dimecres, 23 d’octubre de 2013

147.

S'accentuava el temps i les coses a fer. Massa marejos, massa històries. No hi havia temps per viure, per escriure, ni per riure. Res de temps. Gens de temps i gent de temps. La gent era un rellotge d'arena que voltejava tots els dies i mai s'aturava. No podien detindre el pas d'aquells granets al compartiment inferior. Era la llei de la gent-rellotge. I quan trobaves quatre segons per ser tu mateixa, les paraules no eixien de la teua ment, per la teua boca i per les teues dents. Ni corrien impetuoses per fer que els dits besaren les immòbils tecles d'aquell piano (que neològicament gosaven en dir-li teclat). Què no feia música igual? No marcava els ritmes i les respiracions de la gent? Com quan aguantes la respiració mentre escrius perquè tens por que algun sospir s'enduga les paraules que pensaves escriure i que ja s'han esvandit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada