140.

Porte quasi una setmana intentat escriure i no he trobat un sol moment per fer-ho. No he tingut ni temps (ni ganes) de parar-me a reflexionar (i no serà per falta de motius, perquè l'altre dia em vaig encendre amb el típic comentari ciències-lletres). En fi, dimarts escriuré, perquè necessite desfogar-me un poquet BASTANT. Suponc que entre l'examen i l'hora del dermatòleg, i urgències (si no se me'n va el dolor de la ciàtica), o entre el dermatòleg-urgències i la reunió que tinc per la nit. O pot ser, dimecres abans de l'assaig final del concert de fi de curs de dolçaina. O el dijous abans d'anar-me'n a Aquopolis —i si no, entre Aquopolis i el concert de fi de curs, o entre el concert de fi de curs i el sopar de fi de curs. Res, que ja m'ho faré per escriure perquè sinó em convertiré en una bomba atòmica i arrancaré tot el País Valencià del mapa (qui sap si podrem formar una colònia a l'espai).

139.

Em negue a la racionalitat i la incondicionalitat per poder ordenar, posseir i governar sobre totes les coses que se'ns posen a l'abast. Em negue perquè per molt que intentem enganyar-nos, els éssers humans som éssers irracionals (en el "bon sentit de la paraula", si és que hi ha cap bon sentit amagat dins d'un comentari neutre). 

L'humanitat està disposada a viure mitjançant regles i codis. Tot sota un mateix estàndard. Tot és com ha de ser. Res no canvia. Algú em pot dir que estic equivocada. "Qui té boca s'equivoca" -o això diu la meua iaia- (ah, i no pense entrar en la dinàmica d'auto immolar-me per gastar guionets curts en lloc de guionets llargs, que sempre hi ha algú que, ehem ehem, m'ho diu però escric directe al blog i no sé com escriure-los); però jo no estic parlant d'un únic codi, sinó d'una multiplicitat de codis que conviuen entre ells i que, si es dóna l'hipotètic cas que no estàs dins de cap, estàs mort. No considere que això siga just per a ningú perquè al cap i a la fi tots estem igual de bojos i som igual d'irracionals. Els uns per seguir les maleïdes regles i els altres per no fer-ho. Els uns per estereotips i altres per fóra de sèrie. Els uns per martiritzar els qui són diferents i els altres per passar olimpicament dels primers i viure la seua vida amb tranquil·litat sense que els importe absolutament res.

Després de pegar-li diverses voltes al tema he decidit que ja no vull ser persona -encara que la bojeria embelleix-, perquè he descobert que tot el món tinga l'edat que tinga (o que vulga aparentar tindre) és en el fons una criatura. I ens comportem com criatures. I plorem com criatures (encara que a amagades del món, però tots plorem i agafem rabietes. No ho neguem, per favor). Vull ser un botó de camisa de mudar. De les camises de diumenge. Eixa sí que és una bona vida: treballar una vegada a les mil (perquè tots els diumenges l'usuari no gasta la mateixa camisa); conviure amb colonia i perfums; fer-me amiga d'altres botons, camises, pantalons i roba que tinga l'usuari al seu armari o calaix;... tot són ventatges. 

Però com no puc ser un botó d'una camisa de mudar, em conforme amb ser una persona irracional. Al menys ho admitixc. Merda! Admitir-ho és símptoma de racionalitat? Aleshores no vull ser una persona irracional? O sí? O no? A fer la mà. Sóc jo i qui no em vulga, que em canvie (i que em done alguna cosa a canvi ja que estem com a indemnització per haver aguantat eixa persona durant tant -o no tant- de temps... i  perquè la situació econòmica no és bona i hem de sobreviure. Crec que també li deuriem donar alguna cosa a la Crisi a canvi... Senyora Crisi, endus-te a Rajoy, a Bárcenas o a la Peggy eixa i ens deixes en pau... tracte fet?).





*Actualitze perquè el senyor Jordi m'ha dit que els guions llargs es posen amb Alt + guió. Crec que sóc jo perquè al blog tampoc em funciona... #patantecnològica

138.

Totes les paraules que ens han deixat marques sota la pell, amagades com un tatuatge immune al pas del temps. Tornen a sentir-se vives i ballen, estiren l'epidermis, volen eixir. Dansen per tot el cos i et recórren l'espinada. Baixen suaument com les gotes d'una dutxa d'aigua freda a mig estiu. S'emplenen de dualismes intel·lectuals. 

137.

No sé on vaig llegir aquesta frase:

No intentem decidir per endavant com "han de ser" les coses. Mirem primer com són.

I crec, sincerament que té una raó infinita (vulguem donar-li-la o no). Les persones ens encabotem en posar ordre a les nostres vides plenant-nos d'allò que ens agradaria que fóra i com ens agradaria que fóra; però no volem veure com és allò en aquest precís instant. No podem visionar el futur. No podem saber com van a succeir els fets, el que van a dir les persones o com anem a reaccionar davant d'una situació. Tot és imaginació nostra (que potser ens puga jugar una mala passada, o no). El quid de la questió és que tenim unes ulleres que són opaques per al present però translúcides (o completament transparents) per al futur. Quina mena de genis creiem que som?

136.

Etimolorgies

(i altres festes que es monten els mots als diccionaris i a les ments)

Hi ha descobriments que només es fan una vegada en la vida o illuminations printemps que et capgiren el món mentre estudies. Estava tranquil·líssissima estudiant una sorprenent asignatura (remarque sorprenent) anomenada "Documentació per a Traductors" quan, dins del tema d'Internet (SÍ! UAU! QUÈ GUAI! EL QUE JO VOLIA!), m'he trobat amb "chats: Conversational Hypertext Access Technology". Xe tu, i jo tota la vida pensant-me que el "chat" era un gat que tenia alguna relació (més que res pel seu semblant fonètic) amb "xarrar".

Així que, desafiant la meua confiança envers les professores i posant en pràctica "allò que m'he ensenyat durant aquest quadrimestre", he entrat a la búsqueda avançada de Google i he escrit –"en castellano porque salen más coincidencias en las búsquedas documentales"- chat etimología dins del camp "esta palabra o frase exactas". Entre totes les pàgines per lligar en línia m'he trobat amb una website xilena que en parlava del tema. Es veu que per Europa amb això de la crisi i de les comparacions que ens fan amb Grècia i Itàlia se'ns han llevat les ganes d'indagar en el nostre passat i descobrir que gran part del nostre vocabulari és herència seua –senyors àrabs, a vosaltres, a les sènies, a les sèquies, als nombres i a tots els noms dels pobles (i als tarongers) també vos volem, però amb vosaltres ja vam tindre guerra després de copiar-vos la vostra Primavera àrab amb la nostra Primavera valenciana i preferim continuar (dins del possible) en pau i lluitant pels nostres (i els vostres) drets-.

El cas, que a la pàgina web deia que el "chat" (sempre referint-nos al món cibernàutic de Joan) anglés prové de la veu (suponc que francesa) "chatter". "Chatter" –segons continua l'explicació- és una veu onomatopeica que imita el "chat, chat, chat" que fan alguns pardalets. En el meu poble els pardals tota la vida han fet "piu, piu, piu" (o com a molt "pio, pio, pio"), per això als "tweets" o tuits del Twitter també se'ls diu PIUlades, però bé, ells a la seua. I parlant de Twitter, em ve al cap Tweety, que no és ni más ni menos que el nostre "Piolín". Al pobre sempre el perseguia el malvat Silvestre... 

I ara que m'ho rumie jo... Si als gats en francés els diuen "chats", i l'onomatopeia "chat, chat, chat" d'aquests animalets amb ales es diu que ve del "chatter"... Una de dues: O tinc jo raó amb el "piu, piu, piu" dels pardalets i els francesos no saben reproduir el soroll d'aquestes desconcertants aus, o els pardals són uns cabrons i no fan més que incitar els gats per a que els perseguisquen (i per aquest motiu no és gens estrany veure alguna cosa com la d'aquest vídeo als parcs dels nostres pobles i ciutats).

Això de l'etimologia és una cosa fascinant i podriem estar minuts, dies, hores, anys i segles buscant relacions entre paraules i conceptes. Tot per acabar adonant-nos-en que la nostra vida sense saber aquestes coses continua igualment però no té tanta emoció. Així que em quede sense saber (al menys per ara, que me'n torne a estudiar) si:

- Abans els anglesos van anomenar "chats" als xats perquè ja eixistia aquesta paraula i el terme va anar canviant el seu significat durant el temps fins a convertir-se en el "chat" que coneguem ara.

- Tot és una invenció dels americans i la seua por a un atac nuclear (motiu gràcies al qual hui en dia tenim Internet).

- Els americans de l'atac nuclear van fer coincidir les sigles amb algun concepte que ja existia.

- Els americans cagarris per un atac nuclear van crear el "chat" a partir de "Conversational Hipertext Access Technology" i els posh dels anglesos a l'hora del té van decidir que ells havien inventat la paraula (que els furtaren als francesos dins d'un formatge Gruyère gegant quan van desembarcar a Normandia) i borraren la memoria col·lectiva del "Conversational Hipertext Access Technology" que a mi m'ha arribat gràcies a la classe de documentació.

Si algun dia arribe a descobrir què és el que ha passat realment amb el xat, "chat", "chatter" i les converses d'hipertext d'accés tecnològic –i també amb els "xatos"-, tranquils, que ho faré saber.

135.

"- No estaria gens malament...
- I tant que no!
- Som poc il·luses!
- I què bonic que és somniar?"

Hi ha converses quotidianes que semblen no dir massa, que només verbalitzen el sentiment que tens, que expressen rabia, passió, il·lusió, vitalitat,... o que simplement no expressen res. És en aquelles converses però on en el fons s'amaga una essència que a ningú li agrada mostrar (que no és palpable i que ens constitueix i construeix, rajola a rajola, com a persones).

Hui parlava amb una amiga, coneguda pel seu nom de club esportiu, i he tingut la conversa que obri aquesta entrada. Estavem somniant, somniant despertes i inventant-nos situacions que ens faria gràcia que passaren (per exemple aprovar l'examen d'alemany baix la mirada inquisidora del nostre Herbert). El cas és que quan m'ha exclamat que som unes il·luses i li he contestat i què bonic que és somniar? he començat a pensar (i això no és bo perquè comence a desvariar i vés a saber on puc acabar).

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd i que és en ella on resideixen els anhels de les persones. Això vol dir que l'esperança, la possibilitat d'una situació, solució o canvi és el que ens motiva a actuar i viure com ho fem. I això també vol dir que esperança és somniar desperts i buscar que se'ns acomplisquen eixes il·lusions.

(Encara que de vegades allò que menys esperaves es pot fer real i donar-li un gir copernicà a les teues teories i a la teua forma de plantejar-te el somniar desperta).

Va encendre els llums i no va caure en obrir la finestra i banyar-se en el sol de migdia (i en la lluna de mitjanit).

134.

Els cants d'enyor sempre m'han portat a algun llibre en la solitud de la nit. Aquella soledat que t'embolica com l'embolcall dels morts i et protegeix tot el cos abraçant-te amb tendresa. Suau. La plasticitat de les paraules de desconsol. Aquell tacte imaginari que t'engallina la pell taciturnament i et fa perdre't en el desig d'inventar a la teua ment tantes situacions com paraules t'acaronen. El tacte, d'un dit índex, per l'esquena i pel melic. D'aquell dit índex on s'escriuen tots els capítols de la situació en la que et trobes. S'organitzen els estats físics i metafísics, la ment pren un lloc especial i tot es calma, entra en un període de latencia. Fins que passe el temps -en procrastinació de tot i res-.