36.

És possible trobar a faltar algú a qui no coneixes?

Tots els matins, sobretot quan torne de la facultat a peu cap a l'estació (sí, sóc una boja que prefereix passejar-se per València abans d'agafar el metro per estalviar-se uns 30 minuts a peu, a ritme normal-mitjà), em trobe al l'home de l'acordió prop del Parterre. Sempre toca amb un somriure als llavis assegut a un portal al costat del seu maletí marró obert ple de revistes, papers, fullam, objectes estranys i coses que no tenen sentit. És un home feliç, així el veig jo, amb una gran barba grisa i vestit de mil colors. Cada matí, em regala un somriure ben gran i continua cantant. Cada matí... fins fa uns dies que ja no me'l creuaua. He arribat a sentir pena per ell, he tingut por pel pobre home que amenitza el caminar de la gent amb la seua música. He sentit llàstima i por. No vull que li passe res, li he arribat a agafar alguna cosa com estima. Si en arribar al Parterre no escolte les seues notes se'm fa un nus a la gola i pense que pot haver-li passat. Després d'aquestos dies amb tant de fred, amb aquestes temperatures gèlides que deixaven quiet a tot aquell qui s'atrevia a aventurar-se a eixir al carrer... Qui sap què li podria haver passat? Qui sap si havia mort de fred a algún mortal abraçat al seu acordió?

Trobe a faltar gent que no conec però que forma part de la meua vida. Sóc així. Això no és ni bo ni roïn. És així.