157.

De vegades ens tenim presents i ens deixem portar. No volem mirar enrere ni volem avançar. Les paraules, les sensacions, tot. No volem posar punt i final. I és el que em passava a mi. Volia actualitzar, no trobava el moment, pense que és millor continuar a un altre blog i, per això, no és un punt i final, ho promet. És un punt i coma, un punt i a part si m'apreteu molt, però després de dos anys sense actualitzar el blog he trobat el moment per dir que ho he decidit. No el tancaré, el mantindré. Malgrat tot, em canvie de blog definitivament. Quan tinga més detalls, actualitze l'entrada. Ens llegim.

156.

Torne, de rebot, pensant en canviar-me el blog, intentant començar de nou, de zero... i no puc desfer-me de tot allò que ja tinc caminat i que ja tinc embastat. No vaig a prometre que tornaré a escriure, com ha m'he fet tantes vegades... em vaig a prometre que seré, i així, de segur que escric (no per falta de ganes, falta de temps, de pensaments i de menjades de cap, encara que estic perduda per una ciutat que no és la meua).

Robot eficient, més intel·ligent

que sa gent i de molt,

sa computadora amb un segon sumarà

totes ses estrelles d’aquest món.

155.

M'he acostumat a no escriure. Mentida. Si escric, però no escric per mi ni per gust. Sempre escric pels altres (bàsicament pels professors de la universitat). Però m'he deixat endur, pot ser, per l'estrés de no tenir-me a mi mateixa com un reflex del que sóc. I de sobte tot s'atura i ens plantegem d'on venim i d'on vénen els monstres. De nit, de vegades s'assomen, però, com que no tinc ni l'ordinador ni un paper a prop, s'esvaeixen amb la son... i malgrat prometre'm infinitament que vaig a recordar-ho, a l'hora de la veritat sols queda l'anhel de saber que, en algun moment, a la meua memòria, hi havia hagut una llum tan menuda i insignificant que ha tornat a reviure'm, en l'obscuritat dels dies d'àrab, d'alemany i de traduccions que perden el sentit jurídic.

154.

Voldira acabar amb el temps, i somniar. Córrer nua pels carrers deserts i llençar-me a les fonts, d'aigua freda sota el Sol candent i dibuixar al terra, històries... Perdre'm en la nit, navegant sobre punts volats en una bagatel·la el mar... i estirar dels fils que pengen de les estrelles i engronxar-me de puntelletes com aquells artistes del circ que fan acrobàcies aèries. Muntar sobre quàdrigues de cavalls daurats i dormir entre els exòrics llençols d'una selva amazònica.

I poder escriure...

153.

Els exàmens desperten la creativitat. I això no ho pot negar ningú. I qui m'ho negue, que em deixe veure els seus apunts (i veuré que estan com els meus; ho sé, no em podeu enganyar: escrits per les vores i pels marges... com si aquelles línies et portaren vora riu i caminant caminant arribares al mar...). Ho passe fatal. Els odie. Sempre m'he preguntat per què fan exàmens si realment hi ha millors formes d'avaluar. I em jugue el coll a que no ho passaria tan malament (perquè no pots estar un mes així... amb l'angúnia d'aprovar o no... i saber-t'ho tot, arribar a la convocatòria i quedar-te en blanc).

L'única cosa que els agraïsc de tot cor és la creativitat. Perquè em fan escriure. I sense voler, ja he pensat tantes històries -i tants poemes més que m'han vingut al cap-; i totes les reflexions filosòfiques que mereixen ser emmarcades a les parets de ma casa... com qui penja fotografies. Ben mirat, també són reflexos de la meua persona, no?

152.

El pas del temps és una cosa que em porta de cul. I em porta de cul, com em podria portar de cap perquè en cap cap cap el que cap en el temps i això em preocupa barbaritats. Barbàries de barbaritats. Barbàries barbàricament plenes de barbarismes barbaritzats. Arriba Sant Silvestre. Sempre m'ha sembrat que "Silvestre" era "sinistre", no sé perquè (suponc que és pel joc de paraules, però ni idea). Parle de Sant Silvestre perquè és l'última nit de l'any... i quan comencen a aproximar-se aquestes dates, la gent fa una reflexió profunda (més que "profunda" diria "pesada") en la qual tots els anys es repeteixen tant els mateixos esquemes com els mateixos comentaris: "aquest any ha sigut molt especial perquè he conegut a molta gent, he viscut molts bons moments, he blablablà, he blublubú, me n'he anat a la muntanya, he anat no-sé-on,... i mil milions de coses més. Material? Moral? No sé. 

La cosa és que he arribat a la conclusió de que no tinc por al pas del temps, ni a fer-me major, ni a ninguna d'eixes històries per a no dormir. Al que realment tinc por és a l'oblicord, que és a l'oblit i al record. És a dir: tinc por a oblidar coses que considere importants, a tindre tants records que només podré viure en el passat i a recordar coses que preferiria oblidar. 

Però tornant al Sant Silvestre i a la conclusió de l'any... només puc dir que m'agrada la meua vida. Així com és. L'única cosa que em sap mal és que, més d'una vegada, les persones que deurien recolzar et deixen de costat i aquells als qui no deus res apareixen i et dónen tot el que necessites. Doncs això. Gràcies a cadascun de vosaltres. Ja siga si vos pertoca alguna cosa bona com alguna dolenta (ja conegueu allò de "mantén cerca a tus amigos, pero aún más a tus enemigos"). Doncs això. A tu, que si llegeixes açò per algun motiu serà (ja siga perquè has entrat alteatòriament, perquè t'he punxat jo per a que entres, perquè eres un cotilla i no pots viure sense mi -Anade, t'he pillat peazo de stalker-,...) Gràcies per formar part de la meua vida.

Altres punts:

1. No podia acabar l'any sense escriure.
2. Com me'n vaig al Festivern no ho podia escriure més tard.
3. Vull donar-li les gràcies especialment a la meua senyora mare (que sé que em llegeixes a amagades, a tu també t'he pillat peazo de stalker) perquè em va portar al món i a tota la gent que em fa somriure.
4. També vull donar-li les gràcies a eixa persona que és especialment despistada. Per traurem un somriure cada matí.

151.

Aleshores venia la por a la mort. No sé perquè hem de tindre por a la mort, por a dormir per sempre. Por per viure eternament al món dels somnis. Sempre volem somniar, creem altres realitats per poder suportar aquesta anguniosa vida dins d'una "realitat" que sembla un malson. Però després tenim por a la mort. Por a morir, o por de saber que els nostres éssers estimats, aquells que han arribat a compondre les nostres vides com les tessel·les d'un mosaic?

150.

Estic trista. Veig com passa el temps i no puc evitar evocar records. Per què hem de crèixer tan ràpid? Per què a la que ens n'adonem estem ja quasi acabant la universitat? Per què sé que a la que em despiste em vaig a plantar ja amb 40 anys? Tinc saudade que és intraduïble. Tinc saudade del pas del temps. tinca saudade del viscut. Tinc saudade, perquè sé que no sóc ningú en aquest món i passaré jo, com han passat tants altres. Tot seguirà igual, amb el pas del temps imparable... i em perdré en una espiral de realitats.

149.

No hem de tindre por als somnis... i encara menys a somniar. Sobretot, si vius en una vall de cansament i de son on se't tanquen els ulls tots els dies a tots els minuts i no saps perquè. I sents com el cos et demana descansar. I vols dormir, però no pots més que estirar-te al llit amb els ulls tancats i pensar, i imaginar. I quan menys t'ho esperes, sona el despertador. És més fàcil dormir de costat, amb la teua respiració al meu clatell. S'esbufen els malsons.

148.

