dimecres, 17 de juliol de 2013

142.

Buscava un text sobre el Donar i va rebre molt més del que esperava trobar:

- Què et passa Ventafocs? Et veig pensativa?

- És que estic molt confosa, Fada Padrina, em demanen tantes coses!

- Què et preocupa ara, videta? Vols que xarrem? Saps que sempre sóc ací per escoltar-te...

- Donar és estimar i rebre és ser estimat?

- Veig que no perds el temps... Ai Ventafocs, em sembla que no és tan  senzill com això. Donar i rebre, són dues paraules completament contraposades; i així i tot, tan complementaries, sinèrgiques...

- Com el ying i el yang de l’amor?

-Escolta’m, Ventafocs. Estimar és tan egoistament generós que quan dones; quan et dones, reps amb escreix el que has donat, i la línia que separa el donar i el rebre és difumina de tal manera que ja no tens clar el què és una cosa i és l’altra.

- Però, Fada Padrina. No estic segura d’entendre’t. Si jo estime, vull que m’estimen. 

- Tothom necessita que l’estimen. Si estimes seràs estimada, però potser no de la manera que tu esperes, ni per la persona que tu esperes. I has de tindre en compte que s’estima sempre sense esperar res a canvi, si no ja no parlem d’amor.

- Vols dir que he de donar sense rebre?

- Vull dir que donar és rebre i que rebre és donar. Que tot el que sents quan estimes és un regal tan gran, una satisfacció personal tan extraordinària que ja has rebut amb escreix tot el que has donat. 
Pensa-ho a l’inrevés, Ventafocs. Quan algú t’estima, en el moment que tu l’acceptes, ja li dones l’oportunitat de ser generós i de sentir l’efecte de l’amor en tota la seua esplendor. No és això suficient? Les persones no donen per cobrir deutes o reben per recaptar el que se'ls ha donat, són lliures.  L’amor no ha de tenir cadenes, no s'ha d’esclavitzar, ha de ser lliure. 

- Crec que comence a entendre-ho un poc... donar és rebre i rebre és donar. 

- I, per altra part, has de tenir en compte que és tan important saber donar com rebre, perquè quan reps el que t’és donat permets que l’altre estime plenament, i així es completa el cicle.   

- Quantes coses per aprendre... em sent tant menuda.

- Tots som menuts i alhora extraordinaris, no ho oblidis mai, Ventafocs.

- Gràcies per ser-hi, no sé què faria sense tu.

- Gràcies a tu, estimada. Ja saps que sóc part de tu.


141.

S'havia proposat un repte molt gran que li estava fent malbé la vida. No podia parar d'autocompadir-se de totes aquelles experiències que li havien anat marcant a poc a poc. Creixien estalactites que dentaven la cova de la seua realitat i cada vegada feien més afilada i perillosa l'entrada. Buscava, sense adonar-se'n, tenir una boca de llop per espantar tots els mals i poder gaudir d'una tranquil·litat que poques vegades l'acaronava.

No podia obligar-se a tornar a obrir-se al món; per molt feliç que fóra i per tots els esclats de joia que expandia al seu voltant. No podia fer-ho ni obligar-se a veure amb bons ulls accions, comentaris o situacions que es passaven d'aquella ratlla imaginària que havia marcat al seu voltant. Tot allò que entrava en el seu espai vital l'agoviava, i per això ho evitava posant-se un impermeable. I totes aquelles gotetes que es dirigien a ella com sagetes de foc es repelien i queien a terra. Por, tremolons i incerteses. El no dormir a les nits i el no poder posar la ment en blanc.

Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. Saludar és de persones? Això diuen. Potser no, perquè tampoc esperava que res més passara aquella nit (o aquelles nits) en les quals l'intercanvi de mirades i comentaris amb altra gent respectivament es van anar incrementant. Però si és ben cert que de vegades hi ha alguna cosa que es capgira al teu interior i que t'enrabia. No hi ha lligams de cap tipus, però saludar, s'ha de saludar. Alguna cosa que et fa girar el cor i et fa sentir impacient. I fa recordar alguna frase en la memòria que deixa entreveure la llibertat i obertura amb el pas del temps. 

Hi havia coses que no podia escollir, i accions que una vegada fetes ja no es podien desfer. No podia escollir a qui havia d'estimar i a qui no. Pot ser allò estava fins de tot el que volia evitar i del que li relliscava. Volia viure la calma, i les pressions li trontollaven els sentiments. Què significava l'amistat? I per què no era digna de ser respectada? 

Després de totes aquelles preguntes es va adormir. No havia tingut temps de parar-se a pensar, reflexionar ni de gaudir de la companyia d'aquell llibre que procrastinava a la seua tauleta de nit encara que volia fer-li l'amor amb totes les seues forces (i ganes), deixar-lo eixut i endur-se el bon sabor d'una lectura ben feta i desglossada.