9.

Deixaré de costat, o no, tot allò que ha passat aquesta setmana passada. Hi ha gent que diu que Espanya no pot estar més mal del que està, i que ara que ha guanyat el partit X, anirà tot millor. Deixaré de costat el tema polític i em centraré en el social. Seré clara: estudiants, jubilats, gent en l'atur, pensionistes i homosexuals (entre altres) anem fotuts. Açò ho pense ara perquè fa uns dies vaig tindre varies converses. La primera d'elles amb un amic que ens va confesar que estava eixint amb un xic. M'en vaig alegrar molt per ell, ja m'ho esperava que ens ho comentara a la marquesa i a mi, però vaig pensar en el futur de la seua relació. No es podrà casar, i, tal vegada, no podrà mostrar públicament la seua estima per eixa persona.
No pots triar de qui t'enamores, encara que si que pots encaminar-ho. O tal vegada no. Açò em recorda a l'altra conversa, amb un altre amic, en la qual parlàrem sobre les relacions. "Les millors relacions començen amb coincidències", em va dir. Jo, que pense igual que ell, li vaig preguntar perquè deia això. "Molt fàcil- va seguir- perquè així ja es crea un vincle "no forcçat", per dir-ho d'alguna manera.
Aquesta resposta em va sorprendre, jo li responguí dient que el el fet de tindre coincidències implica que vulgues conèixer més a la persona, que tingues ganes de saber com és i si hi ha més coincidències. Aleshores, em va preguntar per les coincidències, quines creia que eren millors i si calia forçar-les "un poc". Crec que en les coincidències dels encontres, però és ben clar que no pots "entrar-li" a una persona que t'agrada físicament (encara que s'haja demostrat que les persones ens enamorem en milèsimes de segon).Està clar que, pot ser si no posem de la nostra part no passe gran cosa, però l'espontanietat juga un paper molt més gran que el pensar si he de fer açò o allò per intentar coincidir. Açò ho pense perquè entenc que quan has planejat fer alguna cosa ja crees una "presituació", per dir-ho d'alguna manera, és a dir, esperes que es comence una conversa i que segueixa un fill, mentre que si aquest fil conversacional decau, et quedes com insegur de tu mateix o molest perquè no has arribat a les expectatives previstes.
Segons aquest pensament, es dedueix que tampoc hem d'anar a buscar alguna cosa. L'espontanietat té una atmòsfera màgica que la fa interessant, i no s'ha de trencar per molt mal que sàpiga no arribar més lluny amb una persona. També val a dir que "carpe diem" i cadascú faça el que vulga, perquè el "tempus fugit". Açò si que vos ho he de dir: no s'arrepentiu mai de res que heu fet. MAI. Repetixc el mai, perquè en algún moment anterior a aquest arrepentiment, l'opció que havieu triat era bona, era la correcta, o, al menys, era la més correcta o la més vos apetia en eixe moment. No destrosseu vivènces amb el record ple de remordiments i arrepentiments perquè així no sols amargeu el record, sinò també el present, oblidavnt-vos de viure i anclats en un passat que pertorba.

8.

Anit no em podia adormir. I assegure i re-assegure que això de pegar voltes i voltes i encara més voltes al llit amb el nas taponat i tossint no és la cosa més guai del món. Però el tindre la ment desperta, i haver-me despertat unes 3 vegades entre les 12 i mitja i les 5 i mitja, em van deixar un bon ratet per a pensar.
Les nits que no pots dormir són les millors nits per a escriure, però amb el constipat que porte damunt no volia treure les meues mans de la calentoreta dels llençols i les mantes que em tapaven fins el coll, així que vaig fer una recopilació mental - una rallada mental, una divagació, extensió d'un tema qualsevol, pensar en blanc i que aparega el que vulga, passar d'una cosa a una altra sense perqué i sense sentit,... -.
Pensant pensant, acabí pensant en les cartes i retalls de la vida d'una persona, que vaig trobar per casualitat i no vaig a dir ni com, ni quan, ni el nom de la persona [D'aquest tema ja parle a http://elarboldelasfrutasprohibidas.blogspot.com/ ]. La cosa és que vaig imaginar-me la història d'amor-desamor que es dibuixa entre les línies escrites ràpidament per uns estudiants d'universitat, enllà vuit o nou anys. De sobte, estava pensant en la història - o narració, com preferiu - que he d'escriure per a català (ús i normativa de la llengua catalana). Ben sabut és, i si no, no escriuria ací, que m'entusiasma l'escriptura. M'agrada la llengua. Els lingüístes tenen molta sort (i açò la societat moltes vegades no ho sap veure i exalta les qualitats dels bons matemàtics que són capaços de resoldre problemes d'hores de resolució, les qualitats i la dificultat de la medicina, essencial per a poder guarnir tots nostres mals, dels informatics, arquitectes,... i deixa de costat la vessant més humana, la sociolingüística, la història, filologies,... NO penseu que estic donant un vot a favor de les humanitats, sinò que vull fer reflexionar sobre un tema en concret. Tant difícil em pareixen les matemàtiques com una traducció del grec). Bé, els lingüístes, com ja he dit, tenen molta sort. La sort, i gràcia, de poder expressar-se coneixent fins a l'ínfim racó d'una llengua; la qualitat de dir el que pensen d'una forma clara i concisa, sense pegar-li voltes, i poder donar-li la forma que volen. La sort dels lingüístes va més enllà de tot això. Saben com s'escriu, i amb el teu estil et poden fer una radiogarfia, com fan els metges. Poden saber que et manca i que et sobra, que et fa tu, que sigues tu.
En fi, ja me'n he anat per les rames. Aquest és el perill de deixar un full en blanc i un boli, o en aquets cas, un word i un teclat, en les meues mans. Per on anava, vaig pensar en la sort que tinc que m'agrada escriure i llegir, però també vaig pensar en el poc que m'agrada que m'obliguen a escriure. Sempre he pensat, i espere continuar pensant així, que l'escriptura ha de ser l'eixida d'emergència de tot el que té l'ànima a dintre. L'escriptura en el sentit de relatar històries, de crear un alter-ego, d'escriure poesia, o de, com jo, divagar i anar passant d'un tema a un altre deixant constànicia del que la meua ment va pensant ara - i anit-.
Em vaig plantejar la inspiració. La inspiració és un tema complicat. Segons el GDLC és:

[s. XIV; del ll. ecl. inspiratio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d'inspirar;

2 l'efecte.

2 BÍBL Acció d'inspirar Déu els autors dels llibres bíblics.

Busque inspirar aleshores, i diu:


[s. XIV; del ll. inspirare, íd.]

v 1 tr FISIOL Fer entrar aire als pulmons.

[...].

Té moltes accepcions, però em quede amb la primera, "fer entrar aire als pulmons". Fer entrar aire als pulmons significa vida, aleshores l'inspiració seria com fer arribar la vida al nostre cervell. Inspirar-se és veure les coses d'una altra manera, poder tindre les paraules per expressar-te, tindre fam d'escriure i escriure i continuar escriguent,... El desig d'apuntar ràpidament tot allò que en una milèssima de segon ha passat al teu pensament, com un raig obscur en la nit que il·lumina tot allò que ja hi era, però que per una raó o una altra restava ocult en l'obscuritat, per a que no s'oblide, per a que no torne a quedar ocult.
Puc donar gràcies perquè hui, tornant en el tren, en el primer vagó (com sempre), eixe raig de llum ha creuat de part a part el meu cervell, i ja no tinc perquè queixar-me i renegar de l'obligació d'escriure una cosa en un moment en el que no t'ix. Si no ix, millor deixar de forçar i ja eixirà quan vulga. Sempre s'ha dit, i no hi ha saviesa més vella, ni bella, que la popular.

7.

Me falten paraules per explicar què significa per jo. me falten paraules... Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes, paraules d´amor senzilles i tendres.

Paraules, paraules... quant de mal i quant de bo! M'agraden les paraules, és una cosa especial allo que senc per elles. No heu sentit mai l'ànima d'una paraula? Vos donaré ben bé els pasos. Primer que res no heu d'oblidar que les paraules simplement gaurden conceptes establerts dins la nostra societat, per això cada cultura utilitza llengües diferents, té paraules diferents per a designar coses, o fins i tot té paraules que altres llengües no tenen. En segon lloc, recordeu que les paraules no són sols sons, tenen ànima, la tenen! Després, assegureu-vos que és eixa la vostra paraula. Cadascú té una paraula que és seua, per això tenim capacitat per inventar-nos paraules, que pot ser per a una altra persona no signifiquen res però per a nosaltres sí. Una vegada fet tot açò penseu en les paraules que vos fan sentir, en aquelles que el seu so vos posa els pèls de punta, aquelles que les vejeu escrites i voleu escriure-les un milló de vegades més, aquelles que vos encoratgen a repetir-les i repetir-les fins quedar-vos sense alé. Una vegada escollida eixa paraula, oblideu-la. Sí, això mateix vos he dit. Feu veure que no està, deixeu de pensar en ella. Passeu d'ella durant dies. I de sobte una nit vindrà parlant-vos a cau d'orella en somnis, quan dormiu ben profund. Vos confundirà, vos farà veure que viviu a un altre món, ballareu amb ella, cantareu, jugareu, visitareu llocs inimaginables, no llocs terrestres inimaginables, llocs imaginaris inimaginables,... i serà la vostra paraula per sempre.

M'agrada descobrir noves paraules meues. És una sensació tan joiosa quan les veus arribar escrites borrosament en mig d'un somni i les reconeixes! Pot ser hi ha algú que pense que aquesta sensació s'assembla a quan coneixes a la persona que serà la peça que et falta la resta de vida. No, és diferent. Si ho penseu així, la paraula no vindrà a vosaltres, i vos faltarà un altre tipus de peça a la vostra ànima, a la ment, al seny. Les paraules són, i tu també hi eres, però no esperes en cap moment que una paraula per molt que et fasa sentir siga una persona.

D'altra banda, val a dir que les persones sí que podem ser paraules per als altres, podem actuar com elles, deixar que una persona s'oblide de nosaltres i tornar-hi de sobte a la seua vida, com si ens haguéren llençat a gran velocitat per a que poguem tornar a entrar-hi. Siguem paraules aleshores.

6.

Mirada perduda.

Aquest migdia quan tornava, morta, de València, m'he assegut al primer vagó del tren, com sempre. Encara tardaria a eixir, així que m'he tret el meu mp3, i els sudokus que havia retallat dels diaris que donen a l'universitat. Tan bon punt havia començat a concentrar-me, un xic ha trobat seient enfront meua i ha saludat amb un "hola". Puc contar amb els dits de les mans les vegades que algú que no conec m'ha saludat en assegure's aprop meu al tren, i no serà perquè faig pocs viatges.

Li he trobat un aire especial. No vull dir que m'atraguera físicament ni això que diuen de "flechazos en el metro/tren". Parle de tot ell en general, de l'atmòsfera que l'envoltava. No ha somrigut en tot el viatge, malgrat que en cada moment que les nostres mirades s'han encreuat, he notat com sí que ho feia.

L'esguard profund i seriós obria les portes a l'ànima. M'ha deixat explorar-la durant milèsimes de segon, i les milèsimes de segons de totes les vegades que hem coincidit m'han deixat posar-li tota una vida. Primer que res, la verdor dels seus ulls. Sempre m'ha agradat el verd, és un color especial. Ja de ben menuda, quan tots deien que els agradava el rosa o el blau, jo responia: "verd". Era un verd oliva clar, perciós, per a que vaig a negar-ho. El cas, la profunditat era impressionant. Mai havia vist una mirada tan penetrant, tan... indescriptible, m'he perdut en ella, m'he perdut. He vist cares, he vist converses, he vist llum, color. He vist també experiències i opinions. I puc quedar-me tranquila. Crec que he sigut fràgil i jo també m'he deixat explorar, però això és un altre tema, i jo no tinc res a amagar.

No deixeu mai de mirar als ulls de la gent. Són la seua identitat, i per molt que vulguen evitar expressar coses, a través d'ells ho van a fer.

5.

EL PERQUÈ DE LES CINTES ROJES

Hui m'he decidit a tornar-me a posar per polsera una cinteta roja amb un llaç. Ho he decidit gairebé en cinc minuts després de pegar-li voltes al tema durant aproximadament un mes. Potser la pregunta més difícil és: "per què?" I la resposta més fàcil siga: "diuen que això allunya el mal d'ull." Sincerament, no ho sé.

Tot va començar l'hivern passat. M'havien passat varies coses de complicada explicació. Vaig tenir-hi problemes, la vida va començar a ser més difícil. Tal vegada semble el típic moment en el que una persona es veu obligada a madurar dràsticament i amb una velocitat increïble. Jo ho veig més bé com el moment en que em vaig adonar de com és la vida realment. En aquell moment tràgic, quan les coses começaven a complicar-se, algú em va preguntar per què no em posava un llacet roig. Li vaig fer cas.

Aquest llacet em va ajudar a posar-li un poc de color a la meua vida, i per això crec que s'utilitzen els llacets rojos realment, per animar la vida, per a que la gent no visca amb l'ombra del seu color de vestuari habitual.

Açò mateix ho vaig aprendre a classe. Ens van explicar que la percepció dels colors es relativa segons la cultura i que això es troba reflexat al vocabulari. Els grecs ja ho feien com dic jo, tenien una gama de blanc-gris-negre. El cel mateix no era blau, era gris, una matització del negre. Però no obstant això tenien el roig. En castellà, encara predomina el color colorado, que és el roig, o l'expressió ponerse colorado que és quan les galtes es pinten totes soles d'aquest color. Un color extrany. Un color que alegra. Un color. Una història. Un ànim. Vaig a tornar a viure.

Pintaràs el món d'alegria i joia,

pintaràs el món amb els teus somriures,

pintaràs el món, el pintaràs.

4.

El cel s'ha fet fosc. El sol, estel del matí, llum de llums, ha caigut en els braços del descans, que l'acarona i crida la lluna per traure-li un somriure.

Records.

Al mig de la muntanya, perduda de la civilització, la nit és més clara, més nítida, més bonica, més nit. O això solen dir els qui viuen lluny del cosmopolitanisme. Quantes vegades he experimentat eixa sensació, i com m'agradaria tenir-la ara mateix, i fins i tot, m'atreviria a dir un com m'agradaria compartir-la amb algú.

No s'escolten cotxes ni es veu cap llum, però encara que semble mentida, no note soledat. Es mouen rítimicamen les rames de diferents arbres, udolen animals i canten els grills, no hi ha cap núvol al firmament, i, per una milèsima de segon, veig reflexats al sostre tots els grecs que s'han guanyat un lloc a l'eternitat.

Em pare a pensar. M'enrecorde d'un relat que vaig escoltar, o vaig escriure, o tal vegada vaig llegir, no ho sé ben bé. El cas, era un conte que parlava d'un xiquet al qual els seus avis li havien ensenyat que cada persona tenia una estrella, i que quan moriem, no feiem més que anar a buscar-la, ja que ens havia estat guiant i observant durant la nostra curta o llarga vida. Però ningú no sabia quina era la seua, així pots mirar el cel, desconcertat, un caos de cel, un caos d'estrelles, i veure'n mil diferents, però escolli-ne'n sols una, que pot ser que no siga la teua estrella. És un bonic record el del conte, m'abstrau i em calma. Gitada sobre un prat, panxa amunt i un corrent d'aire que em mou els cabells.

Veig passar un estel fugaç, que corre, amb pressa i gràcia dibuixant una imensa línia de color, de vida. Traça la trajectòria amb decisió, sense dubtes... Com m'agradaria tindre eixa seguretat en mi mateixa.

Records.

M'agradaria perdre'm uns dies.

3.

És una estranya sensació la que m'envolta quan pense en allò que em va ocòrrer ahir. Ahir, per dir un dia com un altre, vaig em vaig decidir a mirar per la finestra que tinc al costat del llit. Això fou després de dinar, quan estava disposada a pegar una becadeta, i em vaig sorprendre mirant el cel. Era un cel blau i gris, i estava ple de núvols que bellugaven entre corrents d'aire. M'agraden aquestes vesprades, quan fa sol a mitjes i corre un lleuger toc de vent, de vent fresc, que vol tocar-te per deixar la pell de gallina.

Em vaig fixar en un núvol blanc. Era blanc, però no era un blanc normal. No penseu que era un blanc com la neu, un blanc com les dents, o que vaig a dir-vos, que tenia una blancura radioactiva, no. Tampoc era color albí, ni cru, ni òs, ni el color que tenen les perles quan les toca un raig de llum. Era un blanc pur, neutre i lluent a la vegada. El núvol era de cotó-en-pèl. Però no era el cotó-en-pèl que utilitzen els metges per fregar-te la pell amb alcohol abans d'una vacuna, no. Era com els cotó-en-pels que venen a les fires, era un cotó-en-pèl de sucre, i d'una dolçor ínfima. És difícil imaginar-se un núvol com aquest si no n'has vist mai cap, ja ho sé.

El temps es va parar per complet durant uns segons que es feren eterns, mentre contemplava la lenta dansa de difícil execució que mantenia el meu núvol al mig del cel. Va ser aleshores, sense saber com ni perquè, el vent que abans m'havia intentat posar la pell de gallina em va donar una empenta cap al cel, em va llençar. En eixe moment vaig recordar quantes vegades havia llençat jo coses durant aquesta vida, i a la velocitat amb la qual havia empentat pilotes de tots els tampanys durant l'educació primària. Seria vanal dir que no em vaig alegrar de que aquest vent, que jo diria que era un Migjorn juganer, m'apropés al focus de la meua admiració.

En un obrir i tancar d'ulls em vaig veure reduida a una milèsima part de mi mateixa i pegant-li mos a la dolça massa del meu núvol, mentre contemplava tot el món sota els meus peus, i la resta del meu cos perquè m'havia gitat. Tot semblava tant llunyà que per un moment vaig creure que sempre havia viscut allà dalt, i no sabia distingir entre una muntanya, un prat o fins i tot, una llacuna o el mar mateix. Vaig creure que ja no existia matí o nit, i que el dubte existencial que m'havia rondat des de feia unes setmanes al cap, era cosa de la meua imaginació. Em vaig oblidar per complet de tot el que em lligava a la Terra, no tenia família, amics o companys, i això de vestir-se i desvestir-se, i gitar-se a dormir... gitar-se a... gitar... -se... gi... tar... -se... gi... tar... gi...

Vaig tindre la sensació que sols tenir quan somnies que caus d'un penya-segat o d'una escala, i en obrir sobtadament els ulls em vaig trobar jaient de nou al meu llit.