157.

De vegades ens tenim presents i ens deixem portar. No volem mirar enrere ni volem avançar. Les paraules, les sensacions, tot. No volem posar punt i final. I és el que em passava a mi. Volia actualitzar, no trobava el moment, pense que és millor continuar a un altre blog i, per això, no és un punt i final, ho promet. És un punt i coma, un punt i a part si m'apreteu molt, però després de dos anys sense actualitzar el blog he trobat el moment per dir que ho he decidit. No el tancaré, el mantindré. Malgrat tot, em canvie de blog definitivament. Quan tinga més detalls, actualitze l'entrada. Ens llegim.

156.

Torne, de rebot, pensant en canviar-me el blog, intentant començar de nou, de zero... i no puc desfer-me de tot allò que ja tinc caminat i que ja tinc embastat. No vaig a prometre que tornaré a escriure, com ha m'he fet tantes vegades... em vaig a prometre que seré, i així, de segur que escric (no per falta de ganes, falta de temps, de pensaments i de menjades de cap, encara que estic perduda per una ciutat que no és la meua).

Robot eficient, més intel·ligent

que sa gent i de molt,

sa computadora amb un segon sumarà

totes ses estrelles d’aquest món.

155.

M'he acostumat a no escriure. Mentida. Si escric, però no escric per mi ni per gust. Sempre escric pels altres (bàsicament pels professors de la universitat). Però m'he deixat endur, pot ser, per l'estrés de no tenir-me a mi mateixa com un reflex del que sóc. I de sobte tot s'atura i ens plantegem d'on venim i d'on vénen els monstres. De nit, de vegades s'assomen, però, com que no tinc ni l'ordinador ni un paper a prop, s'esvaeixen amb la son... i malgrat prometre'm infinitament que vaig a recordar-ho, a l'hora de la veritat sols queda l'anhel de saber que, en algun moment, a la meua memòria, hi havia hagut una llum tan menuda i insignificant que ha tornat a reviure'm, en l'obscuritat dels dies d'àrab, d'alemany i de traduccions que perden el sentit jurídic.

154.

Voldira acabar amb el temps, i somniar. Córrer nua pels carrers deserts i llençar-me a les fonts, d'aigua freda sota el Sol candent i dibuixar al terra, històries... Perdre'm en la nit, navegant sobre punts volats en una bagatel·la el mar... i estirar dels fils que pengen de les estrelles i engronxar-me de puntelletes com aquells artistes del circ que fan acrobàcies aèries. Muntar sobre quàdrigues de cavalls daurats i dormir entre els exòrics llençols d'una selva amazònica.

I poder escriure...

153.

Els exàmens desperten la creativitat. I això no ho pot negar ningú. I qui m'ho negue, que em deixe veure els seus apunts (i veuré que estan com els meus; ho sé, no em podeu enganyar: escrits per les vores i pels marges... com si aquelles línies et portaren vora riu i caminant caminant arribares al mar...). Ho passe fatal. Els odie. Sempre m'he preguntat per què fan exàmens si realment hi ha millors formes d'avaluar. I em jugue el coll a que no ho passaria tan malament (perquè no pots estar un mes així... amb l'angúnia d'aprovar o no... i saber-t'ho tot, arribar a la convocatòria i quedar-te en blanc).

L'única cosa que els agraïsc de tot cor és la creativitat. Perquè em fan escriure. I sense voler, ja he pensat tantes històries -i tants poemes més que m'han vingut al cap-; i totes les reflexions filosòfiques que mereixen ser emmarcades a les parets de ma casa... com qui penja fotografies. Ben mirat, també són reflexos de la meua persona, no?

152.

El pas del temps és una cosa que em porta de cul. I em porta de cul, com em podria portar de cap perquè en cap cap cap el que cap en el temps i això em preocupa barbaritats. Barbàries de barbaritats. Barbàries barbàricament plenes de barbarismes barbaritzats. Arriba Sant Silvestre. Sempre m'ha sembrat que "Silvestre" era "sinistre", no sé perquè (suponc que és pel joc de paraules, però ni idea). Parle de Sant Silvestre perquè és l'última nit de l'any... i quan comencen a aproximar-se aquestes dates, la gent fa una reflexió profunda (més que "profunda" diria "pesada") en la qual tots els anys es repeteixen tant els mateixos esquemes com els mateixos comentaris: "aquest any ha sigut molt especial perquè he conegut a molta gent, he viscut molts bons moments, he blablablà, he blublubú, me n'he anat a la muntanya, he anat no-sé-on,... i mil milions de coses més. Material? Moral? No sé. 

La cosa és que he arribat a la conclusió de que no tinc por al pas del temps, ni a fer-me major, ni a ninguna d'eixes històries per a no dormir. Al que realment tinc por és a l'oblicord, que és a l'oblit i al record. És a dir: tinc por a oblidar coses que considere importants, a tindre tants records que només podré viure en el passat i a recordar coses que preferiria oblidar. 

Però tornant al Sant Silvestre i a la conclusió de l'any... només puc dir que m'agrada la meua vida. Així com és. L'única cosa que em sap mal és que, més d'una vegada, les persones que deurien recolzar et deixen de costat i aquells als qui no deus res apareixen i et dónen tot el que necessites. Doncs això. Gràcies a cadascun de vosaltres. Ja siga si vos pertoca alguna cosa bona com alguna dolenta (ja conegueu allò de "mantén cerca a tus amigos, pero aún más a tus enemigos"). Doncs això. A tu, que si llegeixes açò per algun motiu serà (ja siga perquè has entrat alteatòriament, perquè t'he punxat jo per a que entres, perquè eres un cotilla i no pots viure sense mi -Anade, t'he pillat peazo de stalker-,...) Gràcies per formar part de la meua vida.

Altres punts:

1. No podia acabar l'any sense escriure.
2. Com me'n vaig al Festivern no ho podia escriure més tard.
3. Vull donar-li les gràcies especialment a la meua senyora mare (que sé que em llegeixes a amagades, a tu també t'he pillat peazo de stalker) perquè em va portar al món i a tota la gent que em fa somriure.
4. També vull donar-li les gràcies a eixa persona que és especialment despistada. Per traurem un somriure cada matí.

151.

Aleshores venia la por a la mort. No sé perquè hem de tindre por a la mort, por a dormir per sempre. Por per viure eternament al món dels somnis. Sempre volem somniar, creem altres realitats per poder suportar aquesta anguniosa vida dins d'una "realitat" que sembla un malson. Però després tenim por a la mort. Por a morir, o por de saber que els nostres éssers estimats, aquells que han arribat a compondre les nostres vides com les tessel·les d'un mosaic?