dimecres, 16 d’abril de 2014

155.

M'he acostumat a no escriure. Mentida. Si escric, però no escric per mi ni per gust. Sempre escric pels altres (bàsicament pels professors de la universitat). Però m'he deixat endur, pot ser, per l'estrés de no tenir-me a mi mateixa com un reflex del que sóc. I de sobte tot s'atura i ens plantegem d'on venim i d'on vénen els monstres. De nit, de vegades s'assomen, però, com que no tinc ni l'ordinador ni un paper a prop, s'esvaeixen amb la son... i malgrat prometre'm infinitament que vaig a recordar-ho, a l'hora de la veritat sols queda l'anhel de saber que, en algun moment, a la meua memòria, hi havia hagut una llum tan menuda i insignificant que ha tornat a reviure'm, en l'obscuritat dels dies d'àrab, d'alemany i de traduccions que perden el sentit jurídic.

dilluns, 10 de febrer de 2014

154.

Voldira acabar amb el temps, i somniar. Córrer nua pels carrers deserts i llençar-me a les fonts, d'aigua freda sota el Sol candent i dibuixar al terra, històries... Perdre'm en la nit, navegant sobre punts volats en una bagatel·la el mar... i estirar dels fils que pengen de les estrelles i engronxar-me de puntelletes com aquells artistes del circ que fan acrobàcies aèries. Muntar sobre quàdrigues de cavalls daurats i dormir entre els exòrics llençols d'una selva amazònica.

I poder escriure...

dissabte, 11 de gener de 2014

153.

Els exàmens desperten la creativitat. I això no ho pot negar ningú. I qui m'ho negue, que em deixe veure els seus apunts (i veuré que estan com els meus; ho sé, no em podeu enganyar: escrits per les vores i pels marges... com si aquelles línies et portaren vora riu i caminant caminant arribares al mar...). Ho passe fatal. Els odie. Sempre m'he preguntat per què fan exàmens si realment hi ha millors formes d'avaluar. I em jugue el coll a que no ho passaria tan malament (perquè no pots estar un mes així... amb l'angúnia d'aprovar o no... i saber-t'ho tot, arribar a la convocatòria i quedar-te en blanc).

L'única cosa que els agraïsc de tot cor és la creativitat. Perquè em fan escriure. I sense voler, ja he pensat tantes històries -i tants poemes més que m'han vingut al cap-; i totes les reflexions filosòfiques que mereixen ser emmarcades a les parets de ma casa... com qui penja fotografies. Ben mirat, també són reflexos de la meua persona, no?