tag:blogger.com,1999:blog-33942780564833190742024-03-13T05:04:22.091+01:00Arran de terra, tocant el cel.sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.comBlogger157125tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-42931321486172087412017-11-07T09:46:00.003+01:002017-11-07T09:46:46.309+01:00157.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="text-align: justify;">De vegades ens tenim presents i ens deixem portar. No volem mirar enrere ni volem avançar. Les paraules, les sensacions, tot. No volem posar punt i final. I és el que em passava a mi. Volia actualitzar, no trobava el moment, pense que és millor continuar a un altre blog i, per això, no és un punt i final, ho promet. És un punt i coma, un punt i a part si m'apreteu molt, però després de dos anys sense actualitzar el blog he trobat el moment per dir que ho he decidit. No el tancaré, el mantindré. Malgrat tot, em canvie de blog definitivament. Quan tinga més detalls, actualitze l'entrada. Ens llegim.</span></div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-40510616722223212502015-01-11T00:07:00.004+01:002015-01-11T00:07:43.638+01:00156.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Torne, de rebot, pensant en canviar-me el blog, intentant començar de nou, de zero... i no puc desfer-me de tot allò que ja tinc caminat i que ja tinc embastat. No vaig a prometre que tornaré a escriure, com ha m'he fet tantes vegades... em vaig a prometre que seré, i així, de segur que escric (no per falta de ganes, falta de temps, de pensaments i de menjades de cap, encara que estic perduda per una ciutat que no és la meua).</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/TuT1X0lwjqk?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 21.5999984741211px;"><span style="color: red; font-size: xx-small;"><i>Robot eficient, més intel·ligent</i></span></span></div>
<span style="color: red; font-size: xx-small;"><i><span style="font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 21.5999984741211px;"><div style="text-align: right;">
<span style="line-height: 21.5999984741211px;">que sa gent i de molt,</span></div>
</span><span style="font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 21.5999984741211px;"><div style="text-align: right;">
<span style="line-height: 21.5999984741211px;">sa computadora amb un segon sumarà</span></div>
</span><span style="font-family: Arial, Verdana, sans-serif; line-height: 21.5999984741211px;"><div style="text-align: right;">
<span style="line-height: 21.5999984741211px;">totes ses estrelles d’aquest món.</span></div>
</span></i></span></div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-89333954388079615642014-04-16T20:15:00.000+02:002014-04-16T20:15:11.566+02:00155.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
M'he acostumat a no escriure. Mentida. Si escric, però no escric per mi ni per gust. Sempre escric pels altres (bàsicament pels professors de la universitat). Però m'he deixat endur, pot ser, per l'estrés de no tenir-me a mi mateixa com un reflex del que sóc. I de sobte tot s'atura i ens plantegem d'on venim i d'on vénen els monstres. De nit, de vegades s'assomen, però, com que no tinc ni l'ordinador ni un paper a prop, s'esvaeixen amb la son... i malgrat prometre'm infinitament que vaig a recordar-ho, a l'hora de la veritat sols queda l'anhel de saber que, en algun moment, a la meua memòria, hi havia hagut una llum tan menuda i insignificant que ha tornat a reviure'm, en l'obscuritat dels dies d'àrab, d'alemany i de traduccions que perden el sentit jurídic.</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-63049427007020394672014-02-10T08:55:00.001+01:002014-02-10T08:55:49.903+01:00154.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Voldira acabar amb el temps, i somniar. Córrer nua pels carrers deserts i llençar-me a les fonts, d'aigua freda sota el Sol candent i dibuixar al terra, històries... Perdre'm en la nit, navegant sobre punts volats en una bagatel·la el mar... i estirar dels fils que pengen de les estrelles i engronxar-me de puntelletes com aquells artistes del circ que fan acrobàcies aèries. Muntar sobre quàdrigues de cavalls daurats i dormir entre els exòrics llençols d'una selva amazònica.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I poder escriure...</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-92121653762341579202014-01-11T20:50:00.002+01:002014-01-11T20:50:16.665+01:00153.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Els exàmens desperten la creativitat. I això no ho pot negar ningú. I qui m'ho negue, que em deixe veure els seus apunts (i veuré que estan com els meus; ho sé, no em podeu enganyar: escrits per les vores i pels marges... com si aquelles línies et portaren vora riu i caminant caminant arribares al mar...). Ho passe fatal. Els odie. Sempre m'he preguntat per què fan exàmens si realment hi ha millors formes d'avaluar. I em jugue el coll a que no ho passaria tan malament (perquè no pots estar un mes així... amb l'angúnia d'aprovar o no... i saber-t'ho tot, arribar a la convocatòria i quedar-te en blanc).</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