Escriure't entre les línies d'un diari.
Perquè no tinc cap fulla a mà
i se m'escapen les paraules;
i volen;
i viuen entre les lletres de tinta.
Unes impressions que narren notícies d'actualitat.
Naveguen entre bombardejos a Síria
i crisis econòmiques mundials
que es ressegueixen sense fi
en un cicle viciós de corrupció i censura,
i polítics traïdors i mentiders. Infames.
Tu envers la realitat,
l'odiosa realitat de tota la gent que no s'estima.
No tinc fulls en blanc. Millor així.
Si algú rellegeix aquest diari que deixaré,
minuciosament plegat, a la cafeteria
trobarà millorada la subjectivitat.

147.

S'accentuava el temps i les coses a fer. Massa marejos, massa històries. No hi havia temps per viure, per escriure, ni per riure. Res de temps. Gens de temps i gent de temps. La gent era un rellotge d'arena que voltejava tots els dies i mai s'aturava. No podien detindre el pas d'aquells granets al compartiment inferior. Era la llei de la gent-rellotge. I quan trobaves quatre segons per ser tu mateixa, les paraules no eixien de la teua ment, per la teua boca i per les teues dents. Ni corrien impetuoses per fer que els dits besaren les immòbils tecles d'aquell piano (que neològicament gosaven en dir-li teclat). Què no feia música igual? No marcava els ritmes i les respiracions de la gent? Com quan aguantes la respiració mentre escrius perquè tens por que algun sospir s'enduga les paraules que pensaves escriure i que ja s'han esvandit.

146.

S'alçava el matí. Un altre dia gris. Ja era hora. Portava quasi mig mes esperant els núvols i la pluja. Però veia que tot era una mentida. Una il·lusió per poder començar els dies amb la força que corresponia i que li faltava ara mateix. Sabia que passat el migdia tornaria a lluir el Sol, o no, però que la xafagor i la humitat tornarien a fer-se presents. Apegaloses. Estúpidament apegaloses. Enganxoses. I els abrics, les bufandes i els guants, les calces i els calcetins grossos no vindrien mai perquè un canvi climàtic volia introduir-nos a un bou de Falaris.

145.

Mai havia pensat que era especial. Sempre s'havia sorprés per com la gent arribava a destacar i a fer-se notar només canviant uns detalls de la seua vida. Es va tancar al seu món... i aleshores va començar a pensar que feia coses úniques. Coses que altra gent també havia fet però que ara quasi ningú feia. Això cansava més del que havia arribat a pensar mai; i s'adormí. Quan es va despertar, els eons havien passat, l'univers havia canviat i d'ella sols quedava el que sempre havia sigut en essència; guardat a un frasquet de vidre sense etiquetar per algun dels prestatges on Déu havia guardat tots els extractes de la humanitat. Fins que un altre Big Bang els desordenara, trencara i les essències tornaren a errar en la immensitat de la nit.

144.

La rentrée. Què be sona en francés! Potser molta gent no tinga ganes de tornar als llocs de treball o d'estudi; potser altres estiguen esglaiats i morts de por pel canvi que suposarà passar per fi a primària, a secundària, a batxillerat, a la universitat, a començar a treballar... o a sumar-se al gran nombre d'aturats que regenta aquest país. Cadascú viu amb una intensitat diferent la seua vida i els seus canvis, o no tan canvis, però el que és ben cert és que cada dia l'hem d'afrontar amb el nostre millor somriure i amb totes les nostres ganes per ser feliços, per lluitar i per canviar el nostre món més proper.

Aquesta setmana he tornat a les classes a la universitat. No estic trista, ni res d'això -bé, potser d'una forma diferent a la que molta gent s'imagine, perquè no m'agrada que el temps passe tan ràpid. Ben al contrari. Tenia ganes de tornar a retrobar-me amb la gent, a tindre eixes converses que són úniques per a mi, a fer alguna cosa de profit durant el dia, a proposar-me reptes, a agoviar-me a principi de curs i, sobretot, tenia ganes de tornar a caminar per València.

Tornem. Retornem als inicis un any més. Per fer-nos un any més majors. Per poder arribar a la vellesa, poder-nos girar i poder recordar i ordenar la nostra vida. I poder assegurar-nos que l'hem viscut amb tanta intensitat que fins i tot els moments més tristos tenen una llum tènue que els il·lumina joiosament. Després d'un mes i mig i d'haver abandonat el blog més del que m'agradaria, també hi torne. I espere no abandonar-lo com he fet aquest estiu, que ja forma part del nostre passat.

143.

"Que ens se n'anem al campament

tornar a vore a la gent

no em digues que tu no véns

que si faltes em fa pena"

Aquella cançó començava a resonar-me al cap. Encara faltaven uns quants dies per a que ens n'anàrem de campament als Pirineus, però no podia llevar-me-la del cap. Preparar, pensar jocs, proves, les oracions i els temes a tractar,... tot era un cúmul, i com sempre abans dels campaments, anàvem aigua al coll. En el fons tenia por d'endinsar-me una altra vegada en aquella aventura. El 2007 ja haviem visitat el parc natural del Cadí-Moixeró i aquella vegada vaig patir molt a l'hora de fer les marxes. Em resultarien igual de dures? Seria jo qui hauria d'anar donant ànims als demés? Tot estava per veure.

Comença l'autobús a moure i el silenci de les set del matí amagava les emocions que començaven a aflorar del nostre interior. Sis hores de viatge i començaria un nou repte en la nostra vida. Sobretot perquè arribàrem i estava plovent. Res de montar tendes. Res de res. Diluvi universal (i això que els trons i els rellamps del diumenge encara no s'havien deixat veure). Però resultà que la frase "mai res acaba així com comença" va ser real.

Reviure aquells paratges que anava redescobrint amb la mirada. Sentir el tacte de la muntanya i voler cartografiar-la amb les meues mans, alçades, a la llunyania. Ganes de tocar el cel amb les puntes dels dits a més de 1900 metres d'altura. Veure el cel pintar-se de colors deixant eixir una enorme lluna taronja que semblava un far indicant un port. Estrelles, fugaces, que surcaven el cel com els vaixells trenquen les ones. Riures i rialles que omplien els moments més obscurs de la nit (i els moments més tràgics d'aquells dies de tempestes d'estiu). Veure un llamp caure prop i sentir com tremolava la terra. Caminar fins deixar-se l'alé i superar-te a tu mateix. Animar als que defallien. Entretindre's amb objectes amb els que mai hauries pensar passar més d'un parell de minuts (jugar al mil objectes durant quasi mitja hora amb una ansa d'un poal d'aigua). 

Paraules inventades. Frases que continuaven resonant amb els dies, de boca en boca. Espectacular. Una meravella. Mireu quina serpeta! Respireu l'aire de la muntanya. "To lijitos"... i aleshores es callen per sempre recordant que és l'última vegada que les vas a escoltar en eixe context, després de dotze anys portant-les al llom. Els pèls de punta i guardar l'espígol per a ocasions especials. Plors i desconsòl. I les peticions i accions de gràcies i perdó entonades junt a un bona nit que acaba marcant un compàs al nostres cors per sempre. Gràcies.

142.

Buscava un text sobre el Donar i va rebre molt més del que esperava trobar:

- Què et passa Ventafocs? Et veig pensativa?

- És que estic molt confosa, Fada Padrina, em demanen tantes coses!

- Què et preocupa ara, videta? Vols que xarrem? Saps que sempre sóc ací per escoltar-te...

- Donar és estimar i rebre és ser estimat?

- Veig que no perds el temps... Ai Ventafocs, em sembla que no és tan  senzill com això. Donar i rebre, són dues paraules completament contraposades; i així i tot, tan complementaries, sinèrgiques...

- Com el ying i el yang de l’amor?

-Escolta’m, Ventafocs. Estimar és tan egoistament generós que quan dones; quan et dones, reps amb escreix el que has donat, i la línia que separa el donar i el rebre és difumina de tal manera que ja no tens clar el què és una cosa i és l’altra.

- Però, Fada Padrina. No estic segura d’entendre’t. Si jo estime, vull que m’estimen. 

- Tothom necessita que l’estimen. Si estimes seràs estimada, però potser no de la manera que tu esperes, ni per la persona que tu esperes. I has de tindre en compte que s’estima sempre sense esperar res a canvi, si no ja no parlem d’amor.

- Vols dir que he de donar sense rebre?

- Vull dir que donar és rebre i que rebre és donar. Que tot el que sents quan estimes és un regal tan gran, una satisfacció personal tan extraordinària que ja has rebut amb escreix tot el que has donat. 

Pensa-ho a l’inrevés, Ventafocs. Quan algú t’estima, en el moment que tu l’acceptes, ja li dones l’oportunitat de ser generós i de sentir l’efecte de l’amor en tota la seua esplendor. No és això suficient? Les persones no donen per cobrir deutes o reben per recaptar el que se'ls ha donat, són lliures.  L’amor no ha de tenir cadenes, no s'ha d’esclavitzar, ha de ser lliure. 

- Crec que comence a entendre-ho un poc... donar és rebre i rebre és donar. 

- I, per altra part, has de tenir en compte que és tan important saber donar com rebre, perquè quan reps el que t’és donat permets que l’altre estime plenament, i així es completa el cicle.   

- Quantes coses per aprendre... em sent tant menuda.

- Tots som menuts i alhora extraordinaris, no ho oblidis mai, Ventafocs.

- Gràcies per ser-hi, no sé què faria sense tu.

- Gràcies a tu, estimada. Ja saps que sóc part de tu.

(Adaptació del text de: http://ventafocs-interessant.blogspot.com.es/2013/02/donar-i-rebre.html)

141.

S'havia proposat un repte molt gran que li estava fent malbé la vida. No podia parar d'autocompadir-se de totes aquelles experiències que li havien anat marcant a poc a poc. Creixien estalactites que dentaven la cova de la seua realitat i cada vegada feien més afilada i perillosa l'entrada. Buscava, sense adonar-se'n, tenir una boca de llop per espantar tots els mals i poder gaudir d'una tranquil·litat que poques vegades l'acaronava.

No podia obligar-se a tornar a obrir-se al món; per molt feliç que fóra i per tots els esclats de joia que expandia al seu voltant. No podia fer-ho ni obligar-se a veure amb bons ulls accions, comentaris o situacions que es passaven d'aquella ratlla imaginària que havia marcat al seu voltant. Tot allò que entrava en el seu espai vital l'agoviava, i per això ho evitava posant-se un impermeable. I totes aquelles gotetes que es dirigien a ella com sagetes de foc es repelien i queien a terra. Por, tremolons i incerteses. El no dormir a les nits i el no poder posar la ment en blanc.

Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. Saludar és de persones? Això diuen. Potser no, perquè tampoc esperava que res més passara aquella nit (o aquelles nits) en les quals l'intercanvi de mirades i comentaris amb altra gent respectivament es van anar incrementant. Però si és ben cert que de vegades hi ha alguna cosa que es capgira al teu interior i que t'enrabia. No hi ha lligams de cap tipus, però saludar, s'ha de saludar. Alguna cosa que et fa girar el cor i et fa sentir impacient. I fa recordar alguna frase en la memòria que deixa entreveure la llibertat i obertura amb el pas del temps. 

Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. No podia escollir a qui havia d'estimar i a qui no. Pot ser allò estava fins de tot el que volia evitar i del que li relliscava. Volia viure la calma, i les pressions li trontollaven els sentiments. Què significava l'amistat? I per què no era digna de ser respectada? 

Després de totes aquelles preguntes es va adormir. No havia tingut temps de parar-se a pensar, reflexionar ni de gaudir de la companyia d'aquell llibre que procrastinava a la seua tauleta de nit –encara que volia fer-li l'amor amb totes les seues forces (i ganes), deixar-lo eixut i endur-se el bon sabor d'una lectura ben feta i desglossada.

140.

