dimecres, 30 de novembre de 2011

10.

Estic molt contenta. Contenta i feliç i alegre i animada i joiosa i exultant.Aquesta és l'entrada número 10, i aquest és un nombre que sempre m'ha agradat. Té un no-sé-que que el fa especial. Tal vegada és perquè vaig obrir els ulls un dia 10. Tal vegada és perquè sempre he sigut aquest número en la meua carpeta al món coral. O tal vegada és perquè un 10 és la perfecció a un examen, al menys en el nostre sistema educatiu.
El 10 em dona bones vibracions. Pot semblar estúpid, però és com el color verd. Ja des de menuda quan em preguntaven quin era el meu color preferit jo responia segura de mi mateixa "verd". No busquem sentit, són coses que ens fan sentir millor, coses que ens defeneixen. Per exemple, també em transmet aquest tipus de vibracions la plutja. No pots dir perquè, sols passa i ja està.

Però no tinc aquest estat anímic només per que aquesta siga l'entrada número 10. Aquest dilluns passat, després de tot el cap de setmana patint, a les 3.30 de la matinada la comissió de la UNESCO va proclamar a Bali (Indonèsia) la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí patrimoni immaterial de la humanitat. Aquest pot semblar una cosa qualsevol, però en realitat és el reconeixement que posa la guindilla a la festa. Una festa que, com diu mon pare "l'he mamada". I això ho diu perquè en els meus 18 anys de vida em caben a una mà els anys que no hi he participat. Pot ser semble irrelevant, pot ser no semble interesant, però cal viure la festa des de dins per entendre per què em vaig possar a plorar.
Ho recorde com si fós ahir. Jo, a la plaça major a primera fila davant d'una tanca d'aquestes grogues obrint els ulls com a taronges als meus 3/4 anys, i ma mare, que mirava distraguda com anaven entrant a la plaça els balls. En l'entrada de la Maredeueta, tots els balls ballen al mateix temps, mescant músiques, colors i moviments, omplint la plaça d'una vitalitat única. Quan es van possar a ballar, en un moment la meua mare es va ajupir i em va preguntar si volia ballar les pastoretes i jo, sense pernsa-m'ho li vaig dir que sí. Resultat:entrar en el món de la processó. Una vegada vaig deixar les pastoretes, la meua germana i dos amics seus es convoiaren per a fer el misteri de Santa Bàrbara i, com que els faltava l'àngel, m'ho proposaren. I així em vaig passar jo uns tres anys dient al final de cada representació:
Ací la justicia de Déu,
ve convertida en centella.
Per matar aquesta doncella,
l'estrella més relluent,
l'ira eterna vos condemna
a les flames de l'infern.

I a tu Bàrbara,
vinc a coronar ta front
amb una rica diadema,
ja que així ho mana i ordena,
el gran Déu tot poderós.

Aquesta palma és senyal
de l'alcançada victòria.
Vine joiosa a la glòria
del ver anyell celestial


Aleshores em van proposar ballar la carxofa i els arquets, i, coses de la vida, vaig tornar a acceptar. Allí vaig ballar uns 3 o 4 anys més, i després, trista com estava per no recordar haver vist una Volta General o una Processoneta del Matí, m'agafí un any "sabàtic" i no vaig fer res. Però, encara que vaig gaudir de veure la festa "des de fora", puc assegurar que no és el mateix. Em faltava alguna cosa, hi havia quelcom que em cridava a tornar-hi. En aquell temps, vaig haver de deixar de tocar el violí per una sèrie de problemes cervicals, i l'ocassió va ser immillorable: sense plantejar-m'ho i en un parell de dies vaig dir que aquell any aprendria a tocar la dolçaina. I així fou. I així estic ara.

Quants records! Quantes experiències! Però la festa no és només això. La gent sap que quan arriba setembre té que anar a assajar, tots saben quin és exactament el seu paper en aquest conjunt. A més, és la trobada de tots. És com una festa de retrobament, tots tornem de l'estiu, tots tornem en ganes de veure'ns, i ens alegrem en juntar-nos per repassar uns pasos o unes notes. És especial. No ho puc descriure.
Estic molt contenta. Contenta i feliç i alegre i animada i joiosa i exultant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada