dimarts, 24 d’abril del 2012

46.

Ahir volia escriure, estava inspirada, tenia ganes de parlar... i a més era Sant Jordi. Però no sempre que volem podem fer tot allò que ens proposem i vaig acabar anant de cap tot el dia, així que només vaig poder escriure un parell de versos... i d'entre aquells va eixir la frase que em va marcar el dia d'ahir: UN DIA QUE VA FER VENT, VAN NÀIXER LES PARAULES.
Sempre que arriba Sant Jordi pense en la quantitat de llibres que vull llegir... açò de ser bibliòfila no ajuda massa. Eixa gran quantitat de llibres que tinc pendents i els tants que van a anar apareguent en la meua vida i que també afegiré a la llista em posa els pèls de punta. Com ho vaig a aconseguir? Suponc que amb ganes, si fas les coses amb ganes, les fas de bon grat (els castellans diuen això de sarna con gusto no pica).

D'altra banda... em dóna ràbia la gent que pensa que llegir llibres i exaltar tot allò bo que aporta la lectura i dir que llegeix molt, només passa una vegada a l'any, a Sant Jordi.... Falsos i absurds!

Els clavells s'incendien, 
per imitar-te, quan 
tu passes per davant. 
I, per felicitar-te, 
les pluges ploren, fan 
damunt els vidres, vidre 
damunt el vidre, cant. 


B.ROSSELLÓ PÒRCEL

dilluns, 23 d’abril del 2012

dimecres, 18 d’abril del 2012

44.

Es trenquen emblanquides.
Es trenquen mentre moren.
Es trenquen quan es diuen,
sempre es trenquen a deshores.

Una paraula i res més: SILENCI.

Però diuen que qui calla otorga.

dimarts, 10 d’abril del 2012

43.

És de nit. Una nit plena en la que una lluna rodona governa il·luminant el cel. Una nit de silencis i tradicions. Una nit de divendres, un Divendres Sant en el que no hi ha una sola ànima pel carrer. Tot és quietud, tot són murmuris. Sents correr l'aire que xiuxiueja pels carrers, tomba les cantonades ràpidament i et rebolica els cabells. Camines sorollosament amb una amiga: les vostres paraules resonen amb contundència pels carrers deserts. Arriba el moment que esperaves sense voler, vos despediu i tota sola et decideixes a tornar a casa. Camines amb rapidesa, amb el mòbil en la mà, com si el mòbil anara a solucinar alguna cosa si algú et fa qualsevol mal. Camines amb rapidesa i ara són els teus passos els que resonen rítmicament portant-te algún que altre eco perdut. Escoltes el motor d'un cotxe. T'asustes. Escoltes com va a girar pel teu carrer. Acceleres el pas. Els fars del cotxe t'enfoquen lleugerament i després passa a gran velocitat pel teu costat. Acceleres més el pas. Escoltes uns altres passos i mires enrere més de deu vegades. Ja arribes, ja arribes. Tornes a girar-te una última vegada i poses la clau en el pany, entres a casa i gires la clau. La porta del garatge està oberta: el que faltava. Puges l'escala sense deixar de mirar a les teues esquenes. Apagues la llum i la teua germana et mata d'un esglai preguntant-te des de la foscor: "ets Sara o la mamà?".