67.

Necessite un atles d'espirals. Inspiració. Inspirar, expirar i morir. Morir somniant i pujar al cel com si tota la vida hagueres estat preparant-te per morir. I de sobte un lligam et torna a la terra i et fa sentir viva, però el més important és que et fa sentir. I vos doneu les gràcies mútuament mirant-vos com si la resta del món es congelara.

66.

Tot era tan fàcil com deixar-se escriure el cos amb un retolador permanent d'aquells que no s'esborren amb una dutxa. Es van pintar les mans, els braços, l'esquena i la panxa. Li van fer un dibuix al melic i es van pintar les cames, els peus i tots els dits. Es van caligrafiar a les orelles, baixant pel coll i en la punta del nas. I després de tot, es convertiren en un conte en forma de poema visual.

65.

Li volia parlar al món amb tanta sinceritat i tan tendrament que es desfaria sota les meues paraules i tornaria al meu univers amb la cara ben alta per poder construir tantes histories, tantes situacions i tantes preguntes com poguera per tornar boja la realitat. Però el món es negava a escoltar-me. No volia cridar-li, ni fer-li mal però finalment ho vaig fer. I va continuar negant-me el ser escoltada. Després de pensar una bona estona, vaig decidir que si no era capaç d'escoltar-me, li ho deixaria per escrit. Així, aquell món paral·lel al que la nostra societat no li deixa lloc prendria forma, colors i figures; i ompliria l'ànima de tots aquells que s'atreviren a llegir. Per això, em vaig posar a escriure. 

Per això, i per una inspiració que porta lligada una gran pressió al pit.

64.

"I així pren tot el fruit que et pugui donar 
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà. 
Què demà mancarà el fruit de cada pas; 
per això, malgrat la boira, cal caminar"

De vegades les coses passsen massa ràpid; o tal vegada no. El temps, que per tots és el mateix, pot ser diferent per a determinades situacions i plantejaments. Pot ser, el que per a algú suposa anys i anys de preparació, altre ho fa amb mesos (com passa per exemple, a l'hora d'estudiar per a un examen), seguint el mateix procés, portant el mateix estil de vida, canviant d'hàbits tan prompte com pot per adaptar-se a una nou moment que el porta allà on sempre havia desitjat estar; a fer el que sempre havia desitjat estudiar, treballar o fer; a estar amb qui sap que sempre havia estat buscant (o esperant) sense ser conscient que ho feia. I és per això que, els canvis són dificils... i canvies i tornes a canviar, així al llarg de la vida. Però hi ha coses que una vegada aconsegueixes vols mantenir per sempre, i saps que, malgrat les vicissituds que pugues trobar seràs capaç d'afrontar i seguir caminant a poc a poc, cada vegada un pas més endavant; perquè al cap i a la fi no importa si el pas és més gran o més menut, el que importa és pegar-lo, inclús saltar si cal, i seguir amb ganes de nous reptes.

"Si véns amb mi, 
no demanis un camí planer, 
ni estels d'argent, 
ni un demà ple de promeses, sols 
un poc de sort, 
i que la vida ens doni un camí 
ben llarg"

63.

Tot és tan fàcil com arrsicar-se. Qui no juga, no guanya. Des d'un primer moment ja tens el no, ja ho tens tot perdut, però si t'arrisques, pots aconseguir allò que volies, o que ni volies ni buscaves i que simplement va venir així, va sorgir. Quan algú tinga alguna cosa que dir, que alce la mà, alce el braç en busca d'aprovació, s'alce sobre les veus impotents de tots els que el contradiuen, perquè ha de lluitar pel que vol, pel que estima i pel que pensa, pel que fa i deixa de fer. Quan algú realment vol parlar, quan té alguna cosa a dir que pot ser més o menys important, troba el moment de fer-ho per molt difícil que semble. 

62.

No es trobava gaire bé. Tenia un gran nus a la boca de l'estómac i només volia desaparéixer, per això, encara que s'havia dutxat la nit anterior, aquell matí es va clavar a la dutxa pensant que les gotes farien que les seues llàgrimes es tornaren una mica més dolces (és clar, es dutxava amb l'aigua dolça del vell pou del veinat), pensant que les desfarien amb sucre. Va començar a respirar profundament i tremolava molt, però si més no, no notava caure les llàgrimes per les seues galtes. Però quan se'n va voler adonar... ja havia desaparegut pel desaguàs.

61.

Setembre. Ha passat l'estiu, entre riures i més somriures. Algunes llàgrimes i alguns plors. Ràbies i penes conteses, i alguns silencis. Però sobretot vitalment i amb senzillesa, com qui no vol la cosa. Quan els dies ballen amunt i avall i perds el compte, no saps en quin dia vius, ni l'hora; quan el temps es deté en els millors moments: en un passeig per la platja, amagant-se de la xafogosa calor, caminant a mitjanit per un poble mig desert del Maresme i sobretot, quan el temps es deté en obrir una porta i trobar cinc caixes a sobre d'un llit de llençols taronja que encara fan olor a somnis. Cinc caixes de sorpreses, cinc caixetes que no saps que contenen però que portes setmanes esperant perquè saps que hi son, i que, al mateix temps, elles porten dies esperant-te perquè saben que són per tu. El temps es deté quan obris aquella porta i les veus... i després camines a càmera lenta, deixant la bossa i asseguent-te a sobre del llit, sense mirar res més que el llençol taronja, buscant una paraula que et diga "obri-les ja si vols". El temps, es torna a detindre quan obris cadascuna d'aquelles caixetes i penses que ja no tens motiu per deixar de ser feliç, perquè la vida està plena de detalls, de coses planeres que t'alegren, de mirades que posen el cor a 200 pulsacions per minut (perquè més ràpid seria un problema per a la nostra salut). I te n'adones que la teua vida va a continuar sent una caixa de sorpreses, a cada viatge, a cada estació de tren, a cada caixeta nova que tingues davant per obrir. I encara que no s'haja de fomentar la vida i les converses sobre una sorpresa rere d'altra, ni en estar esperant sempre una nova sorpresa i no saber parlar de res més; sempre hi ha una persona que arriba per sorpresa a la teua vida, sense haver-ho esperat en cap moment, i t'ompli de sorpreses esperant trencar la rutina i fer de cada dia, un nou dia diferent als demés.