13.

Fa olor a fred, a hivern. El fum de la llar puja com escales cap al cel, per a que pugam pujar-hi nosaltres després; el vent fa ballar en l'aire les fulles seques, que dels arbres intenten no desprendre's, quan ja han desfallit del seu objectiu i ara volen sense tocar terra, belluguen per un espai infinit i dansen entre elles. Però sobretot ja fa olor a fred. Un fred que gela les galtes i seca goles. Ja s'acosta, l'esperit resona entre tots nosaltres, i una vegada més és converteix en una mescla de sentiments. 

Per què? Per què tinc una mescla de sentimets? M'agrada el fred i els Nadals i que siga hivern. M'agrada poder veure els meus cosins d'altres llocs que sols puc veure un parell de vegades a l'any, m'agrada sentir l'aire afilat sobre el meu rostre calent i tapar-me, m'agrada passejar sota un cel obert ben blau i que a la terra tremolen les persones, m'agrada sentir el contacte dels altres quan dius: "Tinc fred!".

Però els Nadals ja no són el que eren. Com vaig llegir, "tengo miedo que la Navidad destruya el verdadero significado de la publicidad". Com hem arribat a aquest punt? A aquest egoísme? Açò reboca a la meua entrada anterior, fa reflexionar, fa quedar-se quet durant un parell de segons i pensar realment que és allò que volem. Perquè per a mi els Nadals amb la gent que estime i amb una bona abraçada m'omplin més que vint-i-cinc mil regals. Està clar que a tots ens agrada rebre regals, però moltes vegades no sóm conscients d'apreciar el vertader detall.

La vida està plena de xicotetes coses que realment importen. Xicotets detalls que fan un poc més felices les persones. La vida està plena d'altra gent que realment ens fa feliços. La vida està plena de persones que no saben que el seu millor regal és la vida que han obtingut dels seus pares.

M'agrada el fred i la calor, l'hivern i l'estiu, el dolç i el salat. M'agraden les coses senzilles i tendres, les coses que passen sense motiu, les coses tranquiles. M'agrada el verd i el groc, i el blau, el rosa, el blanc, el roig i el negre. Fa olor a fred, a hivern i a tendresa, i m'agrada.

12.

Qui diga que pot descriure la felicitat és un mentider. Quan fem una definició, intentem possar-hi en ella totes les accepcions que podem trobar d'una paraula, però quan busquem al DIEC felicitat ens trobem amb: Estat de l’ànim plenament satisfet. Ara bé, és la FELICITAT l'estat de l'ànim plenament satisfet? Ara jo pregunte, i oblideu-vos de la definició purament formal i metodològica del diccionari, QUÈ ÉS PER A VOSALTRES LA FELICITAT?

Posaría la mà al foc, diria que cadascún de vosaltres ha definit d'una manera diferent el concepte de felicitat i no em cremaria. Com podem descriure quelcom tan abstracte com és la felicitat en si mateixa? Tal vegadam si ho intentàrem molt i ens ho proposàrem podriem arribar a extraure una xicoteta conclusió, arribar a mirar de reüll el seu significat complet, però mai filaríem massa prim.

La ignorància és molt atrevida, ja m'ho deia ma iaia, ja m'ho van recordar més tard un parell de professors meus, i per això, ignorant el sentit de la paraula, podem atrevir-nos a aventurar-nos en la búsqueda del seu significat. Malgrat que sempre m'han fet aquest recordatori com homilies per tal d'acabar amb el fet de parlar sense saber, pegar-li la volta a la truita mai està de més. Cal donar nous sentits a les coses, no ens hem de quedar mai amb el que ja coneixem, hem d'intentar una vegada arribem al màxim esforçar-nos per a superar-nos encara més i arribar molt més lluny del que ens crèiem capaços. 

Si m'agafe a un sentit més ampli, l'ignorància de la vertadera felicitat ens implica a córrer riscos, a  arriscar-nos per a aconseguir-la, ens fa que, com ja he dit abans, ens esforçem en superar les nostres capacitats. La felicitat pot romandre en fer feliços els altres, en riure i estar ple de joia, en sentir-te estimat, acollit o escoltat,... inclús tal vegada si preguntem a un xiquet menut per a ell la felicitat siga un pastís de xocolata.

Hi ha preguntes sense resposta: "Per què no es sol tenir en compte als xiquets en les definicions de les coses?" Els xiquets són purs, encara no han estat contaminats amb les idees, creençes o opinions dels altres, i només veuen el món des del seu punt de vista, val a dir que és un poc egocèntric. Els xiquets són innocents, intactes, incapaços de no dir les coses amb un somriure. I pot ser algún que altre xiquet, un xiquet no llèpol,  no tinga paraules per descriure't la felicitat i tan sòls somriga amb una línia dibuixada d'orella a orella a la seua cara fins convertir-te en un espill.

LA FELICITAT ÉS UN SOMRIURE, PAPALLONES, XOCOLATA, ESTRELLES i ELS ALTRES.

(i molt de color verd i números 10)

11.

Animal nocturn. Sóc un animal nocturn que obri els ulls en caure la nit; animal que agafa el mantell fosc estrellat i es tapa, i es crea capes, i es coseix vestits... Animal que vaga com ànima en pena, viatja mentalment mentre passeja, delirós, mentre es perd comptant els seus pasos, alçant el cap i mirant la lluna, escoltant la remor de fulles seques i el cruixir de les branques pelades bellugant-se al ritme que vol el vent. Animal que s'enronda de silencis trencats pel lladruc d'un gos igualment solitari.

No sé que em passa últimament que m'entra son pel matí i per la vesprada. Se'm possa mal de cap, se'm tanquen els ulls i només tinc ganes de fer de marmota en el meu llit, que és com mon cau. Després arriba la nit, desitjosa d'apareixer, desitjosa de ser desitjada, i em crida, m'inunda a crits, no em deixa dormir. Per això em passe les hores pegant voltes i pensant... m'agradaria eixir a pegar una volta, però no m'atrevixc. Tal vegada si visquérem en una altra època...
També pense en altres èpoques... m'imagine a mi mateixa visquent com a dona romana, després grega, més tard prehistòrica, torne amb l'edat mitjana... i així vaig succeint una sèrie d'històries que no han passat, imagine posibles converses, imagine vestits, pentinats i perfums, cases, estimats,...
Imagine dies i nits de soledat. Una soledat igual a la que ara mateixa visc, una dona perduda entre pensaments de nit. I veig somnis i il·lusions, veig alegries i cares contentes, danses i cants, sorolls i flaires diversos. Els veig.
I mentre tot açò passa, entre per les portes de la son. És com si m'agafara i m'acompanyara de la mà fins a dintre, quan havia estat perduda. Com si un dia rondant un bosc m'haguera atrevit a entrar, haguera perdut el nord i algú que no parla m'agafa de la mà, m'il·lumina i m'acompanya novament a casa.

Històries per a no dormir.

10.

Estic molt contenta. Contenta i feliç i alegre i animada i joiosa i exultant.Aquesta és l'entrada número 10, i aquest és un nombre que sempre m'ha agradat. Té un no-sé-que que el fa especial. Tal vegada és perquè vaig obrir els ulls un dia 10. Tal vegada és perquè sempre he sigut aquest número en la meua carpeta al món coral. O tal vegada és perquè un 10 és la perfecció a un examen, al menys en el nostre sistema educatiu.
El 10 em dona bones vibracions. Pot semblar estúpid, però és com el color verd. Ja des de menuda quan em preguntaven quin era el meu color preferit jo responia segura de mi mateixa "verd". No busquem sentit, són coses que ens fan sentir millor, coses que ens defeneixen. Per exemple, també em transmet aquest tipus de vibracions la plutja. No pots dir perquè, sols passa i ja està.

Però no tinc aquest estat anímic només per que aquesta siga l'entrada número 10. Aquest dilluns passat, després de tot el cap de setmana patint, a les 3.30 de la matinada la comissió de la UNESCO va proclamar a Bali (Indonèsia) la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí patrimoni immaterial de la humanitat. Aquest pot semblar una cosa qualsevol, però en realitat és el reconeixement que posa la guindilla a la festa. Una festa que, com diu mon pare "l'he mamada". I això ho diu perquè en els meus 18 anys de vida em caben a una mà els anys que no hi he participat. Pot ser semble irrelevant, pot ser no semble interesant, però cal viure la festa des de dins per entendre per què em vaig possar a plorar.
Ho recorde com si fós ahir. Jo, a la plaça major a primera fila davant d'una tanca d'aquestes grogues obrint els ulls com a taronges als meus 3/4 anys, i ma mare, que mirava distraguda com anaven entrant a la plaça els balls. En l'entrada de la Maredeueta, tots els balls ballen al mateix temps, mescant músiques, colors i moviments, omplint la plaça d'una vitalitat única. Quan es van possar a ballar, en un moment la meua mare es va ajupir i em va preguntar si volia ballar les pastoretes i jo, sense pernsa-m'ho li vaig dir que sí. Resultat:entrar en el món de la processó. Una vegada vaig deixar les pastoretes, la meua germana i dos amics seus es convoiaren per a fer el misteri de Santa Bàrbara i, com que els faltava l'àngel, m'ho proposaren. I així em vaig passar jo uns tres anys dient al final de cada representació:
Ací la justicia de Déu,
ve convertida en centella.
Per matar aquesta doncella,
l'estrella més relluent,
l'ira eterna vos condemna
a les flames de l'infern.

I a tu Bàrbara,
vinc a coronar ta front
amb una rica diadema,
ja que així ho mana i ordena,
el gran Déu tot poderós.

Aquesta palma és senyal
de l'alcançada victòria.
Vine joiosa a la glòria
del ver anyell celestial

Aleshores em van proposar ballar la carxofa i els arquets, i, coses de la vida, vaig tornar a acceptar. Allí vaig ballar uns 3 o 4 anys més, i després, trista com estava per no recordar haver vist una Volta General o una Processoneta del Matí, m'agafí un any "sabàtic" i no vaig fer res. Però, encara que vaig gaudir de veure la festa "des de fora", puc assegurar que no és el mateix. Em faltava alguna cosa, hi havia quelcom que em cridava a tornar-hi. En aquell temps, vaig haver de deixar de tocar el violí per una sèrie de problemes cervicals, i l'ocassió va ser immillorable: sense plantejar-m'ho i en un parell de dies vaig dir que aquell any aprendria a tocar la dolçaina. I així fou. I així estic ara.

Quants records! Quantes experiències! Però la festa no és només això. La gent sap que quan arriba setembre té que anar a assajar, tots saben quin és exactament el seu paper en aquest conjunt. A més, és la trobada de tots. És com una festa de retrobament, tots tornem de l'estiu, tots tornem en ganes de veure'ns, i ens alegrem en juntar-nos per repassar uns pasos o unes notes. És especial. No ho puc descriure.
Estic molt contenta. Contenta i feliç i alegre i animada i joiosa i exultant.

9.

Deixaré de costat, o no, tot allò que ha passat aquesta setmana passada. Hi ha gent que diu que Espanya no pot estar més mal del que està, i que ara que ha guanyat el partit X, anirà tot millor. Deixaré de costat el tema polític i em centraré en el social. Seré clara: estudiants, jubilats, gent en l'atur, pensionistes i homosexuals (entre altres) anem fotuts. Açò ho pense ara perquè fa uns dies vaig tindre varies converses. La primera d'elles amb un amic que ens va confesar que estava eixint amb un xic. M'en vaig alegrar molt per ell, ja m'ho esperava que ens ho comentara a la marquesa i a mi, però vaig pensar en el futur de la seua relació. No es podrà casar, i, tal vegada, no podrà mostrar públicament la seua estima per eixa persona.
No pots triar de qui t'enamores, encara que si que pots encaminar-ho. O tal vegada no. Açò em recorda a l'altra conversa, amb un altre amic, en la qual parlàrem sobre les relacions. "Les millors relacions començen amb coincidències", em va dir. Jo, que pense igual que ell, li vaig preguntar perquè deia això. "Molt fàcil- va seguir- perquè així ja es crea un vincle "no forcçat", per dir-ho d'alguna manera.
Aquesta resposta em va sorprendre, jo li responguí dient que el el fet de tindre coincidències implica que vulgues conèixer més a la persona, que tingues ganes de saber com és i si hi ha més coincidències. Aleshores, em va preguntar per les coincidències, quines creia que eren millors i si calia forçar-les "un poc". Crec que en les coincidències dels encontres, però és ben clar que no pots "entrar-li" a una persona que t'agrada físicament (encara que s'haja demostrat que les persones ens enamorem en milèsimes de segon).Està clar que, pot ser si no posem de la nostra part no passe gran cosa, però l'espontanietat juga un paper molt més gran que el pensar si he de fer açò o allò per intentar coincidir. Açò ho pense perquè entenc que quan has planejat fer alguna cosa ja crees una "presituació", per dir-ho d'alguna manera, és a dir, esperes que es comence una conversa i que segueixa un fill, mentre que si aquest fil conversacional decau, et quedes com insegur de tu mateix o molest perquè no has arribat a les expectatives previstes.
Segons aquest pensament, es dedueix que tampoc hem d'anar a buscar alguna cosa. L'espontanietat té una atmòsfera màgica que la fa interessant, i no s'ha de trencar per molt mal que sàpiga no arribar més lluny amb una persona. També val a dir que "carpe diem" i cadascú faça el que vulga, perquè el "tempus fugit". Açò si que vos ho he de dir: no s'arrepentiu mai de res que heu fet. MAI. Repetixc el mai, perquè en algún moment anterior a aquest arrepentiment, l'opció que havieu triat era bona, era la correcta, o, al menys, era la més correcta o la més vos apetia en eixe moment. No destrosseu vivènces amb el record ple de remordiments i arrepentiments perquè així no sols amargeu el record, sinò també el present, oblidavnt-vos de viure i anclats en un passat que pertorba.

8.

Anit no em podia adormir. I assegure i re-assegure que això de pegar voltes i voltes i encara més voltes al llit amb el nas taponat i tossint no és la cosa més guai del món. Però el tindre la ment desperta, i haver-me despertat unes 3 vegades entre les 12 i mitja i les 5 i mitja, em van deixar un bon ratet per a pensar.
Les nits que no pots dormir són les millors nits per a escriure, però amb el constipat que porte damunt no volia treure les meues mans de la calentoreta dels llençols i les mantes que em tapaven fins el coll, així que vaig fer una recopilació mental - una rallada mental, una divagació, extensió d'un tema qualsevol, pensar en blanc i que aparega el que vulga, passar d'una cosa a una altra sense perqué i sense sentit,... -.
Pensant pensant, acabí pensant en les cartes i retalls de la vida d'una persona, que vaig trobar per casualitat i no vaig a dir ni com, ni quan, ni el nom de la persona [D'aquest tema ja parle a http://elarboldelasfrutasprohibidas.blogspot.com/ ]. La cosa és que vaig imaginar-me la història d'amor-desamor que es dibuixa entre les línies escrites ràpidament per uns estudiants d'universitat, enllà vuit o nou anys. De sobte, estava pensant en la història - o narració, com preferiu - que he d'escriure per a català (ús i normativa de la llengua catalana). Ben sabut és, i si no, no escriuria ací, que m'entusiasma l'escriptura. M'agrada la llengua. Els lingüístes tenen molta sort (i açò la societat moltes vegades no ho sap veure i exalta les qualitats dels bons matemàtics que són capaços de resoldre problemes d'hores de resolució, les qualitats i la dificultat de la medicina, essencial per a poder guarnir tots nostres mals, dels informatics, arquitectes,... i deixa de costat la vessant més humana, la sociolingüística, la història, filologies,... NO penseu que estic donant un vot a favor de les humanitats, sinò que vull fer reflexionar sobre un tema en concret. Tant difícil em pareixen les matemàtiques com una traducció del grec). Bé, els lingüístes, com ja he dit, tenen molta sort. La sort, i gràcia, de poder expressar-se coneixent fins a l'ínfim racó d'una llengua; la qualitat de dir el que pensen d'una forma clara i concisa, sense pegar-li voltes, i poder donar-li la forma que volen. La sort dels lingüístes va més enllà de tot això. Saben com s'escriu, i amb el teu estil et poden fer una radiogarfia, com fan els metges. Poden saber que et manca i que et sobra, que et fa tu, que sigues tu.
En fi, ja me'n he anat per les rames. Aquest és el perill de deixar un full en blanc i un boli, o en aquets cas, un word i un teclat, en les meues mans. Per on anava, vaig pensar en la sort que tinc que m'agrada escriure i llegir, però també vaig pensar en el poc que m'agrada que m'obliguen a escriure. Sempre he pensat, i espere continuar pensant així, que l'escriptura ha de ser l'eixida d'emergència de tot el que té l'ànima a dintre. L'escriptura en el sentit de relatar històries, de crear un alter-ego, d'escriure poesia, o de, com jo, divagar i anar passant d'un tema a un altre deixant constànicia del que la meua ment va pensant ara - i anit-.
Em vaig plantejar la inspiració. La inspiració és un tema complicat. Segons el GDLC és:

[s. XIV; del ll. ecl. inspiratio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d'inspirar;

2 l'efecte.

2 BÍBL Acció d'inspirar Déu els autors dels llibres bíblics.

Busque inspirar aleshores, i diu:


[s. XIV; del ll. inspirare, íd.]

v 1 tr FISIOL Fer entrar aire als pulmons.

[...].

Té moltes accepcions, però em quede amb la primera, "fer entrar aire als pulmons". Fer entrar aire als pulmons significa vida, aleshores l'inspiració seria com fer arribar la vida al nostre cervell. Inspirar-se és veure les coses d'una altra manera, poder tindre les paraules per expressar-te, tindre fam d'escriure i escriure i continuar escriguent,... El desig d'apuntar ràpidament tot allò que en una milèssima de segon ha passat al teu pensament, com un raig obscur en la nit que il·lumina tot allò que ja hi era, però que per una raó o una altra restava ocult en l'obscuritat, per a que no s'oblide, per a que no torne a quedar ocult.
Puc donar gràcies perquè hui, tornant en el tren, en el primer vagó (com sempre), eixe raig de llum ha creuat de part a part el meu cervell, i ja no tinc perquè queixar-me i renegar de l'obligació d'escriure una cosa en un moment en el que no t'ix. Si no ix, millor deixar de forçar i ja eixirà quan vulga. Sempre s'ha dit, i no hi ha saviesa més vella, ni bella, que la popular.

7.

Me falten paraules per explicar què significa per jo. me falten paraules... Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes, paraules d´amor senzilles i tendres.

Paraules, paraules... quant de mal i quant de bo! M'agraden les paraules, és una cosa especial allo que senc per elles. No heu sentit mai l'ànima d'una paraula? Vos donaré ben bé els pasos. Primer que res no heu d'oblidar que les paraules simplement gaurden conceptes establerts dins la nostra societat, per això cada cultura utilitza llengües diferents, té paraules diferents per a designar coses, o fins i tot té paraules que altres llengües no tenen. En segon lloc, recordeu que les paraules no són sols sons, tenen ànima, la tenen! Després, assegureu-vos que és eixa la vostra paraula. Cadascú té una paraula que és seua, per això tenim capacitat per inventar-nos paraules, que pot ser per a una altra persona no signifiquen res però per a nosaltres sí. Una vegada fet tot açò penseu en les paraules que vos fan sentir, en aquelles que el seu so vos posa els pèls de punta, aquelles que les vejeu escrites i voleu escriure-les un milló de vegades més, aquelles que vos encoratgen a repetir-les i repetir-les fins quedar-vos sense alé. Una vegada escollida eixa paraula, oblideu-la. Sí, això mateix vos he dit. Feu veure que no està, deixeu de pensar en ella. Passeu d'ella durant dies. I de sobte una nit vindrà parlant-vos a cau d'orella en somnis, quan dormiu ben profund. Vos confundirà, vos farà veure que viviu a un altre món, ballareu amb ella, cantareu, jugareu, visitareu llocs inimaginables, no llocs terrestres inimaginables, llocs imaginaris inimaginables,... i serà la vostra paraula per sempre.

M'agrada descobrir noves paraules meues. És una sensació tan joiosa quan les veus arribar escrites borrosament en mig d'un somni i les reconeixes! Pot ser hi ha algú que pense que aquesta sensació s'assembla a quan coneixes a la persona que serà la peça que et falta la resta de vida. No, és diferent. Si ho penseu així, la paraula no vindrà a vosaltres, i vos faltarà un altre tipus de peça a la vostra ànima, a la ment, al seny. Les paraules són, i tu també hi eres, però no esperes en cap moment que una paraula per molt que et fasa sentir siga una persona.

D'altra banda, val a dir que les persones sí que podem ser paraules per als altres, podem actuar com elles, deixar que una persona s'oblide de nosaltres i tornar-hi de sobte a la seua vida, com si ens haguéren llençat a gran velocitat per a que poguem tornar a entrar-hi. Siguem paraules aleshores.