L'única cosa que els agraïsc de tot cor és la creativitat. Perquè em fan escriure. I sense voler, ja he pensat tantes històries -i tants poemes més que m'han vingut al cap-; i totes les reflexions filosòfiques que mereixen ser emmarcades a les parets de ma casa... com qui penja fotografies. Ben mirat, també són reflexos de la meua persona, no?</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-72556671836092909662013-12-28T17:32:00.002+01:002013-12-28T17:32:33.113+01:00152.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
El pas del temps és una cosa que em porta de cul. I em porta de cul, com em podria portar de cap perquè en cap cap cap el que cap en el temps i això em preocupa barbaritats. Barbàries de barbaritats. Barbàries barbàricament plenes de barbarismes barbaritzats. Arriba Sant Silvestre. Sempre m'ha sembrat que "Silvestre" era "sinistre", no sé perquè (suponc que és pel joc de paraules, però ni idea). Parle de Sant Silvestre perquè és l'última nit de l'any... i quan comencen a aproximar-se aquestes dates, la gent fa una reflexió profunda (més que "profunda" diria "pesada") en la qual tots els anys es repeteixen tant els mateixos esquemes com els mateixos comentaris: "aquest any ha sigut molt especial perquè he conegut a molta gent, he viscut molts bons moments, he <i>blablablà,</i> he <i>blublubú</i>, me n'he anat a la muntanya, he anat no-sé-on,... i mil milions de coses més. Material? Moral? No sé. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La cosa és que he arribat a la conclusió de que no tinc por al pas del temps, ni a fer-me major, ni a ninguna d'eixes històries per a no dormir. Al que realment tinc por és a l'oblicord, que és a l'oblit i al record. És a dir: tinc por a oblidar coses que considere importants, a tindre tants records que només podré viure en el passat i a recordar coses que preferiria oblidar. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Però tornant al Sant Silvestre i a la conclusió de l'any... només puc dir que m'agrada la meua vida. Així com és. L'única cosa que em sap mal és que, més d'una vegada, les persones que deurien recolzar et deixen de costat i aquells als qui no deus res apareixen i et dónen tot el que necessites. Doncs això. Gràcies a cadascun de vosaltres. Ja siga si vos pertoca alguna cosa bona com alguna dolenta (ja conegueu allò de "mantén cerca a tus amigos, pero aún más a tus enemigos"). Doncs això. A tu, que si llegeixes açò per algun motiu serà (ja siga perquè has entrat alteatòriament, perquè t'he punxat jo per a que entres, perquè eres un cotilla i no pots viure sense mi -Anade, t'he pillat peazo de stalker-,...) Gràcies per formar part de la meua vida.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Altres punts:</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<ol>
<li>No podia acabar l'any sense escriure.</li>
<li>Com me'n vaig al Festivern no ho podia escriure més tard.</li>
<li>Vull donar-li les gràcies especialment a la meua senyora mare (que sé que em llegeixes a amagades, a tu també t'he pillat peazo de stalker) perquè em va portar al món i a tota la gent que em fa somriure.</li>
<li>També vull donar-li les gràcies a eixa persona que és especialment despistada. Per traurem un somriure cada matí.</li>
</ol>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-3927938223715326272013-12-10T19:37:00.000+01:002013-12-10T19:37:24.870+01:00151.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Aleshores venia la por a la mort. No sé perquè hem de tindre por a la mort, por a dormir per sempre. Por per viure eternament al món dels somnis. Sempre volem somniar, creem altres realitats per poder suportar aquesta anguniosa vida dins d'una "realitat" que sembla un malson. Però després tenim por a la mort. Por a morir, o por de saber que els nostres éssers estimats, aquells que han arribat a compondre les nostres vides com les tessel·les d'un mosaic?</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-66678926403497493902013-12-04T13:24:00.001+01:002013-12-04T13:24:20.929+01:00150.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Estic trista. Veig com passa el temps i no puc evitar evocar records. Per què hem de crèixer tan ràpid? Per què a la que ens n'adonem estem ja quasi acabant la universitat? Per què sé que a la que em despiste em vaig a plantar ja amb 40 anys? Tinc <i>saudade </i>que és intraduïble. Tinc saudade del pas del temps. tinca saudade del viscut. Tinc saudade, perquè sé que no sóc ningú en aquest món i passaré jo, com han passat tants altres. Tot seguirà igual, amb el pas del temps imparable... i em perdré en una espiral de realitats.</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-18083515656629954652013-11-11T17:32:00.000+01:002013-11-11T17:32:04.720+01:00149.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
No hem de tindre por als somnis... i encara menys a somniar. Sobretot, si vius en una vall de cansament i de son on se't tanquen els ulls tots els dies a tots els minuts i no saps perquè. I sents com el cos et demana descansar. I vols dormir, però no pots més que estirar-te al llit amb els ulls tancats i pensar, i imaginar. I quan menys t'ho esperes, sona el despertador. És més fàcil dormir de costat, amb la teua respiració al meu clatell. S'esbufen els malsons.</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-24867830855264301522013-10-28T13:31:00.001+01:002013-10-28T13:31:28.886+01:00148.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
Escriure't entre les línies d'un diari.<br />
Perquè no tinc cap fulla a mà<br />
i se m'escapen les paraules;<br />
i volen;<br />
i viuen entre les lletres de tinta.<br />
Unes impressions que narren notícies d'actualitat.<br />
Naveguen entre bombardejos a Síria<br />
i crisis econòmiques mundials<br />
que es ressegueixen sense fi<br />
en un cicle viciós de corrupció i censura,<br />
i polítics traïdors i mentiders. Infames.<br />
Tu envers la realitat,<br />
l'odiosa realitat de tota la gent que no s'estima.<br />
No tinc fulls en blanc. Millor així.<br />
Si algú rellegeix aquest diari que deixaré,<br />
minuciosament plegat, a la cafeteria<br />
trobarà millorada la subjectivitat.<br />
<br /></div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-11411599286347612332013-10-23T10:33:00.000+02:002013-10-23T10:33:13.792+02:00147.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
S'accentuava el temps i les coses a fer. Massa marejos, massa històries. No hi havia temps per viure, per escriure, ni per riure. Res de temps. Gens de temps i gent de temps. La gent era un rellotge d'arena que voltejava tots els dies i mai s'aturava. No podien detindre el pas d'aquells granets al compartiment inferior. Era la llei de la gent-rellotge. I quan trobaves quatre segons per ser tu mateixa, les paraules no eixien de la teua ment, per la teua boca i per les teues dents. Ni corrien impetuoses per fer que els dits besaren les immòbils tecles d'aquell piano (que neològicament gosaven en dir-li teclat). Què no feia música igual? No marcava els ritmes i les respiracions de la gent? Com quan aguantes la respiració mentre escrius perquè tens por que algun sospir s'enduga les paraules que pensaves escriure i que ja s'han esvandit.</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-16380421495742208432013-10-04T08:47:00.000+02:002013-10-04T08:47:11.536+02:00146.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
S'alçava el matí. Un altre dia gris. Ja era hora. Portava quasi mig mes esperant els núvols i la pluja. Però veia que tot era una mentida. Una il·lusió per poder començar els dies amb la força que corresponia i que li faltava ara mateix. Sabia que passat el migdia tornaria a lluir el Sol, o no, però que la xafagor i la humitat tornarien a fer-se presents. Apegaloses. Estúpidament apegaloses. Enganxoses. I els abrics, les bufandes i els guants, les calces i els calcetins grossos no vindrien mai perquè un canvi climàtic volia introduir-nos a un bou de Falaris.</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-55538414330916426352013-09-30T09:21:00.001+02:002013-09-30T09:21:16.912+02:00145.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Mai havia pensat que era especial. Sempre s'havia sorprés per com la gent arribava a destacar i a fer-se notar només canviant uns detalls de la seua vida. Es va tancar al seu món... i aleshores va començar a pensar que feia coses úniques. Coses que altra gent també havia fet però que ara quasi ningú feia. Això cansava més del que havia arribat a pensar mai; i s'adormí. Quan es va despertar, els eons havien passat, l'univers havia canviat i d'ella sols quedava el que sempre havia sigut en essència; guardat a un frasquet de vidre sense etiquetar per algun dels prestatges on Déu havia guardat tots els extractes de la humanitat. Fins que un altre Big Bang els desordenara, trencara i les essències tornaren a errar en la immensitat de la nit.</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-84077695402249928512013-09-19T16:43:00.001+02:002013-09-22T22:48:52.222+02:00144.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
La rentrée. Què be sona en francés! Potser molta gent no tinga ganes de tornar als llocs de treball o d'estudi; potser altres estiguen esglaiats i morts de por pel canvi que suposarà passar per fi a primària, a secundària, a batxillerat, a la universitat, a començar a treballar... o a sumar-se al gran nombre d'aturats que regenta aquest país. Cadascú viu amb una intensitat diferent la seua vida i els seus canvis, o no tan canvis, però el que és ben cert és que cada dia l'hem d'afrontar amb el nostre millor somriure i amb totes les nostres ganes per ser feliços, per lluitar i per canviar el nostre món més proper.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Aquesta setmana he tornat a les classes a la universitat. No estic trista, ni res d'això -bé, potser d'una forma diferent a la que molta gent s'imagine, perquè no m'agrada que el temps passe tan ràpid. Ben al contrari. Tenia ganes de tornar a retrobar-me amb la gent, a tindre eixes converses que són úniques per a mi, a fer alguna cosa de profit durant el dia, a proposar-me reptes, a agoviar-me a principi de curs i, sobretot, tenia ganes de tornar a caminar per València.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Tornem. Retornem als inicis un any més. Per fer-nos un any més majors. Per poder arribar a la vellesa, poder-nos girar i poder recordar i ordenar la nostra vida. I poder assegurar-nos que l'hem viscut amb tanta intensitat que fins i tot els moments més tristos tenen una llum tènue que els il·lumina joiosament. Després d'un mes i mig i d'haver abandonat el blog més del que m'agradaria, també hi torne. I espere no abandonar-lo com he fet aquest estiu, que ja forma part del nostre passat.</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-23001926712002911612013-08-01T15:45:00.001+02:002013-08-06T20:53:46.893+02:00143.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: right;">
<i>"Que ens se n'anem al campament</i></div>
<div style="text-align: right;">
<i>tornar a vore a la gent</i></div>
<div style="text-align: right;">
<i>no em digues que tu no véns</i></div>
<div style="text-align: right;">
<i>que si faltes em fa pena"</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
<div style="text-align: justify;">
Aquella cançó començava a resonar-me al cap. Encara faltaven uns quants dies per a que ens n'anàrem de campament als Pirineus, però no podia llevar-me-la del cap. Preparar, pensar jocs, proves, les oracions i els temes a tractar,... tot era un cúmul, i com sempre abans dels campaments, anàvem aigua al coll. En el fons tenia por d'endinsar-me una altra vegada en aquella aventura. El 2007 ja haviem visitat el parc natural del Cadí-Moixeró i aquella vegada vaig patir molt a l'hora de fer les marxes. Em resultarien igual de dures? Seria jo qui hauria d'anar donant ànims als demés? Tot estava per veure.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Comença l'autobús a moure i el silenci de les set del matí amagava les emocions que començaven a aflorar del nostre interior. Sis hores de viatge i començaria un nou repte en la nostra vida. Sobretot perquè arribàrem i estava plovent. Res de montar tendes. Res de res. Diluvi universal (i això que els trons i els rellamps del diumenge encara no s'havien deixat veure). Però resultà que la frase "mai res acaba així com comença" va ser real.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Reviure aquells paratges que anava redescobrint amb la mirada. Sentir el tacte de la muntanya i voler cartografiar-la amb les meues mans, alçades, a la llunyania. Ganes de tocar el cel amb les puntes dels dits a més de 1900 metres d'altura. Veure el cel pintar-se de colors deixant eixir una enorme lluna taronja que semblava un far indicant un port. Estrelles, fugaces, que surcaven el cel com els vaixells trenquen les ones. Riures i rialles que omplien els moments més obscurs de la nit (i els moments més tràgics d'aquells dies de tempestes d'estiu). Veure un llamp caure prop i sentir com tremolava la terra. Caminar fins deixar-se l'alé i superar-te a tu mateix. Animar als que defallien. Entretindre's amb objectes amb els que mai hauries pensar passar més d'un parell de minuts (jugar al mil objectes durant quasi mitja hora amb una ansa d'un poal d'aigua). </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Paraules inventades. Frases que continuaven resonant amb els dies, de boca en boca. Espectacular. Una meravella. Mireu quina serpeta! Respireu l'aire de la muntanya. "To lijitos"... i aleshores es callen per sempre recordant que és l'última vegada que les vas a escoltar en eixe context, després de dotze anys portant-les al llom. Els pèls de punta i guardar l'espígol per a ocasions especials. Plors i desconsòl. I les peticions i accions de gràcies i perdó entonades junt a un bona nit que acaba marcant un compàs al nostres cors per sempre. Gràcies.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLPyH0er0kdgDv4yQcua1PXfeBPvOisUxRD3TpZCAPvzOIuwWc4CjWGbrlF152thVSBAGb8ReKpYkLtsXfvlF3EBMIXGzE3jq3QIBk7jbbvrJjhXdqJiW7iMFByRuaos_DFzx95CMd-gtt/s1600/piricampenc.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="70" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjLPyH0er0kdgDv4yQcua1PXfeBPvOisUxRD3TpZCAPvzOIuwWc4CjWGbrlF152thVSBAGb8ReKpYkLtsXfvlF3EBMIXGzE3jq3QIBk7jbbvrJjhXdqJiW7iMFByRuaos_DFzx95CMd-gtt/s320/piricampenc.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-39850046150789968852013-07-17T09:26:00.003+02:002013-07-17T10:14:19.295+02:00142.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Buscava un text sobre el Donar i va rebre molt més del que esperava trobar:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Què et passa
Ventafocs? Et veig pensativa?<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- És que estic
molt confosa, Fada Padrina, em demanen tantes coses!<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Què et preocupa
ara, videta? Vols que xarrem? Saps que sempre sóc ací per escoltar-te...<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Donar és
estimar i rebre és ser estimat?<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Veig que no
perds el temps... Ai Ventafocs, em sembla que no és tan senzill com això.
Donar i rebre, són dues paraules completament contraposades; i així i
tot, tan complementaries, sinèrgiques...<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Com el ying i
el yang de l’amor?<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>-Escolta’m,
Ventafocs. Estimar és tan egoistament generós que quan dones; quan et dones,
reps amb escreix el que has donat, i la línia que separa el donar i el rebre és
difumina de tal manera que ja no tens clar el què és una cosa i és l’altra.<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Però, Fada
Padrina. No estic segura d’entendre’t. Si jo estime, vull que m’estimen. <o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Tothom
necessita que l’estimen. Si estimes seràs estimada, però potser no de la manera
que tu esperes, ni per la persona que tu esperes. I has de tindre en compte que
s’estima sempre sense esperar res a canvi, si no ja no parlem d’amor.<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Vols dir que he
de donar sense rebre?<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Vull dir que
donar és rebre i que rebre és donar. Que tot el que sents quan estimes és un
regal tan gran, una satisfacció personal tan extraordinària que ja has rebut
amb escreix tot el que has donat. <o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i>Pensa-ho a
l’inrevés, Ventafocs. Quan algú t’estima, en el moment que tu l’acceptes, ja li
dones l’oportunitat de ser generós i de sentir l’efecte de l’amor en tota la
seua esplendor. No és això suficient? Les persones no donen per cobrir deutes o
reben per recaptar el que se'ls ha donat, són lliures. L’amor
no ha de tenir cadenes, no s'ha d’esclavitzar, ha de ser lliure. </i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Crec
que comence a entendre-ho un poc... donar és rebre i rebre és donar. <o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- I, per altra
part, has de tenir en compte que és tan important saber donar com rebre, perquè
quan reps el que t’és donat permets que l’altre estime plenament, i així es
completa el cicle. <o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Quantes coses
per aprendre... em sent tant menuda.<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Tots som menuts
i alhora extraordinaris, no ho oblidis mai, Ventafocs.<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Gràcies per
ser-hi, no sé què faria sense tu.<o:p></o:p></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i><br /></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA"><i>- Gràcies a tu,
estimada. Ja saps que sóc part de tu.</i><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; margin-left: 0cm; margin-right: 0cm; margin-top: 12.0pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; margin-left: 0cm; margin-right: 0cm; margin-top: 12.0pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">(Adaptació del text de: </span><span lang="ES-TRAD"><a href="http://ventafocs-interessant.blogspot.com.es/2013/02/donar-i-rebre.html"><span lang="CA">http://ventafocs-interessant.blogspot.com.es/2013/02/donar-i-rebre.html</span></a></span><span lang="CA">)</span><i><span lang="CA" style="font-family: Calibri; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Calibri;"> <o:p></o:p></span></i></div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-64165117118103010462013-07-17T00:48:00.004+02:002013-07-17T10:00:38.631+02:00141.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
S'havia proposat un repte molt gran que li estava fent malbé la vida. No podia parar d'autocompadir-se de totes aquelles experiències que li havien anat marcant a poc a poc. Creixien estalactites que dentaven la cova de la seua realitat i cada vegada feien més afilada i perillosa l'entrada. Buscava, sense adonar-se'n, tenir una boca de llop per espantar tots els mals i poder gaudir d'una tranquil·litat que poques vegades l'acaronava.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No podia obligar-se a tornar a obrir-se al món; per molt feliç que fóra i per tots els esclats de joia que expandia al seu voltant. No podia fer-ho ni obligar-se a veure amb bons ulls accions, comentaris o situacions que es passaven d'aquella ratlla imaginària que havia marcat al seu voltant. Tot allò que entrava en el seu espai vital l'agoviava, i per això ho evitava posant-se un impermeable. I totes aquelles gotetes que es dirigien a ella com sagetes de foc es repelien i queien a terra. Por, tremolons i incerteses. El no dormir a les nits i el no poder posar la ment en blanc.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. Saludar és de persones? Això diuen. Potser no, perquè tampoc esperava que res més passara aquella nit (o aquelles nits) en les quals l'intercanvi de mirades i comentaris amb altra gent respectivament es van anar incrementant. Però si és ben cert que de vegades hi ha alguna cosa que es capgira al teu interior i que t'enrabia. No hi ha lligams de cap tipus, però saludar, s'ha de saludar. Alguna cosa que et fa girar el cor i et fa sentir impacient. I fa recordar alguna frase en la memòria que deixa entreveure la llibertat i obertura amb el pas del temps. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. No podia escollir a qui havia d'estimar i a qui no. Pot ser allò estava fins de tot el que volia evitar i del que li relliscava. Volia viure la calma, i les pressions li trontollaven els sentiments. Què significava l'amistat? I per què no era digna de ser respectada? </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Després de totes aquelles preguntes es va adormir. No havia tingut temps de parar-se a pensar, reflexionar ni de gaudir de la companyia d'aquell llibre que procrastinava a la seua tauleta de nit <span style="font-size: 12pt; text-align: left;">–</span>encara que volia fer-li l'amor amb totes les seues forces (i ganes), deixar-lo eixut i endur-se el bon sabor d'una lectura ben feta i desglossada.</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-12677593635022096662013-06-23T11:12:00.003+02:002013-06-23T11:14:24.151+02:00140.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Porte quasi una setmana intentat escriure i no he trobat un sol moment per fer-ho. No he tingut ni temps (ni ganes) de parar-me a reflexionar (i no serà per falta de motius, perquè l'altre dia em vaig encendre amb el típic comentari ciències-lletres). En fi, dimarts escriuré, perquè necessite desfogar-me un poquet BASTANT. Suponc que entre l'examen i l'hora del dermatòleg, i urgències (si no se me'n va el dolor de la ciàtica), o entre el dermatòleg-urgències i la reunió que tinc per la nit. O pot ser, dimecres abans de l'assaig final del concert de fi de curs de dolçaina. O el dijous abans d'anar-me'n a Aquopolis <span style="font-size: 12pt; text-align: left;">—</span>i si no, entre Aquopolis i el concert de fi de curs, o entre el concert de fi de curs i el sopar de fi de curs. Res, que ja m'ho faré per escriure perquè sinó em convertiré en una bomba atòmica i arrancaré tot el País Valencià del mapa (qui sap si podrem formar una colònia a l'espai).</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/5XzMUcXNnEI?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe><br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-77506665212196074232013-06-16T21:53:00.003+02:002013-06-17T18:27:50.845+02:00139.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Em negue a la racionalitat i la incondicionalitat per poder ordenar, posseir i governar sobre totes les coses que se'ns posen a l'abast. Em negue perquè per molt que intentem enganyar-nos, els éssers humans som éssers irracionals (en el "bon sentit de la paraula", si és que hi ha cap bon sentit amagat dins d'un comentari neutre). </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
L'humanitat està disposada a viure mitjançant regles i codis. Tot sota un mateix estàndard. Tot és com ha de ser. Res no canvia. Algú em pot dir que estic equivocada. "Qui té boca s'equivoca" -o això diu la meua iaia- (ah, i no pense entrar en la dinàmica d'auto immolar-me per gastar guionets curts en lloc de guionets llargs, que sempre hi ha algú que, ehem ehem, m'ho diu però escric directe al blog i no sé com escriure-los); però jo no estic parlant d'un únic codi, sinó d'una multiplicitat de codis que conviuen entre ells i que, si es dóna l'hipotètic cas que no estàs dins de cap, estàs mort. No considere que això siga just per a ningú perquè al cap i a la fi tots estem igual de bojos i som igual d'irracionals. Els uns per seguir les maleïdes regles i els altres per no fer-ho. Els uns per estereotips i altres per fóra de sèrie. Els uns per martiritzar els qui són diferents i els altres per passar olimpicament dels primers i viure la seua vida amb tranquil·litat sense que els importe absolutament res.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Després de pegar-li diverses voltes al tema he decidit que ja no vull ser persona -encara que la bojeria embelleix-, perquè he descobert que tot el món tinga l'edat que tinga (o que vulga aparentar tindre) és en el fons una criatura. I ens comportem com criatures. I plorem com criatures (encara que a amagades del món, però tots plorem i agafem rabietes. No ho neguem, per favor). Vull ser un botó de camisa de mudar. De les camises de diumenge. Eixa sí que és una bona vida: treballar una vegada a les mil (perquè tots els diumenges l'usuari no gasta la mateixa camisa); conviure amb colonia i perfums; fer-me amiga d'altres botons, camises, pantalons i roba que tinga l'usuari al seu armari o calaix;... tot són ventatges. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Però com no puc ser un botó d'una camisa de mudar, em conforme amb ser una persona irracional. Al menys ho admitixc. Merda! Admitir-ho és símptoma de racionalitat? Aleshores no vull ser una persona irracional? O sí? O no? A fer la mà. Sóc jo i qui no em vulga, que em canvie (i que em done alguna cosa a canvi ja que estem com a indemnització per haver aguantat eixa persona durant tant -o no tant- de temps... i perquè la situació econòmica no és bona i hem de sobreviure. Crec que també li deuriem donar alguna cosa a la Crisi a canvi... Senyora Crisi, endus-te a Rajoy, a Bárcenas o a la Peggy eixa i ens deixes en pau... tracte fet?).<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<i>*Actualitze perquè el senyor <a href="https://twitter.com/basexi" target="_blank">Jordi</a> m'ha dit que els guions llargs es posen amb Alt + guió. Crec que sóc jo perquè al blog tampoc em funciona... #patantecnològica</i></div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-36877441960207728902013-06-14T14:24:00.000+02:002013-06-14T14:24:35.891+02:00138.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Totes les paraules que ens han deixat marques sota la pell, amagades com un tatuatge immune al pas del temps. Tornen a sentir-se vives i ballen, estiren l'epidermis, volen eixir. Dansen per tot el cos i et recórren l'espinada. Baixen suaument com les gotes d'una dutxa d'aigua freda a mig estiu. S'emplenen de dualismes intel·lectuals. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-5729026783035921052013-06-06T19:15:00.001+02:002013-06-07T12:57:59.135+02:00137.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
No sé on vaig llegir aquesta frase:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<i>No intentem decidir per endavant com "han de ser" les coses. Mirem primer com són.</i></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I crec, sincerament que té una raó infinita (vulguem donar-li-la o no). Les persones ens encabotem en posar ordre a les nostres vides plenant-nos d'allò que ens agradaria que fóra i com ens agradaria que fóra; però no volem veure com és allò en aquest precís instant. No podem visionar el futur. No podem saber com van a succeir els fets, el que van a dir les persones o com anem a reaccionar davant d'una situació. Tot és imaginació nostra (que potser ens puga jugar una mala passada, o no). El <i>quid </i>de la questió és que tenim unes ulleres que són opaques per al present però translúcides (o completament transparents) per al futur. Quina mena de genis creiem que som?</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-78492400935987001312013-05-30T19:11:00.002+02:002013-05-30T20:30:33.148+02:00136.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: center;">
<h2>
<b><span style="font-size: x-large;">Etimolorgies</span></b></h2>
<div>
<h3>
<span style="font-weight: normal;"><i>(i altres festes que es monten els mots </i><i>als diccionaris i a les ments)</i></span></h3>
</div>
</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">Hi ha descobriments que només es fan una vegada en la vida o <i>illuminations printemps</i> que et capgiren el món mentre estudies. Estava <i>tranquil·líssissima</i> estudiant una sorprenent asignatura <span style="font-size: x-small;">(remarque <b>sorprenent</b>) </span>anomenada "Documentació per a Traductors" quan, dins del tema d'Internet <span style="font-size: x-small;">(SÍ! UAU! QUÈ GUAI! EL QUE JO VOLIA!)</span>, m'he trobat amb "chats: Conversational Hypertext Access Technology". Xe tu, i jo tota la vida pensant-me que el "chat" era un gat que tenia alguna relació <span style="font-size: x-small;">(més que res pel seu semblant fonètic)</span> amb "xarrar".</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">Així que, desafiant la meua confiança envers les professores i posant en pràctica "allò que m'he ensenyat durant aquest quadrimestre", he entrat a la búsqueda avançada de Google i he escrit –"en castellano porque salen más coincidencias en las búsquedas documentales"- <i>chat etimología</i> dins del camp "esta palabra o frase exactas". Entre totes les pàgines per lligar en línia m'he trobat amb una <a href="http://etimologias.dechile.net/?chat" target="_blank"><i>website</i> xilena</a> que en parlava del tema. Es veu que per Europa amb això de la crisi i de les comparacions que ens fan amb Grècia i Itàlia se'ns han llevat les ganes d'indagar en el nostre passat i descobrir que gran part del nostre vocabulari és herència seua –senyors àrabs, a vosaltres, a les sènies, a les sèquies, als nombres i a tots els noms dels pobles <span style="font-size: x-small;">(i als tarongers)</span> també vos volem, però amb vosaltres ja vam tindre guerra després de copiar-vos la vostra Primavera àrab amb la nostra Primavera valenciana i preferim continuar <span style="font-size: x-small;">(dins del possible)</span> en pau i lluitant pels nostres (i els vostres) drets-.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">El cas, que a la pàgina web deia que el "chat" (sempre referint-nos al <a href="http://youtu.be/haTlOj_1TlQ" target="_blank">món cibernàutic de Joan</a>) anglés prové de la veu (suponc que francesa) "chatter". "Chatter" –segons continua l'explicació- és una veu onomatopeica que imita el "chat, chat, chat" que fan alguns pardalets. En el meu poble els pardals tota la vida han fet "piu, piu, piu" <span style="font-size: x-small;">(o com a molt "pio, pio, pio")</span>, per això als "tweets" o tuits del <a href="https://twitter.com/" target="_blank">Twitter</a> també se'ls diu PIUlades, però bé, ells a la seua. I parlant de Twitter, em ve al cap Tweety, que no és <i>ni más ni menos</i> que el nostre "Piolín". Al pobre sempre el perseguia el malvat Silvestre... </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">I ara que m'ho rumie jo... Si als gats en francés els diuen "chats", i l'onomatopeia "chat, chat, chat" d'aquests animalets amb ales es diu que ve del "chatter"... Una de dues: O tinc jo raó amb el "piu, piu, piu" dels pardalets i els francesos no saben reproduir el soroll d'aquestes desconcertants aus, o els pardals són uns cabrons i no fan més que incitar els gats per a que els perseguisquen (i per aquest motiu no és gens estrany veure alguna cosa com la d'<a href="http://youtu.be/6gr8PYQTel0" target="_blank">aquest vídeo</a> als parcs dels nostres pobles i ciutats).</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">Això de l'etimologia és una cosa fascinant i podriem estar minuts, dies, hores, anys i segles buscant relacions entre paraules i conceptes. Tot per acabar adonant-nos-en que la nostra vida sense saber aquestes coses continua igualment però no té tanta emoció. Així que em quede sense saber (al menys per ara, que me'n torne a estudiar) si:</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">- Abans els anglesos van anomenar "chats" als xats perquè ja eixistia aquesta paraula i el terme va anar canviant el seu significat durant el temps fins a convertir-se en el "chat" que coneguem ara.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">- Tot és una invenció dels americans i la seua por a un atac nuclear <span style="font-size: x-small;">(motiu gràcies al qual hui en dia tenim Internet)</span>.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">- Els americans de l'atac nuclear van fer coincidir les sigles amb algun concepte que ja existia.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">- Els americans <i>cagarris </i>per un atac nuclear van crear el "chat" a partir de "Conversational Hipertext Access Technology" i els <i>posh </i>dels anglesos a l'hora del té van decidir que ells havien inventat la paraula (que els furtaren als francesos dins d'un formatge Gruyère gegant quan van desembarcar a Normandia) i borraren la memoria col·lectiva del "Conversational Hipertext Access Technology" que a mi m'ha arribat gràcies a la classe de documentació.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">Si algun dia arribe a descobrir què és el que ha passat realment amb el xat, "chat", "chatter" i les converses d'hipertext d'accés tecnològic –i també amb els "xatos"-, tranquils, que ho faré saber.</span></div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-24337110682801913142013-05-29T00:13:00.002+02:002013-05-29T08:20:42.020+02:00135.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<i>"- No estaria gens malament...</i><br />
<i>- I tant que no!</i><br />
<i>- Som poc il·luses!</i><br />
<i>- I què bonic que és somniar?"</i><br />
<i><br /></i>
<br />
<div style="text-align: justify;">
Hi ha converses quotidianes que semblen no dir massa, que només verbalitzen el sentiment que tens, que expressen rabia, passió, il·lusió, vitalitat,... o que simplement no expressen res. És en aquelles converses però on en el fons s'amaga una essència que a ningú li agrada mostrar (que no és palpable i que ens constitueix i construeix, rajola a rajola, com a persones).</div>
<div style="text-align: justify;">
Hui parlava amb una amiga, coneguda pel seu nom de club esportiu, i he tingut la conversa que obri aquesta entrada. Estavem somniant, somniant despertes i inventant-nos situacions que ens faria gràcia que passaren (per exemple aprovar l'examen d'alemany baix la mirada inquisidora del nostre Herbert). El cas és que quan m'ha exclamat que som unes il·luses i li he contestat <i>i què bonic que és somniar? </i>he començat a pensar (i això no és bo perquè comence a desvariar i vés a saber on puc acabar).</div>
<div style="text-align: justify;">
Diuen que l'esperança és l'últim que es perd i que és en ella on resideixen els anhels de les persones. Això vol dir que l'esperança, la possibilitat d'una situació, solució o canvi és el que ens motiva a actuar i viure com ho fem. I això també vol dir que esperança és somniar desperts i buscar que se'ns acomplisquen eixes il·lusions.<br />
<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: x-small;">(Encara que de vegades allò que menys esperaves es pot fer real i donar-li un gir copernicà a les teues teories i a la teua forma de plantejar-te el somniar desperta).</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: x-small;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: x-small;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: x-small;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: x-small;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<a href="https://twitter.com/sarareus/status/339501591440805888" target="_blank"><i><b>Va encendre els llums i no va caure en obrir la finestra i banyar-se en el sol de migdia (i en la lluna de mitjanit).</b></i></a></div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-51341844245740602382013-05-27T14:51:00.002+02:002013-05-27T20:31:12.944+02:00134.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Els cants d'enyor sempre m'han portat a algun llibre en la solitud de la nit. Aquella soledat que t'embolica com l'embolcall dels morts i et protegeix tot el cos abraçant-te amb tendresa. Suau. La plasticitat de les paraules de desconsol. Aquell tacte imaginari que t'engallina la pell taciturnament i et fa perdre't en el desig d'inventar a la teua ment tantes situacions com paraules t'acaronen. El tacte, d'un dit índex, per l'esquena i pel melic. D'aquell dit índex on s'escriuen tots els capítols de la situació en la que et trobes. S'organitzen els estats físics i metafísics, la ment pren un lloc especial i tot es calma, entra en un període de latencia. Fins que passe el temps -en procrastinació de tot i res-.</div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3394278056483319074.post-30831461107200898122013-05-25T16:27:00.002+02:002013-05-26T10:12:42.537+02:00133.<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Es va despertar i va pensar que hi havia coses que no entenia. Simplement, així: no les entenia. Podies ser millor o pitjor persona, podies tindre més o menys ganes de viure i podies ser més o menys sociable. Podies tindre uns gustos més estàndards o una miqueta més estranys i podies tindre objectius en la vida o voler viure-la ràpid sense parar-te a pensar. El que no arribava a comprendre era per què la gent feia certes coses i contestava de certes formes <span style="font-size: x-small;">(contestar no vol dir expressament respondre a una pregunta o situació, el fet de no respondre també implica una contestació)</span>.</div>
<div style="text-align: justify;">
Es preguntava què havia fet per a que la gent reaccionara d'aquella forma? Si parlava, perquè parlava; si es callava, perquè s'havia callat. Si enviava un missatge, es passava d'ell; i si no l'enviava es quedaria amb el benefici del dubte (la qüestió del missatge va donar per a més del que ningú es pot imaginar: enviant-li'l s'havia quedat amb el benefici de molts altres dubtes que no havia pensat i dels quals la gent anava opinant sense saber-ho tot, o sabent-ho tot, o sense saber res, i ningú li deia res en clar que li poguera ajudar). Què havia demanat una cosa de l'altre món? Contestar és de mala educació; anava a clavar-li una punyalada per fer-ho o a desquartitzar-lo, <a href="http://www.youtube.com/watch?v=GfhFaDuPMaw" target="_blank">beure's la teua sang i menjar-se el seu cervell</a>, i enterrar les seues costelles?<br />
Aleshores es va adonar que tot estava encara massa obscur. Eren les 3 de la matinada. Tot allò al voltant del qual estava reflexionant havia estat un somni. La llum que entrava per la finestra desdibuixava la realitat d'una habitació nua de sentiments. Tot era un somni. Tot. Havia estat menjant-se el cap per culpa d'un somni. Va tancar els ulls i es va tornar a adormir <span style="font-size: x-small;">(amb tanta mala sort que va continuar aquella vida paral·lela submergida en l'angoixa de les converses sense resposta. Estava sola a la Terra i enviava senyals a l'espai exterior esperant no ser l'única habitant d'aquell Univers caòtic que ella anomenava vida).</span></div>
</div>
sarareushttp://www.blogger.com/profile/15862664688871767169noreply@blogger.com0