dijous, 30 de maig del 2013

136.

Etimolorgies

(i altres festes que es monten els mots als diccionaris i a les ments)


Hi ha descobriments que només es fan una vegada en la vida o illuminations printemps que et capgiren el món mentre estudies. Estava tranquil·líssissima estudiant una sorprenent asignatura (remarque sorprenent) anomenada "Documentació per a Traductors" quan, dins del tema d'Internet (SÍ! UAU! QUÈ GUAI! EL QUE JO VOLIA!), m'he trobat amb "chats: Conversational Hypertext Access Technology". Xe tu, i jo tota la vida pensant-me que el "chat" era un gat que tenia alguna relació (més que res pel seu semblant fonètic) amb "xarrar".

Així que, desafiant la meua confiança envers les professores i posant en pràctica "allò que m'he ensenyat durant aquest quadrimestre", he entrat a la búsqueda avançada de Google i he escrit –"en castellano porque salen más coincidencias en las búsquedas documentales"- chat etimología dins del camp "esta palabra o frase exactas". Entre totes les pàgines per lligar en línia m'he trobat amb una website xilena que en parlava del tema. Es veu que per Europa amb això de la crisi i de les comparacions que ens fan amb Grècia i Itàlia se'ns han llevat les ganes d'indagar en el nostre passat i descobrir que gran part del nostre vocabulari és herència seua –senyors àrabs, a vosaltres, a les sènies, a les sèquies, als nombres i a tots els noms dels pobles (i als tarongers) també vos volem, però amb vosaltres ja vam tindre guerra després de copiar-vos la vostra Primavera àrab amb la nostra Primavera valenciana i preferim continuar (dins del possible) en pau i lluitant pels nostres (i els vostres) drets-.

El cas, que a la pàgina web deia que el "chat" (sempre referint-nos al món cibernàutic de Joan) anglés prové de la veu (suponc que francesa) "chatter". "Chatter" –segons continua l'explicació- és una veu onomatopeica que imita el "chat, chat, chat" que fan alguns pardalets. En el meu poble els pardals tota la vida han fet "piu, piu, piu" (o com a molt "pio, pio, pio"), per això als "tweets" o tuits del Twitter també se'ls diu PIUlades, però bé, ells a la seua. I parlant de Twitter, em ve al cap Tweety, que no és ni más ni menos que el nostre "Piolín". Al pobre sempre el perseguia el malvat Silvestre... 

I ara que m'ho rumie jo... Si als gats en francés els diuen "chats", i l'onomatopeia "chat, chat, chat" d'aquests animalets amb ales es diu que ve del "chatter"... Una de dues: O tinc jo raó amb el "piu, piu, piu" dels pardalets i els francesos no saben reproduir el soroll d'aquestes desconcertants aus, o els pardals són uns cabrons i no fan més que incitar els gats per a que els perseguisquen (i per aquest motiu no és gens estrany veure alguna cosa com la d'aquest vídeo als parcs dels nostres pobles i ciutats).

Això de l'etimologia és una cosa fascinant i podriem estar minuts, dies, hores, anys i segles buscant relacions entre paraules i conceptes. Tot per acabar adonant-nos-en que la nostra vida sense saber aquestes coses continua igualment però no té tanta emoció. Així que em quede sense saber (al menys per ara, que me'n torne a estudiar) si:
- Abans els anglesos van anomenar "chats" als xats perquè ja eixistia aquesta paraula i el terme va anar canviant el seu significat durant el temps fins a convertir-se en el "chat" que coneguem ara.
- Tot és una invenció dels americans i la seua por a un atac nuclear (motiu gràcies al qual hui en dia tenim Internet).
- Els americans de l'atac nuclear van fer coincidir les sigles amb algun concepte que ja existia.
- Els americans cagarris per un atac nuclear van crear el "chat" a partir de "Conversational Hipertext Access Technology" i els posh dels anglesos a l'hora del té van decidir que ells havien inventat la paraula (que els furtaren als francesos dins d'un formatge Gruyère gegant quan van desembarcar a Normandia) i borraren la memoria col·lectiva del "Conversational Hipertext Access Technology" que a mi m'ha arribat gràcies a la classe de documentació.

Si algun dia arribe a descobrir què és el que ha passat realment amb el xat, "chat", "chatter" i les converses d'hipertext d'accés tecnològic –i també amb els "xatos"-, tranquils, que ho faré saber.

dimecres, 29 de maig del 2013

135.

"- No estaria gens malament...
- I tant que no!
- Som poc il·luses!
- I què bonic que és somniar?"


Hi ha converses quotidianes que semblen no dir massa, que només verbalitzen el sentiment que tens, que expressen rabia, passió, il·lusió, vitalitat,... o que simplement no expressen res. És en aquelles converses però on en el fons s'amaga una essència que a ningú li agrada mostrar (que no és palpable i que ens constitueix i construeix, rajola a rajola, com a persones).
Hui parlava amb una amiga, coneguda pel seu nom de club esportiu, i he tingut la conversa que obri aquesta entrada. Estavem somniant, somniant despertes i inventant-nos situacions que ens faria gràcia que passaren (per exemple aprovar l'examen d'alemany baix la mirada inquisidora del nostre Herbert). El cas és que quan m'ha exclamat que som unes il·luses i li he contestat i què bonic que és somniar? he començat a pensar (i això no és bo perquè comence a desvariar i vés a saber on puc acabar).
Diuen que l'esperança és l'últim que es perd i que és en ella on resideixen els anhels de les persones. Això vol dir que l'esperança, la possibilitat d'una situació, solució o canvi és el que ens motiva a actuar i viure com ho fem. I això també vol dir que esperança és somniar desperts i buscar que se'ns acomplisquen eixes il·lusions.


(Encara que de vegades allò que menys esperaves es pot fer real i donar-li un gir copernicà a les teues teories i a la teua forma de plantejar-te el somniar desperta).




dilluns, 27 de maig del 2013

134.

Els cants d'enyor sempre m'han portat a algun llibre en la solitud de la nit. Aquella soledat que t'embolica com l'embolcall dels morts i et protegeix tot el cos abraçant-te amb tendresa. Suau. La plasticitat de les paraules de desconsol. Aquell tacte imaginari que t'engallina la pell taciturnament i et fa perdre't en el desig d'inventar a la teua ment tantes situacions com paraules t'acaronen. El tacte, d'un dit índex, per l'esquena i pel melic. D'aquell dit índex on s'escriuen tots els capítols de la situació en la que et trobes. S'organitzen els estats físics i metafísics, la ment pren un lloc especial i tot es calma, entra en un període de latencia. Fins que passe el temps -en procrastinació de tot i res-.

dissabte, 25 de maig del 2013

133.

Es va despertar i va pensar que hi havia coses que no entenia. Simplement, així: no les entenia. Podies ser millor o pitjor persona, podies tindre més o menys ganes de viure i podies ser més o menys sociable. Podies tindre uns gustos més estàndards o una miqueta més estranys i podies tindre objectius en la vida o voler viure-la ràpid sense parar-te a pensar. El que no arribava a comprendre era per què la gent feia certes coses i contestava de certes formes (contestar no vol dir expressament respondre a una pregunta o situació, el fet de no respondre també implica una contestació).
Es preguntava què havia fet per a que la gent reaccionara d'aquella forma? Si parlava, perquè parlava; si es callava, perquè s'havia callat. Si enviava un missatge, es passava d'ell; i si no l'enviava es quedaria amb el benefici del dubte (la qüestió del missatge va donar per a més del que ningú es pot imaginar: enviant-li'l s'havia quedat amb el benefici de molts altres dubtes que no havia pensat i dels quals la gent anava opinant sense saber-ho tot, o sabent-ho tot, o sense saber res, i ningú li deia res en clar que li poguera ajudar). Què havia demanat una cosa de l'altre món? Contestar és de mala educació; anava a clavar-li una punyalada per fer-ho o a desquartitzar-lo, beure's la teua sang i menjar-se el seu cervell, i enterrar les seues costelles?
Aleshores es va adonar que tot estava encara massa obscur. Eren les 3 de la matinada. Tot allò al voltant del qual estava reflexionant havia estat un somni. La llum que entrava per la finestra desdibuixava la realitat d'una habitació nua de sentiments. Tot era un somni. Tot. Havia estat menjant-se el cap per culpa d'un somni. Va tancar els ulls i es va tornar a adormir (amb tanta mala sort que va continuar aquella vida paral·lela submergida en l'angoixa de les converses sense resposta. Estava sola a la Terra i enviava senyals a l'espai exterior esperant no ser l'única habitant d'aquell Univers caòtic que ella anomenava vida).

dimarts, 21 de maig del 2013

132.

Hi ha vegades que vols dir tantes coses ensems que no saps per on començar. Tot allò que vols dir et sembla important i vols omplir-ho per donar-li el màxim significat; vols expressar-te i no trobes les paraules que t'agradaria poder parlar, però saps quin és el teu objectiu i no deixes de buscar-lo. Quan et trobes en aquesta situació, potser deuries llegir. Llegir a tots els llocs, no només als llibres. Llegir al correu, per Internet, a algun tríptic informatiu, als apunts de classe,... i potser també, on menys ho esperes, trobes la resposta. Algú es sent exactament igual que tu i ha conseguit fer-ne un reflex. Algú ha escrit un poema.

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir.
Si puc
te'l duré cap a tu.

Gabriel Ferrater

(Cal lluitar i no donar-se per vençut. Ja ho has intentat i no hi ha hagut cap resposta o estímul. Et pots sentir un poc desenganyat, pots sentir com et cauen les il·lusions. Però no pots dir que no has posat de la teua part i que has fet tot el possible per a que alguna cosa siga.)


dilluns, 20 de maig del 2013

131.

S'alçaven en l'aire com qui alça la bastida d'un somni...

Mirar el cel de nit és un repte que molt poca gent pot arribar a assolir. Al menys, en el sentit estricte de la paraula. Mirar amunt, molt amunt, és complicat. Cal mirar més enllà del que la vista pot arribar a distingir. Més enllà dels somnis i de les paraules; més enllà de les promeses que s'han quedat per complir. Encara més amunt, molt més amunt. Cal passar per les promeses que encara s'han d'acomplir; pels estels de matinada. Molt més lluny roman la nostra essència. Aquell viatge misteriós que hom ha d'emprendre a poqueta nit i tornar del trànsit (els castellanoparlants dirien trance i m'agrada més pequè no es perd entre el guirigall dels clàxons o de les dones amb el carret de la compra pel mercat) amb els primers rajos de sol d'una primeríssima albada, és tan personal que no es pot parlar amb ningú ni es pot incitar a ningú a fer-ho (de fet, jo NO ho estic fent #nóteselaironía). Només en aquell moment s'entén i comprén el sentit de la vida. O al menys es reflexiona i s'organitza -en organigrames orgànics- tots els esdeveniments més importants per discernir-los. Per saber fins a quin punt un silenci és important i qui ha de prendre les decisions d'aventurar-se a parlar. Per saber quan s'ha de dir prou. Per saber quin és l'itinerari que s'ha seguit fins al moment. Per conèixer quina és la cançó que et sona al pensament i per a la qual no tens paraules. Per (des)conèixer.

diumenge, 19 de maig del 2013

129.

El món dels somnis és esbalaidament misteriós. Els somnis, quan els somniem, quasi sempre semblen ser d'allò més reals. Ja no parle dels fets que ocòrren, sinó de la realitat que tenen en ells mateixos. Els gustos, olors, colors i totes les coses que percebem del món nostre als somnis també semblen reals. Per què no ens podem quedar al món dels somnis? Per què no podem viure eternament allà amb tot allò que ens agradaria (o no) que passara sense cap risc perquè quan despertàrem no haguera passat res... i poguérem continuar amb eixe meravellós somni després i canviar-lo per un altre si es tractava d'un malson.
Moltes vegades, nosaltres coneixem ben bé com funcionen les nostres realitats paral·leles però no tenim paraules suficients per explicar-les. Per fer entendre a aquell a qui li contem les nostres intimitats com ens sentiem o què passava perquè són inconnexes. Perquè coneixem el fil conductor. Sabem que han passat coses. Però hi ha llacunes molt grans que no es poden ni comprendre ni saltar si no has viscut en primera persona eixe somni.
Per això, a continuar somniant, descansant, imaginant coses boniques i que ens acompanyen els angelets. (I sobretot que no vinga cap monstre de puntelletes amb un nas de pallasso a raptar-nos quan estem en el nostre món per a menjar-se els nostres deisitjos expressats en la subconsciència d'un somni innocent.)


Bona nit cresol, que la llum s'apaga.

dijous, 16 de maig del 2013

130.

M'agraden les olors. Cert. M'agraden perquè, com ja vaig escriure una vegada, és màgia tot el que envolta el món olfactiu (i afectiu). M'agraden les olors perquè recorden i fan recordar. Et porten a la ment allò que ja quasi havies perdut en el caixó de-sastre més amagat del teu oblit. Allà on guardes -com fils embolicats i enganxats entre ells i sense cap cura- tot allò que vas perdent. Perds paraules i converses. No es pot evitar, quan tornem a reproduir alguna cosa que s'ha dit gairebé mai -exepte cançons (i tampoc), poesia o algun relat que hem rellegit tantes vegades que fins i tot podem descriure la textura del paper on està impres- podem fer-ho igual que la primera vegada. Tampoc les olors. 

Hi ha olors que s'enganxen perdudament a la teua ment i que t'absorveixen durant dies. No pots deixar de pensar en elles: no pots deixar de pensar en qui o què feia eixa olor ni per què se't  va quedar estampada a la pell com si fóra una tessel·la més del mosaic del teu cos; com si fora una sanefa encara viva d'un vell edifici mig en ruïnes. Hi ha objectes que guarden eixes olors però, poc a poc les van perdent. Com qui no vol la cosa. I t'agradaria que quedaren sempre presents en la teua vida eixes olors. Al menys, poder-les retindre en algun lloc més que en la teua ment. En algun lloc més que en l'armari de les olors prohibides. En algun pot, frasc o caixeta. En algun lloc on quedara viva la seua essència.   

(O al menys, endur-te la dolça sorpresa que vas a tornar a assaborir aquella olor).

dilluns, 13 de maig del 2013

128.

Escriure
        o       s      a
p      e        i   
v i s u a l
(i de vegades)
caligrames
com 
qui no vol la cosa 
deixar-se
e                             m                         p                       o                       r                     t               a       r
per

TOT 

el
que descriuEN...



tant en forma com pel que amaguen al seu interior.

diumenge, 12 de maig del 2013

127.

Hi havia una vegada un món on les coses si eren el que semblaven. Un món on les decisions es prenien de forma aleatòria i tot el món es plenava d'algorismes paral·lelament a la realitat que descrivien. A aquell món ocorrien coses, com a tots els mons. Hi havia coses que aquell món podia exportar i comentar amb altres mons; però també hi havia tantes altres coses que no podia compartir amb ningú més però, com que a aquell món totes les coses si que eren allò que semblaven, acabaven descobrint-se com es descobria amb el pas del temps que el desig momentani podria arribar a desenvocar en un desig continu procrastinat tant per la societat i com la negació de tantes virtuts i del propi desig de seguir endavant de tantes noves formes i amb bones maneres.

dissabte, 11 de maig del 2013

126.

Simplement així, com qui no vol la cosa. Com qui vol que vole i s'enlaire. Com qui tantes altres vegades ha deixat anar perquè no té domini, tinença o propietat de res més que del moment en el qual viu. Només ama i senyora (i amo i senyor) de tot el temps que viu. D'eixe temps que és seu. Del temps de deixa anar i esborra de la seua ment com si res (és ben clar: aquells minuts i segons ja van tindre el seu moment de possessió). Com qui busca en el futur la clau del passat. Com qui no pensa en res. Com qui s'abstrau en la simplicitat dels seus actes. Com qui busca el perdó i redempció dels seus actes pels altres. Com qui no sap què passarà, ni on, ni quan, però sap que passarà (o tornarà a passar, o evolucionarà -o involucionarà i revolucionarà-). Carpe diem et noctem.

dilluns, 6 de maig del 2013

125.

Hi ha mil formes diferents de començar el dia. Pots renegar del despertador, pots adormir-te, pots posar-te a veure la TV o escoltar música. Pots desdejunar amb ànsia (o sense gaire gana) -o pots desdejunar maduixes i kiwis que sempre animen encara més el dia-. Pots començar cantant amb una bona dutxa. Pots posar-te davant de l'ordinador a escriure desesperadament un correu, un treball o alguna entrada d'un blog. Pots alçar-te de bones i estar feliç, dolçament, adreçadament, voraçment, amb traça, amb la capacitat d'assaborir la tinença d'un nou dia tot per tu. Pots alçar-te de males i només tindre ganes de plorar, de rentar-te els ulls d'eixa negror característica dels dies grisos. O simplement, pots alçar-te en la plenitud d'un somni que ni comença ni acaba: és tan estàticament possible com (im)possible. I una música, i molta feina... i tantes maduixes amb un kiwi.


diumenge, 5 de maig del 2013

124.

Tinc una estranya (però palpable) sensació: la vida es riu de mi. I si no és la vida, són les persones que veniu amb ella. Ja no sé què és. Passotisme total en l'ambició inconscient de ser algú en la vida. De ser algú en la vida d'algú. De tirar una pedra, amagar la mà i fer veure que no passa res. De riure's en la cara de la gent. De jugar amb la gent. I mentres, la vida passa. Sa vida passa, però no massa, per ca meva... sa vida passa, però no massa si no devalles a sa berbena. 


divendres, 3 de maig del 2013

123.

Una cançó que s'enganxava a la ment amb una simbiòsi al·lucinògena. Era una melodia, aquella melodia, la que et rondava el pensament buscant ser disimulada pels teus llavis en despistar-te i deixar-la anar amb llibretat per tots els espais de la Terra (com si tingueres la capacitat pulmonar per fer-la ressonar durant dies, mesos i anys en les latituds més disperses -i també per baix de l'oceà-). Aleshores et quedaves pensant en ella tot el que dura l'eternitat i, sense adonar-te'n, la feies sonar desastrosament i maldeies el no tindre al cap cap altra cosa  a part d'aquella cançó (millor tindre una cançó que el cap ple de pardals). En desistir l'intent de contenir-te, tot explotava i et venien les sensacions i sentiments que intentaves amagar (i et reprimeixes les llàgrimes i quan li ho comentes a algú encara se'n mig-riu i et diu "plora, plora"). I no, després no torna res a la normalitat perquè et quedes amb quatre frases soltes a mig tararejar.

Ara que la nit comença a perdre's he creuat camins de gel al calor de l'esperança quan tu i jo teniem somnis rebels. No voldria aquesta vida meua sense llibertat sencera i sense tu. Em passe la vida caminant, hi ha un camí de pedres que s'hem proposat seguir però la utopia aproparàs quan un nou dia haja acabat perquè a la meua terra hi ha una pluja d'estels. Si dius que sí, veurem sortir el sol. Som pretèrits imperfets de la nistra història, somriures dins del cos que et transporten a les portes d'un món on ja no existeix la por, som aquell record inolvidable en la memòria. Et parle de demà i t'explique amb els dits que sempre em torna... potser que l'univers torne a deixar-nos assaborir la perfecció. Parlen les mirades, que brillen i confonen de nit com les teues paraules, i dansem fins que isca el sol. (I eixes coses que es mesclen com a un caixó abominable amb orxata la ment).


Continue sense saber el per què de la pell de gallina quan escric. Estic investigant perquè últimament em passa massa seguit (com quan es ballen les seguidilles).