47.

M'apassiona anar al cinema per veure una pel·lícula de la que m'he llegit el llibre i criticar i veure les coses que romanen iguals i les que no, criticar els detalls que han canviat i intentar treure-li suc per veure com, per què i quin motiu han tingut per fer-ho. M'emociona també repetir a cada racó del meu cap les frases utilitzades per descriure personatges i paisatges quan apareixen, descobrir com han conseguit recrear allò que tant em va costar a mi,... però el que més m'agrada és, en algún moment donat, fer veure que no he llegit aqueix llibre i posicionar-me a la visió d'un altre espectador, deixar anar la meua ment amb la història i tractar d'entendre-la deixant de costat el vestigi de la meua coneixença al voltant del que realment va a ocòrrer. I moltes vegades em resulta impossible. No puc abandonar als MEUS personatges, que han viscut amb mi l'intrèpida aventura de llegir com si veiés una pel·lícula, de deixar correr les paraules per convertir-les en imatges, de devorar centenars de pàgines en hores i voler més i més per a saciar la meua set de lectura. No els puc abandonar, no. Per això sempre desistixc i observe com me'ls han canviat, sabent que en el fons de la meua ment i del meu cor, continue deformant-los a la pantalla per a que s'assemblen a aquells que jo m'havia creat.

46.

Ahir volia escriure, estava inspirada, tenia ganes de parlar... i a més era Sant Jordi. Però no sempre que volem podem fer tot allò que ens proposem i vaig acabar anant de cap tot el dia, així que només vaig poder escriure un parell de versos... i d'entre aquells va eixir la frase que em va marcar el dia d'ahir: UN DIA QUE VA FER VENT, VAN NÀIXER LES PARAULES.

Sempre que arriba Sant Jordi pense en la quantitat de llibres que vull llegir... açò de ser bibliòfila no ajuda massa. Eixa gran quantitat de llibres que tinc pendents i els tants que van a anar apareguent en la meua vida i que també afegiré a la llista em posa els pèls de punta. Com ho vaig a aconseguir? Suponc que amb ganes, si fas les coses amb ganes, les fas de bon grat (els castellans diuen això de sarna con gusto no pica).

D'altra banda... em dóna ràbia la gent que pensa que llegir llibres i exaltar tot allò bo que aporta la lectura i dir que llegeix molt, només passa una vegada a l'any, a Sant Jordi.... Falsos i absurds!

Els clavells s'incendien, 

per imitar-te, quan 

tu passes per davant. 

I, per felicitar-te, 

les pluges ploren, fan 

damunt els vidres, vidre 

damunt el vidre, cant. 

B.ROSSELLÓ PÒRCEL

45.

Un dia que va fer vent, van nàixer les paraules.

44.

Es trenquen emblanquides.
Es trenquen mentre moren.
Es trenquen quan es diuen,
sempre es trenquen a deshores.

Una paraula i res més: SILENCI.

Però diuen que qui calla otorga.

43.

És de nit. Una nit plena en la que una lluna rodona governa il·luminant el cel. Una nit de silencis i tradicions. Una nit de divendres, un Divendres Sant en el que no hi ha una sola ànima pel carrer. Tot és quietud, tot són murmuris. Sents correr l'aire que xiuxiueja pels carrers, tomba les cantonades ràpidament i et rebolica els cabells. Camines sorollosament amb una amiga: les vostres paraules resonen amb contundència pels carrers deserts. Arriba el moment que esperaves sense voler, vos despediu i tota sola et decideixes a tornar a casa. Camines amb rapidesa, amb el mòbil en la mà, com si el mòbil anara a solucinar alguna cosa si algú et fa qualsevol mal. Camines amb rapidesa i ara són els teus passos els que resonen rítmicament portant-te algún que altre eco perdut. Escoltes el motor d'un cotxe. T'asustes. Escoltes com va a girar pel teu carrer. Acceleres el pas. Els fars del cotxe t'enfoquen lleugerament i després passa a gran velocitat pel teu costat. Acceleres més el pas. Escoltes uns altres passos i mires enrere més de deu vegades. Ja arribes, ja arribes. Tornes a girar-te una última vegada i poses la clau en el pany, entres a casa i gires la clau. La porta del garatge està oberta: el que faltava. Puges l'escala sense deixar de mirar a les teues esquenes. Apagues la llum i la teua germana et mata d'un esglai preguntant-te des de la foscor: "ets Sara o la mamà?".

42.

Va gitar-se el dissabte pensant que alguna cosa passava... hi havia alguna cosa que no recordava, però estava tan cansada que l'angoixa li va pesar poc i s'adormí amb facilitat sota el cant de les estrelles. No recorda que va somniar, només recorda un plàcid son profund que va durar minuts, dies, hores, setmanes, mesos, anys,... o això li va semblar. Es va despertar entre llençols blancs amb la clara llum de l'albada que entrava per la finestra de la seua habitació. Feia un dia preciós, de primavera, de felicitat. Una verdor extrema il·luminava exultant tot el paisatge, aquell parc que s'extenia als peus de la seua casa. Va desdejunar contemplant aquell espectacle. Algú va trucar-li al telèfon i se'n van anar a la muntanya, a passejar, a riure, a contar-se coses... Van dinar sota un arbre i van parlar sense fixar-se en el pas del temps.

Quan va tornar a casa es va dutxar amb parsimònia i després de sopar mentre escoltava de bon grat música de l'època dels seus pares es va posar a llegir i es va quedar dormida una altra vegada com la nit anterior. Va sonar el despertador, però malgrat donar-se pressa va arribar tard al treball. De sobte li va venir al cap per què estava angoixada el dissabte de nit. No havia canviat l'hora del rellotge.

41.

Un tren xicotet que camina, que camina. Un tren xicotet que camina sense por!

Així és com tornen els meus xiquets des del pati fins a la classe de tres anys. Els considere els meus xiquets perquè m'he passat allí tot el mes de Gener mentre estudiava per als exàmens de la universitat i vaig sempre que puc. I sempre, sempre, m'abraçen amb força i ganes i em mengen a petons i diuen :"Sara que guapa" o "Sara, que guapa estàs" i em miren amb un gran somriure ple de xocolate i les mans amb plastelina, tots tacats de terra per caure bacs al pati.

M'encanta anar a la classe de tres anys. És com entrar a un univers paral·lel, com entrar a un nou món, com disoldre la realitat. Trobe una barreja de nacionalitats, de formes d'ulls, de colors de pell, de noms,... però a ningú li importa si eres xinés, si vas nàixer a Sudamèrica, si véns de països àrabs o si eres "de la terreta". Això dóna exactament igual, l'únic important és aprendre i passar-s'ho d'allò més bé amb els companys. S'ajuden entre ells, comparteixen el que tenen i es demanen perdó sempre que es fan mal sense voler. Són un exemple a seguir.

Tant de bo hi hagués un món sense discriminacions de cap tipus.