143.

"Que ens se n'anem al campament

tornar a vore a la gent

no em digues que tu no véns

que si faltes em fa pena"

Aquella cançó començava a resonar-me al cap. Encara faltaven uns quants dies per a que ens n'anàrem de campament als Pirineus, però no podia llevar-me-la del cap. Preparar, pensar jocs, proves, les oracions i els temes a tractar,... tot era un cúmul, i com sempre abans dels campaments, anàvem aigua al coll. En el fons tenia por d'endinsar-me una altra vegada en aquella aventura. El 2007 ja haviem visitat el parc natural del Cadí-Moixeró i aquella vegada vaig patir molt a l'hora de fer les marxes. Em resultarien igual de dures? Seria jo qui hauria d'anar donant ànims als demés? Tot estava per veure.

Comença l'autobús a moure i el silenci de les set del matí amagava les emocions que començaven a aflorar del nostre interior. Sis hores de viatge i començaria un nou repte en la nostra vida. Sobretot perquè arribàrem i estava plovent. Res de montar tendes. Res de res. Diluvi universal (i això que els trons i els rellamps del diumenge encara no s'havien deixat veure). Però resultà que la frase "mai res acaba així com comença" va ser real.

Reviure aquells paratges que anava redescobrint amb la mirada. Sentir el tacte de la muntanya i voler cartografiar-la amb les meues mans, alçades, a la llunyania. Ganes de tocar el cel amb les puntes dels dits a més de 1900 metres d'altura. Veure el cel pintar-se de colors deixant eixir una enorme lluna taronja que semblava un far indicant un port. Estrelles, fugaces, que surcaven el cel com els vaixells trenquen les ones. Riures i rialles que omplien els moments més obscurs de la nit (i els moments més tràgics d'aquells dies de tempestes d'estiu). Veure un llamp caure prop i sentir com tremolava la terra. Caminar fins deixar-se l'alé i superar-te a tu mateix. Animar als que defallien. Entretindre's amb objectes amb els que mai hauries pensar passar més d'un parell de minuts (jugar al mil objectes durant quasi mitja hora amb una ansa d'un poal d'aigua). 

Paraules inventades. Frases que continuaven resonant amb els dies, de boca en boca. Espectacular. Una meravella. Mireu quina serpeta! Respireu l'aire de la muntanya. "To lijitos"... i aleshores es callen per sempre recordant que és l'última vegada que les vas a escoltar en eixe context, després de dotze anys portant-les al llom. Els pèls de punta i guardar l'espígol per a ocasions especials. Plors i desconsòl. I les peticions i accions de gràcies i perdó entonades junt a un bona nit que acaba marcant un compàs al nostres cors per sempre. Gràcies.

142.

Buscava un text sobre el Donar i va rebre molt més del que esperava trobar:

- Què et passa Ventafocs? Et veig pensativa?

- És que estic molt confosa, Fada Padrina, em demanen tantes coses!

- Què et preocupa ara, videta? Vols que xarrem? Saps que sempre sóc ací per escoltar-te...

- Donar és estimar i rebre és ser estimat?

- Veig que no perds el temps... Ai Ventafocs, em sembla que no és tan  senzill com això. Donar i rebre, són dues paraules completament contraposades; i així i tot, tan complementaries, sinèrgiques...

- Com el ying i el yang de l’amor?

-Escolta’m, Ventafocs. Estimar és tan egoistament generós que quan dones; quan et dones, reps amb escreix el que has donat, i la línia que separa el donar i el rebre és difumina de tal manera que ja no tens clar el què és una cosa i és l’altra.

- Però, Fada Padrina. No estic segura d’entendre’t. Si jo estime, vull que m’estimen. 

- Tothom necessita que l’estimen. Si estimes seràs estimada, però potser no de la manera que tu esperes, ni per la persona que tu esperes. I has de tindre en compte que s’estima sempre sense esperar res a canvi, si no ja no parlem d’amor.

- Vols dir que he de donar sense rebre?

- Vull dir que donar és rebre i que rebre és donar. Que tot el que sents quan estimes és un regal tan gran, una satisfacció personal tan extraordinària que ja has rebut amb escreix tot el que has donat. 

Pensa-ho a l’inrevés, Ventafocs. Quan algú t’estima, en el moment que tu l’acceptes, ja li dones l’oportunitat de ser generós i de sentir l’efecte de l’amor en tota la seua esplendor. No és això suficient? Les persones no donen per cobrir deutes o reben per recaptar el que se'ls ha donat, són lliures.  L’amor no ha de tenir cadenes, no s'ha d’esclavitzar, ha de ser lliure. 

- Crec que comence a entendre-ho un poc... donar és rebre i rebre és donar. 

- I, per altra part, has de tenir en compte que és tan important saber donar com rebre, perquè quan reps el que t’és donat permets que l’altre estime plenament, i així es completa el cicle.   

- Quantes coses per aprendre... em sent tant menuda.

- Tots som menuts i alhora extraordinaris, no ho oblidis mai, Ventafocs.

- Gràcies per ser-hi, no sé què faria sense tu.

- Gràcies a tu, estimada. Ja saps que sóc part de tu.

(Adaptació del text de: http://ventafocs-interessant.blogspot.com.es/2013/02/donar-i-rebre.html)

141.

S'havia proposat un repte molt gran que li estava fent malbé la vida. No podia parar d'autocompadir-se de totes aquelles experiències que li havien anat marcant a poc a poc. Creixien estalactites que dentaven la cova de la seua realitat i cada vegada feien més afilada i perillosa l'entrada. Buscava, sense adonar-se'n, tenir una boca de llop per espantar tots els mals i poder gaudir d'una tranquil·litat que poques vegades l'acaronava.

No podia obligar-se a tornar a obrir-se al món; per molt feliç que fóra i per tots els esclats de joia que expandia al seu voltant. No podia fer-ho ni obligar-se a veure amb bons ulls accions, comentaris o situacions que es passaven d'aquella ratlla imaginària que havia marcat al seu voltant. Tot allò que entrava en el seu espai vital l'agoviava, i per això ho evitava posant-se un impermeable. I totes aquelles gotetes que es dirigien a ella com sagetes de foc es repelien i queien a terra. Por, tremolons i incerteses. El no dormir a les nits i el no poder posar la ment en blanc.

Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. Saludar és de persones? Això diuen. Potser no, perquè tampoc esperava que res més passara aquella nit (o aquelles nits) en les quals l'intercanvi de mirades i comentaris amb altra gent respectivament es van anar incrementant. Però si és ben cert que de vegades hi ha alguna cosa que es capgira al teu interior i que t'enrabia. No hi ha lligams de cap tipus, però saludar, s'ha de saludar. Alguna cosa que et fa girar el cor i et fa sentir impacient. I fa recordar alguna frase en la memòria que deixa entreveure la llibertat i obertura amb el pas del temps. 

Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. No podia escollir a qui havia d'estimar i a qui no. Pot ser allò estava fins de tot el que volia evitar i del que li relliscava. Volia viure la calma, i les pressions li trontollaven els sentiments. Què significava l'amistat? I per què no era digna de ser respectada? 

Després de totes aquelles preguntes es va adormir. No havia tingut temps de parar-se a pensar, reflexionar ni de gaudir de la companyia d'aquell llibre que procrastinava a la seua tauleta de nit –encara que volia fer-li l'amor amb totes les seues forces (i ganes), deixar-lo eixut i endur-se el bon sabor d'una lectura ben feta i desglossada.

140.

Porte quasi una setmana intentat escriure i no he trobat un sol moment per fer-ho. No he tingut ni temps (ni ganes) de parar-me a reflexionar (i no serà per falta de motius, perquè l'altre dia em vaig encendre amb el típic comentari ciències-lletres). En fi, dimarts escriuré, perquè necessite desfogar-me un poquet BASTANT. Suponc que entre l'examen i l'hora del dermatòleg, i urgències (si no se me'n va el dolor de la ciàtica), o entre el dermatòleg-urgències i la reunió que tinc per la nit. O pot ser, dimecres abans de l'assaig final del concert de fi de curs de dolçaina. O el dijous abans d'anar-me'n a Aquopolis —i si no, entre Aquopolis i el concert de fi de curs, o entre el concert de fi de curs i el sopar de fi de curs. Res, que ja m'ho faré per escriure perquè sinó em convertiré en una bomba atòmica i arrancaré tot el País Valencià del mapa (qui sap si podrem formar una colònia a l'espai).

