dissabte, 9 de febrer del 2013

89.

Moltes (massa) vegades, ens deixem portar per la situació, pel moment, per eixe cúmul de factors que ens sobrepassen (i ens exploten a la ment) i diem coses i actuem com no voliem (ni teniem pensat) fer-ho. Per això, i malgrat que m'he repetit mil milions de vegades que mai ningú s'ha d'arrepentir del que fa o diu perquè en algun moment ha volgut fer o dir allò pel qual ara s'arrepenteix, jo no em senc bé i m'arrepentixc d'haver-me deixat portar pel moment i per tota la ràbia que havia anat acumulant. Potser és perquè no vull deixar anar els sentiments. Tinc por de perdre'ls perquè sé que pot ser el boomerang no torne i em quedaré d'empeus esperant infinitament mentre em petrifique immòbil, incorrupta, inexpressiva. Pot ser és que no sé afrontar-me al món i que tot em ve ben gran... o pot ser és que no sóc ni seré com he volgut ser, ni com m'havia imaginat que seria, ni com ningú hauria pogut arribar a imaginar-me. Pot ser és perquè amb el temps, les aigües tornaran al seu lloc plenes de tot allò que han arrasat en plena tempesta i la calma tornarà a governar impetuosament.





VIDA, SINÓ 
Temps de records, et pense, et recorde, t’invente.
M’agradaria escriure la guia de València.
Jo no assenyalaria, com ho fan, llocs il·lustres,
monuments impasibles, les pedres en cos i ànima,
els llibres que tragueren de Sant Miquel dels Reis,
l’amable biblioteca llatina del Magnànim,
sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem,
on t’obrires la brusa amostrant-me els teus pits,
on per primera volta et va besar un home,
i aquell home era jo, segons em deies tu,
i tu i jo tant contents, visca València, visca!
Criatura llunyana, criatura en dissabte,
què seria de tu? Gerswhinn et va cantar,
et va cantar, el pobre, sense saber-ho mai.
Les trompetes de Gerswhinn duien anys anunciant-te,
i el món no tingué mai tecnicolor
que quan tu aparegueres, sòlida, bella i verge,
aquell migdia alegre de tendes, fonts, jardins,
i els anuncis de roba íntima de les dones
convertint els solars en consolats d’amor.
Alta, atrevida, esvelta, ens haurem de trobar
un dia qualsevol. Potser hauràs parit
tres o quatre vegades i algun avortament;
potser amb el teu home, cerimoniosament,
prengues el sol plausible del diumenge pel parc.
Potser no ens direm res –què ens hauríem de dir?-
i jo arribaré a casa, i deixaré que es gele
el dinar en la taula, i t’escriuré un poema
que no tindrà sentit, ja saps, ni cap ni peus,
però on evocaré els teus béns, aquells dies,
la teua brusa oberta, la teua boca oberta
davall un bes enorme, apressant, extensíssim,
el primer bes d’un home, mare, que vas rebre.
Oh la satisfacció instantània del mascle!
Tot és així d’absurd. Tot és així a la fi.

(Vicent Andrés Estellés - Llibre de Meravelles)

1 comentari: