dilluns, 26 de març de 2012

42.

Va gitar-se el dissabte pensant que alguna cosa passava... hi havia alguna cosa que no recordava, però estava tan cansada que l'angoixa li va pesar poc i s'adormí amb facilitat sota el cant de les estrelles. No recorda que va somniar, només recorda un plàcid son profund que va durar minuts, dies, hores, setmanes, mesos, anys,... o això li va semblar. Es va despertar entre llençols blancs amb la clara llum de l'albada que entrava per la finestra de la seua habitació. Feia un dia preciós, de primavera, de felicitat. Una verdor extrema il·luminava exultant tot el paisatge, aquell parc que s'extenia als peus de la seua casa. Va desdejunar contemplant aquell espectacle. Algú va trucar-li al telèfon i se'n van anar a la muntanya, a passejar, a riure, a contar-se coses... Van dinar sota un arbre i van parlar sense fixar-se en el pas del temps.
Quan va tornar a casa es va dutxar amb parsimònia i després de sopar mentre escoltava de bon grat música de l'època dels seus pares es va posar a llegir i es va quedar dormida una altra vegada com la nit anterior. Va sonar el despertador, però malgrat donar-se pressa va arribar tard al treball. De sobte li va venir al cap per què estava angoixada el dissabte de nit. No havia canviat l'hora del rellotge.


divendres, 16 de març de 2012

41.

Un tren xicotet que camina, que camina. Un tren xicotet que camina sense por!

Així és com tornen els meus xiquets des del pati fins a la classe de tres anys. Els considere els meus xiquets perquè m'he passat allí tot el mes de Gener mentre estudiava per als exàmens de la universitat i vaig sempre que puc. I sempre, sempre, m'abraçen amb força i ganes i em mengen a petons i diuen :"Sara que guapa" o "Sara, que guapa estàs" i em miren amb un gran somriure ple de xocolate i les mans amb plastelina, tots tacats de terra per caure bacs al pati.
M'encanta anar a la classe de tres anys. És com entrar a un univers paral·lel, com entrar a un nou món, com disoldre la realitat. Trobe una barreja de nacionalitats, de formes d'ulls, de colors de pell, de noms,... però a ningú li importa si eres xinés, si vas nàixer a Sudamèrica, si véns de països àrabs o si eres "de la terreta". Això dóna exactament igual, l'únic important és aprendre i passar-s'ho d'allò més bé amb els companys. S'ajuden entre ells, comparteixen el que tenen i es demanen perdó sempre que es fan mal sense voler. Són un exemple a seguir.
Tant de bo hi hagués un món sense discriminacions de cap tipus.

divendres, 9 de març de 2012

40.

Tempus fugit. Fuig de nosaltres, vola, s'escapa de les nostres mans. Demà serà el meu aniversari, i sempre que arriben dates importants per al record em pose melancòlica sobre el pas del temps. De vegades pense què passarà amb totes les persones amb les que tinc relació ara mateix i no vull perdrela, amb els que vull seguir tenir presents a la meua vida, amb els companys de classe, amics, familia,... No es perd res si un no vol que es perda, però malgrat tot, el pas del temps decidirà per nosaltres.

Vaig nàixer jo,
perquè algú havia de nàixer.
Després d'anys de neguit
tot just esperant-me,
d'un amor desenamorat,
d'una història estranya però com mana
vaig decidir arribar
al sud de les terres blaugrana.






dimarts, 6 de març de 2012

39.

Havia perdut la fe en l'escriptura. Continuava al meu aire, entre llibres i pensaments, que llegia i escrivia, i tornava a repetir el procés; però alguna llum dins del meu cap havia fet fosca l'alegria viva i alentadora que m'animava a seguir endavant amb el meu món, al cap i a la fi, l'espurna que encén una flama no és fàcil d'aconseguir. Havia perdut la fe en l'escriptura, emperò malgrat tot continuava tot igual: m'envoltava de llibres que m'envoltaven i semblava estranya desxifrant, però la màgia sublim d'una paraula que no troba moment de ser escrita havia desaparegut. Hui, després de tot, i d'un intens moment de reflexió mentre tornava cap a casa, m'he adonat que eixe esperit que guia sempre havia estat dintre meu. Un esperit que guia entre tenebres però que dormitava. He decidit tornar a ser jo, tornar a escriure i mantindre viu el meu esperit. Un esperit que guia, que li agrada perdre'm i després d'un temps tonrar-me a mostrar el millor de qualsevol cosa que pense o veja. Un esperit que (em) guia, com a aquell conte de Pere Calders.

dijous, 1 de març de 2012

38.

El llenguatge deixa moltes subtilesses a la nostra ment, que juga i fa el que vol. Per això podem fer diferents lectures d'un mateix text. És fascinant aquest món de les paraules...

Es va despertar, el son encara li emboirava la ment i va tardar uns segons en recordar qui era. Es va girar i va veure que encara estava al seu costat. S'alçà, es vestí i va eixir al carrer. Va caminar pels carrers fins que va arribar allà on no volia anar.

Qui es va despertar? Un xic o una xica? Qui era? Quina professió tenia? Quants anys tenia? Els seus cabells eren pelrojos, castanys, negres, rossos? Qui estava al seu costat? Un xic, una xica? Un amic/ga, germà/na, amant, parella? Amb què es va vestir? Un vestit? Camisa i pantalons? Blusa? De quin color? Quina textura? Com eren les mànegues? Portava sabates? Esportives? Xancles? Manoletines? Era sa casa o la casa del qui dormia al seu costat? O estaven a un hotel? Era un pis? Una casa? Quina hora del dia era? Mig dia, vesprada, matí o nit? Vivia a un poble o a una ciutat? Els carreres eren carrers menuts o avingudes i boulevards? Estaven plens de gent o deserts? Quin era eixe lloc on no volia anar?