139.

Em negue a la racionalitat i la incondicionalitat per poder ordenar, posseir i governar sobre totes les coses que se'ns posen a l'abast. Em negue perquè per molt que intentem enganyar-nos, els éssers humans som éssers irracionals (en el "bon sentit de la paraula", si és que hi ha cap bon sentit amagat dins d'un comentari neutre). 

L'humanitat està disposada a viure mitjançant regles i codis. Tot sota un mateix estàndard. Tot és com ha de ser. Res no canvia. Algú em pot dir que estic equivocada. "Qui té boca s'equivoca" -o això diu la meua iaia- (ah, i no pense entrar en la dinàmica d'auto immolar-me per gastar guionets curts en lloc de guionets llargs, que sempre hi ha algú que, ehem ehem, m'ho diu però escric directe al blog i no sé com escriure-los); però jo no estic parlant d'un únic codi, sinó d'una multiplicitat de codis que conviuen entre ells i que, si es dóna l'hipotètic cas que no estàs dins de cap, estàs mort. No considere que això siga just per a ningú perquè al cap i a la fi tots estem igual de bojos i som igual d'irracionals. Els uns per seguir les maleïdes regles i els altres per no fer-ho. Els uns per estereotips i altres per fóra de sèrie. Els uns per martiritzar els qui són diferents i els altres per passar olimpicament dels primers i viure la seua vida amb tranquil·litat sense que els importe absolutament res.

Després de pegar-li diverses voltes al tema he decidit que ja no vull ser persona -encara que la bojeria embelleix-, perquè he descobert que tot el món tinga l'edat que tinga (o que vulga aparentar tindre) és en el fons una criatura. I ens comportem com criatures. I plorem com criatures (encara que a amagades del món, però tots plorem i agafem rabietes. No ho neguem, per favor). Vull ser un botó de camisa de mudar. De les camises de diumenge. Eixa sí que és una bona vida: treballar una vegada a les mil (perquè tots els diumenges l'usuari no gasta la mateixa camisa); conviure amb colonia i perfums; fer-me amiga d'altres botons, camises, pantalons i roba que tinga l'usuari al seu armari o calaix;... tot són ventatges. 

Però com no puc ser un botó d'una camisa de mudar, em conforme amb ser una persona irracional. Al menys ho admitixc. Merda! Admitir-ho és símptoma de racionalitat? Aleshores no vull ser una persona irracional? O sí? O no? A fer la mà. Sóc jo i qui no em vulga, que em canvie (i que em done alguna cosa a canvi ja que estem com a indemnització per haver aguantat eixa persona durant tant -o no tant- de temps... i  perquè la situació econòmica no és bona i hem de sobreviure. Crec que també li deuriem donar alguna cosa a la Crisi a canvi... Senyora Crisi, endus-te a Rajoy, a Bárcenas o a la Peggy eixa i ens deixes en pau... tracte fet?).





*Actualitze perquè el senyor Jordi m'ha dit que els guions llargs es posen amb Alt + guió. Crec que sóc jo perquè al blog tampoc em funciona... #patantecnològica

138.

Totes les paraules que ens han deixat marques sota la pell, amagades com un tatuatge immune al pas del temps. Tornen a sentir-se vives i ballen, estiren l'epidermis, volen eixir. Dansen per tot el cos i et recórren l'espinada. Baixen suaument com les gotes d'una dutxa d'aigua freda a mig estiu. S'emplenen de dualismes intel·lectuals. 

137.

No sé on vaig llegir aquesta frase:

No intentem decidir per endavant com "han de ser" les coses. Mirem primer com són.

I crec, sincerament que té una raó infinita (vulguem donar-li-la o no). Les persones ens encabotem en posar ordre a les nostres vides plenant-nos d'allò que ens agradaria que fóra i com ens agradaria que fóra; però no volem veure com és allò en aquest precís instant. No podem visionar el futur. No podem saber com van a succeir els fets, el que van a dir les persones o com anem a reaccionar davant d'una situació. Tot és imaginació nostra (que potser ens puga jugar una mala passada, o no). El quid de la questió és que tenim unes ulleres que són opaques per al present però translúcides (o completament transparents) per al futur. Quina mena de genis creiem que som?