101.

Pot ser que quan menys t'ho esperes et ve la felicitat sense buscarla... o pot ser et fereixen per l'esquena. Pot ser que, quantes més ganes tingues de somriure, la vida et sorpén i et fa plorar; o que quantes més ganes tingues de plorar i abocarte a un abisme, et torna a sorprendre i et fa somriure (i cridar de felicitat). Pot ser s'ha de ser capaç de pensar que, qualsevol cosa que es puga imaginar, pot ser real ("Todo lo que puedas imaginar es real" ― Pablo Picasso). Des d'aquell moment, els mons interiors serien més simples, més senzills, millors i ens farien riure. No hi haurien preocupacions i la vida cantaria (i ballaria). Tot és possible... i és que no hi ha res d'impossible parlant en l'àmbit de la possibilitat.

100.

Revolucionàries i lliures. Res de felicitacions. Actes i realitats. Dones que donen, dones que donem. Reivindiquem-nos. Nosaltres, els nostres drets. Sóm persones. Hem de construir-nos. Hem d'alçar-nos tots els dies, no una vegada a l'any. Lluitem.

“What women need is gender equality, violent- and harassment-free public and private spaces, right to their own choices about life, recognition of labour and battles against partriarchal systems. Not chocolates, pink roses, fairness creams and eulogised motherhood.”

— Deepan Kannan

A versos te entiendo,

a besos te entiendo,

a veces... no.

99.

Escena completament bucòlica. Un jardí, una basta extensió de terra verda, de color maragda per la gespa i quatre arbres mal comptats mig deixats caure al damunt. Llegia un llibre. Poesia. I s'enlairava. Tocava el cel gloriós d'aquella vesprada amb el cor sense moure's de l'ombra d'aquell ametller. Es va adormir posant-li els versos als núvols que naugrafaven, i en despertar, va anar al cirerer i va menjar (massa) cireres. Es va tacar el vestit blanc que duia, i se'n va anar a nadar.

98.

"Dust in the wind... all we are is dust in the wind"

Som pols, pols en el vent. Volem amb el vent i desapareixem. El temps se'ns menja, ens destrueix a cada bufit de l'insaciable vent. Ens consumeix com les espelmes en la nit, però vivim amb la tranquil·litat d'haver sigut llum per als altres. Res és etern. Només el Cel i la Terra somriuen a l'imparable pas del temps. Només el Cel i la Terra... i totes aquelles ànimes que han sabut deixar de ser pols i convertir-se també en vent. 

97.

Plovia i en cada gota de pluja es veia reflexada. Eren com xicotets espills que li mostraven diferents cares i distintes realitats. Eixes gotes eren les tessel·les d'un mosaic al qual tot el món li deia vida però que ningú s'havia parat a analitzar. Mirava com lliscaven i s'esmunyien finestra avall en aquell solitari paisatge del carrer desert per l'oratge. Desert pel temps, que s'escolava. S'esmunyia de les mans de l'humanitat. 

96.

Conta una llegenda que les nits que no pots dormir els teus somnis es reparteixen pel món i es fan realitat. "Tant de bo que fós realitat", s'impacientava pensant-hi mentre pegava voltes al llit navegant en les ombres de la seua habitació buscant a les fosques l'agulla i el fil per cosir-se la son. Mai havia cregut que poguera arribar a aconseguir tots els reptes que s'hi proposava. Tots els seus somnis s'esfumaven amb el pas del temps.

Però  aquells somnis es van fer realitat quan va oblidar que eren somnis.

95.

Cap de setmana alternatiu. Cap de setmana per pensar, morir de fred i morir enduts pel vent (com les paraules que no s'escriuen). Cap de setmana reflexiu (com els pronoms). Cap de setmana per perdre's per la muntanya i pels racons més amagats de la nostra ment. Cap de setmana interessant.

"No tengáis, pues, miedo a la gente. Porque nada hay secreto que no llegue a descubrirse ni nada oculto que no llegue a conocerse"

POR

Por. La por de les pors. La por més temuda és la por més inconscient. Aquella és la por que tenim però no sabem a qui o a què. Aquella por ens paralitza. Aquella por que ens sorprén i ens debilita més del que haviem pogut arribar a imaginar. És la por que tenim. És una por que no podem descriure, no li podem posar nom perquè, si aconseguirem posar-li'n, ja l'hauriem vençut. Almenys, l'hauriem descobert. El nom ens dóna l'essència de les coses. Una vegada tenim el nom, tenim tot el poder possible sobre elles. Per això, quan coneguem a les persones, els preguntem el nom. Les interioritzem i fem que formen part de la nostra vida. Per això, quan aconseguim posar-li nom a la nostra por, ja ens estem enfrontant a ella. La por és la resposta a allò sense respostes. La por és la resposta al desconegut. Quina és la teua por? Et preguntes incansablement quan vius moments de pànic. En primer lloc, pensem pors externes: coses, persones, objectes o situacions a les quals no sabem enfrontar-nos. Però hi ha pors més enllà de les pors externes. S'amaguen les pors internes i les pors inconscients. 

Les pors són pedres a dintre les sabates. Si, podem caminar amb elles, podem fer el camí i recórrer quilòmetres de sendes, i quilòmetres de vida. Però ens omplim els peus de llagues i cada vegada és més difícil i costa més avançar. Per aquest motiu, caldria parar-se a la vora del camí. Parar-se a descansar, a atrevir-se, a arriscar-se a treure'ns les sabates i les pedres. Esperar a que es curen les ferides, tornar-nos a calçar i seguir endavant. És la por. POR en majúscules. I les ganes de trobar-nos interiorment. Perquè la por, la POR apaga els fanals i llanternes en la nit i ens deixa a les fosques sense saber per on hem de continuar. I més ens val tornar a encendre un foc amb calma. Coste el que coste. I encendre'l enmig de la senda en la nit, per il·luminar els altres. (I potser eixa llum siga una paraula, una mirada, un somriure o un gest).

"Mires llibres d’amagat, busques claus de llocs tancats 

Investigues les històries que s’amaguen en les coses... "