122.

#gesmiliunanits

Què és el #gesmiliunanits? Més d'un parell de persones m'han fet aquesta pregunta durant el costós procés de gesmiliunanització i crec que a cadascuna li he respost una cosa diferent. Vaig a dir la veritat: tot va començar per culpa del senyoret @AlexandreCiB i dels seus #cosesNAZIS. Ell ha escollit un hashtag i l'ha fet seu i jo vaig pensar... "xe, i per què jo no?". I així va ser. Potser algú s'esperava una història més interessant o més ambiciosa o vés tu a saber què. El cas és que a mi em fa gràcia que la gent faça seus els #hashtags; igual que em va fer gràcia una conversa que vam tindre @NeusNiusNeuetes i jo al voltant de l'extensió de l'ús del #xicotetsplaers en lloc del #petitsplaers i del robatori que li va fer el senyoret @cescgrau d'aquest #hashtag. 

Jo, que sóc aghpesial, també volia tindre un #hashtag que fóra meu i, com que volia fer un tweet al respecte tots els dies per tindre com un "recordatori diari", em vaig posar a pensar quin seria el meu #hashtag. Si sabeu que és el gesmil i les mil i una nits, ho teniu ben clar. És un joc de paraules mooooooolt fàcil i que, pensant que l'havia de posar de nit, que m'agrada la història de Xahrazad i que el gesmil m'encanta, ja ho teniu. El propòsit del #gesmiliunanits no és més que resumir una idea, una sensació, un sentiment, un el que se'm passe pel cap per la nit en un tweet.

No té més. La veritat és que cadascú deuria buscar el seu propi #hashtag. És tan interessant i la gent és ratlla pensant què pot ser allò que escrius... Que si és d'un llibre, que si és d'un autor o d'alguna pel·lícula,... I després algú que no t'esperaves et diu que és fidel seguidor/a dels teus #gesmiliunanits, i això sempre t'alegra.

121.

"Per entendre la realitat hi ha una primera mesura de cautela: tenir sempre present que la vida no és el que sembla."

Josep-Maria Terricabras - Atreveix-te a pensar

Per què? Eixa és la pregunta que més ens frena. Pot ser el qui, el com, el quan, el què i l'on puguen semblar interessants, però cap pregunta ens va a despertar l'interès de deixa entreveure el "per què?". Búsqueda de la racionalitat? Pot ser, qui sap. La cosa és que el per què és una arma de doble tall. En el fons busquem la morbositat dels actes i dels fets. Però hi ha vegades que només ens plantegem aquesta pregunta quan necessitem impetuosament saber per quina raó no està passant alguna cosa. O quan ens autoflagelem sense motius imaginant-nos les situacions més surrealistes per donar sentit a allò que sentim. Els silencis són abstractes. Per què? Perquè cadascú els dóna una importància i un significat. Poden significar molt, moltíssim, massa, res, absolutament res, o poden ser fruit de la casualitat momentània. Poden significar tantes coses i de formes tan diverses que són amorfs. Al cap i a la fi, la vida és un aformisme on alcem torres com qui alça la bastida d'un somni.

120.

No tenia res, absolutament res. Hi va haver un temps en el qual li agradava guardar records i recol·lectar coses que li tornaven la memòria -aquella memòria seua tan fràgil i perduda-, a bons i mals moments, ja viscuts. Emprava aquells objectes amb finalitat memorística, amb finalitat abstractiva. Per esvair-se del món que la rodejava i tornar allà on havia sigut feliç. On tenia la consicència d'una conversa a mitges que encara havia de continuar i no coincidia cap moment per fer-ho. On s'encontrava amb situacions imaginables i somniava amb dormir. Aquell temps encara es trobava present i continuava en la seua funció aïlladora. Es transportava allà on era sine loco, sine nomine, sine anno, sine data. Allà on perdurava purament la seua essència concentrada i compacta. Allà on era realment com veritablement era.

http://goo.gl/rSdri

http://goo.gl/GKEk7

119.

Porte tot el dia pensant en escriure, pensant què i com ho escriuré. Porte tot el dia buscant un moment per descriure i no trobe l'instant de parar-me un segon i reflexionar. Només l'he trobat ara... a les dotze passades de la nit (i les dotze van tocant...), posant-me davant d'una pantalla i deixant-me anar.

No sé per què tenim l'estranya mania de buscar categoritzar de forma precisa i racional les coses. Això ha fet molt de mal a l'humanitat i, en el fons, ens ha fet molt de mal individualment com a persones. Ens hem convertit en màquines d'etiquetes, en màquines d'ordres directes i senzilles que es dediquen a organitzar tot allò que els queda a l'abast per a criticar tot el que se n'ix dels límits. Dins d'aquesta crítica, també es contempla l'autocrítica a la qual es veuen abocades algunes gents sota la pressió de les idees fixades pel poder. Què fem i com ho fem? Tot molt despreocupat, molt seré i molt calmat. Cadascú pot ser com vol i actuar com vol (encara que està clar que la meua llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre), però tot es regeix sota les estereotipades pautes de l'autonomia liberal que s'amaguen baix els conceptes abstractes de l'esplendidesa.

Aquella estranya mania de categorització es va veure assolida després de la determinació del concepte TEMPS. Què és temps que no haja pogut ser cap altra cosa? La vida es basa en conceptes abstractes. Tot és tan subjectiu com la percepció d'un nou bon dia. El temps és un d'eixos invents que hem fet les persones per categoritzar. El temps només serveix per torturar-nos i per fer-nos sentir que no som prou madurs o que sóm massa majors; que ja tenim certa edat i que ara ja no podem fer, dir o comentar certes coses; que cada dia estem més a prop de la mort. 

Què és un sempre, un mai, un de vegades, un d'ací un moment? Què són els minuts i les hores? Què és realment esperar? Per exemple, un sempre, i a algú li ho he comentat alguna vegada, pot ser tant tota una vida, com un minut. Pot ser un segon, una hora, un dia o una setmana. És allò que nosaltres considerem com a etern. L'eternitat viu de l'efimeritat i sense ella és inconcebible. Al cap i a la fi, el temps només és temps. I és el temps que gastes per a parlar, quedar i compartir amb altres persones, allò que queda.

(I també queda esperar i preguntar-se si parlar-ne o no parlar-ne; si parlar-te o no parlar-te; si parlar-me o no parlar-me. També queda morir-se esperant pensant si també et fas les preguntes que jo em faig. També queda reflexionar què busquem, com ho busquem i amb qui ho busquem. I per quan ho busquem. I, en diminutiva parsimònia, qui busquem, on som, qui som, per què som i quin és el nostre temps.)

M'has dit que vols saber

M’has dit que vols saber la meua edat.

Jo visc només des del dia que et vaig
temptar els pits i les cuixes al cine
—el Metropol: ho recorde ben bé—
i vaig sentir, agraïda, una mà
que vacil·lant també em cercava el cau.

Des de llavors comencen els meus dies.
Tu deus saber quina és la meua edat.

T’estime molt. Sense tu no sé viure
ni sé què fer amb aquest tros de carn
a l’engonal, que de sobte se’m dreça
iradament, imperativament.

Vicent Andrés Estellés - Les acaballes de Catul

118.

Hui fa dia de moltes coses. De seure al sofà o al llit i llegir amb el ressò del compàs sincrònic de les gotes i observar els arcs de Sant Martí que es dibuixen quan descomposen els rajos de llum -com quan els rajos de Sol atravessen blaus marins i ses aigües tornen verdes-. Fa dia d'escoltar música i viatjar astralment a una altra biosfera corporativa on les gents es belluguen parsimònicament. Com una processó. Amb el ritme marcat i lent -sovint portant el temps amb anacrusis-.

Hui fa dia d'esguards serens. És un món màgic el de les mirades, ja ho vaig comentar una vegada per ací. Jo no sé que tenen; de veritat que no ho sé. Perquè et perden. Et perden en converses a quatre bandes o quan hi ha un munt de gent, se't creua una mirada, mentre algú recita a Estellés, i acabes abstraient-te de la realitat per perdre't en una altra dimensió (sobretot si la mirada va acompanyada d'un somriure). Si mires directament als ulls, descobreixes i desvesteixes l'ànima -i la deixes sense alé-.

Hui fa dia d'encendre el radiador i fer una dutxa d'aigua calenta, com la de tots els dies, però fer-la d'una manera especial. Com un ritu. Una cerimònia distinta. Com tantes més s'han fet per a totes ocassions i per  a totes les cultures del món. Treure's la roba al ritme dels tambors i quan et toque l'aigua començar a cantar (què més dóna si ja plou a bots i barrals?). Hui fa dia de lluita combativa. Hui fa dia d'un record, dia d'una batalla. Fa 306 anys d'una derrota què encara ens perjudica. Hui fa dia de diada. Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança. Que la pluja netege les cendres calentes, incandescents, que encara ens acompanyen.

117.

Hui és Sant Jordi. I em fan gràcia moltes coses. D'entre elles, la primera i principal és que hui la imatge que ha de predominar és la d'un cavaller que derrota al drac per salvar la seua dama. Què les dames no ens podem salvar a nosaltres mateixes? Què no podem salvar al cavaller? Què el drac era roïn? I si era una bona persona (bé, un bon drac)? Dues imatges que no m'agraden: la dona és indefensa i necessita a l'home per a eixir-se'n de les situacions difícils (un poquet més de masclisme, per favor) i l'altra és la violència envers del món animal. Segurament ningú s'ha parat a pensar si el Drac tenia familia... i els seus fills i la seua senyora Drac? Ah, no, que la història sempre la conten els vencedors i s'eliminen els detalls que puguen donar dubtes de la seua magestuositat.

En segon lloc és que al Twitter siga Trending Topic "Feliz Sant Jordi". Si, amb Z. No és que tinga res en contra de les Z, que m'encanten i les he domesticat per fer-les meues com si foren animals estrambòtics d'altres planetes, sinó que pense que o es diu bé o no es diu. O és que algú en lloc de dir "Merry Christmas" diu "Merry Navidad" o "Feliz Christmas"? Doncs FeliZ Sant Jordi, FeliZ Diada, FeliZ aniversari i FeliZ Ventura (al pobre Feliu li encanta que li canvien el nom igual que a Josep Lluís Carod-Rovira).

També és graciós veure com hui tot el món és la persona més lectora, i millor lectora, i millor persona perquè regala roses i llibres, i la persona més crítica del món (doncs a mi no m'acaba com escriu aquest home eh?). Tota una farsa. Si, és cert que hui es propicia la lectura, que és una gran empenta per a les editorials i per als autors que es volen donar a conéixer i tota la pesca, però fins a quin punt ho hem de pagar? No resulta gens gratificant que et menosprecien la teua vida lectora, seductora i abrasivament pertorbadora de les nits sensualment desvetlades en comparació amb algú altre que només ha obert un llibre per fer-se una foto i pujar-la al Facebook o extraure una "supercitació moníssima i reflexiva". No té nom, la veritat. Que siga demà i ja no hi hagen dracs ni dames ni cavallers. Que quedem nosaltres mateixa com allò que som. Ser la música, el tacte de les pàgines d'un llibre (o el de les tecles d'un eBook), i un bon àpat golós i acompanyat. 

116.

Compre un cotxe intergalàctic, atemporal i solitari (o de dues places). Si algú sap qui els ven, que em passe el contacte (o li passe el meu contacte a ell/a). I per a què vull jo aquest cotxe a motor que pot semblar una nau espacial especial però que no és més que un vehicle selenita? Més clar aigua: he descobert que els meus somnis i desitjos es guarden a un planeta llunyà anomenat JO. i vull anar a organitzar-los, aclarir-los i guardar els que ja no em convenen.

He descobert que no sóc d'aquest planeta (com els Romeo y Julieta de Jarabe de Palo), que sóc amiga de s'astronauta rimador, que faig sudokus amb dinosaures a Bastiskafo Katiuskas i sóc una amazona a sa lluna que pensa que els guapos són els raros perquè tenen corrandes de parella estable. Que és carnaval i tinc dret a fer l'animal i ser una croqueta. Que sé moure les aletes, traure les antenes i donar-te les dues potetes per ballar la cançó de la felicitat. Que reconec que el món encara pega voltes i sé que València és una puta perquè ja no tinc fam i és com si fóra la meitat d'algú. Que m'agrada passejar per les vinyes verdes vora el mar quan el vent no remuga i pels latifundis estel·lars gaudint de les aurores boreals a l'Albufera. Perquè sóc la flor que naix de la llavor que vau sembrar i sé que la lluna té dos cares i tot té un últim segon (inclús la vida). Perquè sé tocar el cel amb la mà.

Per això vull anar i empaquetar les utòpiques il·lusions idealistes ingènues i perseguir els somnis i ovnis que s'enganxen a la lluna de safrà buscant habitar-me i dir-me a l'orella que els done la mà sense tindre por, sense estar sola perduda pels carrers del món. Mirant-me la lluna de plata a València, a les platges sense mar. Cercles viciosos i repetitius... sin notícias de Gurb. Sempre passa el mateix.

115.

No sé on vaig, però sí d'on vinc.
I puc dir (i ben fort) que quan vaig arribar,
tampoc sabia on anava, però intuia d'on venia.

114.

La millor època de l'any és l'hivern. Ho sé, està consensuat i la gent coincideix amb mi, exceptuant aquells i aquelles qui volen mostrar carn i diuen que la roba d'estiu els agrada més, què li anem a fer? Però hui dinant he pensat: les fruites d'estiu estan molt més bones que les fruites d'hivern. I se m'ha caigut el món als peus. Cada vegada queda més clar que tinc una especial debilitat pel i amb el menjar, però això és motiu suficient  motiu com per a canviar la meua opinió respecte al fred, a les mantetes i a passejar per la muntanya (i a veure nevar)? Però suponc que el menjar va a banda i en el fons és com totes les coses: a qui no li agrada menjar i menjar bé?

Un dia algú em va comentar que hi ha tres formes d'enamorar a una dona: pel físic, per la ment i per l'estòmac. Jo crec que només hi ha dues formes: per la ment i per l'estòmac. El físic és un tema a part que va relacionat amb l'atracció sexual i enamorar a una persona va més enllà del desig i l'atracció sexual. Cal fer-se a les ments, fer sentir coses inimaginables sense posar un dit damunt, només amb les paraules. I cal també disfrutar amb el menjar i disfrutar menjant. I disfrutar amb els plats que et preparen o que prepares. Si filem més prim, pot ser és perquè sóc una llèpola, em decantaria per "l'enamorament per l'estòmac". Quin remei? Sóc d'orgasmes culinaris (i sobretot de cireres i maduixes... oh, si!).

I, com sempre, me'n vaig per les rames i acabe oblidant que parlava de la lluita biaxial bipartida de la meua persona. Estiu o hivern? Pensant-ho bé, em quede amb l'hivern perquè, dins del món en que ens ha tocat viure poden passar dues coses: la primera és que continuem vivint hiverns i estius tots els anys, així que em posaré les botes a l'estiu i em dedicaré a la vida padre els hiverns. Tot arreglat. La segona és que, com que les grans empreses, els grans polítics i els més adinerats els la sua (parlant finament), gràcies al canvi climàtic podré menjar cireres i maduixes baix d'una manteta mentre neva. I mentre es fa el xocolate al foc i cantem nadales amb polvorons a la boca. Quina vida, tu!

113.

Problemes

"El problema no és res si no es té en compte com es presenta"

J. M. Terricabras - Atreveix-te a pensar

Tot és més senzill i fàcil del que pensem. A la mínima, ens veiem amb l'aigua al coll. Parle en plural, ho sé. Parle en plural perquè al llarg de la meua curta -però més llarga del que molts haurien desitjat per a mi- vida he descobert que no sóc l'única que es troba en aquesta situació. Crec que res és un problema en ell mateix. Tots els dies ens enfrontem davant de diferents situacions, davant de diferents persones, en diferents ambients i diferencialment del món que cada dia ens envolta ens diferenciem de la forma de fer aquests enfrontaments. Això vol dir que sóc una covard. Que SOM uns covards. Que ho veiem tot negativament. Sempre s'ha de buscar la part positiva; s'hem d'alegrar per veure el got, no per veure si està ple o buit. 

Estic pensant-ho i crec que, sóc la menys indicada per a parlar. Dir les coses és molt fàcil. Posar-les en pràctica, no tant. Però al cap i a la fi si no comencem a veure que hi ha altres postures, igual d'extremistes que la nostra, acabarem pensant que un interrogant sempre és un problema. I no és així. Keep calm and take it easy.

112.

Per què fem grans reflexions en mig de la nit quan tot és fosc i els llançols ens acaronen amorosament tot el cos i ens besen l'esquena? Quan ens desvetllem, i no podem dormir escoltant com el tic tac anuncia l'avançament de les hores, ens perdem per pensaments i explorem la nostra ment i ànima com espeleòlegs explorant coves i grutes acabades de descobrir. Anit, i quan menys m'ho esperava, em va passar. Vaig pensar què és l'exclusivitat? Què és ser exclusiu? És una forma d'implosió? Per què la gent busca l'exclusivitat inaudita quan no és capaç de donar ella mateixa allò que demana als demés?

Buscant, buscant, com sempre busque, m'he adreçat al DIEC i he buscat els termes: sorpresa! uns remeten a altres, com tot bon diccionari que es precie. Quan he buscat exclusivitat m'ha eixit a la pantalla:

exclusivitat 

f. [LC] Qualitat d’exclusiu.

Però no és que m'haja resolt massa dubtes, així que, en la meua esplendorosa capacitat cognitiva, he decidit cercar què diu el diccionari que és "ser exclusiu".


exclusiu -iva 

1 1 adj. [LC] Que té la virtut d’excloure. 
1 2 adj. [LC] Que exclou tota altra persona o cosa. Privilegi exclusiu.
2 1 f. [DR] Privilegi en virtut del qual una persona o corporació pot fer alguna cosa prohibida als altres. Aquesta emissora té l’exclusiva de la retransmissió del partit. 

Això vol dir tres coses: o que tens la capacitat (o el poder) d'excloure a la gent; que eres tu el qui s'exclou dels altres; o que pots fer el que et done la santísima gana perquè eres especial. En fi, que el que és busca al final és una unicitat, ser únic, irrepetible i gaudir de l'exclusivitat, d'allò que els demés no poden gaudir. Egoisme. Egocentrisme. Egòlatres victoriosos en la societat que ens anima a ser-ho. Per què hem d'intentar presionar els demés per a que facen allò que nosaltres volem que facen? Ineficiència evolutiva.

111.

Pleonasmes d'oxímorons. Frases que es repeteixen en boques diferents; les mateixes falsetats i contradiccions en una mateixa persona; dobles personalitats en boques distintes. Emisions en diferit de les realitats conscientment ajornades. En tres jorns. En quatre. En una vida sencera. S'escampa la por. Inconscientment s'escampa. S'escapa. Riu el riu en una antanàclasi quan l'estiu anuncia la proximitat de la tardor. 

110.

Hi ha vegades que et vénen preguntes senzilles i sense importància al cap: 

Com pot ser que se'm posse la pell de gallina quan em pose davant de l'ordinador per escriure qualsevol cosa? O quan pense versos mentre camine pel carrer en el meu món? O quan toque la dolçaina? O quan escric? O quan veig la cara d'algú que disfruta fent alguna cosa com tocar una guitarra?

De sobte, tot sembla una bassa d'oli i la vida recupera tota la gràcia que aquesta societat ens intenta furtar.

109.

Volen els dies. Vola la vida. En un tancar i obrir d'ulls ja quasi ha passat mig mes més. Més mig mes del que pensava que passaria i, malgrat tot, continua passant. S'enfilen les emocions als arbres i es converteixen en flor, fa olor al gesmil i la tarongina i les gents obrin les finestres de bat a bat per irradiar l'alegria i la felicitat (i frugalitat i fugacitat) de la seua vida. S'escolten crits i cants, romanços i rondalles, les cançons sense acabar de ser tocades i la joia dels infants.