Estic trista. Veig com passa el temps i no puc evitar evocar records. Per què hem de crèixer tan ràpid? Per què a la que ens n'adonem estem ja quasi acabant la universitat? Per què sé que a la que em despiste em vaig a plantar ja amb 40 anys? Tinc saudade que és intraduïble. Tinc saudade del pas del temps. tinca saudade del viscut. Tinc saudade, perquè sé que no sóc ningú en aquest món i passaré jo, com han passat tants altres. Tot seguirà igual, amb el pas del temps imparable... i em perdré en una espiral de realitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada