dimarts, 3 de gener del 2012

20.

FELIÇ ANY NOU

No podia haver començat millor. Malgrat que ara venen temps d'estudiar i d'agoviar-se i de no parlar amb ningú i acabar de mala llet i voler matar a tots... i de plorar i riure al mateix temps.
Tu, que eres Tu i que sempre has sigut Tu i que sempre seràs Tu. Tu que m'has enlairat lleugerament als somnis i a les ganes de viure, de ser, d'aprofitar, de tenir, de sentir. Tu que m'has acompanyat i hem vagabundejat per racons insòlits per a mi, potser massa vistos per a Tu. Tu que tens ganes d'anar en bicicleta i que tardes i vens tard, i Jo baixe tard, i puje per un carrer massa ràpid i em perd per un carrer que no tinc ni idea i tinc ganes de plorar i tinc ganes d'estar amb Tu, de sentir la teua olor, d'escoltar la teua veu. Tu que et taques mentre menjem a un xinés, Jo que me'n ric i acabe tacant-me també. Amb Tu m'he quedat fins altes hores de la matinada, i del matí, el sol calurós del mig dia ens ha banyat pel passeig i teniem calor però no volies que t'aguardara la xaqueta. Tu que dius que els contes de fades són impossibles de construir, i parles i dius i contes i cantes... Tu que estàs allà i Jo que estic ací, o al revés, o com vulgues veure-ho. Tu que m'has salvat de mi mateixa i que parlem i diem i contem i cantem... i m'agrades i t'agrade, i que no hi ha res clar. Tinc una cosa per a Tu.

Estic polisintètica, massa is . També massa peròs.

dijous, 29 de desembre del 2011

19.

S'acaba l'any. Estic mirant les meues entrades i últimament estic un poc melacòlica. What is happening to me? No ho sé, la veritat. Escric hui per a despedir-me de l'any i desitjar un feliç any nou. No cregues que te'l desitje a tu, el desitje a totes les persones infelices, a tots aquells que han patit dolor durant aquest 2011. És estrany pensar que vaig a passar el cap d'any tan lluny de casa... des d'aquella vegada que el passí a Vallbona de les Monges (lloc preciossíssíssíssíssím i on he de tornar) res.
Estic contenta i nerviosa, vaig a Barna... a BARNA :O No m'ho crec ni jo, en la il·lusió que em fa anar, m'encanta aquell lloc. L'aventura continua, com diu el meu amic Joan, amb Barcelona d'Obrint Pas com a banda sonora, i amb Camals mullats de La Gossa Sorda per recordar la meua València que tant em fa patir. Val, també em fa il·lusió trobar-me amb algú de per allà, però... això és una altra història... amb un gran somriure a la cara!
Any nou, vida nova!



Un dia qualsevol a Barcelona...


dimecres, 28 de desembre del 2011

18.

Ha passat ja Nadal. Al menys, han passat ja les dates més assenyalades, i sí que s'ha notat. Malgrat que tots diguéreu: "Sempre es nota una mica, es nota un poquet però en no res ho superareu i tot serà igual que tots els anys". És el tercer any consecutiu amb Nadals estranys. S'ha notat la teua presència avi, encara que tan sòls ens véiem un parell de vegades a l'any, encara que només pasàvem junts els dies de Nadal, encara que... S'ha notat en els ànims de tots, les tietes estaven més series, no els brillaven els ulls i ens miraven com compadint-se, fent veure que no pasava res, fent veure que nosaltres no ens n'adonavem. I tant que ens n'adonem! Els qui gaire no han notat el canvi han sigut els meus cosins de 6 i 9 anys, però nosaltres... ai... En fi, somriures que amaguen les llàgrimes amargues d'una llarga malaltia i d'esglais i molt de patiment. Són aquestos els somriures que han acompanyat aquests dios de Nadal.
Aquests dies, i justetament hui, he recordat també la situació que vaig viure l'any passat per aquestes dates i se m'han posat els pèls de gallina i les llàgrimes als ulls. Moments de tensió, moments que ens haviem de recolzar en els demés per seguir endavant, ens haviem de recolzar en aquells que ho estaven passant igual que nosaltres. Però tot ha canviat, i ha anat bé i les coses ara somriuen, i, ara, en recordar-ho tot em senc orgullosa de tots, però sobretot de mi mateixa, i no és que siga egocèntrica o egoista per dir-ho, és que veig que he madurat i que sóc capaç d'enfontar-me, si m'ho propose, a més coses de les que em pense.

dimecres, 21 de desembre del 2011

17.