Porte quasi una setmana intentat escriure i no he trobat un sol moment per fer-ho. No he tingut ni temps (ni ganes) de parar-me a reflexionar (i no serà per falta de motius, perquè l'altre dia em vaig encendre amb el típic comentari ciències-lletres). En fi, dimarts escriuré, perquè necessite desfogar-me un poquet BASTANT. Suponc que entre l'examen i l'hora del dermatòleg, i urgències (si no se me'n va el dolor de la ciàtica), o entre el dermatòleg-urgències i la reunió que tinc per la nit. O pot ser, dimecres abans de l'assaig final del concert de fi de curs de dolçaina. O el dijous abans d'anar-me'n a Aquopolis —i si no, entre Aquopolis i el concert de fi de curs, o entre el concert de fi de curs i el sopar de fi de curs. Res, que ja m'ho faré per escriure perquè sinó em convertiré en una bomba atòmica i arrancaré tot el País Valencià del mapa (qui sap si podrem formar una colònia a l'espai).

139.

Em negue a la racionalitat i la incondicionalitat per poder ordenar, posseir i governar sobre totes les coses que se'ns posen a l'abast. Em negue perquè per molt que intentem enganyar-nos, els éssers humans som éssers irracionals (en el "bon sentit de la paraula", si és que hi ha cap bon sentit amagat dins d'un comentari neutre). 

L'humanitat està disposada a viure mitjançant regles i codis. Tot sota un mateix estàndard. Tot és com ha de ser. Res no canvia. Algú em pot dir que estic equivocada. "Qui té boca s'equivoca" -o això diu la meua iaia- (ah, i no pense entrar en la dinàmica d'auto immolar-me per gastar guionets curts en lloc de guionets llargs, que sempre hi ha algú que, ehem ehem, m'ho diu però escric directe al blog i no sé com escriure-los); però jo no estic parlant d'un únic codi, sinó d'una multiplicitat de codis que conviuen entre ells i que, si es dóna l'hipotètic cas que no estàs dins de cap, estàs mort. No considere que això siga just per a ningú perquè al cap i a la fi tots estem igual de bojos i som igual d'irracionals. Els uns per seguir les maleïdes regles i els altres per no fer-ho. Els uns per estereotips i altres per fóra de sèrie. Els uns per martiritzar els qui són diferents i els altres per passar olimpicament dels primers i viure la seua vida amb tranquil·litat sense que els importe absolutament res.

Després de pegar-li diverses voltes al tema he decidit que ja no vull ser persona -encara que la bojeria embelleix-, perquè he descobert que tot el món tinga l'edat que tinga (o que vulga aparentar tindre) és en el fons una criatura. I ens comportem com criatures. I plorem com criatures (encara que a amagades del món, però tots plorem i agafem rabietes. No ho neguem, per favor). Vull ser un botó de camisa de mudar. De les camises de diumenge. Eixa sí que és una bona vida: treballar una vegada a les mil (perquè tots els diumenges l'usuari no gasta la mateixa camisa); conviure amb colonia i perfums; fer-me amiga d'altres botons, camises, pantalons i roba que tinga l'usuari al seu armari o calaix;... tot són ventatges. 

Però com no puc ser un botó d'una camisa de mudar, em conforme amb ser una persona irracional. Al menys ho admitixc. Merda! Admitir-ho és símptoma de racionalitat? Aleshores no vull ser una persona irracional? O sí? O no? A fer la mà. Sóc jo i qui no em vulga, que em canvie (i que em done alguna cosa a canvi ja que estem com a indemnització per haver aguantat eixa persona durant tant -o no tant- de temps... i  perquè la situació econòmica no és bona i hem de sobreviure. Crec que també li deuriem donar alguna cosa a la Crisi a canvi... Senyora Crisi, endus-te a Rajoy, a Bárcenas o a la Peggy eixa i ens deixes en pau... tracte fet?).





*Actualitze perquè el senyor Jordi m'ha dit que els guions llargs es posen amb Alt + guió. Crec que sóc jo perquè al blog tampoc em funciona... #patantecnològica

138.

Totes les paraules que ens han deixat marques sota la pell, amagades com un tatuatge immune al pas del temps. Tornen a sentir-se vives i ballen, estiren l'epidermis, volen eixir. Dansen per tot el cos i et recórren l'espinada. Baixen suaument com les gotes d'una dutxa d'aigua freda a mig estiu. S'emplenen de dualismes intel·lectuals.