33.

Si parles no escoltes, i si no escoltes no aprens.

És important el silenci? És important no escoltar res més que els teus pensaments? Per què ens fa tanta por el silenci? Per què tenim por de quedar-nos callats? Per què és tan necessari el silenci?

És tan necessari el silenci... Necessitem poder tenir un moment per a reflexionar, per a pensar i organitzar tot allò que ens ronda pel cap. Ara vivim a un món frenètic, un món que no para, un món actiu, un món enrevessat. Aquest tipus de món no vol deixar-nos pensar: ara una tele encesa, ara una moto que passa, uns veïns que discuteixen, una ràdio a un cotxe,... i el soroll frenètic de les emisores de televisió que s'entesten a  canviar el volum dels anuncis i de les emissions. Tenim por de pensar, la societat no vol que pensem, vol que actuem, que fem les coses sense reflexionar, si ens arrepentim que tornem a actuar impetuosament i així en un cercle viciós fins que es consumisca la nostra vida.

Quina cosa millor que un silenci? Moltes vegades sobren paraules, parlem per omplir buits, per tapar carències, per no deixar-nos despullar per l'altre. Moltes vegades creiem que el silenci és simbol de debilitat, no tenir res per dir, no tenir res que explicar, res que tafanejar, res que posar en comú. El silenci és company i amic, diu tant com una frase meravellosa, diu més que quatre expressions mal utilitzades. En música, un silenci és també música, així que no podem negar la seua importància: un silenci diu. Pot dir més del que volem que diga, i és per això que li tenim por. 

32.

Hi ha coses que no estem acostumats a que ens passen. Hi ha coses que ens fan mal quan ens passen. Hi ha coses que ens fan reflexionar quan ens passen. Hi ha coses que on esperem que passen. Hi ha coses que penses, per què em passen? Tinc la moral baixa, decaiguda, sóc un fantasma dins d'aquesta societat. A més, han eixit dies tristos i lúgubres; amb una boira espessa que no deixa veure més enllà del teu braç allargat. Hi ha coses que passen perquè si. Hi ha coses que no passen. Hi ha coses que no deurien de passar. 

Les coses totes passen per algún motiu. M'he fet mal, m'he caigut, he plorat i m'he alçat un altre cop. No tornarà a passar. No tornaré a deixar que em passe. Una vegada, una i no més. Per a aprendre tots hem de caure. Defallir no implica fracasar, implica ensenyar-nos dels nostres errors, ensenyar-nos de la vida. Per molt que algú ens aconselle o ens guie o ens intente dir les coses que estan bé i les que no, sempre acabarem fent el que volem, fent el que nosaltres realment pensem, fent allò que hem de fer per a fer-nos mal i poder reaccionar-hi després. Són coses que passen.

31.

Alegries que s'endú una quan revisa els blogs vells i veu als borradors poemes que va escriure enllà en el temps...


I volien venir a per mi.
Jo, que no sóc més que cap altre,
jo, que com tots vaig igual...
Però volien venir a per mi
i a sang freda m'assassinaven
sense assassinar-me de veritat.
Punyals de sang, pistoles buides,
paraules carregades de rancor.
Amb paraules lletges em ferien
i la meua ànima callava.
Amb paraules dolentes em ferien
i la meua ànima callava.
Amb paraules grotesques i insults,
em destrossaven per dintre,
però la meua ànima callava.
Com puc parlar si ja m'han ferit?
Amb la boca tancada 
i els ulls per obrir,
en una cambra fosca,
groga verdosa,
les finestres tancades, tapiades,...
Lloc luxuriós ple de supèrvia,
golosos que mengen amb ira
i malgrat tot no em falta de res,
tot el menjar a la meua mà,
els luxes més extrambòtics,
les imatges més belles...
no em falta de res,
res més que la meua parla.
M'han matat i ofegat la meua paraula,
m'han omplit dels silèncis,
de tots que els ha donat la gana.

30.

Torna a fer mal oratge, m'apassiona.

Una manta. 

Un sofà. 

Un llibre (o no). 

Un reproductor al·leatori amb cançons preferides (o no).

L'únic soroll, el de la pluja.

L'única llum, la dels llampecs.

Una llista infinita per omplir, una vesprada infinita per somniar.

29.

Com m'agradaria poder descriure una olor. És una màgia tan fantàstica que ho sents, però no pots saborejar-ho completament, et quedes amb ganes de més i més, i segueixes absorbint amb ganes l'aire, apropant el nas cada vegada més... M'agradaria poder guardar aquella olor sempre amb mi, portar-la junt a mi com qui porta una arracada o un collar, portar-la junt al cor a un armari ben gran que posés: l'armari de les olors prohibides.

L'armari de les olors prohibides seria un armari enorme ple de caixonets on guardaria cadascun dels flaires que més desitge, que més em recorden o que més m'han marcat. Unes olors que es perden en la memòria, que s'obliden i volen els seus noms a l'infinit i just en el moment que menys t'ho esperes tornen a aparèixer. T'enrecordes d'haver olorat eixa fragància alguna vegada en la teua vida, saps que ja has estat en contacte amb ella, tens a la punta de la teua llengua el seu nom... però no pots parlar d'ella. Pots dir que et recorda... però no saps si dir moments feliços o tristos amb massa facilitat, saps que et recorda, és l'únic que saps. Això és molt trist, m'agradaria poder trobar el nom perdut d'eixes olors.. el meu tiet em va portar un sabó que feia olor a armetlles dolçes... i sé que em recorda i el meu cervell sent, i vol parlar però no troba les paraules... els mots ja no hi són... només queda la seua essència en el meu ésser...

Com m'agradaria poder descriure una olor... 

28.

Navegues sense rumb pels rius de la vida. Canals fluvials, canals de gràcia, de templança, de ganes de continuar endavant malgrat saber que el seu final és un mar, un oceà un gran llac o un altre riu.

Naixes i no saps per què. Tu no ho has escollit, és més, encara que els teus pares volgueren un fill o una filla, mai van elegir que fores tu la seua prole. Per què jo sóc jo? Per què no he nascut a cap altre país, a cap altra època, a cap altra família?  

Creixes i no saps per què. Tots creixen, tots fan el mateix encara que cadascú ho fa a la seua manera. Creixes lentament, parsimoniós en un món ple de grans canvis. Creixes i creixes, i creixes i vas creixent fins que arriba l'hora de desembocar. El teu cos envelleix amb gran rapidessa. La teua ment, en canvi pot estar anys sense crèixer i que en un sol mes la teua ànima s'eleve quaranta centímetres més.

Mors i no saps per què. Tots moren, la vida és finita: ho saps des del començament. Pots deixar de ser en un dia, un mes, un any o deu anys més. Mai ho saps, sempre n'estàs pendent, un carpe diem continu al temps. Viu al límit, no deixes per a demà el que pugues fer hui, parla amb qui hages de fer-ho, resol els teus problemes, estima,... sobretot estima. Mai deixes que s'ocupe del teu cos aqueix sentiment de culpabilitat després de la mort d'algú... i tin present que vas a morir. No ho negues, no cregues que per no parlar-ne'n no va a ocòrrer.

Ara que tot torna a la normalitat, ara que ja no queda dolor, que ha passat tot allò que havia de passar, és ara quan escolte el ritme del meu cor i la meua respiració arítmica. És ara quan senc que vull viure, quan ho sé.

Inspirat-traduit a mitges d'un escrit que vaig fer per al meu pare en castellà, la seua llengua materna, quan va estar ingressat a l'hospital

27.

La cosa cada vegada va a pitjor. Les escoles concertades començen a tancar. Les públiques no poden tancar les seues portes, però tampoc poden fer front a totes les despesses. Què passa si no es paga la llum? Que els xiquets han d'estar sense calefacció ara que les temperatures són tan baixes. Què passa si no es paga el material escolar? Que els xiquets no van a aprendre... O tal vegada aprendràn a escriure de memòria? Utilitzaran les fulles dels arbres del patí per a fer llibretes? Està clar que la cosa cada vegada va a pitjor. El govern anuncia que els funcionaris van a cobrar menys... mentre ells continuen omplint-se la butxaca i cobrant quatre sous. 

La gent sol alegrar-se que als funcionaris els baixen el sou... alegrar-te? Alegra't si vols... però els teus fills, per exemple, no eixiran d'excursió ni podran fer la meitat de les activitats culturals o extraescolars en les que anys anteriors han participat... i quina mania amb alegrar-se per les desgràcies dels demés... només ens sap greu quan ens passa a nosaltres: "no es pot pagar el menjador, la conselleria encara ens deu un trimestre de l'any passat; no podem donar-vos llibres, els bonollibres no es paguen; no tens beca, encara que cobres aquest any menys que l'any passat..." Ah... ara si que fot no? Ara si que vaig a mobilitar-me. O per exemple, que a partir de X hora no et puguen atendre a un centre de salut... vinga va per favor! 

Tots igual, sempre igual...

Però ara pense la veritat. Retallar en educació implica una no inversió en el futur. Van a aconseguir que sigam (o que les generacions futures) siguen un ramat de borreguets, que no sàpiguen, que no pensen, que només treballen. Volem això? Realment volem no poder-nos expressar? Que pensen per nosaltres? No tindre llibertat? Callar i complir el que volen? 

Quin futur ens espera?