58.

Quan tot s'enlaira
toco els somnis de puntetes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.

Hi ha vegades que vols oblidar-te de tot, tancar-te, desaparèixer del món, però no pots evitar que, malgrat haver tancat totes les portes, s'òbriga una finestra amb un colp d'aire... fred i càlid al mateix temps, que emplena l'habitació de misteri. Tot vola i perd sentit; fins i tot la respiració, que s'extingeix lentament, es va pausant sense presa mentre el cor batega en bagatel·la arítmica.

Quan tot s'enlaira i volen els somnis en forma de papallones de paper, ben amunt des de les teues mans que surten per aquella finestra. Papallones de paper fetes amb les fulles d'uns capítols d'una novel·la a mig escriure.

Aleshores tanques els ulls i respires...