dilluns, 28 d’octubre de 2013

148.

Escriure't entre les línies d'un diari.
Perquè no tinc cap fulla a mà
i se m'escapen les paraules;
i volen;
i viuen entre les lletres de tinta.
Unes impressions que narren notícies d'actualitat.
Naveguen entre bombardejos a Síria
i crisis econòmiques mundials
que es ressegueixen sense fi
en un cicle viciós de corrupció i censura,
i polítics traïdors i mentiders. Infames.
Tu envers la realitat,
l'odiosa realitat de tota la gent que no s'estima.
No tinc fulls en blanc. Millor així.
Si algú rellegeix aquest diari que deixaré,
minuciosament plegat, a la cafeteria
trobarà millorada la subjectivitat.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

147.

S'accentuava el temps i les coses a fer. Massa marejos, massa històries. No hi havia temps per viure, per escriure, ni per riure. Res de temps. Gens de temps i gent de temps. La gent era un rellotge d'arena que voltejava tots els dies i mai s'aturava. No podien detindre el pas d'aquells granets al compartiment inferior. Era la llei de la gent-rellotge. I quan trobaves quatre segons per ser tu mateixa, les paraules no eixien de la teua ment, per la teua boca i per les teues dents. Ni corrien impetuoses per fer que els dits besaren les immòbils tecles d'aquell piano (que neològicament gosaven en dir-li teclat). Què no feia música igual? No marcava els ritmes i les respiracions de la gent? Com quan aguantes la respiració mentre escrius perquè tens por que algun sospir s'enduga les paraules que pensaves escriure i que ja s'han esvandit.

divendres, 4 d’octubre de 2013

146.

S'alçava el matí. Un altre dia gris. Ja era hora. Portava quasi mig mes esperant els núvols i la pluja. Però veia que tot era una mentida. Una il·lusió per poder començar els dies amb la força que corresponia i que li faltava ara mateix. Sabia que passat el migdia tornaria a lluir el Sol, o no, però que la xafagor i la humitat tornarien a fer-se presents. Apegaloses. Estúpidament apegaloses. Enganxoses. I els abrics, les bufandes i els guants, les calces i els calcetins grossos no vindrien mai perquè un canvi climàtic volia introduir-nos a un bou de Falaris.