41.

Un tren xicotet que camina, que camina. Un tren xicotet que camina sense por!

Així és com tornen els meus xiquets des del pati fins a la classe de tres anys. Els considere els meus xiquets perquè m'he passat allí tot el mes de Gener mentre estudiava per als exàmens de la universitat i vaig sempre que puc. I sempre, sempre, m'abraçen amb força i ganes i em mengen a petons i diuen :"Sara que guapa" o "Sara, que guapa estàs" i em miren amb un gran somriure ple de xocolate i les mans amb plastelina, tots tacats de terra per caure bacs al pati.

M'encanta anar a la classe de tres anys. És com entrar a un univers paral·lel, com entrar a un nou món, com disoldre la realitat. Trobe una barreja de nacionalitats, de formes d'ulls, de colors de pell, de noms,... però a ningú li importa si eres xinés, si vas nàixer a Sudamèrica, si véns de països àrabs o si eres "de la terreta". Això dóna exactament igual, l'únic important és aprendre i passar-s'ho d'allò més bé amb els companys. S'ajuden entre ells, comparteixen el que tenen i es demanen perdó sempre que es fan mal sense voler. Són un exemple a seguir.

Tant de bo hi hagués un món sense discriminacions de cap tipus.