dimarts, 18 de setembre de 2012

63.

Tot és tan fàcil com arrsicar-se. Qui no juga, no guanya. Des d'un primer moment ja tens el no, ja ho tens tot perdut, però si t'arrisques, pots aconseguir allò que volies, o que ni volies ni buscaves i que simplement va venir així, va sorgir. Quan algú tinga alguna cosa que dir, que alce la mà, alce el braç en busca d'aprovació, s'alce sobre les veus impotents de tots els que el contradiuen, perquè ha de lluitar pel que vol, pel que estima i pel que pensa, pel que fa i deixa de fer. Quan algú realment vol parlar, quan té alguna cosa a dir que pot ser més o menys important, troba el moment de fer-ho per molt difícil que semble. 

dijous, 13 de setembre de 2012

62.

No es trobava gaire bé. Tenia un gran nus a la boca de l'estómac i només volia desaparéixer, per això, encara que s'havia dutxat la nit anterior, aquell matí es va clavar a la dutxa pensant que les gotes farien que les seues llàgrimes es tornaren una mica més dolces (és clar, es dutxava amb l'aigua dolça del vell pou del veinat), pensant que les desfarien amb sucre. Va començar a respirar profundament i tremolava molt, però si més no, no notava caure les llàgrimes per les seues galtes. Però quan se'n va voler adonar... ja havia desaparegut pel desaguàs.

dimarts, 11 de setembre de 2012

61.

Setembre. Ha passat l'estiu, entre riures i més somriures. Algunes llàgrimes i alguns plors. Ràbies i penes conteses, i alguns silencis. Però sobretot vitalment i amb senzillesa, com qui no vol la cosa. Quan els dies ballen amunt i avall i perds el compte, no saps en quin dia vius, ni l'hora; quan el temps es deté en els millors moments: en un passeig per la platja, amagant-se de la xafogosa calor, caminant a mitjanit per un poble mig desert del Maresme i sobretot, quan el temps es deté en obrir una porta i trobar cinc caixes a sobre d'un llit de llençols taronja que encara fan olor a somnis. Cinc caixes de sorpreses, cinc caixetes que no saps que contenen però que portes setmanes esperant perquè saps que hi son, i que, al mateix temps, elles porten dies esperant-te perquè saben que són per tu. El temps es deté quan obris aquella porta i les veus... i després camines a càmera lenta, deixant la bossa i asseguent-te a sobre del llit, sense mirar res més que el llençol taronja, buscant una paraula que et diga "obri-les ja si vols". El temps, es torna a detindre quan obris cadascuna d'aquelles caixetes i penses que ja no tens motiu per deixar de ser feliç, perquè la vida està plena de detalls, de coses planeres que t'alegren, de mirades que posen el cor a 200 pulsacions per minut (perquè més ràpid seria un problema per a la nostra salut). I te n'adones que la teua vida va a continuar sent una caixa de sorpreses, a cada viatge, a cada estació de tren, a cada caixeta nova que tingues davant per obrir. I encara que no s'haja de fomentar la vida i les converses sobre una sorpresa rere d'altra, ni en estar esperant sempre una nova sorpresa i no saber parlar de res més; sempre hi ha una persona que arriba per sorpresa a la teua vida, sense haver-ho esperat en cap moment, i t'ompli de sorpreses esperant trencar la rutina i fer de cada dia, un nou dia diferent als demés.