dimecres, 16 d’abril de 2014

155.

M'he acostumat a no escriure. Mentida. Si escric, però no escric per mi ni per gust. Sempre escric pels altres (bàsicament pels professors de la universitat). Però m'he deixat endur, pot ser, per l'estrés de no tenir-me a mi mateixa com un reflex del que sóc. I de sobte tot s'atura i ens plantegem d'on venim i d'on vénen els monstres. De nit, de vegades s'assomen, però, com que no tinc ni l'ordinador ni un paper a prop, s'esvaeixen amb la son... i malgrat prometre'm infinitament que vaig a recordar-ho, a l'hora de la veritat sols queda l'anhel de saber que, en algun moment, a la meua memòria, hi havia hagut una llum tan menuda i insignificant que ha tornat a reviure'm, en l'obscuritat dels dies d'àrab, d'alemany i de traduccions que perden el sentit jurídic.