Sé que és un poc estrany, però hi ha una cosa que sempre m'ha inquietat: la vida de les pobres pilotes que es queden encaldades durant l'hora del pati (i de vegades durant la d'Educació Física) a les teulades. Crec que és un tema molt seriós que la gent s'agafa molt a la lleugera. Com pots abandonar així a eixe company d'experiències que ha corregut amb tu amunt i avall del pati, que ha botat per tu, al que li has pegat patades amb una fúria considerable i l'has estampat contra els cossos dels comanys i alguna que altra paret que s'ha creuat pel mig.
He anat a estudiar al cole on treballa ma mare, més que res perquè a casa amb internet em distrac, i a la biblioteca i l'aula d'estudi com em trobe amb algú també. En fi, m'he instal·lat a l'aula de música, i després d'explorar un parell de xilòfons, dues flautes, caixes xineses, una pandereta, un xiulet i quatre campanes de tamanys diferents, he obert la cortina per a deixar passar completament la llum del nou dia i... quina sorpresa! He vist una pilota verda enganxada a la canaleta d'aigua que hi ha a la teulada de l'edifici de classes d'enfront. Era una pilota verda envellida, el color s'havia anat apagant, jo crec que per la tristesa. És molt dur haver de soportar les estacions, una darrere l'altra, en soledat i amb vistes a un pati on no vas a tornar mai.
Coses que passen, he pensat en anar a per la pilota, però era una bogeria. Per molt cruel que parega dir-ho, tots sabem que si l'haguera rescatat de la seua nova vida potser s'haguera sentit desplaçat. Tot ha canviat. Seria com anar de viatge, i quedar-se al lloc que has anat a visitar. Quan hagen passat més de vint anys sense tornar-hi al teu lloc d'origen i hi véns, no et sentiràs agust. Els costums, el ritme de vida i l'estil de la mateixa peguen voltes importants en poc de temps i en segons ja no ets capaç de desenvolupar el paper que t'havien asignat en el teatre de la teua vida.
Aleshores, he decidit possar-me a estudiar d'una vegada i deixar que la piloteta seguira la seua vida. Jo no sóc qui per a canviar-li-la sense preguntar-li, per a prendre una decisió tan important per ella, malgrat que tots canviem la vida dels demés sense preguntar-los.