dissabte, 14 de gener del 2012

28.


Navegues sense rumb pels rius de la vida. Canals fluvials, canals de gràcia, de templança, de ganes de continuar endavant malgrat saber que el seu final és un mar, un oceà un gran llac o un altre riu.
Naixes i no saps per què. Tu no ho has escollit, és més, encara que els teus pares volgueren un fill o una filla, mai van elegir que fores tu la seua prole. Per què jo sóc jo? Per què no he nascut a cap altre país, a cap altra època, a cap altra família?  
Creixes i no saps per què. Tots creixen, tots fan el mateix encara que cadascú ho fa a la seua manera. Creixes lentament, parsimoniós en un món ple de grans canvis. Creixes i creixes, i creixes i vas creixent fins que arriba l'hora de desembocar. El teu cos envelleix amb gran rapidessa. La teua ment, en canvi pot estar anys sense crèixer i que en un sol mes la teua ànima s'eleve quaranta centímetres més.
Mors i no saps per què. Tots moren, la vida és finita: ho saps des del començament. Pots deixar de ser en un dia, un mes, un any o deu anys més. Mai ho saps, sempre n'estàs pendent, un carpe diem continu al temps. Viu al límit, no deixes per a demà el que pugues fer hui, parla amb qui hages de fer-ho, resol els teus problemes, estima,... sobretot estima. Mai deixes que s'ocupe del teu cos aqueix sentiment de culpabilitat després de la mort d'algú... i tin present que vas a morir. No ho negues, no cregues que per no parlar-ne'n no va a ocòrrer.
Ara que tot torna a la normalitat, ara que ja no queda dolor, que ha passat tot allò que havia de passar, és ara quan escolte el ritme del meu cor i la meua respiració arítmica. És ara quan senc que vull viure, quan ho sé.


Inspirat-traduit a mitges d'un escrit que vaig fer per al meu pare en castellà, la seua llengua materna, quan va estar ingressat a l'hospital


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada