentat escriure i no he trobat un sol moment per fer-ho. No he tingut ni temps (ni ganes) de parar-me a reflexionar (i no serà per falta de motius, perquè l'altre dia em vaig encendre amb el típic comentari ciències-lletres). En fi, dimarts escriuré, perquè necessite desfogar-me un poquet BASTANT. Suponc que entre l'examen i l'hora del dermatòleg, i urgències (si no se me'n va el dolor de la ciàtica), o entre el dermatòleg-urgències i la reunió que tinc per la nit. O pot ser, dimecres abans de l'assaig final del concert de fi de curs de dolçaina. O el dijous abans d'anar-me'n a Aquopolis —i si no, entre Aquopolis i el concert de fi de curs, o entre el concert de fi de curs i el sopar de fi de curs. Res, que ja m'ho faré per escriure perquè sinó em convertiré en una bomba atòmica i arrancaré tot el País Valencià del mapa (qui sap si podrem formar una colònia a l'espai).
diumenge, 23 de juny del 2013
diumenge, 16 de juny del 2013
139.
Em negue a la racionalitat i la incondicionalitat per poder ordenar, posseir i governar sobre totes les coses que se'ns posen a l'abast. Em negue perquè per molt que intentem enganyar-nos, els éssers humans som éssers irracionals (en el "bon sentit de la paraula", si és que hi ha cap bon sentit amagat dins d'un comentari neutre).
L'humanitat està disposada a viure mitjançant regles i codis. Tot sota un mateix estàndard. Tot és com ha de ser. Res no canvia. Algú em pot dir que estic equivocada. "Qui té boca s'equivoca" -o això diu la meua iaia- (ah, i no pense entrar en la dinàmica d'auto immolar-me per gastar guionets curts en lloc de guionets llargs, que sempre hi ha algú que, ehem ehem, m'ho diu però escric directe al blog i no sé com escriure-los); però jo no estic parlant d'un únic codi, sinó d'una multiplicitat de codis que conviuen entre ells i que, si es dóna l'hipotètic cas que no estàs dins de cap, estàs mort. No considere que això siga just per a ningú perquè al cap i a la fi tots estem igual de bojos i som igual d'irracionals. Els uns per seguir les maleïdes regles i els altres per no fer-ho. Els uns per estereotips i altres per fóra de sèrie. Els uns per martiritzar els qui són diferents i els altres per passar olimpicament dels primers i viure la seua vida amb tranquil·litat sense que els importe absolutament res.
Després de pegar-li diverses voltes al tema he decidit que ja no vull ser persona -encara que la bojeria embelleix-, perquè he descobert que tot el món tinga l'edat que tinga (o que vulga aparentar tindre) és en el fons una criatura. I ens comportem com criatures. I plorem com criatures (encara que a amagades del món, però tots plorem i agafem rabietes. No ho neguem, per favor). Vull ser un botó de camisa de mudar. De les camises de diumenge. Eixa sí que és una bona vida: treballar una vegada a les mil (perquè tots els diumenges l'usuari no gasta la mateixa camisa); conviure amb colonia i perfums; fer-me amiga d'altres botons, camises, pantalons i roba que tinga l'usuari al seu armari o calaix;... tot són ventatges.
Però com no puc ser un botó d'una camisa de mudar, em conforme amb ser una persona irracional. Al menys ho admitixc. Merda! Admitir-ho és símptoma de racionalitat? Aleshores no vull ser una persona irracional? O sí? O no? A fer la mà. Sóc jo i qui no em vulga, que em canvie (i que em done alguna cosa a canvi ja que estem com a indemnització per haver aguantat eixa persona durant tant -o no tant- de temps... i perquè la situació econòmica no és bona i hem de sobreviure. Crec que també li deuriem donar alguna cosa a la Crisi a canvi... Senyora Crisi, endus-te a Rajoy, a Bárcenas o a la Peggy eixa i ens deixes en pau... tracte fet?).
*Actualitze perquè el senyor Jordi m'ha dit que els guions llargs es posen amb Alt + guió. Crec que sóc jo perquè al blog tampoc em funciona... #patantecnològica
*Actualitze perquè el senyor Jordi m'ha dit que els guions llargs es posen amb Alt + guió. Crec que sóc jo perquè al blog tampoc em funciona... #patantecnològica
divendres, 14 de juny del 2013
138.
Totes les paraules que ens han deixat marques sota la pell, amagades com un tatuatge immune al pas del temps. Tornen a sentir-se vives i ballen, estiren l'epidermis, volen eixir. Dansen per tot el cos i et recórren l'espinada. Baixen suaument com les gotes d'una dutxa d'aigua freda a mig estiu. S'emplenen de dualismes intel·lectuals.
dijous, 6 de juny del 2013
137.
No sé on vaig llegir aquesta frase:
No intentem decidir per endavant com "han de ser" les coses. Mirem primer com són.
I crec, sincerament que té una raó infinita (vulguem donar-li-la o no). Les persones ens encabotem en posar ordre a les nostres vides plenant-nos d'allò que ens agradaria que fóra i com ens agradaria que fóra; però no volem veure com és allò en aquest precís instant. No podem visionar el futur. No podem saber com van a succeir els fets, el que van a dir les persones o com anem a reaccionar davant d'una situació. Tot és imaginació nostra (que potser ens puga jugar una mala passada, o no). El quid de la questió és que tenim unes ulleres que són opaques per al present però translúcides (o completament transparents) per al futur. Quina mena de genis creiem que som?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)