Molt de mal de cap, tot em pega voltes. Camine i els passos resonen al meu crani, el moviment de pujar i baixar escales em tambaleja, cauré. Un ibuprofeno i dos valerianes i al llit. Com un ós, una marmota, un xicotet esquirol,... o com una princesa que dorm dolçament en la tendresa, aguaitant l'arribada de la primavera o d'un príncep que no siga blau, o un bandit, o un caçador, o un pilot professional d'avions de paper fets amb fulls de llibreta quadriculada provinents de la fusta d'arbres monsònics. 
Ara que espere que Morfeu vinga a teixir-me un tapís com feia Penèlope, un tapís (o un sudari) per passar al món dels somnis, per morir en un instant, i després, en desteixir-lo, tornar a la realitat. Ara que estic gitada al llit, tapada fins al pit i amb l'ordinador a els mans gelant-me, mentre espere que em facen efecte els medicaments. Ahora que... ahora que el mundo está recién pintado. Ara que espere amb parsimònia solemne que la meua germana deixe de fer sorolls. Ara que espere que se m'en vaja aquest dolor i patiment i tornar nova, escric, perquè no sé fer altra cosa, i és una cosa que no sé fer bé.


dimarts, 20 de desembre del 2011

16.

Va aparèixer amb la primera llum del dia. La gent deia que venia de molt lluny, de fer un llarg viatge. Així i tot, hi havia qui, com l'avia, preferia pensar que venia del no res, ple dels silencis que criden al fons de l'ànima de cadascú de nosaltres.
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no havien hagut mai ni vies ni estació.
Continuà vagant pels carrers del poble sense saber res del tren, esperant-lo amb esperança. Fins que, un dia, va desaparèixer, deixant al bell mig de la plaça les maletes, plenes de res i de tot. De tot ell mateix; que es quedà al record del poble.

dilluns, 19 de desembre del 2011

15.

Sent que li fluixejen les cames i la música l'absorveix. És una màgia especial. No és com quan li agrada una cançó o un grup concret. Es tracta d'una cosa molt diferent. Les seues ànimes s'uneixen, la melodía l'eleva amb ella ben amunt, sortejant les rames nues dels arbres i de sobte ja no eres conscient i el mou amb un lleuger balanceig, ara un peu i després l'altre. És increible com l'absorció pot ser tan gran; deixant la persona buida, l'ànima lleugera s'infla d'alegria i riu amb gràcia, balla sense presa, sense preocupacions. La música l'agafa i li fa un bes, un petó intens que l'immobilitza i l'ompli de sentiments profunds que arriben a tocar el cor de la persona, aquella persona a la que havien deixat amb el cos buit d'ànima i de tot. A aquesta persona comença a bategar-li ràpidament el cor, els esbatecs li surten per la gola, i sent com una cosa ha canviat dintre seu. Ja no és la mateixa. Una connexió especial lliga l'esperit juganer amb el cos, i sent com continua pujant, la frescor del vent, la por de mirar avall, la gelor en tocar els núvols,... i res li importa, es sent feliç.
Quan acaba la cançó torna a la realitat. Té els pèls de gallina. La gent que té al seu voltant, amb la que comparteix espai no li dona calor. Es queda mirant l'escenari, mira el cantant, i veu que la guitarra no deixa de sonar, mira els altres components, és un acústic, és proper. La guitarra que no deixa de sonar, la mà amunt i avall recorrent-la, i una veu a l'altre costat de l'escenari comença a parlar. Parla de coses que han passat, de músiques i balls, d'instruments, de cultura, d'una identitat i d'un poble. Parla de coses que uneixen i fan un sentiment profund en un mateix conjunt de gent. I comença la dolçaina, torna a tenir la pell de gallina, ara torna a elevar-se, per consciència, es concentra en la melodia, es converteix en melodia. Canta per dintre seu, mira atònit l'escenari, li pujen llàgrimes, li falten paraules, tremola i calla. Tremola i calla i es dedica a escoltar. Escolta, escolta,.... i ja no escolta el que toquen o el que diuen. Ara escolta allò que tantes altres vegades ha escoltat, escola la gent, escolta el setembre, escolta una veu, que el crida, ho escolta.
Torna a la realitat amb els aplaudiments i amb l'última nota de la dolçaina i les guitarres. Però en realitat no ha tornat del tot, una xicoteta part seua queda amb la música, tota la música que han tocat un diumenge de bon matí, al centre mateix de València. Aquella música que sempre ha format part del seu ésser, ja la coneixia fins i tot abans de nàixer. 
La música universal. No calen més paraules. Plora i estigues tranquil. Deixa que la música parle per tu. Deixa que els teus somriures, les carícies, els plors i els pensaments diguen això mateix que sents: sigues música.

diumenge, 18 de desembre del 2011

14.

Què és la por? He baixat a obscures, he escoltat un soroll darrere la porta,... i s'ha apoderat de mi. He pujat corrents l'escala sense deixar de mirar enrere, he apagat els llums i tancat la porta, he acabat al damunt del meu llit.
La por no és altra cosa que la sensació d'inseguritat que tenim davant una cosa que desconeixem o que no podem controlar per nosaltres mateixos. La por, en definitiva, es una invenció humana. Quines coses s'inventen els humans! Sempre fent males passades. Tota la vida s'ha jugat amb la por en diferents sentits: per tenir els xiquets controlats i fer que se'n anaren a dormir prompte, per a que tornaren ràpid a casa després de l'escola i no parlaren ningú, per mantenir un domnini sobre la població, per coaccionar les decisions de l'altre,... No cal res més que por per a sotmetre a l'altre.
Però hi ha altres pors que no són d'aquest tipus. La por a defallir en l'intent d'una cosa, la por de, malgrat esforçar-te molt, no arribar, la por d'un amor que no arriba, la por d'un amor que tens por de començar, la por d'estimar, la por de perdonar, la por de fer les coses a la teua manera, la por de ser diferent, la por, la por, la por, LA POR,... Al cap i a la fi, nosaltres també ens dominem sobre nosaltres mateixa i no deixem mai oberta la possibilitat que les coses no ixquen com nosaltres haviem pensat. Sempre establim unes idees preconcebudes, pensem i repensem sobre qualsevol cosa, ens imaginem com va a tindre lloc,... i després si no és com nosaltres hem pensat, ens enfonsem en un abismal no-perdó per part nostra. Per això tenim por, por d'ofuscar-nos i passar-ho mal per haver fet el conte de la lecherita.
D'altra banda, i encara que estiguen dins del mateix grup, tenim les fòbies. Una fòbia és exactament el mateix que els dos primers tipus de pors que he parlat, però incontrolable. Aquesta ve de la nostra ment, no podem fer-nos-en càrrec, malgrat que mitjançant diferents tipus d'exercicis psicològics, podem traure alguna cosa en clar i evitar-ho. També són coses que no podem evitar, possiblement per un trauma en la infantesa, alguna cosa que al nostre subconscient té sentit, està reprimida, i no deixa de mostrar una sèrie d'impulsos per sorgir a la llum, com diria Freud. Una fòbia és una cosa molt mala, i ho dic jo que en tinc un parell, no un parell de pors, sinò de fòbies.
Però si per alguna d'aquelles no deixes de tindre por, deixant de costat les fòbies, recorda que no estàs sol. T'envoltes d'un munt de persones que t'estimen, t'acolleixen a la seua vida, fan que sigues una peça més del seu univers. I per aquest motiu, no deixaràn que et passe res mal i et recolzaràn.