97.

Plovia i en cada gota de pluja es veia reflexada. Eren com xicotets espills que li mostraven diferents cares i distintes realitats. Eixes gotes eren les tessel·les d'un mosaic al qual tot el món li deia vida però que ningú s'havia parat a analitzar. Mirava com lliscaven i s'esmunyien finestra avall en aquell solitari paisatge del carrer desert per l'oratge. Desert pel temps, que s'escolava. S'esmunyia de les mans de l'humanitat. 

96.

Conta una llegenda que les nits que no pots dormir els teus somnis es reparteixen pel món i es fan realitat. "Tant de bo que fós realitat", s'impacientava pensant-hi mentre pegava voltes al llit navegant en les ombres de la seua habitació buscant a les fosques l'agulla i el fil per cosir-se la son. Mai havia cregut que poguera arribar a aconseguir tots els reptes que s'hi proposava. Tots els seus somnis s'esfumaven amb el pas del temps.

Però  aquells somnis es van fer realitat quan va oblidar que eren somnis.

95.

Cap de setmana alternatiu. Cap de setmana per pensar, morir de fred i morir enduts pel vent (com les paraules que no s'escriuen). Cap de setmana reflexiu (com els pronoms). Cap de setmana per perdre's per la muntanya i pels racons més amagats de la nostra ment. Cap de setmana interessant.

"No tengáis, pues, miedo a la gente. Porque nada hay secreto que no llegue a descubrirse ni nada oculto que no llegue a conocerse"

POR

Por. La por de les pors. La por més temuda és la por més inconscient. Aquella és la por que tenim però no sabem a qui o a què. Aquella por ens paralitza. Aquella por que ens sorprén i ens debilita més del que haviem pogut arribar a imaginar. És la por que tenim. És una por que no podem descriure, no li podem posar nom perquè, si aconseguirem posar-li'n, ja l'hauriem vençut. Almenys, l'hauriem descobert. El nom ens dóna l'essència de les coses. Una vegada tenim el nom, tenim tot el poder possible sobre elles. Per això, quan coneguem a les persones, els preguntem el nom. Les interioritzem i fem que formen part de la nostra vida. Per això, quan aconseguim posar-li nom a la nostra por, ja ens estem enfrontant a ella. La por és la resposta a allò sense respostes. La por és la resposta al desconegut. Quina és la teua por? Et preguntes incansablement quan vius moments de pànic. En primer lloc, pensem pors externes: coses, persones, objectes o situacions a les quals no sabem enfrontar-nos. Però hi ha pors més enllà de les pors externes. S'amaguen les pors internes i les pors inconscients. 

Les pors són pedres a dintre les sabates. Si, podem caminar amb elles, podem fer el camí i recórrer quilòmetres de sendes, i quilòmetres de vida. Però ens omplim els peus de llagues i cada vegada és més difícil i costa més avançar. Per aquest motiu, caldria parar-se a la vora del camí. Parar-se a descansar, a atrevir-se, a arriscar-se a treure'ns les sabates i les pedres. Esperar a que es curen les ferides, tornar-nos a calçar i seguir endavant. És la por. POR en majúscules. I les ganes de trobar-nos interiorment. Perquè la por, la POR apaga els fanals i llanternes en la nit i ens deixa a les fosques sense saber per on hem de continuar. I més ens val tornar a encendre un foc amb calma. Coste el que coste. I encendre'l enmig de la senda en la nit, per il·luminar els altres. (I potser eixa llum siga una paraula, una mirada, un somriure o un gest).

"Mires llibres d’amagat, busques claus de llocs tancats 

Investigues les històries que s’amaguen en les coses... "

94.

Sóc una somiatruites, visionària, quimèrica, utòpica, utopista, idealista. Per això, per tornar-me la calma, per trobar la pau interior, per donar destells d'assossec. I la quietud de la mar per a que no bullga com cassola al forn. Buscaré i escriuré diccionaris d'aforismes. Els desfaré a poc a poc i penjaré les paraules que buscava pel sostre i per les finestres i les diré en veu alta per tornar-me a construir. Reconstruccions després d'una guerra (dins d'una gerra).

Inventa't un món nou.

93.

Estava a punt de provocar un tsunami. S'intentava relaxar, però no podia. Volia ser el riure d'un bon de matí, però no podia. Aleshores, es va trobar una caixeta menudeta i va tenir la genial idea de omplir-la de totes les coses que estaven a punt de vessar (i besar). Una vegada ja plena, la va tancar amb pany i clau i la va guadar en el racó més fons i amagat de l'armari dels sentiments. Va posar-se una cançó que l'animava. Va agafar un pot de pintura i va dibuixar-se un somriure. Acabava de descobrir que, malgrat que veia el món de color obscur, si caminava més detingudament, podia distingir els colors de l'arc de Sant Martí. I si arraulia els ulls, distingia la magnífica paleta de colors d'un pintor. Això li va donar els ànims per agafar el pot de pintura i, amb un pinzell (i sense que la gent se n'adonara), pintar en cada ànima que es trobava (i amb la que parlava) un somrís. I aquell somriure pintat feia que la persona esclatara a riure de pessigolles instantàniament (i l'obligava a oblidar la letàrgia de la seua solitud i de les seues penes).

92.

Pujava la música pel meu cos. No volia pensar en res i no sabia com distreure'm. Em recorria tota. Em feia seua. M'impregnava tota la pell a cada fusa, acompasada per l'aire solitari d'una habitació buida i plena de desitjos que no s'acomplien. Plena d'esperances. La música m'anava fent seua. M'havia enamorat de la vida; i la vida, s'havia enamorat de mi. M'agradava viure, riure i sentir-me segura dels reptes que, sense adonar-me'n, m'hi proposava cada dia. I m'agradaven les maduixes. I els camps de maduixes. I els ametllers. I els ametllers en flor. 

91.

"Por lo tanto, no había falsedad en mis palabras. Qué me importaba haberla conocido un día antes o habérmela topado docenas de veces en un elevador: la amaba porque la intuía, porque la imaginaba, porque era perfecta, maravillosa, porque así me daba la gana que fuera y porque así lo era. [...] Fui a por dos copas y me sonreí al pensar que seguíamos hablándonos de usted."

Cuentos de hadas amorosas y otros textos - René Avilés Fabila

Feia filigranes amb els seus somnis i malabars amb converses que quedaven a mitges. Aquelles converses que deixaven caure coses, dient sense dir, per veure si cola o no, i s'immolaven elles mateixes ferides per les paraules. Ningú sabia a que atendre's i buscava incansablement el desig de saber per què i de conèixer la veritat. N'era d'especial? Tots som especials, es repetia continuament mentre repassava el surrealisme d'aquell somni on acabava de viure en la magnificència de la nit. Es guaria de les il·lusions perquè ja se li havien esmicolat un munt de vegades i no volia tornar a fer castells de cartes.

"Veure mar des de muntanya mel a flor d'ametller"

90.

"Cal haver desitjat molt una cosa abans de tenir-la perquè sigui nostra. Res del que aconseguim sense esforç no ens pertany. Tot el que ens cau del cel ens esclavitza; quan ens mirem la vida a través d'allò que només sabem donar per descomptat ens tornem miops i intransigents."

Enric Vila

La seua casa posseïa una gran biblioteca plena de prestatges. Cada prestatge pertanyia a un membre de la seua família (de tots els temps i de tots els noms). En cada prestatge s'hi disponien un munt de llibres en blanc on, cadascú d'aquella grandiosa genealogia, havia escrit el pas dels seus dies. Cada llibre disponia de 365 fulls (i als anys de transpàs se'ls enganxaven pàgines vermelles). Tots els membres de la familia havien escrit la seua vida. No existien pudors ni vergonyes perquè, una de les moltes normes, i la primera de totes era "no fer normes", era no obrir els llibres dels familiars vius (és clar que els llibres dels prestatges dels familiars del passat si que hi eren accessibles i, més d'una vegada, havien descobert els secrets turbulents que ocultaven). 

Havia estat remirant-se els seus últims escrits, cada vegada amb lletra més inestable, menys uniforme, més ràpida. Havia contat les coses tal i com passaven, les havia escrit amb aquell mateix ritme. Havia fet que la seua caligrafia fóra testimoni i descriptora dels esdeveniments que narrava en ella mateixa. Havia donat forma a la seua vida amb les seues propies paraules. S'havia fet mal, molt de mal, per escriure amb aquella rapidesa. S'havia fet tant de mal que va decidir que a partir d'aquell moment escriuria el full del dia corresponent amb molta tranquilitat. Va decidir que anava a escriure espaiet, amb lletra de diumenge (com si tots els dies foren diumenges). Va decidir que anava a escriure espaiet. Espaiet i amb bona lletra.

89.

Moltes (massa) vegades, ens deixem portar per la situació, pel moment, per eixe cúmul de factors que ens sobrepassen (i ens exploten a la ment) i diem coses i actuem com no voliem (ni teniem pensat) fer-ho. Per això, i malgrat que m'he repetit mil milions de vegades que mai ningú s'ha d'arrepentir del que fa o diu perquè en algun moment ha volgut fer o dir allò pel qual ara s'arrepenteix, jo no em senc bé i m'arrepentixc d'haver-me deixat portar pel moment i per tota la ràbia que havia anat acumulant. Potser és perquè no vull deixar anar els sentiments. Tinc por de perdre'ls perquè sé que pot ser el boomerang no torne i em quedaré d'empeus esperant infinitament mentre em petrifique immòbil, incorrupta, inexpressiva. Pot ser és que no sé afrontar-me al món i que tot em ve ben gran... o pot ser és que no sóc ni seré com he volgut ser, ni com m'havia imaginat que seria, ni com ningú hauria pogut arribar a imaginar-me. Pot ser és perquè amb el temps, les aigües tornaran al seu lloc plenes de tot allò que han arrasat en plena tempesta i la calma tornarà a governar impetuosament.

VIDA, SINÓ 

Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.

M’agradaria escriure la guia de València.

Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,

monuments impasibles, les pedres en cos i ànima,

els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,

l’amable biblioteca llatina del Magnànim,

sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,

on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,

on per primera volta et va besar un home,

i aquell home era jo, segons em deies tu,

i tu i jo tant contents, visca València, visca!

Criatura llunyana, criatura en dissabte,

què seria de tu? Gerswhinn et va cantar,

et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.

Les trompetes de Gerswhinn duien anys anunciant-te,

i el món no tingué mai tecnicolor

que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,

aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,

i els anuncis de roba íntima de les dones

convertint els solars en consolats d’amor.

Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar

un dia qualsevol. Potser hauràs parit

tres o quatre vegades i algun avortament;

potser amb el teu home, cerimoniosament,

prengues el sol plausible del diumenge pel parc.

Potser no ens direm res –què ens hauríem de dir?-

i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele

el dinar en la taula, i t’escriuré un poema

que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,

però on evocaré els teus béns, aquells dies,

la teua brusa oberta, la teua boca oberta

davall un bes enorme, apressant, extensíssim,

el primer bes d’un home, mare, que vas rebre.

Oh la satisfacció instantània del mascle!

Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi.

(Vicent Andrés Estellés - Llibre de Meravelles)

88.

Va patir i sofrir en la seua pell tant de dolor que tota se li queia a trossos. El seu cos era com un pergamí abandonat en l'humitat del racó més tenebrosament fúnebre d'un monestir medieval i no volia continuar així. Aleshores, va pensar que, per a que el món deixara de fer-li mal, es faria una cuirassa i no deixaria que res li tornara a fer cap rascadeta, ni tornarien a defallir-li la ment i les paraules, ni les cames tornarien a fer-li figa... però li costaria tornar a mostrar-se al món amb aquella confiança caratcerística que li il·luminava l'aura.

87.

"Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes"

86.

Es va despertar plena d'un neguit insaciable. Havia somniat, sabia que ho havia somniat i recordava perfectament com, per art de màgia, li havien tret la boca i el nas, li havien cosit les orelles i l'havien deixada com un maniquí amb ulls glaçats. D'un bot, es va posar de peu i va córrer per mirar-se a l'espill. Quan va arribar davant del seu reflex els seus ulls es van plenar de llàgrimes d'histèria i por. Intentava cridar, però no podia mentre s'ofegava en els crits que no eixien de la seua boca. No tenia ni boca ni nas. Tampoc tenia orelles. El seu somni s'havia fet realitat. De vegades, els somnis (i els malsons) es fan realitat.

85.

"Ahora comprendo que siempre habrá quien haga frente a sus miedos... y siempre habrá quien huya de ellos"

Per a què allargar les coses? La veritat, quan alguna cosa està clara (i més que clara), val la pena enfrontar-se a ella perquè, les coses poden fer mal si es tallen en sec, no vaig a dir que no, però si s'allarguen, encara en fan més. Quan una porta no es tanca i es deixa entreoberta, aquell qui es queda dintre l'habitació espera, sense saber a què atendre's, a que la porta acabe de tancar-se o s'òbriga. Espera i desespera mirant aquella porta quan, una vegada tancada, podria haver buscat la finestra  o porta corresponent (d'allò de "cuando una puerta se cierra, una ventana se abre" o "cuando una puerta se cierra, otra se abre"); i una vegada oberta del tot, podria haver seguit endavant tal i com estava.