74.

Any nou, ple d'ànims, esperançes i ganes de seguir endavant, de continuar amb tota la vitalitat i el vigor possible, de fer el camí més difícil. Les coses senzilles i planeres no s'agraeixen ni s'aprecien amb tanta força.  Cal saber els límits de la gent, cal saber quan acudir-hi, cal saber esperar. Saber esperar és estimar. I si més no, què hi ha alguna cosa més gran que l'estima? Estimar, deixar el temps necessari, saber que sempre em tindràs i et tindré al costat, per donar-nos ànims, proposar-nos nous reptes i seguir endavant. A pas a pas, sense cap presa més que assaborir la vida i deixar-hi anar els moments i fer-nos esperar. Perquè saber esperar és també, en tota mesura, estimar.

73.

No deia res, però s'anava unflant i unflant com un globus. Malgrat callar, les hòsties li arrivaben constantment de fets i paraules, no de mans com normalment li arriben a les persones normals. Li arribaven de tots els costats, de tots els llocs i a totes hores. Callava i aguantava, però s'inflava. Perquè no podia obrir la boca i només podia callar. Un dia, li van explotar les cèl·lules, el cor, els pulmons, l'estòmac, les ungles, els ulls, la llengua i el cervell. Va explotar, però no va pintar res de colors bonics, ni de roig sang, ni de gràcia. Ho va pintar de ràbia i de mort. D'angúnia. I el seu esperit va plorar mirant com havia deixat l'habitació (també per tot allò pel que no havia arribat a plorar).

72.

Si més no, era Nadal i tot s'omplia de màgia. Més blanca o més negra, però era Nadal i tot era màgia. Tot es disponia incertament en un futur intranquil o ben segur. Era Nadal i tot era màgia, malgrat els desconcerts i felicitacions. Tot era màgia, màgic fins a cert punt. 

71.

Un joc de xocs

El joc dels poetes és un xoc desafiant. 

Desafinat xoc per un joc de poetes. 

Es jugen a daus les claus de l'eternitat.

Sara Vázquez Bueno

70.

Tambors de mort, la fi del Món s'apropa a pas lent, desmesuradament lent, amb els cimbals dels segons i els timbals dels minuts. El gong de les hores.

Sincerament, no crec que s'acabe el Món. Un canvi radical, canvi de mentalitat, molts canvis potser sí.

69.

Em tremolen les mans, em pesen els braços i l'ànima em fa salts de joia... TINC GANES D'ESCRIURE

(i no puc)

68.

La vida corre i recorre, camina, pels camins del temps i on hi havien mesos queden dies i setmanes. On hi havien anys queden minuts. Les setmanes passen tranquiles en l'esdevenir del passat, del present i del futur. El demà pel que et preocupaves ahir és hui. Però la rutina no s'estanca, perquè mai és rutina sinó un nou dia, potser semblant a un que ja has viscut, però amb paraules noves i amb les persones que segueixen i seguiran al teu costat, ara que s'acosta l'hivern, quan vinga la primavera, quan riga l'estiu calorós i quan comence a plorisquejar una tardor que esclatarà en un fred hivern. Perquè la persona que et dòna la mà i t'ajuda a pujar en les costeres i a frenar en les baixades continuarà amb tu en un cicle viciós d'estacions que no para, com una roda.