Ha passat ja Nadal. Al menys, han passat ja les dates més assenyalades, i sí que s'ha notat. Malgrat que tots diguéreu: "Sempre es nota una mica, es nota un poquet però en no res ho superareu i tot serà igual que tots els anys". És el tercer any consecutiu amb Nadals estranys. S'ha notat la teua presència avi, encara que tan sòls ens véiem un parell de vegades a l'any, encara que només pasàvem junts els dies de Nadal, encara que... S'ha notat en els ànims de tots, les tietes estaven més series, no els brillaven els ulls i ens miraven com compadint-se, fent veure que no pasava res, fent veure que nosaltres no ens n'adonavem. I tant que ens n'adonem! Els qui gaire no han notat el canvi han sigut els meus cosins de 6 i 9 anys, però nosaltres... ai... En fi, somriures que amaguen les llàgrimes amargues d'una llarga malaltia i d'esglais i molt de patiment. Són aquestos els somriures que han acompanyat aquests dios de Nadal.
Aquests dies, i justetament hui, he recordat també la situació que vaig viure l'any passat per aquestes dates i se m'han posat els pèls de gallina i les llàgrimes als ulls. Moments de tensió, moments que ens haviem de recolzar en els demés per seguir endavant, ens haviem de recolzar en aquells que ho estaven passant igual que nosaltres. Però tot ha canviat, i ha anat bé i les coses ara somriuen, i, ara, en recordar-ho tot em senc orgullosa de tots, però sobretot de mi mateixa, i no és que siga egocèntrica o egoista per dir-ho, és que veig que he madurat i que sóc capaç d'enfontar-me, si m'ho propose, a més coses de les que em pense.
