26.

Núvols rosa per a dies grissos

Aquesta frase la vaig trobar l'última vegada que vaig anar al Happy Pills, botiga que m'encanta, a una de les pegatines que hi ha per a apegar-les als pots. I hui m'he enrecordat d'ella. Aquest matí quan m'he alçat, que m'ha costat Déu i ajuda, el cel estava cobert per una fina capa de núvols grissos a l'horitzó. Ma mare m'ha dit que feia un dia molt lleig, i jo, m'he quedat pensant en allò mentre ens dirigiem al seu cole. CONCLUSIÓ: No hi ha dies lletjos.

Un dia et pot parèixer lleig quan no t'agrada el que passa. Jo hui m'he vist el dia lleig i negre (MOLT NEGRE) però no per això puc considerar que el dia ha sigut lleig perquè el cel estava ennuvolat. Un dia et pot parèixer lleig quan no estàs de bon humor i tot et cansa i només vols que desaparèixer. Jo hui estic una mica rarusa i no tinc ganes de res (mira tu, si estic escrivint açò en lloc d'estar estudiant  per a l'examen de demà), però no per això puc considerar que el dia ha sigut lleig perquè el cel estava ennuvolat. Un dia et pot parèixer lleig quan una persona no et parla, et parla a mitjes i pareix que passe de tu encara que no ho faça. Jo hui (i ahir, i des de fa uns dies) he tingut aquesta sensació, però no puc considerar que el dia ha sigut lleig perquè el cel estava ennuvolat.

La qualificació de lleig és molt despectiva. A ningú li agrada que li diguen lleig. A mi no m'agrada que em diguen lletja, encara que no em considere guapa-especial-tia bona- o el que siga, la veritat davant de tot. Cadascú, cadacun dels dies de la teua vida, té una bellesa especial, que el diferencia dels demés, que li dóna el seu puntet d'espècies i sal, que l'adoba amb tocs màgics.

I ara pensant-ho, què passa? Què si de matí veig el got mig buit, i tot és una llanda i una cadena que m'ofega, i a la vesprada tot canvia... continue qualificant el dia de lleig? NI PENSAR-HO. Més val ser positiva i acceptar les circumstàncies de cada jorn que haver d'anar canviant depenent de l'estat anímic en el que et trobes. A més, de les coses dolentes s'aprén, i qui diga que no, menteix.

Núvols rosa per a dies grissos... i grissos dies per a núvols rosa. Són complementaris, no podem viure sense alt-i-baixos cada dia. 

25.

Sé que és un poc estrany, però hi ha una cosa que sempre m'ha inquietat: la vida de les pobres pilotes que es queden encaldades durant l'hora del pati (i de vegades durant la d'Educació Física) a les teulades. Crec que és un tema molt seriós que la gent s'agafa molt a la lleugera. Com pots abandonar així a eixe company d'experiències que ha corregut amb tu amunt i avall del pati, que ha botat per tu, al que li has pegat patades amb una fúria considerable i l'has estampat contra els cossos dels comanys i alguna que altra paret que s'ha creuat pel mig.

He anat a estudiar al cole on treballa ma mare, més que res perquè a casa amb internet em distrac, i a la biblioteca i l'aula d'estudi com em trobe amb algú també. En fi, m'he instal·lat a l'aula de música, i després d'explorar un parell de xilòfons, dues flautes, caixes xineses, una pandereta, un xiulet i quatre campanes de tamanys diferents, he obert la cortina per a deixar passar completament la llum del nou dia i... quina sorpresa! He vist una pilota verda enganxada a la canaleta d'aigua que hi ha a la teulada de l'edifici de classes d'enfront. Era una pilota verda envellida, el color s'havia anat apagant, jo crec que per la tristesa. És molt dur haver de soportar les estacions, una darrere l'altra, en soledat i amb vistes a un pati on no vas a tornar mai.

Coses que passen, he pensat en anar a per la pilota, però era una bogeria. Per molt cruel que parega dir-ho, tots sabem que si l'haguera rescatat de la seua nova vida potser s'haguera sentit desplaçat. Tot ha canviat. Seria com anar de viatge, i quedar-se al lloc que has anat a visitar. Quan hagen passat més de vint anys sense tornar-hi al teu lloc d'origen i hi véns, no et sentiràs agust. Els costums, el ritme de vida i l'estil de la mateixa peguen voltes importants en poc de temps i en segons ja no ets capaç de desenvolupar el paper que t'havien asignat en el teatre de la teua vida.

Aleshores, he decidit possar-me a estudiar d'una vegada i deixar que la piloteta seguira la seua vida. Jo no sóc qui per a canviar-li-la sense preguntar-li, per a prendre una decisió tan important per ella, malgrat que tots canviem la vida dels demés sense preguntar-los.

24.

Jo, al damunt d'un escenari amb un vestit roig, porte els cabells recollits amb dues trenes, sabates amb un poc menys d'un pam de taló i un micròfon enganxat a la cara ben aprop de la boca. Estem ballant, estem cantant, és com un musical. Hi ha focus que ens il·luminen, m'apunten als ulls i no conseguixc distingir ben bé la sala, però sé que és completament plena. 

La música canvia i tots els que estavem actuant baixem i ens mesclem entre el públic, cantem amb ells al costat, somriem a els càmares que ens acosen incansablement i fem oits sords als milers de comentaris que en un segon arriben als nostres oits. Porte una cosa a les mans, quelcom com un telar (un objecte que serveix per a posar la tela i estirar-la mentres brodes) i un munt de teles i estris per a la costura. Veig a ma mare, ma germana i els meus avis estan darrere seu. M'atabalen, i començen a contar-me coses i a animar-me, però les cames em fan figa i em pose nerviosa i em cau tot al terra, excepte el telar. No em puc parar a arreplegar res, l'espectacle continua i seguixc caminant avant. 

De sobte, torne a ser a l'escenari. Però ara sóc a la part esquerra de la zona que el públic no veu. Estic recolzada a la paret i hi ha algú al meu costat. El més estrany és que jo conec a aquesta persona, sé qui és, les nostres mirades s'han entrellaçat més d'una vegada, he parlat algún que altre cop amb ell, ens hem creuat milers de somriures, compartim aficions,... però no sé com li diuen. Realment, els noms diuen molt de les persones, una vegada li dones el teu nom a algú li has lliurat una xicoteta part de tu i ja en formes part d'eixa persona. Açò em porta a pensar que tal vegada som els dos esperits lliures que vaguem i voltejem la vida de l'altre però sense atrevir-nos a dir res més. Qui sap. 

El cas, em dona la mà. Avancem els dos junts cap al centre de l'acció però no entrem a l'escenari, ens quedem darrer d'una columna que tapa la nostra presència al públic. Un públic que ha canviat radicalment: el teatre ja no està ple, s'ha convertit en un lloc lúgubre on només hi ha uns quants seients ocupats per ombres del que eren persones, però el musical ha d'acabar. Sortim ell i jo a escena i acabem de cantar junt amb la resta i uns canons treuen un fum d'olor dolça que ompli el teatre... i en un obrir i tancar d'ulls la música para, tot es torna negre. Però no la negror que deixa descobrir alguna que altra ombra o els moviments, no. Una foscor més obscura que la boca d'un llop coberta amb carbó. Més fosc encara, molt més fosc. Em recorre un calfred per tot el cos... i algú em dóna un bes a la galta esquerra que em glaça.

Aquest és el motiu pel que aquest matí m'he despertat amb un regust agredolç a la ment i al cor. Què significa el meu somni?

23.

Nit de reis. Nit d'il·lusions i d'esperances, nit màgica on els més menuts esperen. Esperen uns "desconeguts" que els portaràn tot allò que porten desitjant durant tant de temps i que ja havien escrit a un fum de cartes amb cal·ligrafia escolar. Nit de trobar-se amb la família, de gitar-se d'hora i de portar-se bé per si de cas vénen carregats de carbó. Cal deixar les sabates ben netes al balcó, una safata amb dolços típics i vi per als "reis", alguna cosa de farratge per als animals i tots els somnis organitzats dins del cap.

Arriba el matí, ja ben d'hora tots alçats, obris corrents la balconada i només queden molletes del menjar, la botella està buida i les sabates una mica revolicades. A més, hi ha regals: caixes i paquets amb els noms ben marcats que diuen clarament qui és el pròxim propietari d'allò que contenen a dintre. Els papers volen i cauen a terra, arrancats amb fúria i desig, i deixen veure joguets, camises i pijames, aparells electrònics, polseres i brillants, moxilles i bosses, i algún que altre instrument musical.

22.

Amnesté

Va posar la clau al pany i la va girar lentament. Amnesté estava cansat, i portava al muscle aquella bossa pesada on guardava els apunts de la universitat. Va pujar les escales que portaven a la seua habitació amb agilitat, obrí la porta i deixà al terra la motxilla. En girar-se, va veure damunt de la tauleta de nit un sobre blanc amb unes grans paraules escrites “QUI ERES?” . Es va estranyar i sorprendre al mateix temps; no tenia germans, i els seus pares se n’havien anat a treballar abans que ell. Va escoltar-se rebombori al pis de baix, i hi va anar per parlar amb els seus pares que tot just acabaven d'arribar.

Lithé i Onereu eren professors en una escola de primària i arribaven després d’un llarg claustre aquell dimarts de vesprada. Havien entrat a la saleta d’estar i, amb un llibre cadascun, llegien a les butaques que hi havia a prop del foc. Sempre li havia agradat seure darrere la porta a escoltar com es llegien en veu alta fragments l’un a l’altre, però aquesta vegada va creuar la llinda i els va preguntar si sabien alguna cosa del sobre. Només va obtenir silencis. Després, els va preguntar per què no li contestaven, per què no li dirigien la paraula,... més silencis i una sensació de mareig.

Pujà a la seua habitació sense saber ben bé què passava, però no va arribar a creuar la porta, perquè en obrir-la va veure que el seu llit no hi era. Tampoc la seua tauleta de nit, ni l’escriptori. La prestatgeria i el seu armari havien desaparegut com totes les altres coses. Del que era la seua habitació, tan sols quedava un quadre antic que pertanyia a la família des de feia dècades. En lloc de tot el que li era conegut hi havia un espaiós estudi: una gran taula plena de papers desordenats, una cadira, molts altres quadres, un arxiu,...

Va eixir al carrer per a aclarir les idees amb l’aire fred de principis de tardor. En arribar a un parc va decidir parar-se i asseure’s en un banc, obrir el sobre i veure que hi deia. Quan va obrir el sobre misteriós... res. Contenia un grapat de fulls en blanc impol·lut i un bolígraf menut. Un calfred lligat amb un xicotet vertigen li va recórrer l’espinada per segon cop. Què podia fer ell? Què li passava? Què, què i què iniciaren una infinitat de preguntes fins que va arribar a preguntar-se qui era ell realment. I així, es posà a escriure sobre aquells fulls en blanc una xicoteta dissertació de la seua vida, començant pel seu nom, què li agradava, què el feia patir, què l’omplia de joia,... i després tot un conjunt de pensaments metafísics.

Més tard, va tornar a sa casa i pujà novament a la que havia sigut la seua habitació i, com que l’únic que el reconfortava era aquell quadre antic, va amagar allà darrere tot allò que havia escrit. En deixar el quadre al lloc, un tercer marejol es va apoderar d’ell. Notava com si començara a esvanir-se: li costava caminar endreçat i recte, xocava contra les parets. Va descendre per última vegada l’escala i abans d’arribar a la porta, va perdre el coneixement.

Amnesté va obrir els ulls i es trobà novament girant la clau de la porta de sa casa lentament. Es notava estrany i estava confós. Va entrar ràpid a la seua habitació i un impuls el va portar a alçar l’antic quadre de la família sense deixar ni tan sòls la motxilla que portava penjada al muscle. Va caure un sobre blanc amb dues paraules escrites “QUI ERES?” i que a dintre portava escrita amb una cal·ligrafia familiar tota l’essència del seu ésser amnèsic.

21.

No ho he pogut evitar tornar a escriure hui. La cosa és que m'acaben de regalar un troset de plastelina, plastilina, o com es diga, i he començat a pensar. Potser nosaltres, tots nosalres som plastelines, trosets menuts que en juntar-nos amb els altres i compartir les nostres idees mesclem els nostres colors. Potser som plastelines en les que els altres deixen les seues marques, marerials blans i moldejables, deixen la seua olor, la seua emprempta o fins i tot part del seu color. Em fa gràcia perquè m'han regalat un troç de plastelina blanca. Blanca! La que més s'embruta! La que a la mínima que cau a terra arreplega tot el que troba. Però d'altra banda la plastelina blanca també és la més capacitada per a sentir el que senten les altres, és camaleònica, té més sensibilitat.

També m'ha fet pensar en el tipus de material. És moldejable i podem fer veritables obres d'art amb ella. Això vol dir que tots nosaltres sóm una obra d'art, una peça única per al gran museu que és el món. Però no val a dir que ja estem acabats, som landart, fins al dia de la nostra mort estarem en canvi constant i per això no val cap "ja he fet tot el que podia fer bé", cal continuar esfornçant-se per a ser millors persones, per a ser un reflex dels altres i que els altres tinguen un xicotet destell de nosaltres.

20.

FELIÇ ANY NOU

No podia haver començat millor. Malgrat que ara venen temps d'estudiar i d'agoviar-se i de no parlar amb ningú i acabar de mala llet i voler matar a tots... i de plorar i riure al mateix temps.

Tu, que eres Tu i que sempre has sigut Tu i que sempre seràs Tu. Tu que m'has enlairat lleugerament als somnis i a les ganes de viure, de ser, d'aprofitar, de tenir, de sentir. Tu que m'has acompanyat i hem vagabundejat per racons insòlits per a mi, potser massa vistos per a Tu. Tu que tens ganes d'anar en bicicleta i que tardes i vens tard, i Jo baixe tard, i puje per un carrer massa ràpid i em perd per un carrer que no tinc ni idea i tinc ganes de plorar i tinc ganes d'estar amb Tu, de sentir la teua olor, d'escoltar la teua veu. Tu que et taques mentre menjem a un xinés, Jo que me'n ric i acabe tacant-me també. Amb Tu m'he quedat fins altes hores de la matinada, i del matí, el sol calurós del mig dia ens ha banyat pel passeig i teniem calor però no volies que t'aguardara la xaqueta. Tu que dius que els contes de fades són impossibles de construir, i parles i dius i contes i cantes... Tu que estàs allà i Jo que estic ací, o al revés, o com vulgues veure-ho. Tu que m'has salvat de mi mateixa i que parlem i diem i contem i cantem... i m'agrades i t'agrade, i que no hi ha res clar. Tinc una cosa per a Tu.

Estic polisintètica, massa is . També massa peròs.