Jo, al damunt d'un escenari amb un vestit roig, porte els cabells recollits amb dues trenes, sabates amb un poc menys d'un pam de taló i un micròfon enganxat a la cara ben aprop de la boca. Estem ballant, estem cantant, és com un musical. Hi ha focus que ens il·luminen, m'apunten als ulls i no conseguixc distingir ben bé la sala, però sé que és completament plena.
La música canvia i tots els que estavem actuant baixem i ens mesclem entre el públic, cantem amb ells al costat, somriem a els càmares que ens acosen incansablement i fem oits sords als milers de comentaris que en un segon arriben als nostres oits. Porte una cosa a les mans, quelcom com un telar (un objecte que serveix per a posar la tela i estirar-la mentres brodes) i un munt de teles i estris per a la costura. Veig a ma mare, ma germana i els meus avis estan darrere seu. M'atabalen, i començen a contar-me coses i a animar-me, però les cames em fan figa i em pose nerviosa i em cau tot al terra, excepte el telar. No em puc parar a arreplegar res, l'espectacle continua i seguixc caminant avant.
De sobte, torne a ser a l'escenari. Però ara sóc a la part esquerra de la zona que el públic no veu. Estic recolzada a la paret i hi ha algú al meu costat. El més estrany és que jo conec a aquesta persona, sé qui és, les nostres mirades s'han entrellaçat més d'una vegada, he parlat algún que altre cop amb ell, ens hem creuat milers de somriures, compartim aficions,... però no sé com li diuen. Realment, els noms diuen molt de les persones, una vegada li dones el teu nom a algú li has lliurat una xicoteta part de tu i ja en formes part d'eixa persona. Açò em porta a pensar que tal vegada som els dos esperits lliures que vaguem i voltejem la vida de l'altre però sense atrevir-nos a dir res més. Qui sap.
El cas, em dona la mà. Avancem els dos junts cap al centre de l'acció però no entrem a l'escenari, ens quedem darrer d'una columna que tapa la nostra presència al públic. Un públic que ha canviat radicalment: el teatre ja no està ple, s'ha convertit en un lloc lúgubre on només hi ha uns quants seients ocupats per ombres del que eren persones, però el musical ha d'acabar. Sortim ell i jo a escena i acabem de cantar junt amb la resta i uns canons treuen un fum d'olor dolça que ompli el teatre... i en un obrir i tancar d'ulls la música para, tot es torna negre. Però no la negror que deixa descobrir alguna que altra ombra o els moviments, no. Una foscor més obscura que la boca d'un llop coberta amb carbó. Més fosc encara, molt més fosc. Em recorre un calfred per tot el cos... i algú em dóna un bes a la galta esquerra que em glaça.
Aquest és el motiu pel que aquest matí m'he despertat amb un regust agredolç a la ment i al cor. Què significa el meu somni?
