divendres, 29 de març de 2013

108.

No hi ha inspiració.
Se n'ha eixit per la finestra.
S'ha amagat sota el llit.
S'ha escorregut pel desaigüe.
No hi ha inspiració.
Moren les nits.
S'axfixien els dies.
Només quedava una paraula a mig escriure.

dissabte, 23 de març de 2013

107.

M'agrada jugar amb les paraules. Això crec que tot el món ho té ben clar. M'agrada jugar amb les paraules "escriure" i "descriure". Això crec que també ho té clar tot el món. Descriure és més difícil que escriure. És fer-ho sense fer-ho. Cal escriure per descriure; però no cal descriure per escriure. Encara que, ben mirat, quan escrivim, descrivim. Mostrem arguments, opinions, fets, desfets, realitats, converses, mons imaginaris,... per això cal (com ja he escrit alguna vegada o he fet que aparega a algun poema dels que tinc amagats sota pena de mort de mi mateixa si deixe que algú els trobe), descriure el "escriure" com (d)escriure. A mitges i a totes veritats. Com el fet de la paraula. El poder-nos comunicar és la capacitat més gran que se'ns ha donat. Encara que moltes vegades és difícil poder expresar amb paraules (sobretot per escrit perquè acabem reescrivint, o re(d)escrivint, tots els nostres textos). Per això, quan escrivim descrivim i per a poder esciure cal escriure. O de vegades sols cal (d)escriure.

diumenge, 17 de març de 2013

106.

Feia molt que no el veies. Et mirava amb la boca oberta i els ulls vius, oberts, encesos per una gegantesca flama de vida i vitalitat. No podia parlar. T'ensenyava el somriure més gran que podia oferir d'ell mateix i es movia impetuosament per l'emoció. Li vas agafar les mans. Te les apretava amb una força descomunal. Escoltaves els seus crits de joia i el seu riure. Feies sorolls amb la boca i t'imitava. Mentre se't desfeia el món de tendresa, el vas agafar als braços i l'enlairaves. Després va passar pels braços de iaios, oncles, cosins, pares i germana i te'l tornaren a deixar agafar a tu.

divendres, 15 de març de 2013

105.

Parlaves en silenci, sense paraules. Mirant l'horitzó de foc, mirant la claror dels rajos de sol que impregnaven la teua essència i t'immortalitzaven utòpicament mirant cap a la Tramuntana (que corria a gran velocitat intentant tombar-te feroçment). Tenies tantes coses a dir que no sabies per on començar, i vas treure una llibreta. La vas estrenar allí mateix posant primer el teu nom. L'acabares a mitjanit amb un punt final (que era en realitat un punt i seguit, però no tenies més espai). T'adormires quan et vas adonar que l'espígol et bressolava i els grills et tocaven el violí descompassats.

dimecres, 13 de març de 2013

104.


Tot pot tenir sempre una millor explicació. Una explicació amb llegenda (com als mapes). O una llegenda gloriosa que done peu a tot un món per construir. Com la que conta que les estrelles naixen dels somnis de les balenes. Pot ser que, per això, les estrelles són cosa de les balenes i els astrònoms naveguen perduts pels mars del Cel i de la Terra.

[Inspirat en una entrada al Tumblr que vaig escriure fa uns 3 mesos]

dimarts, 12 de març de 2013

103.

Les paraules s'escolten senceres i, per això, s'escorten. És per aquest motiu que, quan diem una única paraula en la nostra resposta en una conversa (quan contestem amb "sí" o "no" una pregunta), quan monosil·labitzem en consciència plena, les nostres paraules poden ser ferides de mort (en no tenir a les seues companyes escortes). Bé, i quan no monosil·labitzem també, que hui en dia hi ha qui parla molt i escolta poc, i escoltar és la clau per parlar amb consciència i consistència. 

dilluns, 11 de març de 2013

102.

És com deixar una gota de tinta dins d'un got de vidre ple d'aigua (de l'aixeta). La gota s'escampa com l'arena de la platja amb el llevant vesprí, fent-se cada vegada més clara, més diluida en xicotets cercles, desdibuixant-se en totes les direccions del seu llenç abstracte. Aleshores, sembla que ha desaparegut, però roman allí, present sense presència, camuflant-se d'allò que la delanta i que vol que es veja. És exactament així. És exactament així com discorren les idees.


dissabte, 9 de març de 2013

101.

Pot ser que quan menys t'ho esperes et ve la felicitat sense buscarla... o pot ser et fereixen per l'esquena. Pot ser que, quantes més ganes tingues de somriure, la vida et sorpén i et fa plorar; o que quantes més ganes tingues de plorar i abocarte a un abisme, et torna a sorprendre i et fa somriure (i cridar de felicitat). Pot ser s'ha de ser capaç de pensar que, qualsevol cosa que es puga imaginar, pot ser real ("Todo lo que puedas imaginar es real" ― Pablo Picasso). Des d'aquell moment, els mons interiors serien més simples, més senzills, millors i ens farien riure. No hi haurien preocupacions i la vida cantaria (i ballaria). Tot és possible... i és que no hi ha res d'impossible parlant en l'àmbit de la possibilitat.

divendres, 8 de març de 2013

100.

Revolucionàries i lliures. Res de felicitacions. Actes i realitats. Dones que donen, dones que donem. Reivindiquem-nos. Nosaltres, els nostres drets. Sóm persones. Hem de construir-nos. Hem d'alçar-nos tots els dies, no una vegada a l'any. Lluitem.



“What women need is gender equality, violent- and harassment-free public and private spaces, right to their own choices about life, recognition of labour and battles against partriarchal systems. Not chocolates, pink roses, fairness creams and eulogised motherhood.”

— Deepan Kannan



A versos te entiendo,
a besos te entiendo,
a veces... no.



dimarts, 5 de març de 2013

99.

Escena completament bucòlica. Un jardí, una basta extensió de terra verda, de color maragda per la gespa i quatre arbres mal comptats mig deixats caure al damunt. Llegia un llibre. Poesia. I s'enlairava. Tocava el cel gloriós d'aquella vesprada amb el cor sense moure's de l'ombra d'aquell ametller. Es va adormir posant-li els versos als núvols que naugrafaven, i en despertar, va anar al cirerer i va menjar (massa) cireres. Es va tacar el vestit blanc que duia, i se'n va anar a nadar.

divendres, 1 de març de 2013

98.



"Dust in the wind... all we are is dust in the wind"

Som pols, pols en el vent. Volem amb el vent i desapareixem. El temps se'ns menja, ens destrueix a cada bufit de l'insaciable vent. Ens consumeix com les espelmes en la nit, però vivim amb la tranquil·litat d'haver sigut llum per als altres. Res és etern. Només el Cel i la Terra somriuen a l'imparable pas del temps. Només el Cel i la Terra... i totes aquelles ànimes que han sabut deixar de ser pols i convertir-se també en vent.