És de nit. Una nit plena en la que una lluna rodona governa il·luminant el cel. Una nit de silencis i tradicions. Una nit de divendres, un Divendres Sant en el que no hi ha una sola ànima pel carrer. Tot és quietud, tot són murmuris. Sents correr l'aire que xiuxiueja pels carrers, tomba les cantonades ràpidament i et rebolica els cabells. Camines sorollosament amb una amiga: les vostres paraules resonen amb contundència pels carrers deserts. Arriba el moment que esperaves sense voler, vos despediu i tota sola et decideixes a tornar a casa. Camines amb rapidesa, amb el mòbil en la mà, com si el mòbil anara a solucinar alguna cosa si algú et fa qualsevol mal. Camines amb rapidesa i ara són els teus passos els que resonen rítmicament portant-te algún que altre eco perdut. Escoltes el motor d'un cotxe. T'asustes. Escoltes com va a girar pel teu carrer. Acceleres el pas. Els fars del cotxe t'enfoquen lleugerament i després passa a gran velocitat pel teu costat. Acceleres més el pas. Escoltes uns altres passos i mires enrere més de deu vegades. Ja arribes, ja arribes. Tornes a girar-te una última vegada i poses la clau en el pany, entres a casa i gires la clau. La porta del garatge està oberta: el que faltava. Puges l'escala sense deixar de mirar a les teues esquenes. Apagues la llum i la teua germana et mata d'un esglai preguntant-te des de la foscor: "ets Sara o la mamà?".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada