dimecres, 16 de novembre de 2011

8.

Anit no em podia adormir. I assegure i re-assegure que això de pegar voltes i voltes i encara més voltes al llit amb el nas taponat i tossint no és la cosa més guai del món. Però el tindre la ment desperta, i haver-me despertat unes 3 vegades entre les 12 i mitja i les 5 i mitja, em van deixar un bon ratet per a pensar.
Les nits que no pots dormir són les millors nits per a escriure, però amb el constipat que porte damunt no volia treure les meues mans de la calentoreta dels llençols i les mantes que em tapaven fins el coll, així que vaig fer una recopilació mental - una rallada mental, una divagació, extensió d'un tema qualsevol, pensar en blanc i que aparega el que vulga, passar d'una cosa a una altra sense perqué i sense sentit,... -.
Pensant pensant, acabí pensant en les cartes i retalls de la vida d'una persona, que vaig trobar per casualitat i no vaig a dir ni com, ni quan, ni el nom de la persona [D'aquest tema ja parle a http://elarboldelasfrutasprohibidas.blogspot.com/ ]. La cosa és que vaig imaginar-me la història d'amor-desamor que es dibuixa entre les línies escrites ràpidament per uns estudiants d'universitat, enllà vuit o nou anys. De sobte, estava pensant en la història - o narració, com preferiu - que he d'escriure per a català (ús i normativa de la llengua catalana). Ben sabut és, i si no, no escriuria ací, que m'entusiasma l'escriptura. M'agrada la llengua. Els lingüístes tenen molta sort (i açò la societat moltes vegades no ho sap veure i exalta les qualitats dels bons matemàtics que són capaços de resoldre problemes d'hores de resolució, les qualitats i la dificultat de la medicina, essencial per a poder guarnir tots nostres mals, dels informatics, arquitectes,... i deixa de costat la vessant més humana, la sociolingüística, la història, filologies,... NO penseu que estic donant un vot a favor de les humanitats, sinò que vull fer reflexionar sobre un tema en concret. Tant difícil em pareixen les matemàtiques com una traducció del grec). Bé, els lingüístes, com ja he dit, tenen molta sort. La sort, i gràcia, de poder expressar-se coneixent fins a l'ínfim racó d'una llengua; la qualitat de dir el que pensen d'una forma clara i concisa, sense pegar-li voltes, i poder donar-li la forma que volen. La sort dels lingüístes va més enllà de tot això. Saben com s'escriu, i amb el teu estil et poden fer una radiogarfia, com fan els metges. Poden saber que et manca i que et sobra, que et fa tu, que sigues tu.
En fi, ja me'n he anat per les rames. Aquest és el perill de deixar un full en blanc i un boli, o en aquets cas, un word i un teclat, en les meues mans. Per on anava, vaig pensar en la sort que tinc que m'agrada escriure i llegir, però també vaig pensar en el poc que m'agrada que m'obliguen a escriure. Sempre he pensat, i espere continuar pensant així, que l'escriptura ha de ser l'eixida d'emergència de tot el que té l'ànima a dintre. L'escriptura en el sentit de relatar històries, de crear un alter-ego, d'escriure poesia, o de, com jo, divagar i anar passant d'un tema a un altre deixant constànicia del que la meua ment va pensant ara - i anit-.
Em vaig plantejar la inspiració. La inspiració és un tema complicat. Segons el GDLC és:

[s. XIV; del ll. ecl. inspiratio, -ōnis, íd.]

f 1 1 Acció d'inspirar;

2 l'efecte.

2 BÍBL Acció d'inspirar Déu els autors dels llibres bíblics.


Busque inspirar aleshores, i diu:


[s. XIV; del ll. inspirare, íd.]

v 1 tr FISIOL Fer entrar aire als pulmons.

[...].


Té moltes accepcions, però em quede amb la primera, "fer entrar aire als pulmons". Fer entrar aire als pulmons significa vida, aleshores l'inspiració seria com fer arribar la vida al nostre cervell. Inspirar-se és veure les coses d'una altra manera, poder tindre les paraules per expressar-te, tindre fam d'escriure i escriure i continuar escriguent,... El desig d'apuntar ràpidament tot allò que en una milèssima de segon ha passat al teu pensament, com un raig obscur en la nit que il·lumina tot allò que ja hi era, però que per una raó o una altra restava ocult en l'obscuritat, per a que no s'oblide, per a que no torne a quedar ocult.
Puc donar gràcies perquè hui, tornant en el tren, en el primer vagó (com sempre), eixe raig de llum ha creuat de part a part el meu cervell, i ja no tinc perquè queixar-me i renegar de l'obligació d'escriure una cosa en un moment en el que no t'ix. Si no ix, millor deixar de forçar i ja eixirà quan vulga. Sempre s'ha dit, i no hi ha saviesa més vella, ni bella, que la popular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada