dijous, 8 de desembre del 2011

11.

Animal nocturn. Sóc un animal nocturn que obri els ulls en caure la nit; animal que agafa el mantell fosc estrellat i es tapa, i es crea capes, i es coseix vestits... Animal que vaga com ànima en pena, viatja mentalment mentre passeja, delirós, mentre es perd comptant els seus pasos, alçant el cap i mirant la lluna, escoltant la remor de fulles seques i el cruixir de les branques pelades bellugant-se al ritme que vol el vent. Animal que s'enronda de silencis trencats pel lladruc d'un gos igualment solitari.

No sé que em passa últimament que m'entra son pel matí i per la vesprada. Se'm possa mal de cap, se'm tanquen els ulls i només tinc ganes de fer de marmota en el meu llit, que és com mon cau. Després arriba la nit, desitjosa d'apareixer, desitjosa de ser desitjada, i em crida, m'inunda a crits, no em deixa dormir. Per això em passe les hores pegant voltes i pensant... m'agradaria eixir a pegar una volta, però no m'atrevixc. Tal vegada si visquérem en una altra època...
També pense en altres èpoques... m'imagine a mi mateixa visquent com a dona romana, després grega, més tard prehistòrica, torne amb l'edat mitjana... i així vaig succeint una sèrie d'històries que no han passat, imagine posibles converses, imagine vestits, pentinats i perfums, cases, estimats,...
Imagine dies i nits de soledat. Una soledat igual a la que ara mateixa visc, una dona perduda entre pensaments de nit. I veig somnis i il·lusions, veig alegries i cares contentes, danses i cants, sorolls i flaires diversos. Els veig.
I mentre tot açò passa, entre per les portes de la son. És com si m'agafara i m'acompanyara de la mà fins a dintre, quan havia estat perduda. Com si un dia rondant un bosc m'haguera atrevit a entrar, haguera perdut el nord i algú que no parla m'agafa de la mà, m'il·lumina i m'acompanya novament a casa.

Històries per a no dormir.