149.

No hem de tindre por als somnis... i encara menys a somniar. Sobretot, si vius en una vall de cansament i de son on se't tanquen els ulls tots els dies a tots els minuts i no saps perquè. I sents com el cos et demana descansar. I vols dormir, però no pots més que estirar-te al llit amb els ulls tancats i pensar, i imaginar. I quan menys t'ho esperes, sona el despertador. És més fàcil dormir de costat, amb la teua respiració al meu clatell. S'esbufen els malsons.

148.

Escriure't entre les línies d'un diari.
Perquè no tinc cap fulla a mà
i se m'escapen les paraules;
i volen;
i viuen entre les lletres de tinta.
Unes impressions que narren notícies d'actualitat.
Naveguen entre bombardejos a Síria
i crisis econòmiques mundials
que es ressegueixen sense fi
en un cicle viciós de corrupció i censura,
i polítics traïdors i mentiders. Infames.
Tu envers la realitat,
l'odiosa realitat de tota la gent que no s'estima.
No tinc fulls en blanc. Millor així.
Si algú rellegeix aquest diari que deixaré,
minuciosament plegat, a la cafeteria
trobarà millorada la subjectivitat.

147.

S'accentuava el temps i les coses a fer. Massa marejos, massa històries. No hi havia temps per viure, per escriure, ni per riure. Res de temps. Gens de temps i gent de temps. La gent era un rellotge d'arena que voltejava tots els dies i mai s'aturava. No podien detindre el pas d'aquells granets al compartiment inferior. Era la llei de la gent-rellotge. I quan trobaves quatre segons per ser tu mateixa, les paraules no eixien de la teua ment, per la teua boca i per les teues dents. Ni corrien impetuoses per fer que els dits besaren les immòbils tecles d'aquell piano (que neològicament gosaven en dir-li teclat). Què no feia música igual? No marcava els ritmes i les respiracions de la gent? Com quan aguantes la respiració mentre escrius perquè tens por que algun sospir s'enduga les paraules que pensaves escriure i que ja s'han esvandit.

146.

S'alçava el matí. Un altre dia gris. Ja era hora. Portava quasi mig mes esperant els núvols i la pluja. Però veia que tot era una mentida. Una il·lusió per poder començar els dies amb la força que corresponia i que li faltava ara mateix. Sabia que passat el migdia tornaria a lluir el Sol, o no, però que la xafagor i la humitat tornarien a fer-se presents. Apegaloses. Estúpidament apegaloses. Enganxoses. I els abrics, les bufandes i els guants, les calces i els calcetins grossos no vindrien mai perquè un canvi climàtic volia introduir-nos a un bou de Falaris.

145.

Mai havia pensat que era especial. Sempre s'havia sorprés per com la gent arribava a destacar i a fer-se notar només canviant uns detalls de la seua vida. Es va tancar al seu món... i aleshores va començar a pensar que feia coses úniques. Coses que altra gent també havia fet però que ara quasi ningú feia. Això cansava més del que havia arribat a pensar mai; i s'adormí. Quan es va despertar, els eons havien passat, l'univers havia canviat i d'ella sols quedava el que sempre havia sigut en essència; guardat a un frasquet de vidre sense etiquetar per algun dels prestatges on Déu havia guardat tots els extractes de la humanitat. Fins que un altre Big Bang els desordenara, trencara i les essències tornaren a errar en la immensitat de la nit.

144.

La rentrée. Què be sona en francés! Potser molta gent no tinga ganes de tornar als llocs de treball o d'estudi; potser altres estiguen esglaiats i morts de por pel canvi que suposarà passar per fi a primària, a secundària, a batxillerat, a la universitat, a començar a treballar... o a sumar-se al gran nombre d'aturats que regenta aquest país. Cadascú viu amb una intensitat diferent la seua vida i els seus canvis, o no tan canvis, però el que és ben cert és que cada dia l'hem d'afrontar amb el nostre millor somriure i amb totes les nostres ganes per ser feliços, per lluitar i per canviar el nostre món més proper.

Aquesta setmana he tornat a les classes a la universitat. No estic trista, ni res d'això -bé, potser d'una forma diferent a la que molta gent s'imagine, perquè no m'agrada que el temps passe tan ràpid. Ben al contrari. Tenia ganes de tornar a retrobar-me amb la gent, a tindre eixes converses que són úniques per a mi, a fer alguna cosa de profit durant el dia, a proposar-me reptes, a agoviar-me a principi de curs i, sobretot, tenia ganes de tornar a caminar per València.

Tornem. Retornem als inicis un any més. Per fer-nos un any més majors. Per poder arribar a la vellesa, poder-nos girar i poder recordar i ordenar la nostra vida. I poder assegurar-nos que l'hem viscut amb tanta intensitat que fins i tot els moments més tristos tenen una llum tènue que els il·lumina joiosament. Després d'un mes i mig i d'haver abandonat el blog més del que m'agradaria, també hi torne. I espere no abandonar-lo com he fet aquest estiu, que ja forma part del nostre passat.

143.

"Que ens se n'anem al campament

tornar a vore a la gent

no em digues que tu no véns

que si faltes em fa pena"

Aquella cançó començava a resonar-me al cap. Encara faltaven uns quants dies per a que ens n'anàrem de campament als Pirineus, però no podia llevar-me-la del cap. Preparar, pensar jocs, proves, les oracions i els temes a tractar,... tot era un cúmul, i com sempre abans dels campaments, anàvem aigua al coll. En el fons tenia por d'endinsar-me una altra vegada en aquella aventura. El 2007 ja haviem visitat el parc natural del Cadí-Moixeró i aquella vegada vaig patir molt a l'hora de fer les marxes. Em resultarien igual de dures? Seria jo qui hauria d'anar donant ànims als demés? Tot estava per veure.

Comença l'autobús a moure i el silenci de les set del matí amagava les emocions que començaven a aflorar del nostre interior. Sis hores de viatge i començaria un nou repte en la nostra vida. Sobretot perquè arribàrem i estava plovent. Res de montar tendes. Res de res. Diluvi universal (i això que els trons i els rellamps del diumenge encara no s'havien deixat veure). Però resultà que la frase "mai res acaba així com comença" va ser real.

Reviure aquells paratges que anava redescobrint amb la mirada. Sentir el tacte de la muntanya i voler cartografiar-la amb les meues mans, alçades, a la llunyania. Ganes de tocar el cel amb les puntes dels dits a més de 1900 metres d'altura. Veure el cel pintar-se de colors deixant eixir una enorme lluna taronja que semblava un far indicant un port. Estrelles, fugaces, que surcaven el cel com els vaixells trenquen les ones. Riures i rialles que omplien els moments més obscurs de la nit (i els moments més tràgics d'aquells dies de tempestes d'estiu). Veure un llamp caure prop i sentir com tremolava la terra. Caminar fins deixar-se l'alé i superar-te a tu mateix. Animar als que defallien. Entretindre's amb objectes amb els que mai hauries pensar passar més d'un parell de minuts (jugar al mil objectes durant quasi mitja hora amb una ansa d'un poal d'aigua). 

Paraules inventades. Frases que continuaven resonant amb els dies, de boca en boca. Espectacular. Una meravella. Mireu quina serpeta! Respireu l'aire de la muntanya. "To lijitos"... i aleshores es callen per sempre recordant que és l'última vegada que les vas a escoltar en eixe context, després de dotze anys portant-les al llom. Els pèls de punta i guardar l'espígol per a ocasions especials. Plors i desconsòl. I les peticions i accions de gràcies i perdó entonades junt a un bona nit que acaba marcant un compàs al nostres cors per sempre. Gràcies.